34

Un nou dia

A les sis del matí sona el despertador de la Irene, que s’incorpora i s’estira com un gatet en el poc espai que hi ha entre les lliteres.

No li cal despertar-se, perquè no ha dormit gens. Només descansava, i ni tan sols això.

Ahir a la nit va estar parlant amb les companyes fins tard, potser fins a la una o les dues. La Lourdes, que ha vingut de Huelva, li explicava les ganes que tenia de tornar a veure la seva filla de tres anys, que acaba de començar l’escola i plora cada matí i cada tarda.

Les històries de les altres dues companyes acaben sent molt semblants a la seva: el Piolín les està consumint dia a dia. Ja fa gairebé un mes que estan tancades en aquesta presó flotant d’aspecte infantil. No són precisament unes vacances ni un creuer pel Mediterrani; és el pitjor servei que han tingut mai a la vida i no hi ha final a la vista.

L’aigua freda no la fa millorar. Té mal cos d’ençà que va estar amb l’Arnau, per això no l’ha tornat a veure. Sap que s’ha extralimitat en les seves funcions d’infiltració. Tanmateix, no se’l pot treure del cap.

No ho pot explicar a ningú, especialment a les seves companyes. Tampoc als seus amics de València. Més que un secret, és una penitència que ha de suportar.

Surt de la dutxa encara més baldada que hi ha entrat.

Mira el mòbil un cop s’ha vestit. Ahir a la nit l’Arnau li va enviar una sèrie de missatges. Prefereix no llegir-los encara. Ja decidirà què en farà d’aquí a una estona. No s’ha vist amb ell des que van passar la tarda de diumenge a la pensió. Ho sent com una tortura autoimposada. Li sembla que cada dia hagi d’escalar una muntanya.

L’esgota estar tan escindida entre l’obligació i el cor.

Decideix obrir el portàtil per mirar de redactar algun dels informes que li demanen i que, volent-ho o no, ha anat deixant de banda.

Los miembros de las organizaciones secesionistas rechazan la presencia de la policía…

S’atura un moment. Ho esborra sense miraments.

Una fiblada al cap que la fa gemegar. Es pren un paracetamol i es torna a estirar al llit. Uns instants després, se sent millor.

Ho torna a provar.

Los separatistas están recurriendo a la autoorganización para oponerse a las órdenes judiciales…

Ho elimina.

Potser és que té gana. Ho deixa tot sobre el seu llit, portàtil i mòbil, i enfila els passadissos cap al menjador.

L’espera un cafè amb llet, torrades i una magdalena, però té l’estómac tancat. No sap què li passa, només té ganes de plorar.

Comença un nou dia.