The information contained in this book or books is provided for informational purposes only and includes the book title, author name, and a brief description or abstract. For the full text of the book, please contact the author or publisher.
Cap als anys 20, i justament mitjançant revistes especialitzades en narracions curtes de contingut preferentment detectivesc o policíac, com la «Black Mask», començava a estendre’s pels Estats Units el gust per allò que ara coneixem com a novel·la negra. Des de les pàgines d’aquella publicació llegendària havien de donar-se a conèixer molts dels «grans» del gènere: Dashiel Hammett, Erle Stanley Gardner o el mateix Raymond Chandler. Un bon exemple del que aquest moviment va significar, en són les tres històries que es recullen en aquest llibre, escrites per Chandler entre 1935 i 1936, on podem trobar ja tot el suspens, el realisme i l’acció de les seves grans novel·les. La prova n’és que bona part d’aquest material seria emprat uns anys més tard per a una de les obres que havia de fer famós el nom d’aquest escriptor, The Big Sleep («La gran dormida»).
Pot un home com John Dalmas entrar en un bar i beure un whisky sense témer res? La resposta és que no. Al bar només hi són ell, el cambrer i un borratxo. Però tot d’una s’organitza una escena inopinada: hi entra un paio, Waldo, que busca desesperadament una noia. De sobte, quan ja surt del bar amb les mans buides, el borratxo li clava dos trets, se’l carrega i fuig. I el detectiu John Dalmas es veu implicat en un cas d’assassinat on es barregen una noia —la Lola—, el seu amant, unes perles regalades i un policia amb pocs escrúpols. Vent roig és una història negra de xantatge, d’escàndol i seducció, i un relat digne del millor Raymond Chandler.
A Shanghai, el 1943, una joveníssima escriptora de 23 anys es torna immensament famosa publicant en un magazín popular una sèrie de relats elegants i tràgics que parlen d’amor. Els seus lectors els devoren amb fruïció sota les bombes de l’exèrcit japonès, mentre la guerra civil sacseja el país. A aquells que la critiquen per no prou ideològica, ella respon: «Només vull escriure sobre els afers trivials d’un home i d’una dona. No hi ha guerra ni revolució en la meva obra, ja que crec que les persones, quan s’enamoren, són més innocents i desemparades que quan fan la guerra i la revolució».
Els vint-i-quatre llumins eren numerats del C451136 al C451160 i el llibret duia un anunci que invitava a visitar l’Escola de Ceràmica de Marcus Hahn, però tot això no explicava absolutament res. Quan s’ha vist que matin un home per una capsa de llumins, si devien haver-n’hi centenars, milers? D’altra banda, resultava força estrany que algú l’hagués substituïda per un segon llibret amb els llumins sense numerar. Tampoc no era normal el capteniment del cap de policia, ni el de Creedy, el milionari que dominava la ciutat, ni el de la seva filla. Potser ho hauria deixat córrer, doncs, si el mort li hagués estat indiferent. Però era el seu company i el sentit del deure li empenyia. Amb una mica més, l’empeny massa lluny… I hauria estat una llàstima, perquè Lew Brandon val totes les pessetes!
Aquesta novel·la, que va produir un impacte considerable arran de la seva publicació, duu als seus darrers extrems l’expressió d’un món infrahumà on els cops baixos, la crueltat, el gust de la violència, són el pa de cada dia: tota una fauna patològica per a la qual el crim és l’activitat normal. Entre l’horrible Mamà Grisson que ha volgut convertir el seu fill Slim en un cap de colla que imposa la llei pel terror, i la pobre Miss Blandish lliurada als capricis d’un malalt que mai no ha conegut dona, s’estén una llarga galeria de criatures sòbriament descrites que a l’aguait, com feres triomfants o acorralades, viuen un malson sense més aturador que la frenada en sec de la mort, donada i acceptada fredament. No hi ha dubte que No hi ha orquídies per a Miss Blandish és un límit, i en aquests termes cal acceptar-lo encara que se’ns regirin les entranyes de disgusts…
El director del presidi va llegir la sentència de mort amb una veu lúgubre. Tenia ganes d’enllestir. Un fil de suor se li escorria per darrera l’orella. En acabar, féu: —Voleu dir alguna cosa, abans de morir? Sí, Vessi la volia dir. Una declaració molt curta que duria conseqüències llargues per a Nick Mason, el periodista encarregat de recollir els darrers mots del criminal. A partir d’aleshores, tot un món decidit sortirà de l’ombra i Blondie, Mardi, Spencer, Katz, etc., envairan la seva vida entre fusellades, cops, assassinats i suïcidis. Presidint-ho tot, la veu clara, dura, metàl·lica, de dona, que mena el joc per telèfon…
El pare Brown, aquest capellà baixet i gras i d’aspecte ingenu, que es mou acompanyat pel seu paraigua, té una de les capacitats deductives més extraordinàries de tota la literatura d’intriga. G. K. Chesterton va concebre el seu detectiu a l’ombra de Sherlock Holmes. El pare Brown posa en primer lloc la intuïció alhora que desplega el saber moral de qui ha passat moltes hores dins del confessionari. El pare Brown ens convenç que totes les malifetes dels homes es deriven d’haver traït algunes òbvies i oblidades veritats elementals. Sense la sagacitat del moralista, la lògica i la deducció estan abocades al fracàs. Tanmateix, la tèrbola màgia dels misteris de Chesterton es resol sempre amb explicacions d’aquest món terrenal, i mai apel·lant als miracles o a la metafísica.
Som a començaments del segle XIX. La Mary Anning —reconeguda avui dia com una de les més importants caçadores de fòssils— descobreix en uns penya-segats a Dorset, Anglaterra, una sèrie de fòssils de dinosaure desconeguts fins llavors, i de forma un tant casual encén el món científic tot posant en qüestió les idees sobre la creació del món i estimulant el debat sobre els nostres orígens. Però en un camp dominat pels homes, la Mary aviat es veu reduïda a un paper secundari i ha de fer front als prejudicis de la comunitat acadèmica, als xafardeigs malintencionats dels veïns i a les agrors d’un amor prohibit. Per sort, la Mary troba companyia en la figura de l’Elizabeth Philpot, una soltera esquerpa i intel·ligent que també està obsedida pels fòssils. Criatures extraordinàries és un retrat minuciós de la naturalesa complicada però forta de l’amistat entre dues dones i és una impressionant història que mostra com el do d’una dona pot transcendir la classe i el gènere.
Al Delft del segle XVII hi regna un ordre social estricte, que divideix rics i pobres, catòlics i protestants, amo i criat. Quan Griet, amb setze anys, se’n va a treballar de minyona a casa del pintor més famós de la ciutat, tothom espera que sàpiga quin és el seu lloc. Però a casa dels Vermeer, dominada per una esposa voluble i la seva formidable mare, Griet aviat atreu la mirada del seu amo.
Princeton, 1987. El reconegut professor de psicologia Joseph Wieder és assassinat brutalment. Nova York, vint-i-cinc anys més tard. L’agent literari Peter Katz rep un manuscrit. O es tracta d’una confessió?
Un testament misteriosament destruït, una tassa de cafè esmicolada, una taca de cera d’espelma a terra, un sobre vell, un parterre de begònies acabades de plantar… Aquests eren els detalls, aparentment desvinculats, que envoltaven 1’assassinat de la rica Mrs. Inglethorp, la mestressa de Styles Court. Per a la majoria eren detalls insignificants, però eren prou intrigants per alimentar la curiositat del detectiu Hercule Poirot. Amb El misteriós afer de Styles, Agatha Christie, l’escriptora de novel·les de suspens més universal, iniciava la sèrie d’obres protagonitzades pel menut detectiu belga Hercule Poirot, la minuciositat del qual havia d’esdevenir llegendària.
Si alguna cosa porta de corcoll la Caroline Sheppard és no saber la identitat del seu nou veí. Perquè la Caroline és la persona més ben informada de King’s Abbot. Durant un any, no s’ha cansat de dir a qui la volgués escoltar que mistress Ferrars va enverinar el seu marit i quan, finalment, la vídua s’ha suïcidat amb una sobredosi de somnífers, ho ha considerat la prova de la seva teoria. També és ben sabut que, un cop passat el dol, ella i Roger Ackroyd s’haurien casat. El que no sospita és que durant aquest any algú ha estat fent xantatge a mistress Ferrars i que ella, desesperada, ho ha explicat a l’Ackroyd. Quan el troben mort amb una daga tunisiana clavada a l’esquena, però, és evident que el xantatgista sí que ho havia sabut. Massa incògnites per a la Caroline. Encara bo que el veí, un home de cap ovalat i bigoti immens que es dedica a cultivar carbassots, resulta ser el detectiu Hercule Poirot. L’assassinat de Roger Ackroyd (1927) està considerada una de les obres mestres d’Agatha Christie, un cas precís com el mecanisme d’un rellotge i amb una de les solucions més intel·ligents i imaginatives de la seva carrera. Tot un repte per a les «petites cèl·lules grises» dels lectors.
El mes de gener, molts membres de l’alta societat, entre els més elegants d’Europa, viatjaven en el Tren Blau, en direcció al sud, cap a la temporada de la Rivière. Una de les més fascinadores passatgeres era Ruth, filla del milionari americà Rufus Van Aldin, i muller de l’aristòcrata anglès Derek Kettering. Ella portava el famós «Cor de foc», un robí llegendari d’incalculable valor que el seu pare li acabava de regalar. Ni ella ni el seu robí no arribaren mai a Niça i el seu company de viatge Mr. Hercule Poirot necessità tots els seus poders per poder posar en clar un complicat i intricat crim.
Un home apareix mort al seu compartiment durant el trajecte de l’Orient Express. La cambra, bloquejada per dins, semblava infranquejable; tot i això, les punyalades a la víctima evidencien que algun dels passatgers ha comès un assassinat. El detectiu Hercule Poirot es troba davant d’un gran misteri; ningú no ha entrat ni sortit del tren, ja que aquest ha quedat atrapat per una tempesta de neu, circumstància que impedeix també que continuï el recorregut. Tots els passatgers del tren, que en ple hivern viatja gairebé buit, passen a ser sospitosos. Una de les obres més conegudes de l’autora britànica, publicada per primer cop el any 1934, ja és tot un clàssic, el màxim exponent de l’estil de l’autora.
Nadal ens suggereix temps de pau i bona voluntat. Així ho entenia el coronel Johnson, cap de policia del districte, i ho estava explicant al seu convidat, Hercule Poirot, significant-li, doncs, que tindrien uns dies sense feina. Però Mr. Poirot no n’estava tant segur. «Examinem els fets, li diu, vós dieu que Nadal és temps d’alegria i bon humor. Això significa bons tiberis i abundoses begudes. Significa menjar i beure en excés. La conseqüència és una indigestió. I amb la indigestió ve la irascibilitat. I llavors la discussió… i l’assassinat». Una bona tesi que aviat seria demostrada. Sona el telèfon i ja tenim Hercule Poirot passant el seu Nadal investigant l’assassinat de Simeon Lee.
La jove i bonica Elinor Carlisle seu serenament al banc dels acusats, jutjada per l’assassinat de Mary Gerrard, la seva rival en l’amor. L’evidència sembla irrefutable: només Elinor tenia el motiu, l’oportunitat i els mitjans per administrar a la víctima el verí mortal. La sala és plena de gom a gom i tothom està convençut de la culpabilitat de la noia. Però hi ha un home que té un dubte raonable: el seu nom és Hercule Poirot i, a partir d’aquest moment, passa a convertir-se en l’únic obstacle entre Elinor i el patíbul.
El coronel era ben mort. Sense cap mena de dubte. Amb tota la seva llargada, jeia estenallat damunt l’escriptori, en una positura no gens natural. Fent el cor fort m’hi vaig atansar. Estava gelat. El que llavors em preocupà és que poques hores abans jo mateix havia afirmat que si algú assassinava el coronel Protheroe faria un bon servei a la humanitat. I algú ho havia fet…, i en el meu propi despatx!
La vida del coronel Bantry i de la seva muller, transcorria plàcidament quan, un matí, els desperten bruscament amb l’anunci d’haver trobat un cadàver a la seva biblioteca. El cadàver d’una noia joveneta, estrangulada, totalment desconeguda de la família, jeu davant l’escalfapanxes. Els rumors i les murmuracions, inevitablement, comencen a escampar-se. Sort que Mrs. Bantry és amiga de Miss Jane Marple i la pot «convèncer» que hi intervingui, ja que l’estratagema havia estat molt ben ordit.
Deu persones són convidades, sota misteriosos pretextos, a passar uns dies en una luxosa mansió situada en un illot de la costa de Devon. Deu estranys que no tenen res en comú, llevat que cadascun d’ells guarda zelosament un secret mortal. Però un assassí desconegut creu que ha arribat l’hora de fer justícia: un dels convidats s’ennuega i mor, i llavors només en queden nou. I després, vuit; i després, set. I després, només sis, i cinc... Deu negrets és, sens dubte, una de les novel·les que més ha contribuït a convertir la seva autora, Agatha Christie, en un mite del gènere negre.
Nadal, Hawkins, 1984. Tot el que vol en Jim Hopper és gaudir d’un Nadal tranquil al costat de la seva filla adoptiva Onze. Però la nena té altres plans: ha descobert una caixa amagada al garatge on hi posa “Nova York”, i a partir d’aquí comencen les preguntes difícils: Per què havia marxat de Hawkins? Què vol dir “Vietnam”? I per què mai parla de res de tot això? Tot i que prefereix mil vegades lluitar contra una horda de demogorgons que parlar del seu passat, en Hopper sap perfectament que no podrà amagar la veritat gaire més temps, o sigui que decideix explicar-li què va passar quan va ser a Nova York. L’últim gran cas abans que tot canviés.
Un thriller que barreja misteri, conspiració i terror, combinació perfecta per fer vibrar els lectors.
We use cookies to understand how you use our site, to personalize content and to improve your experience. By continuing to use our site, you accept our use of cookies and you agree with Privacy Policy and Terms of Use
All languages
English
Español
Deutsch
Français
Bulgaria
Netherlands
Italiano
Hungary
Spanish
România
Українська
Catalonia
Polski
Belarus
Lithuania
Latvia
Serbian
Czech
Esperanto
Portugal
Swedish
Slovensko
Hrvatski
Србија
Latine
Chinese
Ελληνική(Greece)
Uzbek
Norsk
Turkish
Việt Nam
Denmark
Azerbaijan
Qazaqstan
Galician
Chuvashia
Indonesian
Other Languages
