11

La vigília

El Manolo li ha omplert el gotet amb un Macallan de dotze anys. Al Salvador li agrada a temperatura ambient, res d’on the rocks. Aquest vespre de dissabte, però, ja va per la segona copa.

Està fent un petit glop amb devoció quan una mà li agafa l’espatlla i gairebé el fa caure del tamboret. El Manolo li vol presentar un home d’aspecte estrafolari. Deu tenir poc més de trenta anys, i les ulleres de pasta vermelles li fan joc amb un llacet que corona una camisa de quadres.

Somriu i ensenya les dents quan l’amo del bar Orsai li diu:

—Explícale a este lo que has descubierto… Al Salvita le gusta todo lo raro.

El Salvador està enfadat amb el Manolo. Li ha carregat el raret del bar i això no l’hi perdonarà.

Fa un trago de whisky i només per cortesia li diu:

—Jo em dic Salvador. Què és això que m’has d’explicar?

Una veu aguda com un fibló li perfora l’orella:

—Que demà votarem gràcies a la CIA. Així ho volen els Estats Units, perquè aquesta revolució l’han muntada ells.

El traductor no pot amagar la seva sorpresa davant aquella notícia.

—I qui ho diu, això?

—El Daniel Estulin, ell ho ha esbrinat. —Gesticula com un robot amb cada paraula que diu—. És el crac que va descobrir allò del club Bilderberg… Saps què és?

—Sí, el grupet de milionaris que suposadament dominen el món… Però què té a dir aquest paio del maleït referèndum?

—Diu que ens ajudarà molta gent i que George Soros finançarà la Catalunya independent mentre calgui. —Els seus ulls semblen a punt de fugir-li de les òrbites—. No és al·lucinant?

El Salvador s’acaba la copa d’un glop llarg i fuig de l’Orsai.

Comença a caminar sense rumb definit pels carrers de Barcelona. El vent comença a aixecar una fresca que li gela les galtes. Té sort d’haver agafat l’americana.

A les deu de la nit d’aquest 30 de setembre, una tempesta de cassoles repica amb força. Alguns cotxes reforcen la fressa fent sonar els clàxons. L’ombra amoïnada del Salvador es creua amb gent que agita les claus per sumar-se a la gran revolta que s’ha apoderat de Barcelona. Es fixa en tots ells: joves, vells, homes i dones que són feliços i inconscients. Però què és la felicitat, si no?

De tornada a casa, se sent vell. El malta que s’ha pres fa una estona l’ha acabat de matar.

El Dayton va servit de menjar i aigua i s’ha enroscat dins una caixa de cartró.

El Salvador s’estira sobre el llit tal com va vestit. La seva cambra està només il·luminada per la resplendor dels fanals que s’esmicola pels forats de la persiana.

Ja fa moltes nits que li costa dormir. Està angoixat. Pateix pel que passarà quan acabi la festa i comenci la violència d’un estat primari. Des de la penombra de la seva habitació, és incapaç de preveure quin serà el grau de catàstrofe.

Per la seva part, es conforma que no mori ningú.

La Irene ja és dins el llit, respirant amb quatre companyes més dins d’aquella llauna de sardines. La foscor i la manca d’espai li disparen la claustrofòbia. No ajuda gaire al seu insomni que dues de les seves companyes ronquin. Fa pocs dies que han arribat i estan mortes.

L’endemà és el «gran dia».

Els seus pensaments es dibuixen a la tenebra. La gran lona que ara cobreix el Piolín, per exigències de la Warner, tapa també la seva finestra. És una llàstima perquè la llum els donava vida. Ara ja no tenen ni això. Han empresonat l’ocellet, però també la lluna.

La Irene espera marxar al cap de pocs dies, no pot més. Els amics ja han tornat de les vacances a la serra d’Espadà mentre ella s’havia de fotre.

Hauria de sentir-se orgullosa. Té la responsabilitat de servir el seu país, de restablir l’ordre. Han comptat amb ella per a un moment tan difícil i està ben vista dins el cos.

Tot i així, està remoguda. Se sent culpable perquè no es pot treure aquell noiet del cap. La nit no està, però, per a gaires romanços. Es llevarà a les cinc. Tothom sap a quin col·legi ha d’anar per impedir el referèndum. Ho ordena la Constitució i la llei. Quan algú se la salta, les forces de seguretat han d’actuar. No hi ha més història que aquesta.

Mentre intenta trobar una postura més còmoda per dormir, es pregunta què faran els mossos. Sense ells serà impossible complir les ordres. La Irene sap que tot dependrà d’ells, i això no l’ajuda a dormir.

L’endemà és un misteri. L’operatiu no la convenç. Ha tingut prou temps per veure com és la gent contra qui hauran de lluitar, i sap que són decidits. Potser estan enganyats pels seus líders, però estan disposats a qualsevol cosa. Si hi ha vessament de sang, l’esclat pot ser incontenible.

«Hauríem d’haver tancat els col·legis abans… En què collons pensen?», es tortura mentre s’arrauleix sota la manta massa petita. Té fred als peus.

Donant per perduda la batalla per la son, mira Twitter. La gent fa hores que està ocupant els col·legis. Sopen. Fins i tot juguen a futbol. Però ningú no ha vist les urnes…

Hi ha una cosa que l’amoïna, una més. L’Arnau no li ha enviat cap missatge perquè s’uneixi a l’ocupació de les escoles. Haurà començat a sospitar d’ella? Un calfred li recorre l’esquena, només coberta per una gastada samarreta de cotó. En aquell pou de foscor, les seves companyes han deixat de roncar.

El seu silenci se suma al del noi que ha emmudit.

L’Arnau baixa de matinada pel carrer d’Urgell. Amb les mans a les butxaques, ressegueix amb la mirada les lloses que supera a cada pas.

Segons li han enviat per WhatsApp, els membres del seu CDR s’han mobilitzat. No les acaba de tenir totes, però, per si de cas, porta el sac de dormir a la motxilla i el desig al cor de no dormir al seu llit aquesta nit.

Des que ha sortit de casa, percep una sensació inquietant a l’ambient, com la calma tensa que precedeix una batalla.

Què passarà?

El seu cap no té respostes mentre els peus caminen cap al col·legi. Tan sols sap que són lliures.

Només trepitjar el carrer de París, veu molt de moviment dins de l’Escola del Treball. La cara se li il·lumina de cop. Ara sap que votaran. I defensaran les urnes amb els seus cossos.

La ciutat ha respost i tothom sap què ha de fer.