17

Els bombers seran sempre vostres

L’Escola Industrial ja ha tancat les portes. Passades les vuit del vespre, molts encara no han marxat. Corren rumors que parlen d’intervencions massives de la policia nacional contra els col·legis per evitar l’escrutini.

Assegut a terra, en un petit graó que hi ha a l’entrada, a l’Arnau li costa mantenir els ulls oberts. De fet, té la sensació curiosa de no saber quant de temps fa que és allà, fent barricades i ordenant files. Si algú li digués que és una setmana, s’ho creuria.

El Guifré està igual que ell. Aquí ara són dues ànimes errants amb la mirada perduda a l’infinit. L’Arnau encara no assumeix tot el que està vivint. Quan tot això acabi, farà bona la cançó de la Velvet Underground:

I am tired, I am weary.

I could sleep for a thousand years

—Com has passat el dia, company? —li pregunta al seu amic de batalles.

—Malament. Jo era a la Ramon Llull, i allà la policia ha carregat contra tothom, iaios inclosos. Espero que serveixi per aconseguir la república…

—Segur que sí. I estigues tranquil: han quedat retratats davant de tot Europa.

—Això sí… Ha estat una bona jugada, el cens universal, eh?

—Ja ho pots ben dir! —L’Arnau ho celebra—. Creien que tindrien els electors fora de combat un cop tanquessin una escola, però només han aconseguit concentrar-la en els col·legis que quedaven oberts…

Un munt de gent s’amuntega davant de l’edifici, al final d’una jornada que esperen que marqui un abans i un després en les seves vides.

Entre la multitud destaquen les jaquetes vermelles dels bombers, que han vingut a garantir l’escrutini. Són una desena i la gent els ofereix menjar i beguda amb mirades d’admiració.

Hi ha una cara que a l’Arnau li resulta familiar. Com una imatge fugaç, visualitza el rostre del bomber que van saludar durant la manifestació d’estudiants. No té res a perdre, i per tant li pregunta:

—Bona nit, disculpa que t’ho demani: vas ser a la manifestació dels estudiants d’abans-d’ahir?

—Doncs, sí. Tu també? —En veure el Guifré pel darrere, però, comença a riure—. De tu no me’n recordava, però del teu amic sí. Com podria oblidar una bèstia així… Què fas, dos metres?

—No arriba, però gairebé —contesta l’amic—. L’heu muntada ben grossa arreu de Catalunya! Heu plantat cara als polítics i a la policia.

—A nosaltres ens paguen per servir la gent quan ens necessita —diu el bomber—. I ara ens necessita. Per cert, em dic Joan. —Els hi allarga la mà, tot segellant la presentació amb aquest gest.

Una remor creixent de dins de l’edifici els distreu de la conversa. Ja tenen els resultats i una dona cantarà el recompte. Se la veu emocionada. Intenta contenir l’alegria, semblar neutral, però la bella corba que els llavis li dibuixen al rostre la delata.

De més de sis mil vots, els sís a la independència superen els cinc mil cinc-cents. Una gran cridòria celebra el resultat.

L’Arnau ha fugit de la celebració. Fa potser vint-i-quatre hores que és a fora, però li sembla haver viscut una petita eternitat.

Les cames li fan figa i la planta dels peus li cou. Sobre les seves espatlles sent el pes de la responsabilitat pel que han fet, un gran pas cap a l’objectiu que sempre ha perseguit: viure en una república, en la seva república.

Arriba a casa un dia després d’haver marxat sense acomiadar-se de ningú.

El rep la mare, que, després d’anar a votar, ha seguit la jornada des de casa.

Li fa un petó a la galta i diu:

—Gràcies a Déu que no has rebut…

I es fonen en una abraçada.