Dissertaven, analitzaven

SÒCRATES

Vols dir que no fas apologia del sofriment?

ALEXANDRE

Dic simplement que per tirar endavant cal aprofitar-ho tot, incloent-hi la situació més destructiva. Insisteixo en les adversitats, perquè són inevitables. No serveix de res debatre o parlar durant hores i hores sobre el sofriment. El que cal és trobar els mitjans per eliminar-lo i, si no es pot, cal acceptar-lo, tot donant-li sentit.

Al centre, el personal es reunia molt sovint. Reunions de tota mena: de síntesi, de control, col·loquis! Sempre m’havia impressionat el nombre d’hores que els nostres educadors passaven en el despatx, bevent cafè i menjant galetes. Parlaven sense parar…

SÒCRATES

Tanmateix, no et sembla aquest un bon mitjà per a resoldre els problemes?

ALEXANDRE

Potser sí, però sovint mal utilitzat. Durant hores i hores dissertaven, analitzaven, comentaven els nostres més petits gestos i fets. Mare meva! Quant de temps hi consagraven! Això sí, cinc minuts abans de l’hora de plegar ja estaven a punt per marxar i pobre d’aquell de nosaltres que tingués ganes d’anar al lavabo!

Cada intern corria el risc des d’aquell precís instant de ser convertit en un cas clínic susceptible de proporcionar un tema interessant per a una brillant anàlisi. Al centre hi havia dos grans arxivadors, més endavant en parlaré, en els quals generacions d’educadors, de metges i de joves estudiants en pràctiques han deixat escrit el repertori dels fets de la meva existència, emetent, a la vegada, judicis sobre la meva situació i la dels meus pares…

SÒCRATES

I què diuen aquests famosos arxivadors?

ALEXANDRE

Ho ignoro. I segons com, ho prefereixo així! Ja que si bé aquests arxivadors, teòricament, són accessibles a tot el personal, des de l’estudiant passavolant fins al metge, no sé per quin decret, el principal interessat, el subjecte d’aquests escrits no tenia cap dret a llegir-ne ni una sola línia! Això sí, un munt de professionals han pogut muntar una impressionant bastida teòrica; potser perquè sentien la necessitat de dissertar, d’especular, d’omplir un buit. Una manca d’experiència que amagava una veritable impotència.

Quantes temptatives per explicar quatre foteses! Un simple mal de cap provocava recerques dignes de Lacan. Cadascun s’escarrassava a donar la seva visió dels fets. Recordo el cas d’un company que portava una pròtesi dental que se li clavava a la geniva. Em va explicar que el seu pare li va haver de treure la pròtesi amb l’ajuda d’unes tenalles. El dentista no havia fet cas de les seves queixes tot justificant que el mal que sentia era a causa d’un problema psicològic, i d’aquesta manera havia preferit donar una explicació estrambòtica que confessar la seva negligència professional. He conegut persones amb discapacitats que han desenvolupat una malaltia greu perquè, en part, el seu metge s’havia limitat a donar una explicació pseudopsicològica, sense esforçar-se a investigar a fons les causes. Una vegada més, un exemple concret pot servir per encetar una reflexió sobre la nostra condició humana.

Pascal afirma que l’home és esperit i cos i no s’hauria de reduir ni a l’un ni a l’altre. Aquestes dues entitats són interactives. «L’home no és ni àngel ni bèstia, però la desgràcia fa que qui vol fer l’àngel acabi fent el bèstia». Negar el cos, lluny d’elevar, rebaixa. Negar el que és espiritual dóna el mateix resultat!

Cercar l’harmonia entre aquestes dues dimensions, saber-la administrar, és on rau precisament la dificultat de l’aprenentatge de l’ofici d’ésser home; sempre cal superar-se, esforçar-se cada dia sense parar, renovar-se, perfeccionar el que ja hem realitzat en nosaltres mateixos. Aquesta intuïció va adquirir ben aviat una importància radical. La felicitat, si existeix, s’oposa diametralment a un confort serè, tranquil, temprat. Reclama una activitat intensa, una lluita sempiterna; és semblant a una plenitud desinteressada obtinguda en un combat permanent…

SÒCRATES

Heus aquí precisament la tasca del filòsof…

ALEXANDRE

Moltes vegades ens preguntem quina és la definició de la saviesa. Cal ser prudent, sobretot si no volem caure en el tòpic. Jo ho ignoro gairebé tot sobre el concepte de saviesa. De totes maneres anticiparé que per a mi ser savi exigeix conèixer les pròpies febleses i les pròpies possibilitats, saber utilitzar-les, acceptar la seva realitat. Per arribar-hi, cal un llarg aprenentatge. Com deien els estoics, la saviesa reclama una constància en el compromís que només s’adquireix en molt poques ocasions. Acceptar això requereix un treball rigorós en un mateix que, a parer meu, sobrepassa en molt la introspecció psicoanalítica.

Són nombrosos els pacients psicoanalitzats que després d’haver seguit el tractament confessen trobar-se en una situació de malestar, de perplexitat total.

SÒCRATES

No perdem el fil. Quins objectius perseguien els teus educadors?

ALEXANDRE

Cap en concret. El personal del centre preferia alleugerir que guarir. Tractaven els símptomes sense preocupar-se per comprendre’n la causa i eradicar-la d’una vegada per sempre. En l’àmbit mèdic he conegut fenòmens anàlegs. Durant molt temps vaig patir migranyes. Davant d’aquest mal, les respostes dels metges divergien exageradament: per a un, es tractava de dolors provocats per l’angoixa; per a un altre, eren causa d’una patologia crònica… Un dia un fisioterapeuta amic meu em va fer un massatge al clatell que em va alleugerir. Ràpidament va diagnosticar que es tractava d’una hipertensió muscular originada per una lectura prolongada. Una vegada identificada la causa del dolor, va ser fàcil curar-lo. Aquest exemple banal demostra que un judici a priori pot tenir conseqüències empipadores. Com es pot veure, molts dels errors que cometen metges i educadors, ho són per incompetència, mandra, ignorància, o per altres formes subtils de judicis a priori.

Tornant als arxivadors de què t’he parlat abans, les seves carpetes estan plenes d’exercicis de tot tipus i condició. Un educador, que era considerat com un dels millors, em va permetre una vegada llegir-ne alguns fragments. Hi vaig trobar judicis sobre els meus pares, explicacions pseudopsicoanalítiques dels meus comportaments, dictàmens mèdics en els quals s’escarrassaven a declarar que una màquina d’escriure seria «perjudicial» per a mi. Tot i que a mà, amb prou feines arribo a poder escriure un nom, gairebé indesxifrable, el meu, i res més.

SÒCRATES

Ningú no reaccionava?

ALEXANDRE

A les reunions, els educadors més aviat pugnaven per convèncer-se els uns als altres de la seva abnegació, de la seva honestedat…

Des d’aleshores sempre he desconfiat de les reunions, d’aquests col·loquis en els quals cadascú dóna prioritat a la seva pròpia interpretació… No pensis ara, pel que et dic, que guardo un ressentiment visceral envers els educadors. Els dec molt. Gràcies a alguns d’ells, vaig aprendre a caminar, a cordar-me els botons dels pantalons… De totes maneres, la seva incompetència o la seva suficiència m’han causat força estralls.

SÒCRATES

Descriu-me una mica com eren els educadors que et van ajudar, aquells que aprecies! D’aquesta manera tindré una opinió més completa, més neutra.

ALEXANDRE

Ens estimaven. Confiaven en nosaltres, en les nostres possibilitats. Conscients que molts elements se’ls escapaven, no pretenien dominar-ho tot, eren modestos. Més pragmàtics que els altres, no reduïen la realitat a uns esquemes ridículs, basats en fútils teories. Deixant-se portar per la realitat, mirant simplement de comprendre’ns, de la millor manera possible, es comportaven com filòsofs.

SÒCRATES

Sigues més concret.

ALEXANDRE

Per exemple, en Matthieu, un fuster reciclat per treballar com a educador, resolia els problemes amb senzillesa. Com a home que coneix el terreny, abordava les dificultats una per una. Amb ell, les reunions eren ràpides i efectives, donaven sempre bons resultats. El seu mètode s’assembla una mica al teu. En Matthieu tenia una visió original de l’educació. En confiar en nosaltres, ens feia descobrir les nostres il·lusions, el nostre tarannà, les nostres febleses.

Com tu, ell considerava que cadascú porta dins seu les solucions i que, per tant, del que es tracta és senzillament de fer-les sortir a la llum. En Matthieu no professava cap mena de teoria abstracta, externa al subjecte, despertava en nosaltres un saber, unes capacitats adormides.

SÒCRATES

Heus aquí una bona definició d’educador.

ALEXANDRE

Penso que sí… Sí, és aquell que ajuda a deslliurar-te, que sap com preguntar, aquell que sap fer sortir les capacitats amagades rere tota mena d’obstacles. Aquest mètode exigeix confiança absoluta en l’home, i a la vegada humilitat, una humilitat que permet mantenir les distàncies, no jutjar l’altre, prendre consciència que l’altre continuarà essent un individu irreductible, que no pot ser totalment sotmès, analitzat, comprès.

SÒCRATES

En concret, què t’ha aportat aquest comportament?

ALEXANDRE

En Matthieu només va estar amb nosaltres un any, però amb ell els nostres progressos van superar de molt tot el que fins aleshores s’havia aconseguit. Al seu costat, vaig prendre finalment consciència de la meva responsabilitat. A partir d’aleshores podia començar, en col·laboració amb l’educador, el meu propi desenvolupament.

Per a en Matthieu, la vida —quan dic la vida penso en l’experiència concreta— ens dóna les armes per trobar les solucions, solucions que sorgeixen a poc a poc, arran d’un diàleg: amb els amics, amb la gent més propera, però sobretot amb un mateix.

SÒCRATES

On rau la seva importància?

ALEXANDRE

En les seves dissertacions, molts educadors insisteixen massa en la necessitat de mantenir la distància entre el «pacient» i l’educador. Aquesta recomanació anodina provoca molts sofriments innecessaris.

SÒCRATES

Per què et queixes? No acabes de parlar a favor del sofriment?

ALEXANDRE

No em queixo pas… Però n’hi havia prou que un estudiant en pràctiques d’educador, de la meva edat, fes amistat amb mi, perquè a l’instant li aconsellessin frenar la relació. D’aquesta manera, la reserva convertia les nostres relacions en una cosa molt superficial, molt «clínica». Aquest distanciament es convertia, finalment, en un obstacle radical per a l’educació.

SÒCRATES

Aquesta voluntat de guardar la distància no era provocada per una por inconfessable?

ALEXANDRE

És clar. Efectivament, aquest distanciament ens allunyava dels educadors. Com pots confiar els teus sentiments més íntims a una persona que ja d’entrada té aquesta actitud? Amb aquesta mena d’educadors mai no abordàvem els veritables problemes. Per a mi aquestes persones eren simplement uns tècnics, uns especialistes, mentre que el que realment necessitava en aquells moments era ser escoltat de manera amistosa, sentir la proximitat benefactora, estimuladora, d’una recerca comuna de solucions.

Aquest distanciament va obrir, finalment, un abisme infranquejable entre educadors i interns. També és veritat que un cert distanciament pot ajudar el personal a conservar la seva intimitat, i evitar que els problemes dels pacients els aclaparin. Però si gràcies a l’experiència es pot adquirir un distanciament raonable, aquest no ha d’imposar-se mai d’una manera abrupta i freda. Tot això comporta…

SÒCRATES

… un equilibri delicat.

ALEXANDRE

El sector social atreu sovint persones que busquen un cert reconeixement. L’ofici d’educador els ofereix així l’oportunitat d’assumir un paper que els permet afirmar-se. «Es vanaglorien» del seu ofici, cosa que els permet gaudir gairebé d’un estatus especial. Sovint he trobat en aquesta professió interlocutors hàbils, amb una personalitat rígida i un comportament insegur; mai no feien broma, no toleraven res, es posaven nerviosos amb facilitat, es prodigaven en consells que no seguien. Malgrat això feien tot el que podien per fer-se passar per mestres. L’un no es cansava de passar hores i hores raspallant el director; l’altre travessava tota la vila en cadira de rodes per intentar comprendre «fenomenològicament» quin efecte produeix ser discapacitat. No et vull ni parlar d’aquella educadora que va escollir aquest ofici perquè una al·lèrgia crònica l’impedia dur a terme el seu somni daurat: esdevenir amazona acròbata. També recordo un educador que quan, en certa ocasió, algú li va dir: «Deu ser una feina molt dura, la vostra», per tota resposta va posar-se ostensiblement una mà damunt del cor.

SÒCRATES

No em sembla que hagis superat tot això. Ara te’n rius, però…

ALEXANDRE

Tot això m’humiliava, em feia sentir malament. Érem només una càrrega, un pes, una feina que s’ha de complir per obligació? Quan pel carrer ens trobàvem amb altra gent, aquests educadors ens agafaven de la mà, esforçant-se així a subratllar, amb tot l’èmfasi possible, els esforços sobrehumans que realitzaven per «civilitzar-nos» i distreure’ns.

En Jean-Marc, per exemple, algunes vegades em portava a la discoteca, em presentava totes les seves amiguetes i els explicava el treball que realitzava «sobre la meva persona». Jo tenia la impressió de representar el paper d’un espècimen rar i exòtic, igual que aquells que s’exhibeixen per excitar la curiositat i impressionar el públic. No et sembla l’arquetip d’una persona amb mancances? Com puc voler-li cap mena de mal? Gràcies a mi, en Jean Marc aconseguia les seves fites i esdevenia l’objecte d’una admiració immerescuda. Si alguna vegada pel carrer m’ensopegava amb ell acompanyat dels seus amics, em saludava amb un afectat paternalisme alhora que pregonava: «Aquest noi el conec», i a continuació no parava de lloar la noblesa de la seva professió.

Res a veure amb la conducta d’en Sebastien, a qui vaig conèixer quan feia pràctiques d’educador. Un dia, mentre passejava pel carrer amb un grup de companys de l’escola de comerç, me’l vaig trobar de casualitat. «Era el meu educador quan jo estava al centre», vaig dir als meus companys. «Quina curiosa presentació», em va respondre en Sebastien, afegint tot seguit: «És veritat, va ser en el centre on ens vam conèixer, però la nostra relació no es pot limitar de cap manera només a això, jo et considero com algú a qui conec molt bé». Per a ell la nostra relació no quedava reduïda, doncs, a la que existeix ordinàriament entre l’educador i la persona discapacitada. La seva actitud no era pas la d’un educador, sinó la d’un amic.

SÒCRATES

Havia resolt, a la seva manera, el delicat problema del distanciament.

ALEXANDRE

Sí, i fins i tot de manera brillant. L’ofici d’educador exigeix molta dedicació. Tanmateix, no té per què concentrar tota l’energia del qui l’exerceix. L’educador ha d’afavorir al màxim possible l’autonomia del seu alumne. És clar que no és un ofici qualsevol. Les errades poden ser fatals, irreversibles.

SÒCRATES

Em pots posar alguns exemples? El que pot semblar molt clar per a tu, no ho és necessàriament per a mi. Penso que has passat algunes dificultats a…

ALEXANDRE

Som-hi, doncs! T’enumeraré algunes de les errades que m’han pertorbat de manera especial. Començaré per les finances. Al centre, els diners de cadascú de nosaltres es posaven en comú. La idea és honesta, però, tanmateix, pot ocasionar alguns excessos que encara estic pagant avui dia.

Cada setmana rebia una mòdica quantitat. En podia disposar lliurement. Al final de la setmana, havia de retornar a l’educador el que em quedava i ell ho ingressava a la caixa comuna. Però, als ulls del nen que jo era aleshores, tornar els diners significava perdre’ls. Així que la meva política en el pla financer es resumia a: «gasta tot el que tens».

Sovint demanava al pastisser que em vengués mitja xocolatina per poder gastar així els cèntims que encara em quedaven al fons del portamonedes. Deixar aquest hàbit m’ha costat molt. De ben segur que hi podem trobar el seu costat positiu, el de considerar el diner no com un fi sinó com un mitjà. L’altra cara de la moneda és ben difícil de dur a bon terme…

Una altra errada encara més greu: érem molts els que no confiàvem en nosaltres mateixos. Ara bé, els treballadors socials, que en principi disposen d’un bagatge psicològic prou desenvolupat i que, durant la seva carrera, estudien les diverses psicologies (de les profunditats…), massa sovint amaguen aquest problema.

SÒCRATES

Aquesta «erudició» pot trastornar la confiança en un mateix?

ALEXANDRE

Molt sovint, i encara que sembli increïble, els manca la capacitat de posar en pràctica els seus propis esquemes teòrics, de saber adaptar-los a la realitat.

Tota la meva vida em recordaré d’una educadora que, després d’haver consultat un llibre de divulgació psicològica, va voler reunir-nos, costés el que costés, en una sala. D’entrada, només veure els preparatius ja era divertit, perquè deixaven entreveure clarament allò que passaria. Amb les orelles dretes, com conillets, ens preparàvem a ser testimonis de l’esdeveniment del segle. La decepció va ser enorme. L’eminent freudiana, coneixedora de tots els secrets de l’ànima humana, ens va convidar solemnement a «assumir el dol de la nostra vida». Segurament havia consultat una obra que defensava la necessitat de prendre els esdeveniments de l’existència des d’una certa perspectiva. En voler convertir el nostre cas particular en un fet sense sortida, volia dir que no havia entès el que el llibre pretenia ensenyar.

Evidentment, volia que ens adonéssim de la nostra fragilitat física, que fóssim conscients de la precarietat del nostre futur. Però, pitjor no ho podia haver fet! Perquè ja ens adonàvem de la nostra feblesa, de la singularitat de la nostra situació, de la incertesa del nostre futur. «Tu no seràs mai un Maradona». Aquesta és la frase amb què em va sentenciar. I jo, per dintre meu, pensava: «Se me’n fot, Maradona, l’ideal que jo persegueixo és un altre». Malgrat tot això, ens esforçàvem a lluitar amb fervor per un progrés que si bé era difícil d’aconseguir no era impossible.

Aquest fet ens porta a constatar que els infants i els adolescents tenen més recursos dels que ens imaginem. L’educadora, amb molt bona intenció, només desitjava alertar-nos contra el perill de la idealització, de l’enveja, de la afabulació. Però la natura sap arreglar molt bé les coses. Ens prodiga els seus consells millor que ningú.

SÒCRATES

Com ho vau aprendre?

ALEXANDRE

Instintivament, sentíem el perill de caure en l’idealisme. Quan ens deixàvem portar per una certa afabulació, el xoc amb la realitat ens cridava amb força a l’ordre. Tanmateix, tampoc no ignoràvem el perill invers que consisteix a creuar-se de braços, i tan sols tenir en compte la dificultat sense considerar mai les possibles solucions, sense pensar mai en un èxit eventual.

SÒCRATES

Creus que l’error d’aquesta dona va exercir una bona influència sobre teu?

ALEXANDRE

Malgrat tot, el seu mestratge tenia alguna cosa bona. Sovint dic que els educadors m’han educat a contrario, que m’han donat un model a seguir fet d’una sola peça, que m’he esforçat a no seguir.

(Rialles).

La seva influència, a fi de comptes, ha donat els seus fruits. Tanmateix, per saber treure’n profit, cal una certa llibertat d’esperit. Si hem d’afrontar-nos a moltes proves, lluitar permanentment en un ambient hostil, si no tenim la possibilitat de donar-ne testimoni, de reflexionar sobre la nostra vida al centre, aquesta crítica esdevé impossible.