L’estranya criatura que sóc
ALEXANDRE
Des dels quatre anys, he seguit tota mena de teràpies: fisioteràpia, ergoteràpia, logopèdia… Tot plegat, amb un únic objectiu: corregir l’estranya criatura que sóc.
SÒCRATES
Estranya?
ALEXANDRE
Oh estimat Sòcrates!, jo era tan diferent dels altres: no caminava gens ni mica. M’expressava estrambòticament. La precisió dels meus moviments deixava molt que desitjar. Comptat i debatut, jo no era del tot normal.
SÒCRATES
I doncs, què has fet?
ALEXANDRE
Milions d’exercicis: m’entrenava a asseure’m correctament, a coordinar-me les cames i els braços, a dominar els moviments bruscos… Intentava aprendre com utilitzar la forquilla, el ganivet (procurant no degollar, en la mesura del possible, el meu veí). No vaig tardar a ser un mestre en l’ús de la cullera sopera (o més ben dit de la de les postres…). En fi, cada dia provava de millorar la meva marca en els mil metres a quatre grapes.
SÒCRATES
Suposo que tots aquests excel·lents resultats pràctics van necessitar, per part teva, molta dedicació i molt temps.
ALEXANDRE
En el centre, les ocupacions no ens faltaven. Sovint les hores de classe eren interrompudes pels nombrosos tractaments mèdics. El meu amic Luc, per exemple, aprenia, durant hores i hores, a pronunciar sons fastiguejadors. Mantenia un combat sense treva amb els «món», «son», «com», «pom», «bon»… Ningú més no hauria estat capaç de tanta tossuderia. I a més, com qualsevol altre alumne, seguíem el programa escolar que comprenia l’aprenentatge de l’alfabet, del càlcul… Teníem matèria suficient per omplir totes les hores.
SÒCRATES
Sigues més clar! Com es desenvolupaven les teves…
ALEXANDRE
Arribàvem al centre el diumenge, una mica més tard de les set del vespre, ben vestits, nets i polits. No obstant això, la tristesa de la nostra cara deixava traspuar l’absència dolorosa dels pares. La nit, consoladora, restablia el nostre humor. L’endemà, sortíem dels dormitoris plens d’energia, baixàvem al pis de sota i la vida podia tornar a començar. Tant a l’estiu com a l’hivern, les activitats s’encadenaven una rere l’altra: teràpies, tractaments, escola i activitats de lleure marcaven la nostra jornada. Al vespre, pujàvem al pis de dalt per passar-hi la nit, a les vuit en punt ens ficàvem al llit. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres se succeïen amb la mateixa cadència, sense assemblar-se mai els uns als altres. Tanmateix, els dies seguien el seu curs amb una regularitat sorprenent. El temps se’ns enduia inexorablement en la seva marxa sense que nosaltres mai no li plantegéssim un per què.
SÒCRATES
I els contactes amb l’exterior?
ALEXANDRE
Eren ben rars. A l’establiment, hi treballaven un cuiner, algunes dones de fer feines, un metge, un dentista, un psicòleg. Els meus companys i jo vam passar la major part del temps entre aquests murs. Aquest era el meu univers: uns personatges ben singulars, fora de tota norma.
SÒCRATES
Tornes incessantment a la noció de «norma», de «normalitat». Em podries definir amb precisió què significa «normal»?
ALEXANDRE
Amb precisió. Deixa’m intentar-ho: «Tot el que és igual a la majoria o a la mitjana dels casos o dels costums; allò que és habitual, familiar». D’aquesta manera, per exemple, em sembla que és normal que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, escrigui…
SÒCRATES
I és així com definiries aquest terme?
ALEXANDRE
A grans trets, sí.
SÒCRATES
Continua!
ALEXANDRE
Al centre, res no ens era fàcil. Tot ens venia de nou. La vida de cada dia ens reservava sorpreses sense parar, bones o dolentes. L’avorriment no hi tenia cabuda. Només hi havia un interès, un objectiu, veritablement seriós: progressar. La resta, si el que menjàvem era bo o no, si els altres obtenien millors notes, era secundari.
SÒCRATES
No teníeu projectes de cara al futur?
ALEXANDRE
Hi ha el que és urgent i el que és accessori. Progressar, millorar de salut, era urgent. Exigia dedicar-s’hi de valent, amb constància. Per nosaltres, el «demà» i el «més endavant» no existien. El futur es limitava als caps de setmana; quan tornàvem a casa per retrobar-nos amb els pares. Per a mi era tota una festa poder viure dos dies a la setmana amb la mare, el pare i el meu germà Franck!
SÒCRATES
És bo que el present capti tota la nostra capacitat d’atenció?
ALEXANDRE
No ho sé… Per força havíem de ser realistes, tocàvem de peus a terra, sempre immergits en el present. Pel que fa al passat, per a nosaltres era molt poc concret. Estar en el primer o en el segon curs no era gens rellevant. El present absorbia, com tu has dit, totes les nostres preocupacions, tots els nostres pensaments. No ens complicàvem la vida.