30

A la terra dels somnis

Malgrat que la consigna al CDR al qual pertany és no sortir en tot el dia, perquè no els comptabilitzin a la manifestació unionista, no s’ha pogut estar de trucar a la Irene per quedar.

Li ha dit que és a la platja de la Mar Bella, davant la base nàutica de Barcelona.

Després de consultar Google Maps, veu que allò cau a prop de la parada de La Llacuna, a la línia groga.

Al metro té la impressió que ha estat teletransportat a un altre país. Tothom porta banderes espanyoles lligades al coll o al final d’astes que amb prou feines poden fer encabir al vagó sense colpejar els passatgers.

L’Arnau se’ls mira de reüll, tot i que fa veure que està capficat al mòbil. No se’n refia gens, per molt que transmetin la tranquil·litat de qui va a passar un diumenge en família.

Quan arriba a la seva parada, surt del metro esperitat i enfila pels carrers que condueixen fins a la platja.

Li envia un altre missatge a la Irene per veure on és.

Rep una resposta prou contundent:

La veu de lluny com una resplendor que destaca sobre la sorra daurada de la platja. Per un moment, es queda petrificat. Ha sentit molts cops desig per noies, però mai ha experimentat l’atracció que li produeix la Irene.

N’està literalment penjat.

A mesura que s’apropa cap a ell, sent a la pell la mà suau de la Irene. Li ha quedat gravada a foc a la ment, com un escàner mitjançant el tacte.

Un cop són cara a cara, no saben com saludar-se. Finalment, es queden a mig camí entre els dos petons de cortesia a la galta i l’escalfor dels llavis. Queda un gest prou estrany, gairebé còmic.

En adonar-se’n, recorren a una abraçada que trenca la neutralitat.

—Què fas aquí, Irene?

—M’agrada descansar a la platja —li diu mentre li agafa la mà per fer-lo seure a la sorra—. Aquí em sento lliure, tot i el que deia Schiller.

L’Arnau la mira amb una barreja d’admiració i enuig. Amb prou feines sap qui és Schiller.

—La llibertat només existeix a la terra dels somnis —recita ella sense apartar els ulls del gran blau.

L’Arnau es limita a envoltar l’espatlla de la Irene, que es gira cap a ell per abraçar-lo. Uns segons després s’estiren a la sorra, ella sobre ell.

Per davant de la parella passen desenes de passejants que se’ls miren de reüll. L’amor jove desperta sempre sospirs amagats.

El desig que s’ha anat covant a poc a poc esquerda per fi els dics de contenció. La mà de l’Arnau acarona la cuixa de la Irene sense que ella hi oposi cap resistència. Quan el correspon amb una carícia a la cara, tots dos s’obliden d’on són.

Els seus llavis es troben en un petó llarg i profund que els encén els cossos com dos llumins.

Encara damunt d’ell, la Irene es desfà amb habilitat dels sostenidors perquè l’Arnau li pugui tocar els pits, després d’uns quants intents maldestres d’ell sota la samarreta.

Sense que els llavis se separin en cap moment, ella sent l’erecció contra els seus texans mentre les mans li exploren la seva carn més tendra. Disposada a portar-lo al límit, l’acompanya amb subtils moviments rítmics de maluc que encara el posen més a cent.

A la Irene l’excita notar els texans d’ell cada cop més tibats, gairebé a punt de rebentar, mentre l’Arnau no para d’acaronar l’escalfor de seda dels seus pits i els mugrons durs i punxeguts.

Una onada més forta que les altres trenca a prop d’ells, refrescant-los amb una pluja d’escuma salada.

Posidó s’ha cansat i els demana que vagin a buscar un altre lloc a cobert.

—Què vols fer? —li pregunta ella, clavant-li els ulls verds.