Un xoc cultural

SÒCRATES

Alexandre, m’agradaria que aprofundissis una mica més sobre els trastorns ocasionats com a conseqüència del teu internament.

ALEXANDRE

Per a mi, la vida fora del centre va ser molt formativa. Va desvetllar els meus reflexos. Vaig prendre consciència que una part del que m’havien ensenyat s’oposava al meu creixement personal, a poder viure en societat. Però no tothom té aquesta sort. Aquell que només pot sortir esporàdicament del centre ha d’afrontar una doble dificultat: integrar-se en un medi que li és estrany i, d’altra banda, desaprendre uns hàbits que frenen aquesta integració.

No voldria de cap manera denigrar tot el que representa la meva vida al centre, ja que també són moltes les coses que hi vaig aprendre! Per a mi, els companys del centre seran per sempre més uns amics inoblidables.

SÒCRATES

Aleshores, quines van ser les dificultats per les quals vas passar quan vas sortir del centre?

ALEXANDRE

Al centre unes regles precises i puntuals regien la nostra vida. La meva sortida del centre va estar marcada per un «xoc cultural». Va ser necessari aprendre els hàbits, els costums, les regles d’aquesta nova vida.

Quan algú em preguntava si m’agradava un determinat grup musical, jo ignorava, fins i tot, que m’estaven parlant de músics. L’argot que utilitzaven m’era del tot desconegut. Recordo que una vegada un amic em va confiar que «fumava merda», i vaig preguntar-me en quin món havia anat a parar. Però ben aviat vaig ser conscient que calia dominar el seu llenguatge, conèixer els seus hàbits si volia integrar-me eficaçment. Per tal d’evitar aquestes situacions, avui dia i cada vegada més, les persones amb discapacitats són escolaritzades en escoles normals. Alguns pares m’han afirmat que aquesta experiència es revela doblement beneficiosa. D’una banda, permet a l’infant amb discapacitats desenvolupar-se més fàcilment; i de l’altra, els altres infants, «la classe d’acollida», després d’un primer moment de rebuig, expressat amb més o menys intensitat, adopten una actitud diferent davant de la persona discapacitada. Ben aviat les burles inicials deixen pas a una amistat profunda. Un record. Un dia un pare em va confiar que a la seva filla se li havia fet malbé la pròtesi i no volia tornar a classe. No es veia amb cor de suportar les mirades dels seus companys. El pare, a desgrat, va insistir, perquè tornés a escola i la filla finalment no va tenir altre remei que obeir. Superat el primer moment de sorpresa, els seus companys van acceptar-la amb tota naturalitat. És impressionant la facultat que tenen els infants de superar la por i les burles inicials. S’integren, viuen i accepten la diferència amb més facilitat que els adults.

SÒCRATES

N’estàs segur?

ALEXANDRE

Crec que sí. Però, per arribar-hi, l’educació em sembla essencial. Tots els pares haurien de dedicar un temps a explicar bé als seus fills per què hi ha gent que és diferent, persones que no hi veuen, adults que van en cotxets com si fossin bebès.

Els infants, investigadors de mena, veritables filòsofs en estat pur, tenen ganes de saber. El mot «per què» està sempre en els seus llavis. Sovint, aquesta set de coneixement topa amb un obstacle, i la indiferència dels pares acaba per destruir aquest interès. Fins al punt que hi ha pares que prohibeixen als seus fills mirar una persona discapacitada.

SÒCRATES

S’hi pot posar remei?

ALEXANDRE

És difícil. Potser caldria que en comptes de prohibir, ensenyessin a mirar d’una manera diferent, a comprendre. He vist infants que han fet un canvi radical. Amb una senzilla explicació, la seva manera de considerar-me esdevenia més natural, més amical, més de debò. Al principi, molts dels meus amics van començar a burlar-se de mi en públic. De mica en mica, seguint el fil d’un diàleg gairebé socràtic, la seva crueltat es transformava en un afecte profund. Cal superar del tot els clixés, els tabús que enverinen les nostres relacions. La por de ser autèntic, el temor de ferir són la causa de molts estralls.

En el centre, els meus amics i jo demanàvem als nouvinguts que ens expliquessin la seva discapacitat; d’aquesta manera volíem dissipar qualsevol malentès, tenir les coses clares. Potser és això el que va afavorir que poguéssim mantenir unes bones relacions. Entre nosaltres hi havien pocs tabús, pocs prejudicis, i la serenor dominava l’ambient.

SÒCRATES

No era aquest una arma de doble fil?

ALEXANDRE

No idealitzem. Per exemple, el nostre accés a la televisió era molt limitat, i el nostre bagatge cultural en patia les conseqüències. Els mitjans de comunicació sovint exerceixen un efecte negatiu, però l’absència d’informació és tant o més negativa. Ja he parlat de les dificultats que vaig tenir per mantenir un diàleg sobre temes de la vida quotidiana, com la música, les notícies, la política…

La desinformació en què estàvem immersos, en determinats casos, va donar origen més endavant a una mena de voyerisme. Va representar per a molts de nosaltres un risc considerable d’acabar anant a la deriva. A propòsit d’això, alguns companys m’han confessat que ara «estaven recuperant el temps perdut». Cosa que pot arribar a ser molt empipadora quan es tracta de la sexualitat.

SÒCRATES

Fins ara encara no n’has volgut parlar.

ALEXANDRE

Al centre el cos restava ocult. Constituïa, en certa manera, un tabú, no pas entre nosaltres, però sí en general, perquè la política de la casa no fomentava gens ni mica un contacte físic saludable. Per exemple, ens obligaven a amagar-lo excessivament, sense que nosaltres comprenguéssim les raons d’aquest misteri. Una informació clara i neta hagués estat un èxit. Amagar el cos significava alliberar-lo del mal, del pecat, fet que despertava en nosaltres una curiositat irresistible. Aquest cercle viciós no és sinó el primer d’una sèrie, generador de moltes angoixes i malestars, que acaba finalment en una situació ben enrevessada.

N’és un testimoni ben real la història d’un company, que després de sortir del centre, va afeccionar-se a la pornografia més vulgar. El voyerisme era per a ell l’afirmació suprema de la llibertat, de la transgressió d’allò prohibit.

Però si hi estàs d’acord, prefereixo parlar-te una mica més dels mals causats per la manca de sentit pràctic. Això em sembla més important. Tinc el costum, per tal de reposar i fer balanç del curs, d’estiuejar en algun monestir. En un d’ells, vaig conèixer en Marc, un personatge ben estrany. Treballava a l’hort del monestir i també ajudava a la cuina, rentant plats.

La seva gran erudició em va sorprendre i al mateix temps em va encisar. La seva saviesa era immensa, citava amb una facilitat desconcertant Marx, Sartre, Plató, o, fins i tot, Dostoievski i Rabelais. A través de les nostres converses vàrem establir una amistat rica i profunda.

A poc a poc, vaig observar que es comportava de manera una mica estranya. Al bell mig de les nostres discussions deixava anar paraules incoherents. Mentre feia la seva feina, de cop i volta aixecava els braços i vociferava mots incomprensibles. Ell els anomenava «pregàries jaculatòries». Tanmateix, la meva sorpresa no passava d’aquí.

Aviat em vaig assabentar que els monjos l’havien acollit per raons d’ordre mèdic: en Marc necessitava un marc de referència. No podia de cap manera viure sol, perquè patia una esquizofrènia i una paranoia cròniques. Aquestes etiquetes que tan fàcilment col·loquem a les persones a mi no em servien de res. L’aventura de la nostra amistat va continuar amb tota la seva bellesa.

Que bé que ens ho passàvem els dos dissertant sobre la metafísica d’Aristòtil, la psicoanàlisi de Freud o, fins i tot, l’antropologia sartriana!

(Mutisme de Sòcrates).

Un dia, en Marc em va convidar a prendre un bany al riu que envoltava el monestir. Mentre ens banyàvem ens expandíem en els nostres profunds debats filosòfics. Cansat i també preocupat, en Marc va sortir de l’aigua. Jo estava a punt de fer el mateix, però vaig relliscar en una roca i vaig caure. Mentre em debatia aterrit, ell em mirava impassible amb les mans sobre els malucs. Gràcies a un miracle vaig poder salvar-me. Un minut més i m’hauria ofegat. Tot seguit em vaig queixar de la seva passivitat. Va pretendre excusar-se tot dient que estant com estava encaparrat amb els seus pensaments, li era impossible fer res per ajudar-me. L’incident, sortosament, va acabar bé. En el camí de tornada no vaig parar d’etzibar-li tota mena d’invectives. Ell, mentrestant, per expiar la seva falta, marcava les nostres passes amb les seves «pregàries jaculatòries».

En Marc m’ha ensenyat que un pensament —sigui quin sigui— representa un veritable perill si perd el contacte amb la realitat.

SÒCRATES

Fins ara has volgut ressaltar el caràcter privilegiat de les relacions que et lligaven tan estretament amb els teus amics. M’has explicat de quina manera la vostra amistat constituïa la base sòlida sobre la qual et podies recolzar. M’imagino que en sortir del centre et vas trobar amb una realitat ben diferent.

ALEXANDRE

Ara toques un punt sensible, que anomeno dependència afectiva. Existeix una dependència obligada: jo depenc del meu forner, del meu lleter; depenc de qui em lliga els cordons de les botes, com del professor que m’ensenya filosofia. Això ens permet trobar el nostre lloc en la comunitat si tenim en compte l’interès col·lectiu. La nostra societat està organitzada a partir d’aquest repartiment de tasques.

Però la dependència psicològica o emocional és tot una altra cosa. Genera tensió. La por de perdre, la por de ferir, la por de ser rebutjat per l’amic, o encara pitjor, per aquell de qui depens, és efectivament un verí perillós. Instrumentalitza l’altre, el redueix al rang de simple mitjà per omplir un buit, un mitjà per omplir la nostra solitud. Ens arrapem a l’altre, ens arrosseguem vers l’altre per fugir de nosaltres mateixos. «Una modalitat de l’embadaliment», que diria Pascal. Jean-Paul Sartre també ha tractat aquest problema, i he escollit, per a tu, alguns dels seus pensaments: ell descriu la mirada de l’altre com a mitjà de reconeixement. Des del moment que l’altre em valora, faré tot el que calgui per tal de complaure’l, per rebre, amb comptagotes, la seva amistat, la seva aprovació.

SÒCRATES

Evitem simplificar excessivament!