37

L’hora del dubte

A les dotze del matí, el Salvador fa cinc hores que tradueix sense interrupció. Només li falten unes trenta pàgines per enllestir-la. Mira el llibre original que és sobre el faristol. Les escasses pàgines que li queden per traduir el fan sentir victoriós, com si hagués aconseguit ja una fita que creia impossible.

La gesta és ignorada pel Dayton, que dorm fet una bola sobre el piano.

Si no fos per aquesta remor de fons, pel maleït helicòpter que no marxa, seria gairebé un home feliç.

—Què merda passa, avui? —pregunta a l’aire.

Treu el cap per la finestra i, al fons, veu una nova manifestació que es va apropant. Tanca del tot la finestra i abaixa la persiana.

—N’estic fins als ous, ja, hòstia! —brama, despertant per un instant el Dayton, que se’l mira amb indiferència felina.

Quan es planta de nou davant l’ordinador, ha perdut la concentració. Novament, les línies no avancen gens ni mica. Un badall l’assalta. L’excel·lent fil que havia aconseguit s’ha esvaït.

Surt de l’estudi per seure al sofà del menjador. Per pura inèrcia, encén el televisor. Una manifestació d’estudiants, una altra, està passant per sota casa seva. El Salvador es pregunta quan acabarà aquest malson.

Sona el timbre de casa. Intrigat, es dirigeix a la porta. No espera ningú i no ha estat el timbre del portal, sinó el de casa seva. Qui pot ser?

A l’altra banda hi troba el Johannes, que arriba amb la seva fila habitual: càmera penjada al coll, camisa oberta i barret d’explorador, envoltat d’aquesta energia inversemblantment positiva que sempre l’il·lumina.

Es fan l’abraçada de rigor i el Salvador el convida a fer un cafè al menjador.

Sorprès, l’alemany es mira de fit a fit el seu amic, tot just abans de preguntar-li:

—Estàs bé, mein Freund?

—Sí, per què?

—Tu mirant la tele… Crec que això és nou! Potser estàs incubant alguna malaltia i no ho saps.

—Deu ser això.

El que diu el presentador, vestit de negre, el fa emmudir. Segons fonts fiables, Puigdemont vol convocar eleccions i farà una compareixença els pròxims minuts.

El Salvador queda bocabadat, però molt més el Johannes, que diu:

—Quina broma és aquesta? La gent rebent hòsties perquè acabi així?

—Doncs seria un bon final per a tot plegat, no? Votar bé.

Als telenotícies i a les tertúlies polítiques estan on fire i la parella d’amics fa zàping, mirant de trobar algun patró comú que sigui la veritat però, com a Rashômon, la veritat no existeix. Especialment en política.

El Johannes, tot i així, no se separa del mòbil. Vol saber de primera mà quines són les notícies a través de Twitter, i no pels mitjans de desinformació oficials.

Al cap d’un moment, brama:

—Els estudiants han canviat la ruta!

—Què dius, ara?

—Van cap a la plaça de Sant Jaume. A veure si el Puigdemont té ous ara que estarà envoltat de joves que li passaran comptes.

A tot això, el Dayton se’ls planta al davant. Vol saber què s’està coent. Amb un miol, exigeix depuració de responsabilitats per no haver estat convidat al debat, però ben aviat li passa quan el Johannes li acaricia el llom.

L’alemany agafa una cervesa de la nevera i es planta al sofà, com si fos a casa seva, al costat del Salvador, que se’l mira interrogant.

—Fins que no comparegui el Puigdemont, no marxaré —respon el Johannes a la seva pregunta muda—. Això té pinta que no trigarà gaire. No crec que ens tingui esperant-lo tot el puto dia…

No és fins a mitja tarda que el Johannes baixa les escales. Han caigut unes quantes cerveses i han demanat un parell de pizzes. Han rematat el dinar amb un cigaló amb Cointreau, un petit descobriment que el Salvador ha fet a Els Quatre Gats.

El Salvador frega els gots. Malgrat haver cremat un temps preciós per a la traducció, està content. Feia anys que no compartia gairebé un dia sencer amb el seu amic.

Aquella tarda ha guanyat el muniquès. No hi haurà eleccions, per molt que al Salvador li hagués semblat la sortida més digna i assenyada. El president s’ha fet enrere.

«El malson no acaba», pensa mentre deixa el darrer vas sobre l’escorredor.