SOMNI DE VLADIMIR MAIAKOVSKI
POETA I REVOLUCIONARI

EL TRES D’ABRIL DEL 1930, l’últim mes de la seva vida, Vladimir Maiakovski, poeta i revolucionari, va tenir el mateix somni que d’un any ençà somiava cada nit.

Va somiar que es trobava al metro de Moscou, en un tren que corria a una velocitat boja. Ell estava fascinat per la velocitat, perquè s’estimava el futur i les màquines, però ara sentia una gran ànsia de baixar i regirava amb insistència un objecte que duia a la butxaca. Per assaciar-se l’ànsia va pensar a seure i va triar un seient al costat d’una velleta vestida de negre que portava la bossa d’anar a comprar. Quan Maiakovski se li va asseure al cantó, la velleta es va sobresaltar espantada.

¿Tan lleig sóc?, va pensar Maiakovski, i va som riure a la velleta. I al mateix temps va dir-li: No tingui por, només sóc un núvol i l’únic que demano és baixar d’aquest tren.

Finalment el tren va parar en una estació qualsevol i Maiakovski va baixar sense preocupar-se’n. Va entrar al primer lavabo que va trobar i va treure l’objecte que duia a la butxaca. Era una pastilla de sabó groc, com el que fan servir les bugaderes. Va obrir l’aixeta i va començar a refregar-se les mans amb molta cura, però la brutícia que sentia que tenia a les palmes no se n’hi anava. Aleshores es va tornar a ficar el sabó a la butxaca i va sortir a la galeria. L’estació estava deserta. Al fons, sota un gran cartell, hi havia tres homes que tan aviat com el van veure van anar-lo a trobar. Portaven impermeables negres i barrets de feltre.

Policia política, van dir els tres homes a l’uníson, escorcoll de seguretat.

Maiakovski va aixecar els braços i va deixar-se escorcollar.

I això, ¿què és?, va preguntar un dels homes amb aire de menyspreu, brandant la pastilla de sabó.

No ho sé, va dir Maiakovski amb altivesa, jo no en sé res, d’aquestes coses, jo només sóc un núvol.

Això és sabó, va murmurar amb perfídia l’home que l’interrogava, i tu segur que et rentes les mans sovint, el sabó encara està mullat.

Maiakovski no va contestar res i es va eixugar el front perlejat de suor.

Vine amb nosaltres, va dir l’home, i el va agafar de bracet mentre els altres dos els seguien.

Van pujar una escalinata i van anar a parar a una gran estació a la intempèrie. Sota l’estació hi havia un tribunal, amb jutges vestits de militars i un públic de nens vestits d’orfenets.

Els tres homes van conduir-lo fins al banc dels acusats i van consignar el sabó a un dels jutges. El jutge va agafar un megàfon i va dir: Els nostres serveis de seguretat han sorprès un reu en flagrant delicte, encara duia a la butxaca l’objecte de la seva llorda activitat.

El públic d’orfenets va emetre un cor de desaprovació.

El reu és condemnat a la locomotora, va dir el jutge picant al banc amb el martell de fusta.

Dos guàrdies van avançar, van despullar Maiakovski i el van vestir amb una enorme camisa groga. Després van menar-lo cap a una locomotora esbufegant conduïda per un fogoner mig despullat d’aspecte salvatge. A la locomotora hi havia un botxí amb la caputxa de botxí que tenia un fuet a la mà.

Ara veurem què saps fer, va dir el botxí, i la locomotora va posar-se en camí.

Maiakovski va mirar a fora i es va adonar que travessaven la gran Rússia. Camps immensos i planures en què jeien per terra homes i dones macilents amb manilles als polsos.

Aquesta gent espera els teus versos, va dir el botxí, canta, poeta. I el va fuetejar.

I Maiakovski va començar a recitar els seus versos pitjors. Eren versos estentoris de celebració i de retòrica. I mentre els recitava la gent aixecava els punys i el maleïen i maleïen la seva mare.

Aleshores Vladimir Maiakovski es va despertar i va anar al bany a rentar-se les mans.