29

Vora el mar

Aquest matí hi ha molt de moviment al vaixell de la Warner. Després de prendre l’esmorzar al menjador, molts companys de la Irene marxen a la manifestació unionista de Barcelona. Per primer cop des que van arribar, l’ambient general és d’eufòria perquè aquest matí es manifesten els seus, els que els fan costat.

No estan sols com vol fer creure la premsa independentista.

La Irene es mou pels passadissos que l’han acollit durant aquests dies. Fora de cada porta, descansen les sabates i la roba estesa de tots els inquilins del Piolín. Es frega el nas per esquivar la pudor que es va criant amb tantes setmanes de confinament.

Hauran d’aguantar en aquest vaixell deixat de la mà de Déu fins que diguin els polítics.

Tota aquesta feixuga negativitat s’esvaeix en el moment que planta un peu a la passarel·la que la condueix fora del vaixell.

Un raig de sol colpeja amb força els seus ulls, alhora que alleuja la seva ànima. Es posa les ulleres.

Ja fora del Piolín, se sent diferent de tots els companys que caminen pel port de Barcelona, començant per la indumentària. Alguns porten banderes espanyoles lligades al coll —alguna duta des de casa, d’altres comprades en un basar xinès o en un quiosc de la Rambla—, coronant la samarreta oliva o negra de l’uniforme que llueixen amb orgull.

Ella, en canvi, porta una samarreta on es veu la silueta d’un mico sobre un fons negre. Sempre li ha agradat el logotip de Zoo de Barcelona perquè sembla un mico amb cascos que està escoltant música.

Avui diumenge té permís. És lliure d’anar a la manifestació o on vulgui. Des que ha recuperat la documentació, el seu cap s’ha oblidat d’ella i els companys no la miren de reüll. Ja és molt.

Connectada a l’iPod, al ritme d’Aspencat, segueix els passos dels seus germans de cos.

Cames i ment lleugeres és tot el que necessita per perdre’s més enllà d’aquest infern amb vistes al mar.

Fa dies que ha entès que ella compleix ordres, no les gaudeix. Vol allunyar-se de la situació política que els ha fet ser on són. Ella no en té la culpa i està pagant l’arrogància d’altres. Vol esvair-se i, si pot, oblidar quina és la raó que l’ha fet ser allà.

Mentre pensa en tot això, dels seus auriculars brolla «La distància», la cançó d’Aspencat. Parla de desafiar les lleis contra els murs de la intolerància, de l’olor de la pell al sud de l’enyorança, de com n’és de dur lluitar amb la distància.

La Irene s’emociona contra la seva voluntat. Empipada amb ella mateixa, amb l’ungla s’aparta una llàgrima furtiva.

Fins i tot l’atzar, per via de la reproducció aleatòria, li fot la guitza, pensa abans de saltar a la següent. Ara sona «Harakiri», de Serj Tankian.

La Irene aixeca els ulls i veu les gavines. S’imagina les seves ales roents al sol, amb la calor i la força que ella no té. Potser sí que són lliures.

Caminant sense parar al ritme de la música, s’ha plantat a la platja vora l’escola de vela, a la Mar Bella.

Mira l’horitzó mentre les gotes li esquitxen la cara cada cop que una onada trenca a la platja, desfent-se i tornant a perdre’s en la immensitat blava.

De cop i volta, li sona el mòbil. Un, dos i fins a cinc cops.

És l’Arnau, que sembla incapaç de lligar una frase amb sentit, ja que no para de corregir-se ell mateix. La Irene perfila un somriure mentre s’asseu, tot deixant el mòbil de banda.

Es treu les sabates i juga amb la sorra molla: li agrada sentir cada granet entre els dits que s’enfonsen.

Torna a agafar el telèfon, on li arriben missatges sense parar. Creu que ja n’hi ha prou de desesperar l’Arnau. Només vol saber on és per anar a trobar-la. La platja de la Mar Bella és un bon lloc.

La Irene sap que, igual que no es poden contenir les onades, cada cop és més difícil posar dics al que sent per ell.