XIII
LA PEDRA DE DOLOR

Quan l’Arren es despertà, una boira grisa amagava el mar i les dunes i les muntanyes de Sélidor. Els trencants sortien de la boira murmurant amb petites tronades, i hi tornaven altra vegada murmurant encara. Havia pujat la marea, i la platja era molt més estreta que quan hi havien arribat per primera vegada; les darreres petites línies d’escuma arribaven a llepar la mà esquerra d’en Ged, abandonada, mentre ell jeia bocaterrosa a la sorra. Tenia la roba i els cabells xops, i la roba de l’Arren també s’enganxava gèlidament al cos del noi; com si, almenys una vegada, el mar hagués trencat damunt seu. Del cos mort d’en Cob, no n’hi havia cap rastre. Potser les ones se l’havien endut mar endins. Però quan l’Arren girà el cap, darrere seu, enorme i borrós en la boira, es dreçava el cos gris d’Orm Émbar, com una torre enrunada.

L’Arren es posà dret, tremolant de fred; gairebé no podia estar-se dret a causa del fred, de la rigidesa, i d’una debilitat marejadora com la que sobrevé quan hom resta molt temps ajagut sense moure’s. Ensopegava com un home ebri. Tan aviat com pogué controlar les seves extremitats s’acostà a en Ged i aconseguí allunyar-lo una mica de l’abast de les ones, sorral endins, però allò era tot el que podia fer. En Ged li semblà molt fred, molt feixuc, li havia fet creuar la frontera de la mort a la vida, però potser havia estat debades. Posà l’orella sobre el pit d’en Ged, però no pogué aquietar la tremolor del seu cos i el petar de dents per escoltar i cercar el batec del cor. Es tornà a posar dempeus, i provà de picar de peus per fer-se entrar les cames en calor, i, finalment, tremolant i arrossegant les cames com un vell, anà a la recerca de llurs bosses. Les havien deixades vora un petit rierol que davallava de la carena de muntanyes, feia molt de temps, quan havien arribat a la caseta feta d’ossos. I aquest rierol era el que cercava, perquè no podia pensar en res que no fos aigua, aigua fresca.

Abans del que s’esperava, l’Arren arribà al rierol, que baixava fins a la platja i corria fins a la vora de la mar dividint-se en branques i laberints com un arbre de plata. Allà es deixà caure i begué, amb la cara ficada a l’aigua, i les mans a l’aigua, xuclant aigua per la boca i per l’esperit. A la fi s’incorporà, i quan ho féu, veié, a l’altra banda del rierol, un drac, immens.

El seu cap, de color de ferro, tacat com de pols vermella als narius i al forat de l’ull i al queix, estava, afrontant-lo, gairebé al seu damunt. Les urpes s’enfonsaven profundament en la sorra mullada i tova del costat del rierol. Les ales plegades eren parcialment visibles, com veles, però la llargada del cos fosc es perdia en la boira. El drac no es movia. Podia haver estat ajupit allà de feia hores, o anys, o segles. Era esculpit amb ferro, format de roca, però els ulls, els ulls que no s’atrevia a mirar, els ulls com oli que fa anelles a l’aigua, com fum groc rere un vidre, els ulls opacs, profunds, i grocs, esguardaven l’Arren.

No podia fer res; de manera que es posà dret. Si el drac el volia matar, ho faria; i si no volia, almenys intentaria ajudar en Ged, si és que encara el podia ajudar. Es dreçà, i començà a caminar rierol amunt per trobar llurs bosses.

El drac no féu res. Romania ajupit, immòbil, i mirava. L’Arren trobà les bosses, i omplí les dues ampolles de pell al rierol, i tornà per la sorra cap en Ged. Després d’haver fet unes poques passes allunyant-se del rierol, el drac quedà perdut en la boira densa.

Donà aigua a en Ged, però no pogué incorporar-lo. Jeia lax i fred, amb el cap pesant al braç de l’Arren. El seu rostre bru era agrisat, i el nas i els pòmuls i la vella cicatriu sobresortien amb duresa. Fins i tot el seu cos es veia prim i cremat, com mig consumit.

L’Arren era allà assegut, a la sorra mullada, amb el cap del seu company sobre els genolls. La boira feia una mena d’esfera flonja i vaga a llur voltant, més clara al seu damunt. En algun indret d’aquella boira hi havia el drac mort, Orm Émbar, i el drac viu esperava vora el rierol. I en algun indret, a l’altra banda de Sélidor, hi havia la barca Miralluny, sense provisions, en una altra platja. I després, el mar, cap a l’est. Tres-centes milles fins a qualsevol altra terra del Confí de l’oest, potser; mil fins al mar Interior. Un llarg camí. «Tan lluny com Sélidor», solien dir a Enlad. Les velles històries narrades als nens, els mites, començaven: «Fa tant de temps com una eternitat i tan lluny com Sélidor, vivia un príncep…».

Ell era el príncep. Però als contes vells, allò era el començament; i això semblava ser el final.

No estava abatut. Però sí molt cansat, i afligit pel seu company, i no sentia gens d’amargor o de recança. Simplement ja no hi havia res que ell pogués fer. Tot havia estat fet.

Quan li tornà la força, pensà que provaria de pescar a la superfície amb la llinya que portava a la bossa; perquè una vegada sadollada la set, havia començat a sentir una gana turmentadora, i no els quedava gens de menjar, tan sols un paquet de pa dur. El guardaria, perquè si el mullava i l’estovava en aigua potser en podria donar una mica a en Ged. I això era tot el que restava per fer. Més enllà no hi podia veure; la boira l’envoltava.

S’anà palpant les butxaques, allà assegut, encongit amb en Ged a la boira, per veure si tenia quelcom d’utilitat. A la butxaca de la seva túnica hi havia una cosa dura, de vores punxegudes. L’Arren la tragué fora i se la mirà, desconcertat. Era una pedra petita, negra, porosa, dura. Va estar a punt de llençar-la. Llavors en sentí els cantells a la mà, rugosos i ardents, i en sentí el pes, i la reconegué pel que era, un bocí de roca de les muntanyes del Dolor. S’havia enganxat a la seva butxaca mentre pujava o s’arrossegava cap al límit del pas amb en Ged. El jove mantingué a la mà aquella cosa immutable, la pedra del dolor. Hi tancà la mà i la premé. I aleshores somrigué, amb un somriure trist i joiós alhora; coneixia, per primera vegada a la seva vida, i sol, i sense lloança, i a la fi del món, la victòria.

Les boires s’aclariren i es desplaçaren. Lluny, a través d’elles, veié llum de sol al mar obert. Les dunes i les muntanyes anaven i venien, sense color i engrandides pels vels de la boira. La llum del sol brillà amb esclats sobre el cos d’Orm Émbar, magnífic en la mort.

El drac de ferro negre continuava ajupit, sempre immòbil, a l’altra banda del rierol.

Passat migdia, el sol esdevingué clar i càlid, i cremà el darrer vestigi de boira en l’aire. L’Arren es tragué la roba molla i la posà a eixugar, i anava nu excepte pel cinturó de la seva espasa i l’espasa. També deixà que el sol eixugués la roba d’en Ged; però aquest, tot i el gran flux de calor i llum confortable i guaridor que queia sobre ell, romangué immòbil.

Hi hagué un soroll com de metall fregant contra metall, la fressa metàl·lica d’espases creuant-se. El drac de color de ferro s’havia dreçat sobre les seves potes tortes. Es mogué, i creuà el rierol, amb un so suau de fregadissa, arrossegant el seu llarg cos per la sorra. L’Arren veié les arrugues a les juntes de les espatlles, i les escates dels flancs marcades i cobertes de cicatrius com l’armadura d’Érreth-Akbe, i les llargues dents esgrogueïdes i musses. En tot això, i en els seus moviments segurs i poderosos, i en una calma profunda i esglaiadora que tenia, l’Arren reconegué el senyal de l’edat: d’una gran edat, d’anys més enllà de la memòria. I així, quan el drac s’aturà a pocs peus d’on jeia en Ged, i l’Arren es posà dempeus entre els dos, va dir en hàrdic, perquè no coneixia la Parla Antiga:

—Sou en Kàlessin?

El drac no digué cap paraula, però semblà somriure. Aleshores abaixà la testa enorme i estirà el coll, i mirà avall cap a en Ged, i digué el seu nom.

La seva veu era enorme, i suau, i feia olor com la farga d’un ferrador.

Parlà una altra vegada, i una vegada més; i a la tercera vegada, en Ged obrí els ulls. Després d’una estona provà d’incorporar-se, però no pogué. L’Arren s’agenollà al seu costat i li donà suport. Llavors en Ged parlà.

—Kàlessin —digué—, senvanissai’n ar Roke! —Després de parlar no li quedà força; arrepenjà el cap a l’espatlla de l’Arren i tancà els ulls.

El drac no respongué. S’ajupí com abans, sense moure’s. La boira tornava a entrar i feia borrós el sol que es ponia al mar.

L’Arren es vestí, i abrigà en Ged amb la seva capa. La marea, que havia baixat molt, tornava a entrar, i pensà a portar el seu company a terra més seca, a les dunes, perquè sentia que la força li tornava.

Però quan s’inclinava per aixecar en Ged, el drac allargà un gran peu mallat, gairebé tocant-lo. Les urpes d’aquell peu eren quatre, amb un esperó darrere, com el del peu d’un gall; però aquests eren esperons d’acer, llargs com fulles de dalla.

—Sobriost —digué el drac, com un vent de gener a través de canyes glaçades.

—Deixeu estar el meu senyor. Ens ha salvat a tots, i en fer-ho, ha esgotat la seva força, i potser, amb ella, la seva vida. Deixeu-lo estar!

Així parlà l’Arren, ferotgement i amb autoritat. Havia estat massa intimidat i esglaiat, havia estat espaordit, i ja n’estava fastiguejat, no estava disposat a patir més. El drac l’irritava per la seva força bruta i per la seva grandària, pel seu injust avantatge. Havia vist la mort, havia tastat la mort, i cap amenaça tenia poder sobre ell.

El vell drac Kàlessin el mirà amb un allargat i terrible ull daurat. Hi havia eons més enllà d’eons a les profunditats d’aquell ull; l’alba del món hi era impresa profundament. Encara que l’Arren no mirà dins aquell ull, sabia que el mirava amb profunda i pacífica hilaritat.

—Arw sobriost —digué el drac, i els narius rovellats es dilataren de manera que hi brillà el foc que hi guardava, ofegat en ells.

L’Arren encara tenia el braç sota les espatlles d’en Ged, ja que havia estat a punt d’aixecar-lo quan el moviment d’en Kàlessin l’havia aturat, i ara sentí com el cap d’en Ged es girava una mica, i escoltà la seva veu:

—Vol dir: munteu aquí.

Durant un moment l’Arren no es mogué. Tot allò era una follia. Però allà tenia el gran peu acabat en urpes, posat com un esglaó al seu davant; i més amunt, la corba de l’articulació del colze; i més amunt, l’espatlla prominent, i la musculatura de l’ala allà on s’unia a l’os de l’espatlla; quatre esglaons; una escala. I allà, davant les ales i la primera espina enorme de ferro de l’armadura, a la cavitat del coll, hi havia lloc perquè un home o dos homes hi seguessin eixarrancats. Un home o dos homes folls, que haguessin perdut l’esperança, i cedissin davant la bogeria.

—Munteu! —digué en Kàlessin en la parla de la Creació.

O sigui que l’Arren s’incorporà i ajudà el seu company a posar-se dret. En Ged mantingué alçat el cap, i amb els braços de l’Arren que el guiaven s’enfilà per aquells estranys esglaons. Ambdós segueren amb les cames eixarrancades a la cavitat coberta d’escates de malla rugosa al coll del drac, l’Arren darrere, preparat a donar suport a en Ged, si calia. Ambdós sentiren com els penetrava una escalfor, una escalfor benvinguda com la calor del sol, allà on eren en contacte amb la pell del drac: la vida cremava en foc sota aquella armadura de ferro.

L’Arren veié que s’havien deixat la vara de teix del mag caiguda i mig colgada a la sorra; el mar s’arrossegava cap a la platja per arrabassar-la. El jove féu intenció de baixar i agafar-la, però en Ged l’aturà.

—Deixa-la. He esgotat tota la fetilleria en aquella font seca, Lébannen. Ja no sóc cap mag.

En Kàlessin es girà i els mirà de reüll; i a la seva mirada hi havia aquell mateix riure. No es podia dir si era mascle o femella; i el que en Kàlessin pensava, no es podia saber. Lentament les ales s’aixecaren i es desdoblaren. No eren daurades com les ales d’Orm Émbar sinó vermelles, d’un vermell fosc, fosc com el rovell o la sang, o la seda carmí de Lorbànery. El drac aixecà les ales, amb molta cura, per no fer caure els seus febles genets. Amb cura agafà impuls i força amb les seves anques enormes, i saltà com un gat a l’aire, i les ales bateren i els portaren per damunt la boira que fumejava sobre Sélidor.

Durant els dies d’estiu, a l’illa d’Ully fou vist un gran drac que volava baix, i més tard a Usídero, i al nord d’Ontuego. Tot i que els dracs són motiu de terror al Confí de l’oest, on la gent els coneix massa bé, després que aquest drac passés i els vilatans haguessin sortit de llurs amagatalls, aquells que l’havien vist digueren:

—No tots els dracs són morts, com ens pensàvem. I potser tampoc no han mort tots els fetillers. En veritat aquell vol era molt esplendorós; potser era El Més Vell.

On en Kàlessin aterrà, ningú no ho sabé. En aquelles illes llunyanes hi ha boscos i muntanyes salvatges on són pocs els homes que hi van, i poc sovint, i on fins i tot l’aterratge d’un drac pot passar desapercebut.

Però a les Noranta Illes hi hagué crits i confusió. Els homes remaven cap a l’oest enmig de les petites illes, tot cridant:

—Amagueu-vos! Amagueu-vos! El drac de Pèndor ha trencat la seva promesa! L’Arquemag ha mort, i el drac arriba per devorar-nos!

Sense aterrar, sense mirar avall, el gran cuc de color de ferro volava per damunt les petites illes i les petites ciutats i les petites granges, i no es molestà ni a fer un petit esbufec de flamarades per tan poca cosa. Així passà per sobre Geath, i per sobre Serd, i creuà els estrets del mar Interior, i arribà a les envistes de Roke.

Mai en la memòria de l’home, i gairebé mai en la memòria de la llegenda, no havia creuat un drac els murs visibles i invisibles de la ben defensada illa. Però aquest drac no dubtà, ans continuà volant amb ales poderoses, pesadament, per damunt la costa oest de Roke, i per damunt els pobles i els camps, cap al turó verd que s’alça per sobre el burg de Thwil. Allà, a la fi, el drac descendí lentament fins a terra, i aixecà les ales vermelles i les plegà, i s’ajupí al cim de la collada de Roke.

Els nois sortiren corrent de la Gran Casa i feren cap allà. Res no els hauria pogut aturar. Però, per molt joves que fossin, van arribar més tard que llurs mestres, i foren els segons a assolir la collada. Quan hi arribaren, el mestre de les formes ja hi era, vingut del seu Bosquet, amb els cabells rossos brillant sota el sol. Amb ell hi havia el transformador, que havia tornat dues nits abans sota la forma de gran corb pescador, amb una ala mutilada i esgotat; havia estat molt de temps atrapat en aquella forma pels seus propis encanteris, i no va poder tornar a la seva forma natural fins que entrà al Bosquet aquella nit en què fou restaurat l’Equilibri i allò que havia estat trencat fou reconstruït. També havia vingut el mestre de crides, amagrit i fràgil, que només feia un dia que s’havia aixecat del llit; i al seu costat hi havia el mestre porter. I els altres mestres de l’Illa dels Savis també hi eren.

Els mestres van veure com desmuntaven els genets, l’un ajudant l’altre. Els veieren mirar a llur entorn amb una mirada d’estranya satisfacció, serietat i admiració. El drac s’havia ajupit com una llosa mentre baixaven de la seva esquena i esperaven drets al seu costat. Girà una mica el cap mentre l’Arquemag li parlava, i li respongué breument. Els que miraven veieren la mirada de reüll de l’ull groc, freda i enriallada. I els que l’entenien sentiren que el drac deia:

—He portat el jove rei al seu regne, i el vell home a la seva llar.

—Una mica més lluny encara, Kàlessin —contestà en Ged—. No he anat on he d’anar. —Mirà avall, a les teulades i les torres de la Gran Casa il·luminades pel sol, i semblà que somreia una mica. Aleshores es girà cap a l’Arren, que es dreçava alt i esvelt en aquelles robes gastades, i no gaire ferm sobre les seves cames, encara esgotat del cansament del llarg vol i de l’atordiment de tot el que havia passat. A la vista de tots els que eren allà, en Ged s’agenollà al seu davant, amb tots dos genolls, i inclinà el cap gris.

Després s’alçà i besà el jove a la galta, dient:

—Quan arribeu al vostre tron, a Hàvnor, mon senyor i estimat company, regneu llargament, i bé.

Tornà a mirar els mestres i els joves fetillers i els nois i els vilatans reunits als turons i al peu de la collada. El seu rostre era serè, i als seus ulls hi havia alguna cosa semblant a aquell riure dels ulls d’en Kàlessin. Girà l’esquena a tots ells i tornà a muntar, enfilant-se pel peu i l’espatlla del drac, i va seure al seu lloc, sense brides, entre els grans cims de les ales, al coll del drac. Les ales vermelles s’aixecaren amb un dring metàl·lic, i en Kàlessin, El Més Vell, s’enlairà. De les mandíbules del drac, en sortí foc, i fum, i al batre de les seves ales hi havia el so del tro i del vent de tempesta. El drac volà un cop per damunt el turó, i féu una volta, i volà lluny, cap al nord i cap a l’est, cap a l’indret de Terramar on s’alça la muntanya de l’illa de Gont.

El mestre porter, somrient, digué:

—Ha acabat el que havia de fer. Se’n torna a casa.

I tots contemplaren el vol del drac entre la llum del sol i el mar fins que es perdé de vista.

La Gesta d’en Ged narra com aquell que havia estat l’Arquemag anà a la coronació del Rei de Totes les Illes a la Torre de l’Espasa de Hàvnor, al cor del món. La cançó diu que quan hagué passat la cerimònia de la coronació i començà el festival, abandonà la companyia i baixà tot sol cap al port de Hàvnor. Allà surava a l’aigua una barca, vella i maltractada per les tempestes i el temps dels anys; no tenia cap vela hissada, i era buida. En Ged cridà la barca pel seu nom, Miralluny, i aquesta vingué a ell. En pujar a la barca des del moll, el mag girà l’esquena a la terra, i sense vent, ni vela, ni rem, la barca es mogué; el portà lluny de port i de refugi, cap a l’oest, enmig de les illes, cap a l’oest per damunt el mar; i no se sabé res més d’ell.

Però a l’illa de Gont narren la història d’una altra manera: conten que fou el jove rei, Lébannen, qui vingué a cercar en Ged per dur-lo a la coronació. Però que no el trobà al Port de Gont, ni a Re Albi, i ningú no sabia dir-li on era, només que havia marxat a peu cap als boscos de la muntanya. Sovint marxava així, deien, i no tornava en molts mesos, i cap home no coneixia els camins de la seva solitud. Alguns s’oferiren per cercar-lo, però el Rei els ho prohibí, dient:

—Ell governa un regne més gran que no pas el meu. —I així marxà de la muntanya, i pujà al vaixell, i tornà a Hàvnor, per ésser-hi coronat.