Un benestar condicionat
ALEXANDRE
Al centre, entre companys, llevat d’alguna excepció, tots «ens estimàvem». La solitud física no hi tenia cabuda, la presència de l’altre era permanent. Quan vaig deixar aquest context, en aquest sentit privilegiat, la situació va canviar de manera radical. Vaig haver d’aprendre a prescindir d’aquesta companyia continuada per acceptar la solitud.
Quan dic «solitud» no es tracta pas d’un estat d’abandó total. Però el contrast no deixa de ser molt fort. Avui dia, el problema encara persisteix. Quan s’ha viscut en l’abundància, les penúries se senten amb més duresa. Els primers contactes amb aquesta nova realitat van ser de vegades força dolorosos, però també, un cop més, molt formatius. Ja t’he descrit el mitjà que utilitzava per fer amics ràpidament. Tanmateix, sempre he viscut molt intensament la por de perdre’ls. La meva llibertat depenia massa de l’altre.
SÒCRATES
Quan parles de llibertat, no vols dir que es tracta més aviat d’una independència afectiva?
ALEXANDRE
Tens raó de fer aquesta distinció. No he escollit, en cap cas, dependre dels altres. No, a causa de la meva discapacitat, del meu passat, sentia molt més la necessitat de tenir amics i amigues, de buscar suport.
És veritat que la publicitat no ens ajuda a assolir la veritable llibertat, la independència. Ens suggereix la imatge d’una felicitat condicionada. Convertint el benestar en una caricatura, el fan dependre de condicions materials: confort financer, estatus social respectable, ser ben vist pels altres. Privilegia la necessitat, reforça el desig, però es guarda ben bé prou de donar el mitjà per satisfer-la. Quanta violència provoca aquesta incongruència!
El meu bagatge cultural en sortir del centre, ja t’ho he dit, era molt minso. Potser la influència de la publicitat havia accentuat la situació encara més.
L’educació rebuda m’havia ensenyat que l’objectiu últim era la integració social, assolir l’èxit, poder arribar a ser igual que els altres. Però aquesta imatge no m’atreia.
SÒCRATES
No t’acabo d’entendre. Tot plegat em sembla un xic contradictori.
ALEXANDRE
Només t’ho sembla! T’acabo de dir que el meu desig era precisament esdevenir al més semblant possible als altres. És evident, però, que aquest objectiu pren múltiples formes. Potser aquesta paradoxa es resol si t’adones que assemblar-se als altres era percebut de manera ben diferent pels educadors i per l’infant que jo era aleshores.
Els educadors han aguditzat en mi la necessitat que tenia de poder comptar amb els altres. M’han pintat un resultat conformista, un èxit «estil Maradona». Aquesta mena d’èxit mai no m’ha atret, malgrat que m’hagi envoltat durant tota la meva infància. Programació? Adoctrinament indeleble? No acuso ningú.
En el centre, les demostracions d’afecte, d’encoratjament per part dels adults no eren pas moneda corrent; molts dels meus companys reconeixen avui que els agrada rebre lloances i compliments de la gent. El proïsme esdevé per a ells un «distribuïdor automàtic» de recompenses que cal sol·licitar costi el que costi. La pietat els serveix de mitjà per recol·lectar algunes lloances. Reacció ben natural: quan tenim gana, cerquem alguna cosa per menjar; quan tenim set, bevem; quan necessitem amor, el busquem amb tossuderia.
SÒCRATES
Guardem-nos de jutjar! Més que condemnar-los, el que cal és comprendre les raons d’aquests comportaments.
ALEXANDRE
Encara amb més raó quan hi ha persones partidàries d’educar «amb mà de ferro». Jo, al contrari, penso que és millor intentar establir lligams d’amistat, procurar compensar aquesta immensa mancança afectiva. Sòcrates, crec que estàs posant el dit a la nafra. No sé què més dir…
SÒCRATES
No tinguis por! Què més es pot dir d’aquesta mancança?
ALEXANDRE
No et pots pas imaginar els estralls que ocasiona l’absència dels pares. A més, no ajuda gens que els educadors es limitin a tenir cura de nosaltres més que no pas a estimar-nos… Aquest buit experimentat des de la meva primera joventut encara em fa patir avui dia.
SÒCRATES
Ser-ne conscient és sa. Han reaccionat de la mateixa manera els teus companys?
ALEXANDRE
Gairebé tots, però amb efectes diferents en cada cas. Alguns utilitzen tota mena d’astúcies per compensar les seves mancances. Sovintegen també els qui van a la deriva.
Em recordo d’en Wgilliam. Un dia em va confiar que havia trobat la manera de viatjar en tren sense pagar. En William parlava amb molta dificultat i caminava fent tentines. Quan arribava el revisor, en William se’l mirava descaradament mentre li treia un pam de llengua. L’empleat dels ferrocarrils, perplex davant d’aquest passatger tan singular, se n’anava sense cobrar-li el bitllet, d’aquesta manera en William havia aconseguit viatjar de franc. Ningú no podia competir amb ell en aquest tema. En William anomenava aquesta discutible estratègia «operació llangardaix».
SÒCRATES
És difícil resistir-se a una temptació tan gran…
ALEXANDRE
En William afirmava que havia trobat aquest mitjà per «venjar-se dels altres». Per què havia de venjar-se dels altres? Sovint ignorem les raons dels comportaments de l’altra gent. Quin perill més gran comporta voler aprofitar el malestar ocasionat per certes situacions, endinsar-se en un joc de rols!
SÒCRATES
Qui és més respectuós: el revisor que exigeix el pagament del bitllet, o aquell que, per pietat, renuncia a complir amb el seu deure?
ALEXANDRE
Es tracta d’un problema eminentment filosòfic. Però la resposta resta ambigua quan està arrelada a una experiència concreta. Les realitats humanes mai no són blanques o negres. La veritat potser es troba en el matís. De ben segur que et faig la impressió de ser molt categòric, ferm, exigent, i es deu al fet que estic explicant una experiència subjectiva. No pretenc de cap de les maneres exposar-te una teoria finament elaborada, sinó simplement donar testimoni de múltiples impressions viscudes en un context determinat.
El problema de les mancances afectives era tan crucial per a tots nosaltres…