La mirada de l’altre

ALEXANDRE

La visió que els altres tenen de nosaltres, a parer meu, cimenta, estructura la nostra personalitat. Tanmateix, també pot perjudicar, condemnar, ferir.

SÒCRATES

M’imagino que tens més d’un exemple.

ALEXANDRE

Passejo amb una amiga que està a punt de confiar-me, amb delicadesa, la voluntat de suïcidar-se. Ens trobem amb un noi de setze anys. Llença una mirada desdenyosa a la meva amiga, m’examina de cap a peus i, tot seguit, la interpel·la: «T’has oblidat el ronsal?». Desconcertada, la meva amiga experimenta un violent sentiment de revolta.

SÒCRATES

I tu?

ALEXANDRE

Intento consolar-la, li dic que el perdoni, ja que si ha actuat d’aquesta manera ha estat per ignorància, potser per desig de…

SÒCRATES

Com assumeixes personalment les burles dels altres?

ALEXANDRE

Per a mi, també en aquest cas, l’escarni té el seu origen en una feblesa mal orientada, mal portada. Ser-ne conscient m’ajuda. Sovint, les persones quan estan en grup solen manifestar-se amb més crueltat de com ho fan quan estan soles, que només rient-se ja en tenen prou. Al contrari, l’adolescent acompanyat dels seus acòlits riu amb una agressivitat malaltissa. Potser actua així per tal d’afirmar la seva seguretat, la seva força o la seva superioritat. També té necessitat d’amagar la por que experimenta davant del cargol. És la seva manera de superar el llagrimeig, la pietat. Cadascú foragita com pot el seu malestar.

Els danys causats per les burles, les ganes d’estar integrat, la necessitat de donar sentit a les experiències algunes vegades doloroses de la meva vida, m’han portat de mica en mica a observar el comportament dels altres, i sobretot el meu, amb molta perspicàcia.

SÒCRATES

En què t’han ajudat els filòsofs?

ALEXANDRE

Els filòsofs són de gran ajuda, no tant per les seves respostes, sinó més aviat pel seu mètode, pel seu camp d’investigació. M’és difícil explicar una ajuda que, d’altra banda, no té preu! En els meus estudis, la filosofia ha estat com una mena de lupa amb què observar la realitat, llegir els esdeveniments quotidians, trobar un sentit a les experiències. Ben aviat, vaig sentir la necessitat de comprendre la crueltat amb què, a vegades, es revestien les relacions entre els individus, la precarietat de la meva condició d’home.

SÒCRATES

Digues-me, Alexandre, tu parles de «l’ésser humà», o més aviat de «l’home» per oposició a la dona, de la qual, d’altra banda, no sembles gaire disposat a parlar-ne? Es tractaria d’una altra frustració?

ALEXANDRE

Podem parlar d’allò que ignorem? Parlant amb propietat, jo no sóc un expert en la matèria!

SÒCRATES

Has parlat poc de l’escola.

ALEXANDRE

Et podria explicar el meu primer dia a l’escola de comerç. Caminava arran de les parets per passar al més desapercebut possible, per fondre’m en la massa. Però, la discreció i jo! Oi que no és possible? Vaig comprendre ben aviat que calia fer-m’hi un lloc.

Durant la primera hora del dia, a la classe de francès, encastat al radiador, lamentava amargament no poder amagar-me dins de l’armari. Observava meticulosament cadascuna de les estranyes criatures que a partir de llavors constituirien el meu món. Aleshores, el professor va fer aquesta pregunta: «Les mateixes causes produeixen sempre els mateixos efectes?». Silenci. Després d’alguns dubtes, amb la gola encongida, vaig intervenir tot dient: «No! Si caiem per una escala ens podem trencar una o dues tíbies, en els dos casos la causa és la mateixa, si caiem…». «És un bon exemple», va sentenciar el professor. I, desafiant totes les mirades, vaig afegir: «Ho dic per experiència, senyor». I tota la classe va esclatar a riure. La integració s’havia produït! Després van seguir tres agradables anys… A l’esbarjo, em van acollir amb somriures i alguns fins i tot em van saludar amb cops a l’espatlla.

Els «rucs de la classe» eren conscients que aquell noi estrany era ja un de la colla. Els primers de la classe em respectaven, ja que havia estat el primer a respondre. Tot s’havia guanyat. Amb ben poca cosa n’hi ha prou! Afirmar-se em sembla vital. Un company patia d’una lleugera discapacitat al dit gros. Duia sempre la mà amagada a la butxaca. Un dia li vaig dir: «La discapacitat no s’ha d’eludir mai. Mira’m a mi, per amagar la meva, hauria de sortir al carrer embolicat dins d’una bossa d’escombraries!».

De seguida vaig tenir la intuïció que, fugint de la discapacitat, ens aïllem. És allà, amb nosaltres; cal, doncs, que l’acollim com un cinquè membre, cal que arribem a establir un acord amb ella. Per fer-ho em sembla primordial conèixer les seves febleses…