SOMNI DE FRANCISCO GOYA Y LUCIENTES
PINTOR I VISIONARI

LA NIT DEL PRIMER DE MAIG DEL 1820, mentre el visitava la seva bogeria intermitent, Francisco Goya y Lucientes, poeta i visionari, va tenir un somni.

Va somiar que estava sota un arbre amb la seva amant de joventut. Era el camp auster d’Aragó, i el sol estava alt. L’amant era en un gronxador, i ell empenyia a totes passades. L’amant duia una ombrel·leta de randa i reia amb rialles breus i nervioses. Després l’amant va caure al prat i ell va seguir-la de tomballons. Van rodolar pels pendissos del turó, fins que van arribar a una paret groga. Van treure el cap per sobre la paret i van veure uns soldats, il·luminats per una llanterna, que afusellaven uns homes. La llanterna era incòngrua, en aquell paisatge assolellat, però il·luminava lívidament l’escena. Els soldats van disparar i els homes van caure tapant els bassals de la seva pròpia sang. Aleshores Francisco Goya y Lucientes va treure’s el pinzell de pintor que duia a la cintura i va avançar brandant-lo amenaçadorament. Els soldats, com per encant, van desaparèixer, espantats per aquella aparició. I al seu lloc va aparèixer un gegant horrible que devorava una cama humana. Tenia els cabells bruts i la cara lívida, dos rajolins de sang li relliscaven a les comissures de la boca, tenia els ulls velats, però reia.

¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes.

El gegant es va eixugar la boca i va dir: Sóc el monstre que domina la humanitat, ta Història és la meva mare.

Francisco Goya y Lucientes va fer un pas i va brandar el pinzell. El gegant va desaparèixer i al seu lloc va aparèixer una vella. Era una bruixa esdentegada, amb la pell de pergamí i els ulls grocs.

¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes.

Sóc la desil·lusió, va dir la vella, i domino el món, perquè tot somni humà és un somni breu.

Francisco Goya y Lucientes va fer un pas i va brandar el pinzell. La vella va desaparèixer i al seu lloc va aparèixer un gos. Era un gosset enterrat a la sorra, només el cap quedava fora.

¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes.

El gos va estirar bé el coll i va dir: Sóc la bèstia de la desesperació i me’n ric, de les teves penes.

Francisco Goya y Lucientes va fer un pas i va brandar el pinzell. El gos va desaparèixer i al seu lloc va aparèixer un home. Era un vell gras, amb la cara flàccida i infeliç.

¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes.

L’home va fer un somriure cansat i va dir: Sóc Francisco Goya y Lucientes, contra mi no et valdrà res.

I en aquell moment Francisco Goya y Lucientes es va despertar i va trobar-se sol al llit.