Nodrir-se de la pròpia feblesa

ALEXANDRE

La condició humana sempre m’ha sorprès, fascinat. Però sovint, al centre, la nostra realitat era ben difícil d’acceptar. Amb massa freqüència, la vida de cada dia feia que ens desesperéssim de la nostra condició.

SÒCRATES

Potser és perquè les misèries i les febleses de l’home sovint són més visibles que la seva grandesa i les seves forces?

ALEXANDRE

Al centre, no disposàvem ni de poesia ni de literatura per apreciar la grandesa de l’home. El teatre quotidià ens en mostrava més aviat la misèria: malaltia, solitud, sofriment, mort.

SÒCRATES

De debò tot això impedeix penetrar en la bellesa de la nostra condició humana?

ALEXANDRE

No. Els meus companys, com en Jerôme i molts d’altres, han estat per a mi uns veritables educadors. A la seva manera, han contribuït a revelar-me la grandesa humana, no tant per actes aïllats sinó per la seva manera de ser. Tot allò que els grans psicòlegs s’han escarrassat a inculcar-me, mitjançant sermons llargs i molt estudiats, en Jerôme, només amb la seva presència, ho prodigava amb una gran simplicitat. Ell m’ha obligat a entrar en la meva pròpia història, en les meves febleses, en la meva humanitat.

Quan em preguntava «com anem?», en Jerôme només volia fer-me saber que estava content que jo existís, que estava content d’existir, malgrat la nostra situació. En Jerôme descendia al més profund de la realitat per assumir-la del tot. Per acceptar la nostra condició, em feia veure que calia nodrir-se, servir-se de l’experiència de les nostres vides, de la nostra feblesa… Mai cap educador no ha pogut ensenyar-me res de semblant.

SÒCRATES

Què et proposaven?

ALEXANDRE

M’aconsellaven seguir models establerts, adaptar-me a uns esquemes, però mai a baixar fins al més profund de mi mateix per poder trobar-hi una sortida, encara que fos al nivell més temible: a l’interior de la meva pròpia angoixa. Però tornem als meus companys. L’Adrien també m’ha aportat molt; era la riota de tothom, el «ximplet del poble», aquell de qui, impunement, tothom se n’aprofita. La seva gran bondat, la seva immensa tendresa el feien vulnerable i objecte de tota mena d’abusos. L’explotaven.

SÒCRATES

Tu també?

ALEXANDRE

Segurament, per desgràcia!

SÒCRATES

Parla’m més aviat de com t’ajudava.

ALEXANDRE

Sempre alegre, servicial i content, l’Adrien no solament em donava un cop de mà en les feines domèstiques, sinó que també era una font inesgotable d’encoratjament. Tanmateix, la seva presència no podia ser més discreta. Com ja saps, el seu diàleg es limitava a uns «Oh», «A llit» i «Bo pul». Però malgrat això, o millor dit, gràcies a això, m’avantatjava en tot. En ell, hi buscava i hi trobava suport, acolliment i força. La seva presència comptava més que els seus actes. Penso en ell quan algunes persones asseguren que el que avui dia compta només és la professió, el rang que s’ocupa.

Quan ens interroguem sobre el sentit dels nostres actes, una amistat com la de l’Adrien constitueix una referència real per a mi. Cada vegada més, ens haurem de preguntar: «Quin és el lloc del vell, de l’orfe, del malalt de sida, de la prostituta?». Al centre, cadascun de nosaltres, fóssim com fóssim, teníem un lloc.

SÒCRATES

És ben curiós: vivíeu en un context molt complex voltats de personalitats ben singulars i, tanmateix, pel que dius, tot semblava força senzill.

ALEXANDRE

L’existència ja era prou difícil, equines ganes teníem de complicar-la? Hauria estat un luxe. Uns mots senzills servien per compartir una mica de tendresa. I amb això n’hi havia prou. Més que cap altra cosa, la presència i els gestos comptaven d’una manera essencial.

SÒCRATES

Per tant, el cos era molt important?

ALEXANDRE

És un mitjà privilegiat per retrobar-se. El contacte s’establia gràcies a uns simples gestos o unes mirades, més que a través de converses llargues i inacabables. Els interns del centre provenien de llocs tan diferents! Cadascun tenia la seva pròpia experiència, una experiència, sense cap mena de dubte, ben difícil de descriure. A més a més, no disposàvem sempre dels mitjans necessaris per a poder expressar-la oralment. Sí, la nostra existència era a la vegada poc habitual, angoixant i bella. La mirada i el gest atenuaven l’aïllament. Bastien un pont entre els nostres mons. Quan me’n vaig anar del centre, em vaig emportar dins la maleta el caliu que hi havia entre nosaltres. He trigat molt temps, i ho he pagat car, a adonar-me que els gestos en «l’altre món» adquireixen significats ben diferents i donen lloc a interpretacions variables. Jo no ho entenia.