Per voler fer massa tombarelles

ALEXANDRE

Sòcrates?

SÒCRATES

Jo mateix.

ALEXANDRE

Salut, Sòcrates.

SÒCRATES

Salut… Què vols de mi?

ALEXANDRE

Ex… Expressar-te la meva extrema gratitud.

SÒCRATES

I doncs, què t’he fet jo?

ALEXANDRE

El bo i millor!

SÒCRATES

Oi que ja ens havíem trobat en alguna altra ocasió?

ALEXANDRE

En un cert sentit, sí.

SÒCRATES

M’intrigues.

ALEXANDRE

Si no tens gaire pressa…

SÒCRATES

Tinc tot el temps del món, parla… Mentre no et cansis parlant…

ALEXANDRE

Doncs bé, em presento. Em dic Alexandre. Tinc vint-i-tres anys i estudio filosofia a la universitat.

SÒCRATES

Fins aquí, res de singular.

ALEXANDRE

I això que…

SÒCRATES

Tornem al que estaves dient, continua sense por!

ALEXANDRE

Doncs…, tinc vint-i-tres anys i he començat a estudiar filosofia…

SÒCRATES

Vés a poc a poc! Explica-m’ho tot. Sigues concís, sense digressions. Si cal, ja et faré les preguntes que em semblin útils. En primer lloc parla’m de la teva infància.

ALEXANDRE

Què vols que et digui? Vaig venir al món el 26 de novembre de l’any 1975, en un poblet suís del qual vaig marxar als pocs dies de néixer. Un accident durant el part em va arrencar de la família obligant els meus pares a ingressar-me en una institució especialitzada, bé, vull dir, pretesament especialitzada. Allí…

SÒCRATES

No ens precipitem! De quina mena d’accident de naixença m’estàs parlant?

ALEXANDRE

Una atetosi.

SÒCRATES

Parla més clar!

ALEXANDRE

Com pots veure, em costa coordinar els moviments, camino fent tentines i parlo molt lentament. Són les seqüeles d’una asfíxia que científicament s’anomena atetosi.

SÒCRATES

I quina en va ser la causa?

ALEXANDRE

Per voler donar massa tombarelles dins del ventre de la mare, el cordó umbilical se’m va enrotllar al voltant del coll i… pots constatar-ne, tu mateix, els estralls causats.

El meu naixement va tenir lloc en una atmosfera força crítica. La meva mare em va explicar com va veure’s sortir del ventre un nadó tot negre que no plorava. «És mort?», va exclamar. I la infermera va respondre-li: «No, però no sabem com acabarà tot plegat». Per uns instants, en els ulls fatigats de la mare hi va quedar fixada la visió del nou nat, però tot seguit ens van separar. Em van portar a un hospital especialitzat en reanimació.

SÒCRATES

L’última oportunitat?

ALEXANDRE

Més aviat la primera! Per a la meva mare, el mot «reanimació» era una finestra oberta a l’esperança. La meva mare, una vegada separada del nadó, no parava de dir a tots els metges: «Que visqui, que visqui, no importa com sigui, però que visqui! Mentre visqui, l’acceptarem tal com sigui!». La sort va voler que els seus desigs fossin escoltats. Deu dies més tard, la mare abraçava contra el seu pit un magnífic bebè. Els metges no podien pronunciar-se encara sobre l’evolució del nadó. Però poc li importava això, el seu fill vivia.