10

La Gran Via dels estudiants

És dijous, però les classes a la facultat d’Història s’han suspès. Aquest matí hi ha barra lliure de propaganda prohibida, aprofitant que cap policia s’atrevirà a requisar-los els pòsters amb milers de joves concentrats.

L’Arnau badalla. Està baldat després d’unes quantes nits d’empaperada massiva. Al seu costat, el Guifré controla un parell d’impressores que han tret de l’edifici històric de la plaça de la Universitat. Els cartells parlen de democràcia, del referèndum que s’ha de celebrar, i demanen llibertat.

La gent n’agafa amb alegria a mesura que van sortint, però no en falten. Estan acabats de fer.

Un ancià s’apropa a l’Arnau. Du una camisa de quadres i uns pantalons que gairebé li arriben sota el pit. Té la il·lusió als ulls, sap que el moment que sempre ha desitjat cada cop és més a prop. També sap que potser ell no arribarà a gaudir-lo plenament, el seu final és a tocar, però tant li és. Està content per tots aquells que el sobreviuran i en podran gaudir.

—Sabeu, nois, on es podrà votar?

—Si em deixa el seu DNI, l’hi puc mirar jo mateix.

El iaio l’hi allarga i, en uns segons, sap on ha d’anar a votar. Mentre li retorna el DNI, l’Arnau li diu:

—Els feixistes del govern de Madrid han tombat el web oficial… L’hi he buscat a guardiacivil.sexy, on hi ha un clon de la pàgina del referèndum. També ho podria haver trobat a marianorajoy.cat i a piolin.cat. —Riu.

—Sou collonuts!

L’Arnau també li regala un parell de paperetes. Són oficials, les podrien fer servir, però sempre és millor que agafin les de cada col·legi electoral.

—Però n’hi haurà, oi? —pregunta l’ancià ple d’ansietat.

—I tant que sí! —li contesta més per esperança que per convicció—. Tindrem de tot!

—No en tenia cap dubte!

Mentre el degoteig de gent que vol paperetes i cartells va passant, l’Arnau beu aigua i agafa una de les magdalenes que els han regalat. Molta gent s’acosta a oferir beguda i queviures.

De sobte, una gota freda i gruixuda li fa aixecar el cap. Comença a ploure tímidament. Com un llamp, ell i els seus companys posen els papers impresos sota les taules.

Ben aviat, però, el sol torna a desfer els núvols. I amb el sol també queda al descobert l’helicòpter que no els deixa de vigilar en cap moment.

L’Arnau se sent feliç. La pluja ha escampat una mica la calor insuportable d’aquest setembre.

Acompanyat pel Guifré, que no treu els ulls de Twitter, s’uneix als estudiants —alguns molt joves— que s’apleguen a la plaça de la Universitat.

—Mira, mira! —li crida el seu amic—. Són uns cracs!

Li ensenya un vídeo on es veuen els bombers desplegant una pancarta a la façana del Museu d’Història de Catalunya que diu «VOTAREM!».

Els joves criden la mateixa consigna. La majoria, però, encara no estan en edat de votar, ja que van a l’institut.

Quan se’ls uneixen els alumnes provinents dels diferents campus de la UB, enfilen la Gran Via cap a la plaça d’Espanya. Són molts més dels que l’Arnau hauria pogut arribar a imaginar mai. El jovent es mobilitza. La cavalleria ha arribat.

A la seva esquerra, corrent per un carrer lateral de la Gran Via, un grupet de bombers porten una bandera amb un casc al damunt. És un digne estendard.

Miren de seguir-los, però els costa. Només arriben a agafar-ne un que s’ha quedat una mica endarrerit. Alt i prim, el bomber fa un parell de dies que no s’afaita. En veure els estudiants, somriu amb les grans llunes blaves que són els seus ulls.

—Molta força! —li crida el Guifré—. Confiem en els bombers!

L’home només aixeca el dit polze com a resposta mentre segueix avançant. Com una taca taronja, s’acaba unint a tota la resta, que criden plegats:

—Els bombers seran sempre vostres!

L’Arnau aixeca el cap un cop més. L’helicòpter segueix allà, però ja no el molesta. «Que vigilin el que vulguin», pensa, «això no hi ha qui ho pari».