L’alegria de viure

SÒCRATES

No insisteixes en la teva feblesa amb massa complaença?

ALEXANDRE

És vital! Cal adir-s’hi. Com diria Pascal: «Anem en el mateix vaixell».

Són moltes les persones que només es fixen en aquest aspecte obscur, negatiu de la nostra situació, sense saber veure-hi res més. En la persona discapacitada i en general en tot individu diferent només hi saben veure el cargol.

Em costa explicar aquest estrany fenomen. Els esdeveniments que relato han provocat sofriments aguts. Omnipresència de la solitud, separació dels pares, dolor indescriptible: aquest era el nostre pa de cada dia.

El diumenge, el dia que deixava els pares i el meu germà, els meus plors anunciaven, amb tres hores d’antelació, la meva partença. I mentre l’autocar ens duia cap al centre, jo contemplava per la finestreta cada metre de la carretera que m’allunyava, cada vegada més, de la meva mare. Malgrat això, o potser gràcies a això, ens ho passàvem molt bé, i al capdavall amb ben poca cosa. Aquest acontentament dominava la nostra vida i es revestia de formes diferents: alegria d’existir, joia de conèixer companys per poder afrontar plegats les dificultats i de tenir uns pares que ens estimen. Per quina raó he d’oblidar un «bon humor» com aquest, quan a partir d’ara em movia en un ambient de gent normal?

Al centre, les coses més simples de la vida quotidiana, un somriure, unes bones postres, proporcionaven un sentiment de felicitat. La dolçor de la vida, en la seva més pura simplicitat, ens recordava que cal aprofitar-nos-en per i en contra de tot. La vida no era pas una rival, sinó una aliada. Aliada exigent, severa, però, tanmateix, aliada. És clar que no n’érem conscients, però malgrat tot ho vivíem així dia rere dia. L’Adrien il·lustra molt bé aquesta manera de ser. Patia un retard mental, no sabia llegir ni escriure, solament podia balbucejar alguns mots. En el seu llenguatge, que amb el temps vaig assimilar, «Mamaya» significava, per exemple, «vaig a casa la mama». Per a cada cosa havia inventat el seu propi codi. Encara que pugui sorprendre, finalment, tots l’enteníem amb facilitat.

SÒCRATES

Com una llengua estrangera?

ALEXANDRE

Evidentment les coses que ell volia expressar eren molt senzilles.

El que més ens sorprenia era la seva atenció envers l’altre. No se li escapava cap de les característiques dels que formàvem el seu cercle. Observava tothom amb admiració.

Estava la mar de content contemplant les coses boniques que els altres posseïen. Era la seva manera de demostrar el seu afecte. No disposava d’unes capacitats intel·lectuals prou desenvolupades per expressar els seus sentiments. Quan deia, a la seva manera, «Tu, bon pull» o «Tu, ben pentinat», aconseguia expressar amb senzillesa la seva tendresa, la seva amistat, la seva alegria d’estar amb mi. Sí, cal dir-ho una vegada més, això és vital. M’emocionava molt cada vegada que l’Adrien es preocupava d’en Jerôme. L’Adrien manifestava envers en Jerôme una atenció tan gran que gairebé era com si fos un altre Adrien qui ajudava en Jerôme. No pas l’Adrien matusser, talòs, sinó un Adrien subtil, que sabia trobar el gest oportú per allitar degudament en Jerôme. Sobretot que no caigui! Aquesta imatge m’impressiona. L’Adrien sabia emprar instintivament una finor comparable a la d’una tigressa que domina la seva agressivitat mentre alimenta els seus cadells.

Veia l’altre com algú que li semblava sempre diferent, susceptible de sorprendre, de meravellar. El seu interlocutor esdevenia, per a ell, una persona amb qui sempre podia comunicar-se i, sovint, fins i tot combregar-hi. Una vegada més la feblesa, la incapacitat per parlar cercava un camí que li permetés superar-se. L’Adrien restablia el diàleg no tant a través de la paraula, sinó més aviat a través del seu ésser, que era una font inesgotable de felicitat.

Dissortadament, el seu desig d’ajudar els altres el feia ser, com ja saps, molt fràgil. Perquè la gent n’abusava. En el seu poble, els veïns l’induïen amb paraules persuasives a fer bestieses. Per exemple, l’animaven a trencar vidres, a abaixarse els pantalons davant dels transeünts. L’Adrien, amb l’únic objectiu de poder integrar-se al grup, estava disposat a fer el que calgués.

Encara que pressentia que els actes que els seus veïns li exigien eren una mica estrafolaris, els duia a terme solament amb l’esperança d’esdevenir amic d’ells. El seu amor tan desbordant el feia suportar fins i tot la humiliació a què era sotmès. L’Adrien, exuberant, feliç, d’una personalitat sense parió, no podia contenir el seu excés d’amor.

Però aquesta emotivitat, fora del comú, sorprenia els altres. Els veïns havien fet construir, al voltant de les seves cases, una tanca de filferro espinós per desempallegar-se de l’intrús.

SÒCRATES

Una vegada més, la por a tot el que és diferent.

ALEXANDRE

La diferència trasbalsa, desconcerta l’home en la seva recerca de la perfecció. D’altra banda, la por el fa encongir. L’Adrien no tan sols es veia condemnat pels seus companys, que es reien d’ell, sinó també i sobretot per les bones consciències d’aquells que cada mes envien un bitllet de deu mil pessetes a Madagascar. Era igual. L’Adrien simplement volia compartir el seu amor, la seva amistat, la resta no tenia cap importància.

L’Adrien no tenia gaire bona memòria: per exemple, era incapaç de recordar el seu número de telèfon i oblidava les malifetes amb molta facilitat. Descobrint sempre el bé en l’altre, l’Adrien reconeixia el valor de l’amistat.

SÒCRATES

Quan dius reconèixer, es tracta més aviat d’un coneixement intuïtiu, integrat a la vida.

ALEXANDRE

Sí, per l’Adrien, aquest coneixement tenia el valor de totes les filosofies. Era vivificant, font d’alegria…

SÒCRATES

No creus que el cas de l’Adrien és l’excepció de la regla?

ALEXANDRE

No és veritat. Recordo aquella nena que nedava alegre sobre les seves espatlles a la piscina pública. Quin contrast tan gran amb la seva història, la més atroç que mai no he sentit. Venia d’un país africà en guerra. Els soldats havien envaït el seu poble i havien matat els seus pares a cops de destral. A ella l’havien abandonat amb els braços i les cames amputades enmig d’un munt de cadàvers sangonosos. Creus que hi pot haver una situació més horrible? Amb tot i això, veient-la flotar, amb el seu etern somriure, ella encarnava als meus ulls la felicitat més gran possible, una felicitat única. Meravellosa facultat, la capacitat d’adaptació que té l’home!

SÒCRATES

Una altra vegada Darwin?

ALEXANDRE

Molt millor!… Les adversitats eduquen més que les demostracions perfectes dels científics eminents o les dels pedagogs encarcarats en els seus esquemes.