15

Un vot per tots ells

El Salvador s’ha llevat tard. Es vol convèncer que és un diumenge qualsevol, en què pot tornar a gaudir de les coses d’abans: fer una passejada, anar al cinema o llegir un llibre que no tingui res a veure amb la feina.

Aviat comprova, però, que n’és incapaç.

Se sent esgotat i l’helicòpter que sobrevola el seu bloc no atura mai el seu brunzit. No aguanta més aquesta tensió.

Un esmorzar frugal l’espera sobre la taula. Només gaudirà d’un parell de galetes i un te que pren amb ben poca alegria.

Sense voler, encén el televisor. De tant en tant ho fa, no perquè vulgui més soroll mediàtic sobre la situació, sinó perquè no saber encara l’angoixa més. És un aparell antic, de tub, d’aquells que ja formen part de les relíquies. Sempre es diu que, quan s’espatlli, el llençarà a un contenidor i no en comprarà cap altre. Però el trasto aguanta amb una tenacitat desesperant.

El Dayton se’l mira amb rancúnia. Com és possible que el seu company mengi si a ell no li ha donat res? Però el Salvador està massa preocupat per adonar-se del seu oblit.

A la televisió passen escenes de violència que li costa de creure que estiguin tenint lloc en un país del Primer Món. Deixa el te de banda i seu davant el portàtil. A Twitter hi trobarà informacions d’un espectre més ampli.

Veu centenars de persones amb les mans aixecades que reben empentes i cops de porra. Les pilotes de goma prohibides també volen contra manifestants que defensen els col·legis electorals. A un li han fet saltar un ull.

Una noia jove de cabells arrissats rep una garrotada de la policia que la deixa estabornida.

El Salvador fa un bot de la cadira. No pot creure fins on han arribat les coses. Seguint un impuls, surt de casa per veure amb els seus propis ulls aquesta desgràcia.

Posseït per mil dimonis, el Salvador camina cap a l’Escola Industrial, on ja s’han aixecat barricades. Les seves passes constants són les d’algú que ha posat el pilot automàtic del seu cos, mentre la seva ment marxa molt més enllà de les lloses que trepitja.

El panorama que troba en arribar el deixa bocabadat: centenars de persones, potser milers, estan dretes davant l’entrada principal del col·legi.

Fa una volta per valorar l’abast de la concentració. Totes les altres portes estan protegides per barricades fetes amb materials de construcció. El Salvador, que no ha renunciat a la seva americana, fa la fila d’un empresari a qui li han esguerrat els plans de l’obra, però res més lluny del seu ànim.

Torna cap a l’única entrada que han deixat oberta i s’obre pas com pot fins a la porta. L’aglomeració de gent ho fa realment difícil, però el Salvador tira cap endavant amb paciència i determinació.

No pot evitar sentir admiració per les persones senzilles que han estat defensant els col·legis de bon matí i, malgrat l’amenaça de la violència, segueixen ferms davant la porta.

«Això no hauria de passar en una democràcia europea», pensa.

—Has votat, ja? —li pregunta un noi jove, alt i ros, amb una expressió que transmet una enorme responsabilitat.

—No…

El Salvador no s’atreveix a dir que només ha sortit per saber si tot plegat era veritat. Li costava creure que la gent s’exposés així per defensar les urnes, però ho està veient amb els seus propis ulls.

Just en aquest moment l’avancen a càmera lenta una parella d’ancians. Els votants que no estan en condicions de fer gaire cua, o resistir a la policia si arriba, són els primers a passar. Tothom els dedica una unànime ovació. Per a alguns serà el darrer acte de rebel·lia abans no abandonin aquest món.

Empès per una força inexplicable, tot d’una el Salvador es troba fent cua a dins de l’escola. Votarà per primer cop en vint-i-cinc anys —tot aquest temps s’ha desmarcat de la política— i ho farà només com a reconeixement als defensors dels col·legis.

Agafa una papereta es què es llegeix:

Se li escapa una rialleta en veure-ho escrit també en aranès. És un detall romàntic.

El Salvador té el bolígraf a la mà, però no s’identifica amb cap opció. Tant Catalunya com Espanya li importen ben poc; no li sembla que valgui la pena lluitar ni per la independència ni per la unitat del país. Ell ja va veure milers de vides segades, com una espiga per la falç, a la guerra dels Balcans.

Introdueix la papereta al sobre i, tot seguit, a l’urna.

No ha escollit cap opció, cap país mereix el seu vot. Però sí la gent, aquesta, que ha tingut el valor d’oposar-se a la maquinària de la por.

Contenint les llàgrimes d’emoció, mira els membres de les meses i tots els que vetllen perquè el referèndum sigui possible. No ho confessarà a ningú, però se sent orgullós de tots els que l’envolten i dels que s’han plantat davant les porres. Avui més que mai val la pena ficar la papereta en una urna. El seu vot en blanc va dedicat a tots ells.