Un home de Déu

SÒCRATES

Llevat dels teus companys i de la teva família, ningú no va omplir aquest buit? Ningú no et va ajudar a lluitar contra el que tu anomenes anar a la deriva?

ALEXANDRE

Sí, el pare Morand. Al centre, la religió va tenir un paper fonamental. Moltes de les meves educadores eren monges. Algunes no sempre respectaven els valors que ens ensenyaven. En filosofia, aquesta mena d’incoherència s’anomena «dissonància cognitiva», és a dir, la dissociació entre el nostre ideal, la nostra voluntat i els nostres actes.

Alguns capellans, tanmateix, m’han ajudat a fer-me home. Com no evocar, doncs, els anys passats al centre sense parlar-te del pare Morand? Els dijous vèiem aparèixer a la capella un ancià molt alt, d’aspecte rústic, que portava una jaqueta molt vella. Era el pare Morand, el capellà del centre. Aquest home, de mica en mica, va anar accentuant i alimentant en mi la passió per la filosofia, la qual em va permetre, ben aviat, comprendre i abandonar els mals hàbits adquirits durant la meva educació. El pare Morand era, ja t’ho he dit, un ancià auster, fred, corrent. Tanmateix, a mesura que passaven els dies, vaig descobrir un personatge fora del comú. Anava a veure’l sovint amb l’esperança de demolir les seves respostes teològiques que absolien un Déu que feia tan ascètiques certes monges i permetia el sofriment. Com a conseqüència de les trobades regulars, va esdevenir un bon amic, el meu millor amic. Tanmateix, ens separava el fet que ens portàvem seixanta anys, a més de la diferència cultural… Malgrat tot, el diàleg es va instaurar alhora que un pont es construïa entre els dos universos.

El pare Morand no em va sermonejar mai. La seva presència i la seva experiència van ser suficients per colpir en el més profund de mi mateix. Em sentia emocionat de poder trobar-me amb un ancià com ell, que malgrat el seu miserable estat de salut, s’esforçava a complir amb alegria i fervor la seva funció de capellà del centre.

La seva influència en mi va ser radical. Es va produir sense que ell ho pretengués. Sense ser cap teòric eminent, ni cap psicòleg, em va transformar.

Quin goig veure’l evolucionar, com ell deia, «dins la seva casa de geometria variable»! Sempre disposat a acollir els més necessitats, home misteriós, mai no feia discursos. El pare Morand havia viscut les dues guerres mundials, de les quals em va explicar moltes anècdotes. Heus ací una que il·lustra molt bé la seva personalitat: havia aixoplugat a la seva rectoria una família jueva que fugia de la Gestapo. Veient de lluny la pols que anunciava l’arribada dels cotxes de les SS, va tenir la presència d’esperit de saquejar la seva pròpia casa. Després d’amagar tota la família a les golfes, va tirar per terra els mobles i va fer miques la vaixella. Quan el primer soldat de les SS va traspassar el llindar de la porta, el pare Morand va assenyalar amb el dit el terrabastall que l’envoltava i va dir: «Mireu al voltant vostre, els vostres col·legues ja ho han escorcollat tot, com podeu comprovar, a casa meva no hi ha res». Gràcies a la seva audàcia, els SS van tocar el dos i d’aquesta manera la família va salvar-se.

SÒCRATES

Molt astut! Heus aquí un exemple excel·lent d’esperit pràctic!

ALEXANDRE

Aquest home de Déu, aquest personatge de múltiples facetes, m’atreia per la seva resplendor. Quin ésser més meravellós! La seva generositat, la seva intel·ligència sovint eren poc apreciades. Però qui el coneixia de prop sabia apreciar-ne la presència benefactora, la seva preciosa ajuda.

També va ser ell qui em va revelar la bellesa de l’ésser humà i em va fer confiar en mi mateix. El seu exemple m’ha aportat molts beneficis. Aquest home, gastat per les adversitats, rosegat per la malaltia, ha tingut una existència extraordinària, encara que hagi passat desapercebuda! És difícil descriure la felicitat que m’ha aportat el pare Morand. El seu suport constant està per sobre de les paraules, més enllà dels actes. La seva mort no m’ha causat cap dolor, cap recança. Tot el que ell m’ha donat, ho tinc present en els meus actes, en la meva manera de pensar, en el meu ésser. Que impotents són les paraules per expressar una amistat com aquesta!