SOMNI DE FEDERICO GARCÍA LORCA
POETA I ANTIFEIXISTA

UNA NIT D’AGOST DEL 1936, a casa seva, a Granada, Federico García Lorca, poeta i antifeixista, va tenir un somni. Va somiar que es trobava dalt de l’escenari del seu teatrí ambulant i que, acompanyant-se al piano, cantava cançons gitanes. Anava vestit de frac, però duia al cap un mazantini d’ales amples. El públic estava format per velles vestides de negre, amb una mantellina sobre les espatlles, que l’escoltaven arravatades. Una veu, des de la sala, li va demanar una cançó, i Federico García Lorca es va posar a interpretar-la. Era una cançó que parlava de duels i de tarongers, de passions i de mort. Quan va haver acabat de cantar Federico García Lorca es va posar dret i va saludar el seu públic. Va caure el teló i només aleshores es va adonar que darrere el piano no hi havia bastidors, sinó que el teatre s’obria a un camp desert. Era de nit, i hi havia lluna. Federico Garcia Lorca va mirar entre les cortines del teló i va veure que el teatre s’havia buidat com per art d’encantament, la sala estava completament deserta i els llums s’estaven abaixant. En aquell moment va sentir un udol i darrere seu va descobrir un gosset negre que semblava que l’estigués esperant. Federico García Lorca va sentir que havia de seguir-lo i va fer un pas. El gos, com per un senyal convingut, va començar a trotar a poc a poc obrint camí. ¿On em portes, gosset negre?, va preguntar Federico García Lorca. El gos va udolar dolorosament i Federico García Lorca va sentir un calfred. Es va girar i va mirar enrere, i va veure que les parets de tela i de fusta del seu teatre havien desaparegut. Quedava una platea deserta sota la lluna mentre el piano, com si l’acariciessin uns dits invisibles, continuava tocant tot sol una vella melodia. El camp quedava tallat per una paret: una llarga i inútil paret blanca a l’altra banda de la qual es veia més camp. El gos es va aturar i va tornar a udolar, i Federico García Lorca també es va aturar. Aleshores de darrere la paret van sorgir uns soldats que van rodejar-lo rient. Portaven vestits foscos i tricornis al cap. En una mà hi duien el fusell i a l’altra una ampolla de vi. Els comandava un nan monstruós, amb el cap ple de berrugues. Tu ets un traïdor, va dir el nan, i nosaltres som els teus botxins. Federico García Lorca li va escopir a la cara mentre els soldats el subjectaven. El nan va riure de forma obscena i va cridar als soldats que li traguessin els pantalons. Tu ets una dona, va dir, i les dones no han de portar pantalons, han d’estar tancades a les habitacions de la casa i tapar-se el cap amb la mantellina. A un senyal del nan els soldats van lligar-lo, li van treure els pantalons i li van tapar el cap amb un mantó. Dona fastigosa que et vesteixes d’home, va dir el nan, ha arribat l’hora que resis a la santa verge. Federico García Lorca li va escopir a la cara i el nan es va eixugar rient. Després va desenfundar la pistola i va introduir-li el canó a la boca. Pels camps se sentia la melodia del piano. El gos va udolar. Federico García Lorca va sentir un cop i es va sobresaltar dins el llit. Trucaven a la porta de casa seva, a Granada, amb les culates dels fusells.