SOMNI DE CARLO COLLODI
ESCRIPTOR I CENSOR TEATRAL
LA NIT DEL VINT-I-CINC DE DESEMBRE DEL 1882, a casa seva, a Florència, Cario Collodi, escriptor i censor teatral, va tenir un somni. Va somiar que era en un barquet de paper enmig del mar i que hi havia una tempesta. Però el barquet de paper resistia, era un barquet tossut, amb dos ulls humans i els colors d’itàlia, que Collodi estimava. Una veu llunyana, des de l’espadat de la costa, cridava: Carlino, Carlino, torna a la riba! Era la veu de la dona que no havia tingut mai, una dolça veu femenina que el cridava amb un plor de sirena.
Ah, com hauria volgut tornar! Però no se’n sortia, les onades eren massa grans i el barquet navegava a la mercè del mar.
Després, d’improvís, va veure el monstre. Era un tauró enorme amb la boca oberta que el malmirava, que l’estudiava, que l’esperava.
Collodi va provar de moure el timó, però el timó també era de paper i estava xop del tot, i ja havia quedat inservible. Així que va resignar-se a sallar directe a la gola del monstre, i per por va tapar-se els ulls amb les mans, es va posar dret i va cridar: Visca Itàlia!
Que fosc que era, a la panxa del monstre! Collodi va començar a caminar a palpons, va ensopegar en alguna cosa que no va acabar d’entendre què era i palpant-la amb les mans va entendre que era una calavera. Després va topar contra uns taulons i va entendre que una altra barca havia naufragat abans que ell a la gola del monstre. Ara es movia amb més desimboltura, perquè des de la boca esbatanada del tauró arribava una resplendor dèbil. Avançant a palpons va picar de genolls contra una caixa de fusta. Es va inclinar i va tocar, i es va adonar que estava plena d’espelmes. Per sort, encara tenia el seu foguer, que aviat va fer espurnejar. Va encendre dues espelmes i tenint-les a la mà va posar-se a mirar al seu voltant. Es trobava a la coberta d’un vaixell que havia naufragat a la panxa del monstre, l’alcàsser estava ple d’esquelets i a l’arbre mestre hi flamejava una bandera negra amb la calavera i les tíbies. Collodi va avançar i va baixar una escaleta. Tot d’una va trobar el rebost, que estava ple de rom. Amb gran satisfacció se’n va obrir una botella i va beure a galet. Ara se sentia millor. Bastant refet, es va aixecar i orientant-se amb les espelmes va sortir del vaixell. La panxa del monstre era relliscosa, plena de peixets morts i de crancs. Collodi va avançar xipollejant en l’aigua baixa. Va veure al lluny una llumeta, una tímida claror que el convidava. S’hi va dirigir. A prop d’ell passaven esquelets, vaixells naufragats, barques enfonsades, enormes peixos morts. La claror es va acostar i Collodi va descobrir una taula. Al voltant de la taula hi havia assegudes dues persones, una dona i un nen. Collodi va avançar tímidament, i va veure que la dona tenia els cabells turquesa i el nen un barret fet amb molla de pa. Va fer una correguda, i els va abraçar. I ells també el van abraçar, i van riure, i es van donar recíprocament copets a les galtes, i es van fer mil moixaines. I no van parlar.
I d’improvís l’escena va canviar. Ara ja no es trobaven a la panxa del monstre sinó sota una pèrgola. Al volt, era estiu. I ells seien al voltant d’una taula, era una casa dels turons de Pescia, les cigales xerriquejaven, tot era immòbil en la xafogor de migdia, ells bevien vi blanc i menjaven meló. Asseguts a un cantó, sota la pèrgola, hi havia un gat i una guineu que se’ls miraven amb ulls mansos. I Collodi, amb cortesia, els va dir: Si sou servits…