38

Quatre hores i mitja d’independència

L’Arnau plora d’alegria en veure per les pantalles gegants del passeig de Sant Joan el recompte de vots de la mesa del Parlament. S’abraça amb el Guifré, igual d’emocionat que ell; amb el Joan, el bomber, que també ha anat fins allà i està com un flam. També comparteixen l’alegria amb desconeguts, que llueixen capes estelades i ulls emocionats.

Al fons, s’il·lumina l’Arc de Triomf.

En un dels seus clàssics, David Bowie cantava: «Podem ser herois, encara que només sigui per un dia». I el dia ha arribat o, més ben dit, la nit.

Sí, aquella tarda han triomfat, han vençut. S’ha proclamat una república que està decidit a defensar amb el cos i amb l’ànima.

Setanta vots a favor, deu en contra i dues abstencions. Només això ha fet falta per aconseguir el gran somni de l’Arnau. Viure en una república, en la seva república, no en un regne com a súbdit d’un monarca.

Sempre li ha semblat un anacronisme. Què coi hi pinta, un rei, a l’era d’internet?

Li arriba una ampolla de cava i en fa un llarg glop. Té la temptació d’agitar-la per regar tots els que té a la vora, com a les carreres de Fórmula 1. Ell se sent així. Tot plegat és un premi a la seva lluita de cinc anys intensos plens d’accions, de pintades i d’aturades, de plantar cara a l’enemic.

Fa un segon glop ràpid i la passa al company del costat.

Diuen que aquest mateix vespre el Senat aplicarà l’article 155 i s’acabarà la gresca, però mentre això no passi són lliures, encara que sigui un sol dia, una sola nit.

Herois.

Salts i estelades al vent. Alegria desfermada.

Però la felicitat de l’Arnau no és completa. Encara no. Com en un acte reflex, envia un whatsapp a la Irene:

De fet, encara no sap ni per què l’hi diu. Fa una setmana que li insisteix per quedar, però no hi ha hagut manera. Des de la trobada després de la concentració pels Jordis, s’ha tornat a fer fonedissa.

El Guifré salta a la seva vora, prenent impuls en ell per aixecar-se per sobre de tots.

—Som república, collons! I tu amb el puto mòbil! Deixa estar ja aquella paia! Va, nano, anem cap a la plaça del Raspall. Segur que hi haurà bona festa al bar dels cuperos! —Després de picar de mans per animar-se, sentencia—: I alegria, nen, que aquesta nit serà històrica. Som una república independent!

La plaça del Raspall és petita i plena d’arbres i bancs, el lloc perfecte per celebrar la república.

L’Arnau es troba allà, assegut a terra i mig borratxo. Tot el que té al davant li fa voltes. En fer un glop de cervesa, sent la fredor baixant-li per l’esòfag que va a morir en un estómac buit. Gairebé no ha sopat, però va ple d’alcohol.

Entretanca els ulls. Gairebé no reconeix ningú dels que són allà, a la plaça inundada de música. Intueix figures que es mouen a la velocitat del llamp. Són amics seus. Alguns més que d’altres. Potser els acaba de conèixer, però han iniciat una amistat etílica que perdurarà, almenys, fins que acabi la nit.

Fa un darrer glop, llarg i continuat. Llança tan lluny com pot el got de plàstic, que cau a un parell de metres d’ell.

Després s’aixeca, trontollant. Demana una altra cervesa a la barra, on hi ha l’Agustí, un dels seus col·legues del CDR, que se’l mira amb certa tendresa.

L’Arnau no triga a tornar a la plaça. Necessita que li toqui l’aire tant com pugui. Aquesta vegada seu en un banc, com les persones grans.

A certa distància, observa una figura borrosa que identifica com el Guifré, que ho dóna tot al ritme de la música. És el cant dels maulets, una melodia i una lletra que ha sobreviscut més de tres-cents anys.

Arrenca a riure, tant per la gràcia que sempre li ha fet aquesta cançó com pel punt disbauxat que li dóna la borratxera. Conduït per una força gairebé sobrenatural que fa que no caigui, es posa a cantar i ballar quan comença la part vocal:

No arriba a cantar la tercera estrofa perquè un dels que celebren, també mig torrat, l’empeny contra el pogo improvisat d’una desena de persones.

L’Arnau li respon amb una empenta. No està per a gaires romanços quan algú posa en perill la seva beguda, sigui qui sigui. Té prioritats.

S’allunya de la festa i torna a seure en un banc.

Mira en el fons del got de plàstic com l’escuma de la cervesa fa pampallugues a la llum del fanal.

La memòria, sempre delatora, el transporta sense voler a la concentració a la Universitat Autònoma, quan va convidar la Irene a una cervesa. Va ser el primer cop que van estar junts. Tanca els ulls per visualitzar-li les dents quan somriu.

Encara té l’esperança de tornar-la a veure, tot i la seva actitud distant. I si ja ha marxat a València? En aquest cas, hauria de celebrar que ha pogut gaudir d’ella i deixar-se de romanços.

De ties com aquesta no se’n troben. Quan els seus pares la van fer, van trencar el motllo.

Si veiés alguna cosa més que siluetes difuses, potser li enviaria un missatge per fer-ho esclatar tot. Però li falta valor.

Uns metres enllà hi ha festa grossa, però no té forces per participar-hi. És massa lluny, per molt que li diuen que s’uneixi a la gran abraçada col·lectiva que celebra, tot giravoltant, la balada:

Assegut al banc, el to greu i profund del càntic es va allunyant. Els records s’esvaeixen alhora que una força irresistible l’arrossega cap a la foscor.

Amb els ulls tancats, una llàgrima de son se li barreja amb una altra de tristor. No deixa de ser cruel que la nit més important de la seva vida, avui que són herois, l’Arnau se senti derrotat.