SOMNI DE FRANÇOIS RABELAIS
ESCRIPTOR I EXFRARE

UNA NIT DE FEBRER DEL 1532, a l’hospital de Lió, mentre dormia al seu auster recambró de metge, després de set dies de dejunar en observança de les regles de la vida conventual que encara mantenia a pesar que havia deixat l’orde, François Rabelais, escriptor i exfrare, va tenir un somni. Va somiar que es trobava sota la pèrgola d’una taverna del Périgord, i que era el mes de setembre. Hi havia una taula llarga i estreta, parada amb unes estovalles blanques i farcida de garrafes de vi, i ell seia en un cap de taula. L’altre cap de taula estava parat per a una altra persona, però ell no sabia de qui es tractava, només sabia que s’havia d’esperar. Mentre s’esperava, el taverner li va portar un plat d’olives escabetxades i una gerra de sidra fresca, i ell va començar a picar, xarrupejant aquella sidra exquisida, d’un color preciós d’ambre. Tot d’un plegat va sentir un espeternec d’esclops i va veure un núvol de pols que s’acostava pel camí ral. Era una carrossa d’aspecte reial, amb un cotxer vestit de vermell i dos lacais drets als estreps. La carrossa es va parar al prat de la taverna, els dos lacais van llançar dos tocs de trompeta i després van saltar a terra per estendre una alfombra vermella davant de la portella de la carrossa. Es van quadrar i van cridar: Sa majestat el senyor Pantagruel, rei de la teca i del vi! François Rabelais es va posar dret perquè va comprendre que havia arribat el seu comensal, que mentrestant ja avançava majestuosament per l’alfombra vermella que els lacais desenrotllaven als seus peus. Era un home d’estatura gegantina, que caminava aguantant-se la panxa amb les mans, un panxot gros com un odre que ballotejava a dreta i esquerra. Tenia una espessa barba negra que li orlava el rostre i al cap hi duia un barretàs d’ales amples. Sa majestat el senyor Pantagruel va allargar la boca en un somriure cordial, es va arromangar les mànigues del vestit reial i va seure a l’altre cap de taula. Va arribar el taverner, precedint una sopera fumejant transportada pels dos patges, i va començar a servir. Minestra d’ordi, gra i mongetes, va anunciar mentre servia, una coseta lleugera per posar a to l’estómac. Sa majestat el senyor Pantagruel es va cordar un tovalló gran com un llençol al voltant del coll i va fer senyal a François Rabelais que es podia començar. Era una sopa de cereals en què nedaven fulles de llorer i grans d’all, una coseta realment delicada. François Rabelais se’n va menjar de gust un plat, mentre sa majestat el senyor Pantagruel, després d’haver demanat permís educadament, es va atansar la sopera i va posar-se a beure-hi directament la minestra. En l’endemig, els patges arribaven amb més teca, mentre el taverner, diligent, omplia els plats. Aquesta vegada es tractava d’oques farcides. A François Rabelais n’hi van tocar dues, a sa majestat el senyor Pantagruel, dinou. Taverner, va dir el convidat majestuós, m’has d’ensenyar com es cuinen aquestes oques, l’hi vull dir al meu cuiner. El taverner es va allisar el mostatxo poderós, es va aclarir la veu i va dir: primer de tot s’agafa una bona xucrut i s’hi fa donar un bull de quatre o cinc minuts. Després es posa a desfer el greix de les oques i a dins s’hi posen a coure la xucrut, el llard, les baies de ginebró, el clau, la sal i el pebre i la ceba trinxada, i es posa a coure, tot plegat, tres hores. Després s’hi afegeix pernil, els fetges de les oques tallats a trossets, i es lliga la pasterada amb molla de pa. S’emboteixen les oques amb aquest farciment i s’enfilen al forn cosa de quaranta minuts. Cal recordar-se, a mitja cocció, de recollir el greix que espetarrega i abocar-lo sobre el farciment, i el plat ja està llest. Sentint aquella descripció, a François Rabelais se li havia tornat a obrir la gana, i també al seu comensal, almenys pel que es veia, perquè es llepava els bigotis amb la llengua gegantina fins que va preguntar: i ara, taverner, ¿què ens proposes? El taverner va picar de mans i van arribar els patges portant safates fumejants. Capons amb aiguardent de pruna i gallines de Guinea al roquefort, va dir el taverner amb satisfacció, i es va posar a servir. François Rabelais va començar a menjar amb afany un capó i una gallina, mentre sa majestat el senyor Pantagruel en devorava una desena. No sé per què, va dir sa majestat Pantagruel, però trobo que amb aquests capons hi aniria bé una mica de salsa de cervells, ¿vostè què hi diu, estimat comensal? François Rabelais va assentir i el taverner, com si no esperés altra cosa, va picar de mans. Els patges van portar dues safates plenes de salsa de cervells. Sa majestat el senyor Pantagruel en va escampar una safata sobre un pa d’un metre de llarg i, entre bocada i bocada de capó, hi feia uns mossos que en dos minuts se’l va acabar sencer. Quan van haver acabat, el taverner va demanar permís per retirar els plats bruts i va preguntar: ¿què en dirien vostès, senyors, d’una mica de senglar a la caçadora, o s’estimen més filets de llebre farcits i fregits? A dir veritat, François Rabelais va proposar que portés totes dues coses. I sa majestat el senyor Pantagruel va badallar per indicar que encara tenia gana. El taverner va picar de mans i van arribar els patges amb les noves viandes. Ah, va aconseguir de farfallejar François Rabelais mentre menjava, quina exquisidesa més suprema era aquell senglar a la caçadora! Una caçadora lleugerament agredolça, amb les olives verdes i una punteta de bitxo que posava en relleu l’aroma de la salvatgina. I aquells filets de llebre farcits i fregits, va contestar entre bocada i bocada sa majestat el senyor Pantagruel, ¿que no es podien definir com a divins?

El taverner, amb aire feliç, mirava com menjaven. Era setembre i el sol dibuixava taques clares a l’ombra de la pèrgola. Sa majestat el senyor Pantagruel tenia els ulls petits petits i de tant en tant tancava les parpelles com si estigués a punt d’endormiscar-se. Després es va donar uns quants copets al ventre amb el palmell de la mà, va demanar permís educadament i va engegar un rot formidable, un retruny que semblava un tro i que va ressonar pels camps. I amb el retruny del tro François Rabelais es va despertar, va comprendre que era una nit de tempesta, va encendre l’espelma a les palpentes i va engrapar de sobre la tauleta de nit el rosegó de pa sec que cada nit es concedia per trencar el dejuni.