La pietat anestesia

ALEXANDRE

En el centre ens havien separat excessivament a homes i dones, no sempre d’una manera sana i…

SÒCRATES

Interessant! Heus aquí un punt en el qual la senzillesa no s’aplicava. Tu has viscut bàsicament en un ambient masculí.

ALEXANDRE

Sí. Això va tenir greus conseqüències. És evident que el poc contacte amb les noies comporta una mancança important.

SÒCRATES

Explica’t!

ALEXANDRE

A l’escola de comerç, quan per primera vegada vaig mantenir una conversa amb una noia, considerada la més bonica de l’escola, vaig ser literalment seduït per la seva tendresa. No pas per la bellesa que els altres li atribuïen i que a la vegada sentien de manera tan superficial, sinó per la seva força interior, la seva noblesa i la seva dolçor. Vaig abraonar-m’hi, agafant-la tan fort que a l’instant va caure sobre meu. Les mirades revelaven un no sé què d’ambigu, d’angoixa, d’impur en relació amb el que fins aleshores jo havia viscut. Va ser una experiència humiliant i trista: de cop i volta vaig ser conscient que la solitud de cadascú «es comunicava» més difícilment que en el centre.

Un amic em va dir a cau d’orella: «Sembla que has fallat el tret, caldrà revisar seriosament el teu mètode». Em vaig entristir molt, ho confesso, i encara avui m’entristeixo quan ho recordo. Fins i tot ara em costa acceptar que és necessari reprimir els gestos. Tanmateix, penso que si cal un cert control, la convenció social que la dicta prové, més que res, d’un temor, d’un malestar enfront del cos, davant de l’altre. Encara ara em passa que em retinc de fer segons quins gestos a un professor, perquè penso que són massa amistosos. Instintivament, m’empeny el desig de demostrar espontàniament el meu afecte, sigui donant la mà o un cop amistós sobre l’espatlla… Però m’adono que gestos d’aquesta mena poden ser mal vistos, i en certes situacions fins i tot estan proscrits.

SÒCRATES

I quin va ser el teu nou mètode?

ALEXANDRE

Tot això va fer que m’adonés que jo pertanyia a «un altre món». Des d’aquell precís moment calia fer el que fos per integrar-me, per aprendre el llenguatge d’aquest món, els seus codis i les seves prohibicions. Vaig començar per observar.

SÒCRATES

L’observació potser és la primera qualitat del filòsof i sobretot de…

ALEXANDRE

Segurament. Em vaig dedicar, doncs, a examinar de prop aquestes criatures tan diferents de mi mateix, per intentar, d’aquesta manera, buscar la seva acceptació. Tots eren molt més alts i corrien deu vegades més ràpidament que jo. Explicaven que es lligaven les noies amb una facilitat desconcertant, que amb la seva motocicleta s’escapaven en un no-res de la policia. I jo, en canvi, caminava titubejant, abatut; però vaig comprendre ben aviat que, com més alegre, dinàmic i bromista fos, més fàcil em seria esdevenir un de la colla. Em vaig dedicar, doncs, a jugar amb els mots i a provocar la rialla dels meus bons companys. Ràpidament, per a sorpresa de tots, vaig fer-me un lloc entre ells. Curiosament, els meus autèntics amics no es trobaven pas entre els primers de la classe, ni tampoc entre els més dòcils, sinó més aviat entre els indisciplinats, els que treien més males notes, aquells que «d’amagat» feien mofa de tot i que no els costava gaire comportar-se cruelment. Els mateixos que, pel que fa a mi, es comportaven amb una tendresa, una innocència, un amor que mai no he trobat en cap altre lloc. La seva manera d’ajudar-me, d’entrar en contacte amb mi, era d’una naturalitat totalment nua de convencionalismes. No tenia res a veure amb la pietat de les velletes que em donaven vint duros (cosa que, d’altra banda, no sempre em desplaïa), ni tampoc l’altruisme ostentós del fill de papà que volia presumir de la seva bona educació, del seu saber fer. L’amistat dels «rucs de la classe» era maldestra, discreta, sincera. Ells confiaven en mi i jo m’atrevia a lliurar-m’hi.

Sempre recordaré aquell esperit rebel d’un company a qui habitualment adreçava aquesta salutació: «Tingues seny». Un dia, de cop i volta, em va respondre: «I tu, camina bé!». Aquesta resposta em va satisfer moltíssim. M’estimava tal com era, no li calia fer servir draps calents, com aquells que somriuen amb beneiteria quan a la caixa pago el meu paquet d’espaguetis. Hi ha somriures que fereixen, hi ha compliments que maten.

SÒCRATES

Vol dir que la pietat fereix més que el menyspreu?

ALEXANDRE

Sí, ja n’hi ha prou, de pietat. Una vegada més donaria la raó a Nietzsche. Crec que l’encerta del tot quan condemna la pietat, la hipocresia, les aparences. Cada dia ensopego amb aquesta actitud condescendent, de qui creu, potser sincerament, que em fa feliç, però em nega la meva llibertat i de retruc a mi mateix.

SÒCRATES

Bé. En què et sembla que la pietat nega la llibertat?

ALEXANDRE

Penso que el menyspreu tonifica, com deia Balzac… Pel contrari, la pietat, per la seva fadesa, anestesia. Un dia passejava amb un amic que utilitzava habitualment una motocicleta per a persones grans. Feliços, anàvem amunt i avall pels carrers de la vila, deslliurats de la mirada recriminadora de qualsevol educador. Aquí i allà, els veïns treien el nas per les finestres de les cases per espiar la marxa d’aquest curiós equip. Ens sentíem alliberats i cridàvem a ple pulmó la nostra felicitat. Una vegada més vam pagar ben cara l’herència del centre. Quan allà ens sentíem contents, volíem compartir la nostra alegria. I, per poder-ho fer com cal, les nostres manifestacions havien de ser molt explícites.

Mentre que, amb la mirada al cel, corríem pendent avall per la vora de la carretera, alguns vells desdentats ens miraven de reüll a través de les seves ulleres gruixudes.

Ben aviat ens van envoltar, sense parar d’observar-nos des de tots els angles. Ens era ben igual el que volguessin fernos, per a nosaltres només comptava la passejada.

Però, de cop i volta, un cotxe de la policia va impedir-nos continuar fent el boig amb les nostres ziga-zagues. Un agent va sortir del cotxe i ens va invitar a tornar immediatament al centre. De nou se’ns ofegava la llibertat! Ens obligaven a tornar al centre. La pietat i la preocupació innecessàries d’aquells vells havien causat més mal que bé.

SÒCRATES

La bona consciència no és suficient.

ALEXANDRE

És exactament el que diu Nietzsche.

(Mutisme absolut de Sòcrates).

Al vespre, em preguntava a mi mateix: «Sóc menys lliure que els altres? Sempre hi haurà algú, que, superant la seva por, em recordarà, amb tota la bona fe, que sóc un discapacitat?».

SÒCRATES

La bona consciència mai no és suficient, tots ho sabem prou bé. Els tres-cents seixanta-un jutges que em van condemnar a mort, en definitiva, no van fer altra cosa que exercir, amb bona consciència, la seva funció.

ALEXANDRE

A propòsit d’això, al centre, com a tot arreu, el personal a vegades també emmascarava la seva funció. El metge era respectat sense que ningú no posés mai en dubte la seva competència. El mestre sempre ho sabia «tot». L’educador, en la seva pretesa omnisciència, es creia amb l’obligació d’ensenyar als meus pares «l’art d’educar».

Durant molt temps el lema de l’establiment va ser: «Els pares han dut al món un fill discapacitat. Que ens el lliurin, nosaltres en farem un individu més o menys normal». Els empleats del centre no sabien dissimular la seva pusil·lanimitat, ni tan sols amagats sota una màscara aliena. Molts pares van acabar desestabilitzats i com a conseqüència van perdre la seva confiança. Per tal de tranquil·litzar-los, els educadors excel·lien en l’art de l’afalac. Quantes atencions rebia els dies que precedien la reunió anual amb els pares! Malgrat que fóssim encara molt petits, malgrat que les nostres facultats mentals no sempre estiguessin del tot desenvolupades, aquesta mena de pràctiques no ens passaven per alt. Les aprofitàvem per recarregar bateries, sense ignorar el caràcter efímer i il·lusori d’aquest respir.

Conseqüentment, les relacions amb el personal es mantenien sempre a un nivell superficial. Mai no arribàvem a poder discutir d’igual a igual; només teníem dret a escoltar les paraules que un professional adreça a un «infant», o les del metge al «malalt».

SÒCRATES

Què me’n dius, de la gent de l’exterior?

ALEXANDRE

Projectaven imatges negatives sobre els interns del centre. Sovint, quan em veien passar, xiuxiuejaven entre ells, tot donant-se cops de colze: «Pobre noi! Pobrissó!». Aquests genis de la guerra gairebé aconsegueixen desestabilitzar-me. Tanmateix, en el meu fur intern, estava convençut que tenia molta sort: uns pares formidables, uns amics fidels, companys de joc agradables… Amb tot, la certesa que jo no era tan desventurat com qualsevol altre, a força de sentir-la posar en dubte, corria el risc d’esllanguir-se. Inconscientment m’adonava i comprenia que per a moltes persones la meva existència anava associada a un fracàs, a un accident. Per a ells jo encarnava una mena de sofriment del qual se sentien culpables. Arribaven, fins i tot, a culpabilitzar-se de la meva discapacitat. Jo feia el paper de la mala consciència. En diverses ocasions, vaig constatar que quan em creuava amb un grup de gent, tothom callava i prenia un aire afectat, semblant a quan ens traiem el barret en passar davant el seguici d’un enterrament. Després, darrere meu, la xerrameca tornava a engegar-se. Es tracta d’un acte reflex? Ho ignoro.

SÒCRATES

No has tingut mai uns sentiments semblants, tu?

ALEXANDRE

Sí, efectivament, em va sorprendre tenir un sentiment semblant amb un cec. En fer-ho, projecto sobre l’individu diferent tota l’angoixa, la por, el malestar que engendra la dissemblança. Mancat d’experiència, no sabria com explicar aquest sentiment tan complicat que, de ben segur, té el seu origen en nosaltres mateixos. Els meus companys i jo estàvem immersos en aquesta atmosfera. Quan sortíem els dimecres a la tarda, els educadors no feien res per millorar la situació; la tarda dels dimecres hi havia una desfilada de coixos, d’esguerrats en cadires de rodes, de nans, de paralítics i d’altres subjectes amb el cervell nafrat. Els badocs ens miraven amb atenció, impotents; tots ells amb sentiments diversos, inexpressables.

SÒCRATES

No ho comprens?

ALEXANDRE

Avui dia es pregona la integració; en la meva època, el que es propugnava era la immersió: un grup immers dins d’un altre grup. Aquestes dues entitats es quedaven, de comú acord, en el seu aïllament confortable, ni comunió, ni comunicació: com un cargol que travessa l’herba sota la mirada de sorpresa, gairebé de fàstic, de l’infant que juga al parc. Els meus companys i jo érem aquest «cargol». L’infant representa tot el cercle social: els homes i les dones que van de compres o a cal metge i que per atzar es troben al carrer. Inconscientment, durant molt temps he arrossegat aquesta imatge del cargol, per acabar gairebé identificant-m’hi. Si els dimecres representaven per a nosaltres un dia de festa, retrospectivament els col·locaria més aviat entre els mals records…

SÒCRATES

Vols dir que no estaves frustrat?

ALEXANDRE

Quan un infant intenta realitzar-se dins d’un ambient on constantment és devaluat —sovint de manera involuntària—, interioritzarà aquesta projecció i assimilarà els comentaris que ha sentit.

Molts de nosaltres corríem el risc de perdre la nostra confiança espontània en la vida. Estudis recents sobre aquest tema pretenen demostrar que els primers mots pronunciats en el moment del naixement exerceixen una influència insospitada sobre el desenvolupament de la criatura. Hegel ha insistit molt sobre la problemàtica de la mirada de l’altre. En la trobada amb l’altre veu un mitjà per elevar-se, per créixer, per esdevenir plenament humà… Sartre, al llarg de tota la seva obra, principalment en la seva cèlebre obra de teatre Huis clos (A porta tancada), descriu la necessitat visceral i profunda que tenim de ser reconeguts, una necessitat que mai no és sadollada.

(Mutisme de Sòcrates).