Uns amics sincers

SÒCRATES

Tornem a l’institut, quina ha estat la teva experiència?

ALEXANDRE

El fracàs! Després d’haver-ho assajat tot, tant en el pla tècnic amb la finalitat de trobar remei a la meva impossibilitat d’escriure, com en el camp de les relacions per intentar establir un pont entre dos mons tan allunyats, finalment vaig haver de convènce’m que «la meva» diferència es feia sentir cruelment.

Abans d’entrar a l’institut, em vaig preparar per ampliar els meus coneixements. M’havien descrit els estudiants de l’institut com a nois cultes, amants de la saviesa. Sens dubte, jo havia idealitzat aquest model, però també és cert que experimentava un gran plaer davant la perspectiva de trobar-me immers en un context propici a la reflexió, al saber. Tanmateix, la decepció va ser ben grossa. Els seus referents no eren pas ni Rabelais, ni Spinoza ni Pasteur, sinó més aviat les heroïnes dels serials, el succedani modern d’Aristòfanes. Al centre, com ja t’he dit, malgrat la nostra poca cultura, anàvem fins al fons de les coses. Ens limitàvem a l’essencial. A l’institut no tenia aquesta possibilitat. A excepció dels «rucs de la classe» que, menyspreant els clixés, superaven les diferències i esdevenien amics meus. Però deixem-ho estar.

Va arribar el moment de la meva entrada a la universitat. Per primera vegada a la meva vida viuria sol, hauria de cuinar… Tot plegat provocava moltes pors en el meu entorn. Els meus pares rebien tota mena de crítiques, de retrets plens de temors. Però estava decidit; encara que el preu a pagar fos car, jo no havia de viure eternament en una institució.

SÒCRATES

Em moro d’impaciència!

ALEXANDRE

El meu aprenentatge de les arts culinàries va ser ràpid. Després d’un mes de menjar cada dia tortellinis a la crema, vaig aconseguir preparar alguns plats més delicats… Tenia uns adversaris de gran talla. El forn, per exemple, amb la seva boca oberta, era una amenaça permanent de rostir-me les grapes. Per poder treure les croquetes del forn, havia d’utilitzar una estratègia digna de Napoleó: obria el forn amb els guants, col·locava un plat a vint centímetres de l’entrada del forn, tot seguit fent servir l’ast del forn com un pal de golf espitjava les croquetes, una per una, cap al plat. Al principi, els meus progressos van ser més aviat lents, però, tanmateix, vaig aconseguir una primera marca: una croqueta sobre deu va anar a parar al plat. La meva agilitat va anar millorant amb el temps. Vaig passar a dues croquetes sobre deu, després a quatre, a cinc, a set, a nou. Espero amb impaciència les llargues vesprades de l’hivern per millorar aquest resultat, un total ben admirable.

Cada dificultat m’estimulava, esdevenia l’ocasió d’una aventura apassionant. A poc a poc, vaig aconseguir una autonomia força acceptable. Tots aquests anys d’ergoteràpia han estat molt útils. Però la seva ajuda no té punt de comparació amb el que he pogut aprendre tot sol en el meu petit apartament d’estudiant. Com diu sovint la meva mare: «Quan un té fam sempre s’espavila». Hi té un paper molt important el fet de no afalagar, ni de sobreprotegir l’altre, sinó al contrari, d’animar-lo a superar-se. De totes maneres cal no exagerar! L’autonomia absoluta, pel que fa a mi, mai serà del tot possible.

Per sort, a la universitat, he trobat amics i amigues sincers que, sense mantenir una actitud de condescendència, em passen espontàniament els seus apunts. Fem treballs junts, ens complementem els uns amb els altres i hem establert sòlides amistats.

La impotència viscuda a l’institut va ser per a mi un pes molt fort; a la universitat, aquesta impotència ha esdevingut font de riquesa. Conscient que no puc quedar-me sol, vaig de manera espontània a cercar l’altre i d’aquesta manera han sorgit unes relacions sanes. Vull insistir en el fet que l’amistat ha de ser sincera. Aristòtil parla de graus de l’amistat. Al capdamunt de l’escala, hi col·loca l’amistat que uneix dues persones iguals. Els dos amics han d’enriquir-se mútuament sense explotar-se. Jo tinc la sort de poder-ho experimentar. Aquestes amistats són molt reconfortants, un suport que al centre extreia dels meus companys d’infortuni.

SÒCRATES

No m’agrada l’expressió «companys d’infortuni». Em sembla que no s’adapta a la descripció que tu sempre has fet de l’alegria, de l’energia i de la força dels teus companys.

ALEXANDRE

És cert, però només la utilitzo per economia del llenguatge. Tornem als amics actuals. Els mitjans de comunicació sovint afirmen que l’home, cada vegada més individualista, tendeix a tancar-se en ell mateix, i que, per desgràcia, les relacions sinceres són cada vegada més escasses. Paradoxalment, jo vaig tenir la impressió de tot el contrari. A la universitat he trobat suport desinteressat. Abans d’entrar-hi, havia reflexionat molt per tal de trobar els mitjans que em permetessin estudiar com qualsevol altre. Molt ràpidament, em vaig adonar que només comptant amb les meves forces no seria suficient. Alguns estudiants s’han ofert per ajudar-me i gràcies a ells puc estudiar gairebé amb normalitat.

Quan llegeixo durant molta estona seguida pateixo d’hipertensió al clatell, fet que m’ocasiona mal de cap. Per tal d’evitar-ho, alguns estudiants em deixen els seus apunts, altres em llegeixen els textos gravats en una cinta.

SÒCRATES

No t’amarga sentir que eres una càrrega per als altres?

ALEXANDRE

Penso que, al contrari, es tracta d’una riquesa, però perquè sigui així cal haver superat les mortificacions i els entrebancs del principi. La incapacitat d’arribar a assolir una autonomia perfecta em mostra, dia rere dia, la grandesa de l’home. En el cor de la meva feblesa, hi puc, doncs, apreciar el do de la presència de l’altre i per la meva part intento amb tots els meus mitjans oferir-li la meva humil i fràgil presència.

L’individu feble no representa necessàriament un pes per a l’altre. Cadascú disposa lliurement de la seva feblesa, i per tant és ben lliure d’usar-la amb seny.

SÒCRATES

La feblesa pot esdevenir fecunda, generadora d’amistat. És això el que penses?

ALEXANDRE

En teoria, sí, però a la pràctica no és gens fàcil. Requereix, una vegada més, tot un treball. Assumir la feblesa fins al final representa mantenir una lluita permanent. Res no s’adquireix per sempre més. Sovint ens trobem sols en aquesta empresa i la mirada dels altres es converteix en un fre per a aquesta acceptació. Recordo que les primeres vegades que vaig sortir sol de casa podia sentir, rere els finestrons entreoberts, unes mirades plenes de curiositat malsana. Una dona gran va obrir el finestró i va dir-me: «Vailet, torna cap a casa, no has de sortir sol». Aquestes observacions em ferien, frustraven durant molt temps la confiança guanyada.

Les reaccions d’aquesta mena són característiques. Evitem generalitzar aquest fenomen ja per si sol molt complex. Madame de Staël deia: «Comprendre és perdonar».

SÒCRATES

I tu, comprens?

ALEXANDRE

Encara no. Això ens ha ocasionat força estralls i avui dia continua fent-nos mal. Cal posar-se d’acord amb els altres, intentar comprendre.

Aquesta és precisament la feina que jo hauria d’haver fet, sense parar, en mi mateix. De mica en mica es va adquirint una llibertat ben fràgil, sempre amenaçada, però, tanmateix, no deixa de ser una llibertat que val la pena. Aquest aprenentatge, aquesta ensenyança me l’ha prodigat el pare Morand. Heus ací el tresor més gran que algú m’hagi pogut donar durant els disset anys passats al centre. Aquest tresor que vaig poder entreveure gràcies al pare Morand, ets tu, Sòcrates, que m’has fet agafar ganes de cultivar-lo. Gràcies a aquesta set, he trobat la força necessària per mantenir aquesta lluita alegre i bella. I per tot això, Sòcrates, et dic que moltes gràcies.

La filosofia —entesa com a lluita contra els clixés, les carrincloneries— m’ha ajudat molt a oposar la raó a tot aquest feix de prejudicis i de sentiments negatius, a lluitar contra la irracionalitat, la por, la crueltat. L’enemic a combatre després de la meva estada al centre va ser la manca de confiança que jo tenia en mi mateix i la incomprensió. No solament necessitava acceptar i assumir la meva anormalitat! Mai no seria del tot com els altres, mai no seria normal. Em calia també trobar la força per comprendre l’incomprensible, per perdonar l’imperdonable, i a la vegada, si és possible, fer-ho amb alegria.

SÒCRATES

Has insistit al llarg del teu relat en els lligams d’amistat, lligams que us unien molt estretament, a tu i als teus companys. Has parlat molt de la riquesa, de la profunditat dels teus companys, de les forces que ells pouaven del mateix cor de les seves febleses. A més a més, has explicat algunes de les estratègies que t’han permès adaptar-te al marc escolar oficial. És així, oi?

ALEXANDRE

Exactament!