36

Què volen aquesta gent?

El Salvador deixa anar els dits sobre les tecles del piano amb la suavitat d’un follet que salta sobre la neu amb les seves botes màgiques. Cada vegada que prem una tecla, un acord, una escala, la sumptuosa melodia embolcalla la sala.

Una parella madura el segueixen amb atenció mentre fan una copa de vi. D’altres xerren en veu baixa, deixant que l’ària de les Variacions Goldberg sigui la banda sonora de la seva conversa.

Des que el Salvador s’ha decidit a comprar un piano, cada cop s’atreveix amb peces més difícils. Les darreres dues setmanes ha estat gairebé més atent a les ofertes de pianos de segona mà que a la traducció, tot i que el deadline cada cop és més a tocar. Al final la decisió ha estat un Chassaigne Frères a preu de saldo i per pagar a terminis. La maquinària està força malmesa, però confia a redreçar-lo amb un parell d’afinacions.

També el príncep de la casa ha celebrat aquesta compra. Tan bon punt el piano centenari va aterrar a una paret de l’estudi, el va conquerir amb un ràpid salt. Ara pot observar el seu amo des d’allà, regi, triomfant.

Aquest dissabte, en tornar d’Els Quatre Gats —avui en horari de tarda per a un grup de coreans—, sent la necessitat de seguir el concert a casa. Esmorteint el so amb el pedal de la sordina, assaja una nova partitura amb un whisky prou decent, Blackbush, de la destil·leria més antiga del món, que es troba a l’Ulster.

Mentre els seus dits s’aventuren a tocar el «Clar de lluna» de Debussy, es pregunta com ha pogut sobreviure tant de temps sense embogir.

El retorn de la música també li ha recordat què pensava en altres temps del món on viu: no existeix cap més frontera que la porta de la seva llar ni cap més llibertat que aquella que li ofereixen els seus somnis. Tota la resta? Fum i miratges creats per contacontes sense escrúpols, trepes famolencs d’il·lusions humanes.

Però el Salvador ja no està angoixat. Ha trobat la seva presó de flors i ambrosia, i no la pensa deixar escapar.

El mòbil del Guifré vibra. Quan va a les manifestacions, sempre procura dur-lo en vibració abans que en so. Pots notar una cosa a la cama, però no sentiries res.

És l’Arnau, que pregunta on són. Una escletxa d’emoció s’obre pas en la desesperança profunda que tenia sobre el seu amic: vindrà.

Sense pensar-s’ho un moment, el Guifré puja a una font amb l’agilitat d’un enxaneta de gairebé cent quilos. Des d’allà pot contemplar el formiguer de banderes i cares decidides que ocupen la Gran Via a l’altura del passeig de Gràcia.

L’Arnau els supera tots fins a arribar al paio que penja d’una font com un goril·la maldestre. Pel camí s’ha anat fixant en les cares dels manifestants. Molts tenen esgotament en la seva mirada, però estan decidits a fer el que calgui per alliberar els seus presoners i aconseguir la república.

Quan es planta al costat del seu amic, aquest li salta al costat i li clava una abraçada. Tot seguit, l’armari de nom comtal li diu:

—Pensava que no vindries, tio!

—No m’ho perdria per res del món! I més ara que ja han dit que el Senat aprovarà el 155…

De sobte, la gent guarda un silenci sepulcral. Han acabat els parlaments, que no han sentit perquè estaven massa lluny i poc atents al que passava a l’escenari principal.

Però tot canvia quan la Maria del Mar Bonet puja a l’escenari i comença a cantar una de les seves cançons més emblemàtiques:

Milers de persones segueixen aquesta cançó corprenedora, només destorbada pels helicòpters que sobrevolen l’escena.

L’Arnau, però, no pot separar-se del mòbil. El mira a tota hora des que es van veure per darrer cop amb la Irene. Espera el missatge o la trucada que els faci retrobar-se, però és debades. La noia respon a cadascun dels seus whatsapps, sí, però donant allargues per a la cita següent.

Sempre té alguna excusa.

Torturat per la seva absència, l’Arnau canta i crida. És més un acte reflex que una convicció. El seu cor ardent s’ha consumit en les mobilitzacions i en el gel de la Irene.

Abans no se n’adona, tothom ja gira cua. La concentració ha acabat.

Camina, pensarós, amb la seva quadrilla d’amics, que ja s’han acostumat a veure’l esmaperdut.

Enfilen la Gran Via.

De cop i volta, li sembla veure un miratge. Davant de la gernació que circula cap a la plaça de la Universitat, distingeix una figura quieta, gairebé hieràtica, radiant. Conforme s’apropa a ella, l’Arnau sent com el cor li batega cada vegada més fort, fins que creu que li sortirà del pit.

Una tempesta d’emocions es desferma dins seu.

En reconèixer-la, el Guifré i la resta dels seus amics l’avancen, deixant-lo sol davant del seu perill.

—Endavant, campió —l’arenga el seu amic.

Quan es planta davant d’ella, un fred intens li glaça tot el cos, com si alguna cosa li impedís moure cap múscul.

Ella, tanmateix, l’abraça i li fa un petó als llavis, mentre li diu a cau d’orella:

—Ho sento, no m’he pogut escapar fins ara. —Tot seguit, la Irene l’estira de la mà i afegeix—: Anem a algun lloc més tranquil?

I com dues llums que superen, ràpides, la penombra que ja cau sobre Barcelona, es perden pels carrerons que baixen cap al Raval.