44

Cap a un altre port

El cotxe vola, com un llamp, per l’autopista de la Costa Brava. Ja han passat Mataró i es dirigeixen a un poblet costaner on els han aconseguit un hotel de mala mort que ara és buit perquè és temporada baixa.

La Irene, però, no està contenta com els seus companys, que des que han sortit del Piolín no paren de xerrar i cantar. Capficada en el seu món, ni tan sols els escolta.

Un dubte profund la recorre des que va deixar la carta al pianista. Va fer ben fet? Almenys el destí s’ha aliat amb ella i l’ha allunyat de Barcelona. Ara només espera que els quilòmetres i el cansament posin una mica de pau al seu cos, debilitat per la tristor i el malviure dins del vaixell.

Definitivament, no sap si ha fet bé. D’una banda, desitja que l’Arnau torni a la seva vida d’estudiant d’història mig revolucionari. Però els ulls no se li desenganxen del mòbil. Secretament somia a rebre un missatge que digui que no li importa què sigui ni on vagi, que la seguirà fins a l’infern si cal.

La Irene remena el cap. Els contes de fades només existeixen a la imaginació dels nens i a la dels guionistes de Hollywood.

Sap que amb aquesta carta l’ha ferit, però és un risc que havia de córrer. Amaga una llàgrima de tristor en un badall, davant la mirada curiosa d’un dels seus companys.

Tot i que, per ara, estan feliços d’abandonar aquell ferri infecte, tots desitgen tornar a casa. Mentre el moment no arribi, agraeixen aquest respir: passar d’un calabós a una cambra d’hotel és un bon canvi.

Arriben de matinada al poble que els acollirà.

Un grupet de joves que feien botellón al carrer es dispersen en veure arribar els de la Benemèrita. Després de la campanya que s’ha fet contra les forces de l’estat, tothom pensa que són allà per detenir gent o fotre cops de porra.

La Irene es mossega el llavi. Li sembla injust que se’ls hagi demonitzat d’aquesta manera. Se sent doblement traïda i utilitzada: pels polítics de Madrid i pels independentistes, que els manipulen com a instrument perfecte per a la seva propaganda victimista.

Fa una ganyota davant l’absurditat de la situació. Ells hi són per protegir una població que no els vol. Què fan allà, doncs? Al Piolín estava prou allunyada d’aquesta realitat, que ara li cau a sobre com una llosa. Espera no acabar com els seus companys. A Calella van haver de marxar d’un hotel perquè la gent els va fer fora, tot i que l’amo no volia.

Quan passen pel costat d’un bar obert, les males cares es transformen en insults. Un paio gros i calb surt a increpar-los:

—Sense porres no sou tan valents, malparits!

Per sort, la Irene està massa cansada per fer-ne cas, així com per sentir les respostes que els seus companys ofereixen al provocador.

Uns instants després, arriben al petit hotel, que no mereix ni una estrella. És més tronat que bufó, és d’aquells hostals que només s’omplen quan no queda cap altra habitació lliure a la Costa Brava.

La Irene s’esmuny cap a dins mentre un company s’encarrega de les inscripcions. Des de fa dies, circula a internet un vídeo on ella surt en un claríssim primer pla. Té por que la reconeguin i pànic que ho faci l’Arnau.

L’angoixa li passa momentàniament quan entra a l’habitació i veu que tindrà un llit de veritat.

Només vol dormir. Dormir i oblidar.