22

Vaga general

La Irene avança entre la gentada amb la mirada clavada al seu mòbil. Està nerviosa. Després de molts dies sense saber res d’ell, ha quedat amb l’Arnau i s’han de trobar enmig de la manifestació que ocupa Barcelona aquella tarda.

Els càntics de tothom es barregen amb els seus pensaments. Se sent feliç i no sap si és un recurs per mantenir la seva identitat en secret o, per absurd que sigui, si són les ganes de tornar a veure aquell ros esbojarrat que ha conegut fa poc.

Han quedat davant el Zurich, que és tan ple que gairebé ni es veuen les taules de la terrassa. Atrapada entre els colzes, les veus i les banderes, la Irene se sent en una cova d’on és impossible sortir. El cor li ressona dins el cos com el timbaler que anima els soldats. Amb cada batec sent que s’encongeix i trontolla.

Llavors el veu.

Com un far encès que irradia alegria enmig del mar gris plom, el veu enfilar sobre les tanques de la boca del metro per mirar per sobre la gentada. L’Arnau mira tots els rostres que s’apleguen al davant del Zurich. En busca un en concret. És el vigia sobre el pal major que escruta l’horitzó amb l’esperança de descobrir un nou món. El seu món.

El troba.

S’obre pas entre els manifestants amb tota l’educació que pot. Li costa, però, finalment, arriba fins on és la Irene, que mira arreu amb cara de desconcert.

No s’atreveix a saludar-la aixecant el braç. Prefereix gaudir de la seva presència des de la llunyania. Se la mira, amagat entre les desenes de persones que el fan passar desapercebut. Això fins que, sense gairebé voler-ho, els seus ulls es creuen.

Quan la Irene somriu, l’Arnau sent que ha sortit el sol.

Tot i així, se saluden amb una estranya sensació de vergonya. Es fan dos petons, com si la nit a la vella facultat hagués estat un miracle.

—On t’has ficat tots aquests dies? —li pregunta ell.

—He estat amb unes amigues que han pujat del poble. I tu?

—Lluitant per la república. Ara que hem pogut votar, ja només falta que el Parlament faci públics els resultats i declari la independència.

—Et va caure alguna garrotada? —s’interessa ella mentre se li escalfen les galtes.

—No, per sort no van venir a l’Escola Industrial. Els vam acollonir amb les barricades, segur! —Estira un moment la samarreta negra de la Irene, sota la qual es marquen uns pits erectes—. Sí que t’agrada La Gossa Sorda… Em vols dir alguna cosa? —pregunta, murri.

—Sí, que quan tornin a tocar hi hem d’anar junts…

L’Arnau somriu i se la mira amb ulls dolços. Alça el cap per mirar per damunt de la munió que té al davant. Ningú no es mou. Tampoc no tenen lloc per fer-ho, Barcelona està desbordada.

Tot seguit, brama:

—Mira quanta gent que hi ha! No es veu el final…

Aixeca una mica la Irene des del darrere, com si fos un gatet que pesa un parell de quilos. Ella li dedica una mirada còmplice. Un cop a terra, treu el mòbil i comença a fer fotos a la riuada de gent, a esquerra i dreta, amunt i avall. L’helicòpter els ve a saludar, tot provocant una xiulada ensordidora.

Tothom crida contra les forces d’ocupació, fins i tot algú desitja que «caigui l’oreneta».

La Irene no para de fer fotos i vídeos.

«Quina dèria de recollir-ho tot», pensa l’Arnau. Entén que deu voler presumir d’aventura revolucionària amb els seus amics.

—Avancem pel lateral —proposa la Irene—, a veure fins on arriba tot plegat.

—Som-hi!

Dues centelles serpentegen els assistents, esmunyint-se entre els manifestants que llueixen estelades i d’altres que porten rojigualdas lligades al coll.

L’ambient és unànime: la violència no és una opció.

Les cames els porten cap a la Via Laietana, on el grup més bel·ligerant de la mani s’ha plantat davant la Prefectura Superior de Policia.

L’Arnau sent que l’energia li brolla pertot arreu, feliç i encès alhora. S’uneix als crits que dediquen als policies que són a la porta:

—¡Sin farlopa no sois nada!

La Irene interpreta perfectament el seu paper d’infiltrada, però no pot evitar refugiar-se en el secret dels seus pensaments: «No sap ningú fins on arriba la dificultat de la meva feina».

Els companys de la Irene aguanten, impertèrrits, com estàtues gregues de marbre blau fosc, la pluja d’insults i males paraules que els cauen. Només un mur invisible evita que la turba exaltada es llanci contra ells, com feres salvatges que pretenen venjar els companys ferits el dia anterior.

Ella sent com aquest mur, aquesta tensió, s’esquerda i amenaça amb el col·lapse.

En un dia normal, l’Arnau seria el primer a sumar-se a aquella colla jove, exaltada, valenta i inconscient. Però no ho farà acompanyat de la Irene. La seva vida tant li fa, però no es vol arriscar que ella prengui mal.

Mentre ella segueix fent fotos a tot arreu, capficada en el refugi impenetrable de la seva ment, l’Arnau llança el comentari:

—Com la sabem muntar a Barcelona, eh?

—Doncs sí. A València encara no ens hem despertat…

—Ho fareu, tranquil·la! Serà com un efecte dòmino. Quan ens alliberem nosaltres, tots els Països Catalans ens seguiran.

L’estudiant comença a estar cansat de la gent plantada davant la policia, dels crits i banderes onejant al vent. Una força superior l’empeny a abandonar la concentració, i és al seu davant, a mig metre. No és gaire alta, ensenya les dents blanques quan riu i té els ulls més bonics que ha vist mai.

Traient valor del no-res, proposa:

—Vols que fem un volt pel Gòtic?

La sorpresa inunda el cos de la Irene, que sent com un calfred que li recorre la columna vertebral. Se sent desorientada, poc professional, humana.

Tanmateix, només li surt dir un senzill:

—Sí.

Després d’uns segons, afegeix:

—Però no vull caminar més. Busquem un lloc per amagar-nos d’aquest mar de gent.