The information contained in this book or books is provided for informational purposes only and includes the book title, author name, and a brief description or abstract. For the full text of the book, please contact the author or publisher.
El malestar en la cultura catalana té la gran virtut de resituar amb uns termes nous un debat que sovint s’ha vist viciat pel victimisme o el partidisme de poca volada. Amb el rigor intel·lectual que li és propi i la distància que li dóna haver observat la cultura catalana des de la universitat britànica durant gairebé dues dècades, Josep-Anton Fernàndez respon a una qüestió urgent (Què significa ser català avui?) amb idees noves i exemples originals provinents tant de la literatura com del cinema i la televisió. La construcció d’un espai cultural català ha estat un element central de la política cultural a Catalunya en els últims vint-i-cinc anys, un procés que anomenem normalització cultural. Segons Fernàndez, la normalització és l’expressió d’una àmplia crisi de models culturals que és característicament postmoderna, i que afecta els discursos de legitimació de la cultura catalana, els mecanismes de valoració dels productes culturals i els discursos identitaris. Fernàndez demostra amb una gran lucidesa per què, d’ençà de la mort de Franco, la identitat dels catalans ha experimentat una redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. ¿De què és símptoma el malestar en la cultura catalana? ¿Quins efectes té la subordinació política en el camp cultural? I sobretot: ¿podem imaginar un futur d’emancipació i un projecte de vida en comú?
Escrita en estil epistolar, la novel·la és l’acumulació de correspondència enviada a Amsterdam a un xicot homosexual que hi és exiliat. Els corresponsals escriuen des de València i expliquen les seves experiències, que barregen el melodrama amb la farsa, la pornografia amb el pintoresquisme. El personatge receptor mor suïcidat i queda tot el material/testimoni d’un món bigarrat, desgavellat, amb la descripció —també— d’un país que és a la recerca contínua d’arrels i futur i amb el teló de fons de la rutina més casolana, grisa. És una visió «parcial», «personal» de la nostra societat, però no per això no possible.
Aquesta novel·la es basa en un episodi històric poc conegut: l’aventura d’uns catalans que ho deixaren tot per anar a lluitar —i en molts casos a morir— en una guerra que no era la seua. Què els va fer participar en la Primera Guerra Mundial? El soldat desconegut reconstrueix en la vida de Bernadí, el seu protagonista, una d’aquelles biografies, en molts aspectes, fascinant. Els capítols breus i el lirisme de la veu del narrador fan que aquesta fabulació històrica esdevinga una rondalla en certs moments amarga i, en uns altres, d’una bellesa simbòlica que ens fa reflexionar sobre l’absurd de les guerres.
Al segle IX, Barcelona era als límits més llunyans del Sacre Imperi. Governada pels francs des de la distància, la ciutat, amb prou feines amb mil cinc-centes ànimes, havia esdevingut una terra abandonada, assetjada per temptatives de conquesta dels sarraïns i les hordes salvatges, i sotmesa a la tirania d’uns nobles corruptes que explotaven els seus habitants.
A aquesta terra maleïda hi arriba el jove bisbe Frodoí. El rei franc acaba de nomenar-lo en el càrrec, i aquest destí sembla més aviat un càstig que no pas un honor, però alguna cosa dins seu, potser la rebel·lia o potser l’ambició que són en la seva naturalesa, fa que accepti el repte i viatgi fins allà acompanyat d’una comitiva de colons que anhelen una nova oportunitat a l’última frontera.
La primera impressió que rep no pot ser més desoladora, però ben aviat quedarà captivat pels encants d’una dama enigmàtica, la noble Goda, que estima la ciutat per damunt de totes les coses. Tots dos emprendran una estoica lluita per dotar d’un llinatge successori propi a aquesta terra oblidada per Déu. I amb aquest propòsit rebran l’ajut del valent Isembard de Tenes, d’un bressol insigne, i també de persones humils, com ara l’enginyosa Elísia, la tavernera. Tots tractaran de fer sortir Barcelona del fossat de desesperança en què està sumida, encara que per aconseguir-ho necessitin aplegar tota la força, la intel·ligència i la fe en un Déu que sembla entestat a posar-s’hi en contra.
Elena Ferrante és l’escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L’únic que se’n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s’amaga sota aquest pseudònim és un home. L’amiga genial és el primer volum d’un quartet exquisidament escrit i que dibuixa un retrat sentimental de l’experiència femenina, la rivalitat i l’amistat com no s’havia vist mai abans en la literatura. Un fenomen mundial.
Aquesta és la Història del nou cognom, la segona novel·la de l’èxit mundial de la saga de L’amiga genial. Hi retrobem de seguida la Lila i l’Elena, i aquesta gran història d’amistat complicada i meticulosament retratada: la seva relació d’amor i odi i l’entramat indestriable de dependència i alhora voluntat d’autoafirmació. La Lila i l’Elena tenen setze anys i se senten en un cul-de-sac. La Lila s’acaba de casar, però de seguida que adopta el cognom del seu marit té la impressió d’haver-se perdut a si mateixa. L’Elena s’ha convertit en una estudiant modèlica, però, justament al casament de la seva amiga, descobreix que no està bé ni al barri ni fora.
L’Elena i la Lila, les dues amigues que els lectors van començar a conèixer amb L’amiga genial i Història del nou cognom, ja són dones. S’han fet grans molt de pressa: la Lila es va casar als setze anys, té un fill petit, va deixar el marit i les comoditats i ara treballa en una fàbrica en unes condicions molt dures; l’Elena se’n va anar del barri, va estudiar a Pisa i ha publicat una novel·la que té molt d’èxit i que li ha obert les portes d’un món benestant i culte. Totes dues han intentat trencar les barreres que les volien tancar en un destí de misèria, ignorància i submissió. Ara les dues amigues naveguen, amb el ritme apassionant a què ens ha acostumat Elena Ferrante, en el gran mar obert de finals dels seixanta i principis dels setanta, un escenari d’esperances i incerteses, de tensions i desafiaments fins aleshores impensables, sempre unides per un vincle fortíssim, ambivalent, que pot quedar soterrat o ressorgir en esclats violents o en trobades que obren perspectives sorprenents.
La nena perduda és el quart i últim volum de Dues amigues, la saga italiana de més èxit dels últims anys, que ha valgut a l’autora el reconeixement com una de les escriptores més importants de tot el món. Ara la Lina i l’Elena són adultes i han pres camins diferents: l’Elena va deixar Nàpols per casar-se i convertir-se en una escriptora d’èxit a Milà. Però un amor de joventut que torna a brotar la porta de nou a Nàpols, on l’espera la Lina, que ara ja és mare i a més ha triomfat a la seva manera en el negoci local. L’Elena és la senyora culta; la Lina, aparentment, continua sent aquella dona de barri ignorant i poc disposada al refinament. Però la intel·ligència pura i la intuïció són al costat de la Lina. Els fets es precipiten quan un bon dia, de cop i volta, desapareix la filla de la Lina: ¿assassinat, segrest, mort? No ho sap ningú, i al barri tothom murmura. Des d’aleshores la Lina ja no és la mateixa, i la bogeria assetja. Tothom, tot —homes, dones, el paisatge, la ciutat de Nàpols sencera— es converteix en testimoni del dol d’una mare que no sap plorar i que un bon dia desapareixerà també i tornarà el lector a les primeres pàgines d’aquesta esplèndida saga.
A imatge seva narra la vida de l’Antònia, frustrada fotògrafa professional, a través dels ulls de l’oncle capellà en el moment del seu enterrament. Una novel·la que es centra en els dubtes, les contradiccions, les passions i les ambicions d’una noia inquieta i gens conformista. L’ambient tancat del poble on viu, les lluites entre els diferents sectors nacionalistes i, alhora, el mosaic de la Iugoslàvia en guerra, ens apropen a uns mons contemporanis, a una Europa convulsa, alhora tancada i universal.
Les dones i els dies (1968) és el volum en què Gabriel Ferrater va aplegar la seva poesia, apareguda anteriorment a Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). Aquesta edició presenta per primera vegada, a més del text definitiu de Les dones i els dies, tots els altres poemes que Ferrater havia publicat en revistes o que havia inclòs en els tres volums previs i després no va recuperar. Comprèn, a més, un aparat de variants i reprodueix les versions que el poeta va fer d’algun dels seus poemes en altres llengües.
El far de les gates és un poemari inspirat en el Far de Sant Sebastià, entre Calella de Palafrugell i Llafranc, un lloc on hi passava els estius des que era petit fins a ser adolescent, un indret màgic i idíl·lic, oníric, que desperta en l’autor moltes sensacions. Passades les barreges, la màgica llum quan el vers darrer vola dolç, va alçar la seva brillantor aquest far. Després, les pàgines en blanc farien la mar de somnis hipnòtics i magnètics. Els poemes de la Carolina Ibac, en Francesc Ribera «Titot» i l’Alfons Om (VerdCel) han il·luminat de la millor manera aquest recull poètic que va néixer com un homenatge al meu far de la infantesa i que ara torna amb tota la força pel desig compartir. Endinseu-vos-hi, el somni és nostre!
El robí establí és un llibre que tracta sobre l’origen d’aquest mineral que té molt a veure amb la sang que ja s’ha vessat, un buit en el coneixement que s’intenta omplir amb versos i poemes, paraules, silencis i certeses. Un llibre que tanca una època per començar-ne una altra.
El que ens està vetat sempre ens atreu. Però què passa quan l’atracció es converteix en amor en un sol cap de setmana?
La Sara i el Pablo són amics des de que tenien tretze anys. Són més que amics, són com a germans. Tenen un caràcter molt diferent, fins que arribaren a la universitat el Pablo era un enamoradís i en canvi la Sara gaudia molt sortir a lligar.
Ara, i en contra de tot pronòstic, s’han canviat els papers. La Sara està a punt de casar-se amb la Nieves, de qui està enamorada fins a la medul·la des de la primera vegada que la va veure; i en Pablo s’ha convertit en un caçador implacable. Mai passa més d’una nit amb la mateixa noia.
L’Alícia és la germana petita de la Sara, fins que va descobrir que la feina era el seu gran i únic amor, va estar penjada del millor amic de la seva germana, el Pablo. La seva cunyada, Nieves, li ha demanat que l’acompanyi a comprar el vestit de noces. Per això, un divendres, arriba a Salamanca amb la intenció d’ajudar a la promesa de la seva germana, veure als seus pares i tornar, el més aviat possible cap a Madrid.
El maleït vint-i-u de març girarà, cap per avall, la vida de tots quatre.
Antoni Ferret ha resumit en aquest volum els llibres Compendi d’història de Catalunya, vol. I i vol. II, dels quals és autor. Aquesta obra ofereix una visió panoràmica de la història de Catalunya que, com vol l’autor, proporcionarà al lector atent un grau de coneixement acceptable de l’evolució del nostre país al llarg dels segles.
Un xiquet de 4 anys rep, com a premi per el seu bon comportament, una pilota. Arrel d’aquest regal començaran a ocórrer tota una sèrie d’aventures d’allò més divertides.
L’Anna Fox viu sola, reclusa a la seva casa de Nova York, sense atrevir-se a sortir-ne. Passa els dies fent xats amb desconeguts, bevent vi (potser més del que caldria), mirant pel·lícules antigues, recordant temps més feliços… i espiant els veïns.
Llavors arriben al barri els Russell: una parella i el seu fill adolescent. Semblen la família perfecta. Fins que una nit, l’Anna veu des de la finestra alguna cosa que no hauria d’haver vist. El seu món es trenca en mil bocins i els seus propis secrets surten a la llum.
Què ha vist? I què s’ha imaginat? Qui és en perill? I qui ho està manipulant tot? En aquest «thriller» absolutament fascinant, res ni ningú és el que sembla.
Crònica semi-seriosa dels primers mesos del govern municipal barceloní presidit per Ada Colau, entre relliscades i desencerts, però sempre amb el convenciment que, qualsevol paper que vulguis interpretar (que no sigui el d’Angelina Jolie, és clar), alça la vareta, crida «¡sí se puede!» i tots els teus somnis esdevindran realitat.
És 1839. Charles Dickens ha publicat amb gran èxit Oliver Twist i ha perdut el seu pare i la seva filla petita, la Dora. A la remota colònia penal de la Terra de Van Diemen, una nena aborigen fa de model per a un retrat en un vestit de seda vermella. Aquesta nena és Mathinna, la filla adoptiva del governador de l’illa, Sir John Franklin. La seva dona, Lady Jane, fa servir Mathinna en un experiment per determinar si la ciència, el cristianisme i la raó es poden imposar a la barbàrie, l’impuls i el desig. Anys després, en algun lloc de l’Àrtic, Sir John Franklin desapareix amb la seva tripulació en una expedició per trobar el llegendari canal del Nord-oest.
Desig és una història sobre l’ambició, els desitjos i els anhels que ens fan humans. L’obra uneix dues icones de la civilització occidental: una exploració àrtica llegendàriament desastrosa i un dels episodis més infames de la història de la humanitat: la colonització de Tasmània.
Dorrigo Evans recorda les seves vivències com a presoner dels japonesos en la construcció del Ferrocarril de la Mort durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca que europeus i americans havien definit com a impossible i que el Japó vol acomplir per guanyar la guerra i controlar tota Àsia. Dorrigo, responsable de la vida de més de mil homes, farà l’impossible per salvar-los del destí gairebé inevitable i acceptarà representar el paper de líder, d’exemple, que tots necessiten però que ell no creu que sigui. En unes condicions infrahumanes, es resigna a sobreviure sense amor. Al camp de presoners intenta que els seus homes resisteixin el còlera, la fam i les tortures fins a l’endemà. Acabada la guerra i convertit en heroi, Dorrigo formarà una família i mirarà d’honorar i recordar els seus companys morts, però res d’això no importa si no pot estar amb l’única persona a qui ha estimat de debò.
L’educació sentimental recorre la inquieta vida amorosa i social del seu protagonista durant una trentena d’anys. El jove Frédéric Moreau s’estableix a París el 1840 per estudiar Dret, fet que vol aprofitar per seduir la dona de qui està enamorat, Marie Arnoux, casada amb un ric marxant d’art. Davant les seves dificultats per aconseguir-ho, té relacions amb diverses dones, però manté la seva atracció per Marie. Mentre tracta alhora d’accedir a l’alta burgesia parisenca, debat de forma animada amb els seus amics i coneguts sobre la presa de consciència política durant la crisi que esclata amb la revolució de 1848. En la seva obra de maduresa, el gran novel·lista Gustave Flaubert hi aboca experiències autobiogràfiques com la seva passió per una dona casada més gran que ell, i la seva vida a la capital francesa. Història irònica i pessimista a la vegada, el genial autor hi mostra una visió crítica dels arquetips socials retratats, amb què configura una vasta i incisiva panoràmica de la seva època.
We use cookies to understand how you use our site, to personalize content and to improve your experience. By continuing to use our site, you accept our use of cookies and you agree with Privacy Policy and Terms of Use
All languages
English
Español
Deutsch
Français
Bulgaria
Netherlands
Italiano
Hungary
Spanish
România
Українська
Catalonia
Polski
Belarus
Lithuania
Latvia
Serbian
Czech
Esperanto
Portugal
Swedish
Slovensko
Hrvatski
Србија
Latine
Chinese
Ελληνική(Greece)
Uzbek
Norsk
Turkish
Việt Nam
Denmark
Azerbaijan
Qazaqstan
Galician
Chuvashia
Indonesian
Other Languages
