La generositat del veritable afecte

ALEXANDRE

Un dia, mentre assajava els meus perillosos salts, un amic m’observava de cap a peus, minuciosament. No se li escapava cap dels meus gestos. Mentre em contemplava es feia un fart de riure. Això em vexava. En Jean era una desferra total: no podia caminar ni parlar, ni tan sols podia, sense ajuda, mantenir-se assegut. Com era possible que un jove, en aquestes condicions, gosés riure’s d’un infant que intentava «balbucejar» les seves primeres passes? No podia entendre-ho de cap manera. Malgrat tot, ben aviat, em vaig adonar que com més segures esdevenien les meves passes, més augmentaven les seves rialles. I així, amb aquest riure contagiós, va tenir lloc el meu examen d’entrada en el món singular dels bípedes. Per celebrar la meva victòria, la hilaritat d’en Jean va assolir el paroxisme.

SÒCRATES

No hi havia en això un senyal?

ALEXANDRE

Ple de prejudicis i ferit en el meu orgull, no vaig saber interpretar-lo. I això que en Jean, per tal d’ajudar-me, ho havia provat tot. Sabia del cert que ell mai no podria caminar; i, tanmateix, mitjançant la seva humil presència, havia acompanyat cadascun dels meus passos, sense dir un mot, sense cap gest, amb la generositat que resulta d’un veritable afecte. Les meves cames esdevenien les seves cames. Es podria ben bé dir que ell també estava aprenent a caminar.

Quan ja adolescent vaig entrar en el sistema escolar ordinari, hi vaig descobrir unes actituds ben diferents. Alguns s’alegraven de les males notes dels altres, o del mal pas que havia fet un company. Em va caldre, una vegada més, una bona dosi de reflexió, d’observació, per poder assumir aquest contrast. La lectura dels filòsofs em va ser de gran ajuda. Ben aviat vaig ser conscient que el meu entorn havia canviat. Havia deixat definitivament el centre on el progrés d’un esdevenia el de tots.

SÒCRATES

Quanta virtut!

ALEXANDRE

Era natural.

SÒCRATES

No et sembla que estàs caient en la idealització? El teu centre era un paradís?

ALEXANDRE

És ben cert que entre nosaltres també es produïen conflictes, però sense cap mena de mala intenció.

SÒCRATES

Ni tan sols amb els teus educadors?

ALEXANDRE

Mmm! D’acord, no érem uns figaflors. Endurits pel sentiment d’incomprensió, ens tornàvem agressius, fins i tot despietats. I aleshores esclataven les baralles més violentes! Però cal que entenguis bé que vivíem en un clos tancat. No teníem cap possibilitat de veure les coses des d’una altra perspectiva, ni tan sols de poder trobar una persona benèvola, neutra, externa al centre. Era una relació de forces que ens enfrontava literalment als educadors. Sempre més ben armats, més preparats, ells eren els més forts. Les confrontacions prenien així un caire cruel i injust. Alguns educadors excel·lien en l’art d’obtenir els «favors» del director, el qual gairebé sempre s’afegia a la seva causa i, d’aquesta manera, la nostra ja era derrotada per endavant. Com que regnava un clima d’opressió, els pares eren el nostre únic recurs. Calia, doncs, tenir-los al corrent dels fets, empentar-los perquè reaccionessin. Però com podien intervenir? Desconeixien la nostra situació real. Informats pels educadors, els nostres pares no disposaven d’altra cosa que no fos el seu testimoniatge. Quan la nostra visió dels fets diferia de la versió «oficial», cosa que passava sovint, ens tractaven de mentiders.

SÒCRATES

La dialèctica, l’argumentació, que en aquells moments prenien per a vosaltres una importància vital, així com totes aquestes dificultats que m’has explicat, no van despertar en vosaltres la necessitat del diàleg, de la justificació?

ALEXANDRE

Sí, però a quin preu?

SÒCRATES

Forçant-vos a dialogar, no us proporcionaven un avantatge excel·lent?

ALEXANDRE

Certament, però un avantatge que també podia ocasionar un perill temible.

SÒCRATES

La sofística?

ALEXANDRE

Més aviat l’engany i la mentida! Penso en un exemple concret. Un dia, la gana em regirava l’estómac; per la porta entreoberta del despatx dels educadors, hi veig, oh miratge, un pastís. Una magnífica mona de pasqua llueix esplèndida sobre la taula. És un lloc estrictament prohibit. Miro cap a la dreta, cap a l’esquerra, el camp sembla lliure… Em precipito sobre el botí, amb tanta mala sort que l’objecte del delicte acaba la seva cursa sobre les estovalles. Aleshores em domina l’angoixa més absoluta. Em passen pel cap totes les estratègies possibles. Com puc camuflar el crim? La por de les represàlies em fa preveure el pitjor. En un primer moment intento recollir tot el que puc amb una cullera, després miro d’eliminar les taques amb les mans, però tot és en va. Només hi ha una solució: llençar per la finestra el pastís i les estovalles. Dit i fet. Sortosament això passava la vigília de les vacances… I ningú no es va preocupar mai més de la meva entremaliadura!

La vida en comunitat exigeix el respecte de múltiples regles. Disposant de pocs mitjans, havíem d’utilitzar tàctiques ben subtils per poder gaudir de tot el que ens era indispensable.

SÒCRATES

Si ho he entès bé, d’acord amb la teva divisa de «lluitar per tot i contra tot», tu seguies aquest altre lema: «Si vols tirar endavant en un ambient hostil, espavila’t!».

ALEXANDRE

Sí, però no es tracta pas d’espavilar-se d’una manera mesquina, violenta, dolenta. Més aviat, com diu Darwin, parlo d’un esperit d’adaptació. Utilitzàvem l’astúcia no per fer mal ni per aprofitar-nos d’un caprici… No, ho fèiem per posseir un bé quotidià, un bé del qual qualsevol infant hauria de poder beneficiar-se’n de manera natural. És un comportament maliciós burlar la vigilància de la vetlladora per anar a beure aigua?

SÒCRATES

En definitiva, aquesta mena de lluita darwiniana va representar un estímul per a vosaltres.

ALEXANDRE

És ben cert que les dificultats amb què et trobes poden esdevenir formatives i que un home amb una mica de seny en traurà més profit que consultant les obres erudites de molts pedagogs. La dificultat endureix, estimula i ens obliga a trobar solucions. Sobre aquesta qüestió m’han explicat que els infants que pateixen el mateix tipus de discapacitat, molt sovint progressen de manera diferent, segons com sigui l’entorn familiar de cadascun d’ells, cosa que, d’altra banda, tothom pot constatar. Recordo el cas d’una mare a qui van criticar durament. Volent fer confiança al seu fill, li havia deixat agafar el tren tot sol, malgrat que la seva manera de caminar era més semblant a la d’un autòmat que a la del comú dels mortals. M’imagino que ella el va deixar marxar sol amb l’ai al cor. Hem vist mares que, per amor, no deixen mai sol el seu fill. L’amor, com el menyspreu, pot constituir també un fre per al progrés. Si constreny, ofega les capacitats de l’infant. Només parlo de la meva experiència personal, no creguis que vull generalitzar. Simplement, vull aclarir que en el meu recorregut la confiança ha estat vital.

SÒCRATES

L’exemple del pastís ens revela els recursos insospitats que hom pot trobar en el mateix cor de la dificultat.

ALEXANDRE

Nietzsche, un del teu gremi, parla sovint de treure profit de les adversitats; fins i tot arriba a aconsellar de treure profit de la injustícia. Aquesta lliçó m’ha estat de molta ajuda. Però Déu n’hi do quin repte!