23

Piano man

Deambulant entre la gentada de la manifestació, el Salvador se sent per fi representat. Hi ha banderes, sí, però de tots els bàndols.

Mai no ha estat partidari de les grans mobilitzacions, que acostumen a acabar en ball de bastons, però s’ha sumat a la condemna a la violència viscuda a Barcelona fa dos dies.

Sap que el Johannes és allà, fent fotos de la vaga general, però seria com buscar una formiga en tot un bosc. Ni s’ho planteja.

Mentre avança lentament pels carrers a petar de manifestants, pensa en les concentracions i protestes viscudes en els seus anys de joventut, quan es pensava que podia canviar el món. Amb l’edat veu que tot s’apaga. Els ideals es desfan com la flama d’un llumí que s’extingeix quan acaba de cremar.

Tanmateix, avui no és dia de foscor. Barcelona està viva i li fan mal les orelles amb la cridòria unànime de la gent aplegada al centre.

Solitari de mena, però, no triga gaire a sentir-se desbordat per tot plegat. Només volia palpar l’ambient, ser una veu més entre els crits d’indignació.

Té set. De beguda i d’una mica de recolliment.

Decideix sortir del ramat i s’escola per un carrer del Gòtic pel qual fa anys que no passava. Tots els bars estan tancats, però no perd l’esperança.

La remor de la gent que crida contra la policia queda cada cop més llunyana i esmorteïda, mentre va guanyant presència el so de l’helicòpter, que vola baix perquè tothom sàpiga que hi és.

Al carrer de Montsió, el Salvador es queda palplantat davant d’un edifici de l’època modernista. Mira les formes ondulades, gairebé sensuals, de la façana. El maó nu s’enllaça amb elegància amb el ferro forjat que, regirant-se sobre si mateix, forma el balcó i el fanal que té sobre el seu cap.

Els Quatre Gats, el bar de reunió del jove Picasso i els seus amics.

Ha passat més d’un segle des de llavors, però, elegant i exquisida alhora, la mansió que acull l’hostal continua intacta, dreta, règia, gaudint de la pètria immortalitat.

El Salvador abaixa la mirada i veu que dins de l’edifici hi ha llum.

Malgrat que la persiana és molt avall, la porta de fusta i vidre és oberta. Hi entra com un explorador temerari i tanca la porta rere seu.

Deu fer gairebé trenta anys que no hi va, així que es queda bocabadat en veure la quantitat de quadres que pengen a la seva esquerra, així com amb la claror que es filtra a través dels vidres de colors.

Des del fons del local, li contesten a una pregunta que no ha fet:

—Pot passar!

Intrigat per aquella veu femenina, avança fixant-se en cada detall que penja de les parets grogues, il·luminades pel sol vermellós de la tarda.

El Salvador es retroba amb el quadre dels dos homes muntant un tàndem. No el recordava tan gran. Les pipes a la seva boca són el que més li crida l’atenció, molt més que la seva roba blanca o el fons monocromàtic: amb prou feines deuen poder respirar, aquells ciclistes.

Sobre els seus caps hi ha una frase:

—Aquests són el Ramon Casas i el Pere Romeu… —li explica la cambrera a la seva esquena—. I vostè, que vol res?

El Salvador es gira cap a ella. Deu tenir quaranta-pocs anys. Els cabells negres i arrissats sobre els ulls mig tancats li donen un aire alegre. Ha estat tot el dia amb la tensió que entraran els piquets i s’ha quedat sense energies.

—Un whisky de malta, el que vostè vulgui —demana amb actitud senyorial.

Mentre li preparen la comanda, es fixa en les bigues de fusta que creuen el sostre blau. Després s’acomoda en una petita taula al peu del finestral.

Quan el got aterra sobre la seva taula, amb dos dits del líquid ambarí, per descomptat sense gel, la cambrera explica al seu únic client:

—És Lagavulin, un whisky fumat que va obtenir la màxima puntuació a la guia Parker.

Quan el Salvador el tasta, se sorprèn amb la màgia que acaba de passar per la seva boca i fa una ganyota pel caràcter dur del licor. El compara amb una encantadora plantofada. Dolça i dolorosa alhora.

—Bo, oi? —li pregunta ella.

—Molt. Massa i tot.

Fa un segon glopet de whisky. L’assaboreix. Prefereix no pensar quant li costarà la broma…

—Crec que no venia aquí des que era estudiant de filologia anglogermànica —confessa el Salvador—. Gràcies per deixar-me entrar.

—Aquest local no ha estat tancat des que el Woody Allen va rodar aquí Vicky, Cristina, Barcelona. —Allarga el braç, tot assenyalant cap al menjador—. El Woody s’estava sempre allà, assegut vora el piano. Semblava un nen petit a dins d’un museu.

El Salvador no es pot estar d’aixecar-se per anar a mirar el piano sobre la tarima de la sala del costat.

Abans que la seva vida no es tornés massa prosaica, va completar mitja carrera al conservatori. Moltes vegades, com el pianista de la pel·lícula, s’imagina tocant un instrument imaginari: els dits es mouen al ritme que marca la ment. Fins i tot sent el so de les notes encara que no premi cap tecla. Tot és al seu cor.

Recorda que en un piano de cua semblant a aquest, a casa del seu oncle, va compondre una petita peça per a l’Elisabet, un amor de joventut. Mai no es va atrevir a mostrar-li els seus sentiments. Ni tampoc aquella cançó. Mentre contempla el sobri instrument, es lamenta un instant de les oportunitats perdudes.

El Salvador desperta del seu somni en veure que la cambrera dels cabells arrissats el contempla amb curiositat.

—No ve ningú a tocar-lo?

—Sí, però el pianista avui no vindrà. Fa vaga, com la majoria. És un bohemi de la CUP.

—Em permet fer una mica de dits? Per cert, em dic Salvador.

—Jo, Margalida —li diu amb un somriure tendre—. Pots tocar-lo, i tant. Al cap i a la fi estem sols aquí… Som en una càpsula del temps a primers del segle passat.

Animat per aquestes paraules, el Salvador seu al banc del piano amb l’alegria de qui es retroba amb un vell amic després d’un llarg silenci. Quan les primeres notes s’eleven a la sala buida, sent com reneix una part d’ell mateix.

El seu cap ha oblidat moltes coses, però els seus dits encara recorden la «Gymnopédie» número 1 de Satie, que, tal com va assenyalar l’autor, s’ha de tocar «lenta i dolorosa». El piano no sona, xiuxiueja, es despulla en una confessió vista en blanc i negre.

L’amarga nostàlgia omple el menjador d’Els Quatre Gats de la mà del Salvador, que, nota a nota, torna a tenir vint anys.