Assumir la nostra condició

SÒCRATES

Suposo, pel que em deies abans, que per a vosaltres qualsevol cosa representava un repte, fins i tot els gestos més quotidians.

ALEXANDRE

Alguns biòlegs afirmen que el repte és propi de l’ésser vivent. En el centre, moltes vegades vam poder verificar l’exactitud d’aquesta constatació. Un matí, de camí cap a l’escola de comerç, veient com els meus companys que anaven amb bicicleta em deixaven enrere, em vaig morir d’enveja. Tot seguit vaig idear un pla. Sense cap mena de dubte les potencialitats immenses que oferia un enginy d’aquesta mena m’interessaven.

SÒCRATES

No m’has dit que amb prou feines t’aguantaves de peu?

ALEXANDRE

Evidentment el metge em va fer la mateixa observació i va sentenciar: de bici ni parlar-ne. Malgrat tot, vaig posar el meu pare al corrent de la meva intenció temerària… Després de fer els darrers preparatius, vaig programar l’expedició. Amb molts renecs i després de llargues hores d’entrenaments que feien riure, a la fi estava a punt per a noves aventures. Contradient el diagnòstic mèdic, vaig aconseguir mantenir-me sobre les dues rodes de la bicicleta. Quin goig poder anar, d’ara endavant, amunt i avall per les extenses contrades de la regió! En el recorregut que fèiem habitualment, la gent es girava per assegurar-se que de debò es tractava d’aquell ésser tentinejant que cada matí es trobaven de camí cap a l’escola.

SÒCRATES

T’adones que no tan sols havies de plantar cara a les dificultats, sinó que també calia enfrontar-se amb els judicis a priori que projectem sobre la realitat?

ALEXANDRE

D’aquí ve el meu interès per la filosofia. Calia que em proveís de les armes adequades per poder combatre totes les etiquetes que ens penjaven sense parar. Pel que fa a aquesta qüestió, en el pla ètic, Sartre, un altre dels teus col·legues, ha parlat molt de la cosificació. La cosificació consisteix a reduir l’altre a la categoria de cosa; redueix l’altre a un mer atribut, no veu en ell res més que una qualitat o un defecte, el petrifica i d’aquesta manera bloqueja tota mena d’evolució.

SÒCRATES

Aquesta penosa realitat, els teus companys també la vivien de manera tan vivament opressiva?

ALEXANDRE

Com ja saps, a dins del centre, si més no pel que fa als interns, l’amistat s’establia de manera natural, sense cap mena d’artifici. D’aquesta manera ens era possible afrontar plegats les dificultats inherents a la nostra condició.

SÒCRATES

De quina mena de dificultats em parles?

ALEXANDRE

El centre estava ple d’anomalies: jo mateix parlava com si mastegués els mots i caminava tentinejant; en Philippe, als divuit anys, amb prou feines arribava a fer un metre d’alçada; en Jerôme no podia ni caminar ni parlar, i l’Adrien patia un retard mental greu i tan sols era capaç de pronunciar uns pocs sons, impossibles de desxifrar. No ens unia res, i, malgrat tot, no podíem fer res sense anar plegats. En grup podíem suportar millor el que era intolerable de la nostra situació, és per aquesta raó que ens hi miràvem molt de dilapidar el nostre preciós temps en baralles inútils, en vanes mesquineses. Ens sosteníem els uns als altres per poder afrontar millor la desgràcia, per assumir plegats el propi aïllament.

SÒCRATES

Series capaç de desenvolupar aquesta idea de sosteniment mutu, d’ajuda?

ALEXANDRE

Paradoxalment, em costa molt poder-t’ho explicar. Amb l’Adrien, per exemple, el diàleg es limitava a «Bo pull, bo pantaló, com anem?».

SÒCRATES

Banalitats?

ALEXANDRE

Ben al contrari. La pregunta «com anem?» era vital per a nosaltres.

SÒCRATES

De debò?

ALEXANDRE

Amb un «com anem?» entràvem en la vida de l’altre, fent nostres els seus sofriments, demostrant-nos d’aquesta manera la nostra amistat…

SÒCRATES

Vols dir que no exageraves?

ALEXANDRE

Crec que no. Tot i que és ben cert que descric una situació força singular. No oblidis que, a la majoria de nosaltres, ens era molt difícil comunicar-nos amb els altres. Per aquesta raó ràpidament vam desenvolupar els nostres codis de comunicació, el nostre propi llenguatge.

Sovint al vespre, perdut en els meus pensaments, envejava la sort dels altres infants; ells podien dormir a casa seva, compartien agradables moments en família. Pel que fa a mi, estava allí, entotsolat, insegur. Una llum feble il·luminava el dormitori silenciós, ocupat per uns personatges ben curiosos: un nan, que dormia com una soca —tenia dotze anys i tothom n’hi feia només sis; un mut, que òbviament no parlava, però que no es privava de roncar enèrgicament; davant meu, en Jerôme, que no parava d’observar-me atentament, amb una mirada profunda.

Una vegada, amb la seva veu apagada i fent un esforç sobrehumà, em va adreçar un: «coo estaas?».

Encara avui em commou pensar que en Jerôme, paralitzat al fons del seu llit, s’inquietava per les meves més ínfimes preocupacions. Mai no em va sermonejar sobre el coratge, sobre la necessitat de tenir pensaments positius, com ho predica la literatura edificant, sinó que amb aquests simples mots, «Coo estaas?», ho havia dit tot. El seu suport era total.

Cada vegada més hi ha la tendència a excloure tot el que és diferent, inútil, estrany, aliè… En Jerôme era incapaç de fer res amb el seu cos. Després d’haver avaluat les seves possibilitats, era considerat, fàcilment, «no rendible». Tanmateix, ell m’ha ensenyat, millor que ningú, el dur «ofici de ser home».

SÒCRATES

Què entens exactament per aquesta expressió?

ALEXANDRE

Al centre, ben aviat vam ser conscients que en la vida de qualsevol persona no existeixen mai adquisicions definitives. Cada dia, ens calia recomençar la feina, resoldre les dificultats, una per una, assumir la nostra condició, mantenir-se dret. Heus ací el nostre treball, la nostra veritable vocació, el que jo anomeno, mancat d’una expressió millor, l’ofici de ser home.