V
SOMNIS DE MAR

Ben entrat el matí, l’Esparver tragué el vent de màgia de la vela i deixà que la barca anés empesa pel vent del món, que bufava suaument cap al sud-oest. Lluny, cap a la dreta, els turons del sud de Wàthort desapareixien, quedaven enrere, i esdevenien blaus i petits, com onades boiroses per damunt les onades.

L’Arren es despertà. El mar s’estenia sota el sol càlid i daurat del migdia, aigua infinita sota llum infinita. L’Esparver seia a la popa de la barca, nu excepte per un faldaret i una mena de turbant fet de roba de vela. Cantava suaument, tot picant de mans sobre el banc com si fos un tambor, amb un ritme lleuger i monòton. La cançó que cantava no era cap encanteri de fetilleria, cap cant de gesta d’herois o de reis, sinó una cantarella agradable de paraules fàcils, com la que pot cantar un noi mentre pastura les cabres a les llargues, llargues tardes d’estiu, tot sol als turons elevats de Gont.

De la superfície del mar saltà un peix i lliscà per l’aire moltes iardes sobre unes aletes rígides i brillants com les ales de les libèl·lules.

—Som al Confí del sud —digué l’Esparver en acabar la cançó—. Una part estranya del món, on diuen que els peixos volen i els dofins canten. Però l’aigua és temperada i s’hi pot nedar bé, i he fet un pacte amb els taurons. Neteja’t del toc del traficant d’esclaus.

A l’Arren li feien mal tots els músculs del cos, i al començament no tenia cap ganes de moure’s. A més a més no tenia cap pràctica com a nedador, perquè els mars d’Enlad són agitats, i hom ha de lluitar amb ells més que no pas nedar-hi, i això aviat cansa. Aquest mar més blau era fred al primer capbussó, però després era deliciós. Li marxaren tots els mals. Batia l’aigua vora la Miralluny com una jove serp de mar. El ruixim s’elevava com un brollador. L’Esparver s’uní a ell, nedant amb braçades més fermes. Dòcil i protectora, la Miralluny els esperava, les seves ales blanques damunt l’aigua brillant. Un peix saltà del mar a l’aire; l’Arren el perseguí; el peix es capbussà, tornà a saltar, nedà en l’aire, volà pel mar, i el perseguí a ell.

Daurat i flexible, el noi jugà i nedà a l’aigua i a la llum fins que el sol tocà el mar. I l’home nedava, bru i tranquil, amb l’economia de gest i la força elegant que dóna l’edat, i mantenia la barca en el seu curs, i arreglava un tendal de roba de vela, i observava el noi que nedava i el peix que volava amb una tendresa imparcial.

—Cap on ens dirigim? —preguntà l’Arren al capvespre, després d’haver menjat força carn salada i pa dur, i un altre cop somnolent.

—A Lorbànery —respongué l’Esparver, i aquestes suaus síl·labes sense significat foren la darrera paraula que sentí l’Arren aquella nit, de manera que els seus somnis a la caiguda del vespre es teixiren al seu voltant. El noi somià que caminava damunt flocs tous d’alguna matèria pàl·lida, fils i brins de rosa i or i atzur, i que sentia un plaer estúpid; algú li deia: «Aquests són els camps de seda de Lorbànery, on mai no es fa fosc». Però, més endavant, cap al final de la nit, quan els estels de la tardor resplendiren al cel de primavera, el noi somià que era dins una casa en runes. Tot era sec. Tot era polsós, i ornat de teranyines trencades i polsegoses. Les cames de l’Arren eren empresonades per les teranyines, que se li enganxaven a la boca i als narius, i li impedien de respirar. I el més horrible era que reconeixia aquella cambra alta i ruïnosa, era la sala on havia esmorzat amb els mestres, a la Gran Casa de Roke.

L’Arren es despertà espantat, el cor li bategava amb força, tenia les cames enrampades sota un banc. S’incorporà, bo i intentant allunyar aquell somni maligne. A l’est encara no hi havia llum, només una dissolució de la foscor. El masteler cruixia; la vela, encara tensa amb la brisa del nord-est, brillava alta i pàl·lida damunt seu. A popa el seu company dormia plàcidament i silent. L’Arren es tornà a ajeure, i s’endormiscà fins que la claror del dia el despertà.

Aquell dia la mar era més blava i més tranquil·la del que ell mai no s’hagués pogut imaginar, i l’aigua hi era tan encalmada i tan clara que nedar-hi era una mica com planar o surar en l’aire; era estrany, i com un somni.

A la tarda, el noi preguntà:

—Els fetillers donen molta importància als somnis?

L’Esparver estava pescant. Observava la llinya amb atenció. Després d’una llarga estona digué:

—Per què?

—Em preguntava si hi ha alguna cosa de veritat, en ells.

—Segurament.

—Prediuen amb certesa?

Però el mag acabava de capturar una peça, i deu minuts després, en havent fet aterrar llur dinar, una esplèndida llobina de mar d’un blau platejat, la pregunta va quedar completament oblidada.

A la tarda, mentre gandulejaven sota el tendal parat per arrecerar-se del sol imperiós, l’Arren preguntà:

—Què hi cerquem, a Lorbànery?

—El que cerquem —digué l’Esparver.

—A Enlad —digué l’Arren després d’una estona—, tenim una història tocant al noi que tenia un mestre d’escola que era una pedra.

—Sí?… I què en va aprendre?

—Va aprendre a no fer preguntes.

L’Esparver esbufegà, com si volgués esclafir el riure i s’incorporà.

—Molt bé! —digué—. Encara que m’estimo més estalviar-me de parlar fins saber de què parlo. Per què no es fa més màgia a la ciutat de Hort, i a Nàrveduen, i potser arreu dels Confins? Això és el que volem saber, oi que sí?

—Sí.

—Coneixes aquella dita antiga: «Les lleis canvien als Confins»? La fan servir els mariners, però és una dita de fetillers, i vol dir que la pròpia fetilleria depèn del lloc. El que a Roke és un encanteri veritable pot no ésser més que paraules buides a Íffish. La llengua de la Creació no es recorda a tot arreu; aquí en recorden un mot, allà un altre. I el mateix ordit dels encanteris s’entreteixeix amb la terra i amb l’aigua, amb els vents, amb la caiguda de la llum del lloc on és ordit. Una vegada vaig navegar cap a l’est, tan lluny que ni el vent ni l’aigua feien cas de les meves ordres, perquè ignoraven llurs noms veritables; o, més ben dit, jo era l’ignorant. Perquè el món és molt gran, el mar Obert s’estén més enllà de tot el que coneixem; i hi ha mons més enllà del món. Per sobre d’aquests abismes d’espai i en la llarga extensió del temps, dubto que qualsevol paraula que pugui ésser pronunciada pogués portar, a tot arreu i per sempre, el seu pes de significat i el seu poder; llevat d’aquella Primera Paraula que pronuncià Segoy en fer-ho tot, o de la Paraula Final que no ha estat ni serà dita fins que totes les coses siguin desfetes… Així doncs, fins i tot dins aquest món del nostre Terramar, entre les petites illes que coneixem, hi ha diferències, i misteris, i canvis. I el lloc menys conegut i més ple de misteris és el Confí del sud. Pocs fetillers de les Terres interiors han arribat a aquella gent. No donen la benvinguda als fetillers, perquè hom creu que tenen llurs pròpies menes de màgia. Però els rumors que en parlen són imprecisos, i pot ser que l’art de la màgia mai no hi hagi estat ben conegut, que no l’hagin entès del tot. Si és així, per a algú que el volgués combatre, li seria fàcil combatre’l i s’afebliria més aviat que la nostra fetilleria de les Terres interiors. Aleshores potser sentiríem parlar del fracàs de la màgia al sud. Perquè la disciplina és el canal en què els nostres actes flueixen forts i profunds; on no hi ha cap direcció, els fets dels homes flueixen amb poca profunditat, i vaguen, i es malgasten. Així, aquella dona grassa dels miralls ha perdut el seu art, i pensa que no l’ha tingut mai. I així en Llebre es pren la boirusa i pensa que ha anat més lluny que els mags més grans, quan de fet a penes ha entrat als camps del somni i ja està perdut… Però on és que ell es pensa que va? Què és el que cerca? Què és el que s’ha menjat la seva fetilleria? Ja n’hem aconseguit prou, de la ciutat de Hort, em penso, de manera que anirem més cap al sud, a Lorbànery, per veure què hi fan els fetillers, allà, per descobrir què és allò que hem de descobrir… T’he respost?

—Sí, però…

—Deixa que la pedra romangui silent una estona! —digué el mag. I segué vora el pal a l’ombra groguenca i brillant del tendal, i mirà cap al mar, cap a l’oest, mentre la barca navegava suaument cap al sud a través de la tarda. Seia dret, i quiet. Les hores passaven. L’Arren es cabussà un parell de vegades, esmunyint-se calladament dins l’aigua des de la popa del vaixell, perquè no volia creuar la línia d’aquella mirada fosca que, mirant cap a l’oest per damunt la mar, semblava ser molt més enllà de la línia brillant de l’horitzó, més enllà dels límits de la llum.

A la fi l’Esparver retornà del seu silenci, i parlà, encara que no més d’un mot a la vegada. La criança de l’Arren l’havia fet ràpid per adonar-se de l’estat d’ànim dissimulat per la cortesia i per la reserva; sabia que el seu company patia, que sentia el cor feixuc. No féu més preguntes, i al vespre digué:

—Si canto, destorbaré els vostres pensaments?

L’Esparver replicà tot esforçant-se a fer broma:

—Això depèn de com cantis.

L’Arren s’assegué i arrepenjà l’esquena contra el pal, i cantà. La seva veu ja no era aquella veu aguda i dolça que el mestre de música de la sala de Berila havia educat feia anys, per tocar les harmonies amb la seva arpa alta; ara els tons més aguts eren roncs, i els tons profunds tenien la ressonància d’una viola, foscos i clars. El noi cantava el Lament per a l’Encantador Blanc, aquella cançó que féu la bella Elfarran en assabentar-se de la mort de Morred i mentre esperava la seva pròpia mort. No es canta sovint, aquesta cançó, i mai no es canta a la lleugera. L’Esparver escoltà la veu jove, forta, segura i trista enmig del cel vermellós i del mar, i els seus ulls s’ompliren de llàgrimes encegadores.

L’Arren romangué en silenci una estona després de la cançó; llavors començà a cantar melodies menors, més lleugeres, suaument, seduint la gran monotonia de l’aire sense vent i el mar enorme i la llum que empal·lidia, a mesura que s’acostava la nit.

Quan deixà de cantar tot era quiet, el vent en calma, les ones petites, el fustam i la corda gairebé no cruixien. El mar continuava en un silenci profund i, al damunt, els estels sortien un a un. Cap al sud aparegué una llum groga amb una brillantor esclatant que enviava una ruixada d’estelles d’or per l’aigua.

—Mireu! Una balisa! —I després, al cap d’un minut—: Pot ser una estrella?

L’Esparver guaità una estona, i finalment digué:

—Em penso que ha de ser l’estel Gòbardon. Només es pot veure al Confí del sud. Gòbardon vol dir corona. En Kurremkarmerruk ens va ensenyar que, navegant encara més al sud, hom veuria aparèixer, d’una a una, vuit estrelles més, ben lluents sobre l’horitzó, sota Gòbardon, formant una gran constel·lació, alguns diuen que d’un home corrent, d’altres de la forma de la runa d’Agnen. La runa de l’Acabament.

Tots dos observaren com l’estel remuntava l’inquiet horitzó marí i brillava fixament.

—Has cantat la cançó d’Elfarran —digué l’Esparvercom si coneguessis el seu dolor, i me’l fessis conèixer a mi també… De totes les històries de Terramar aquesta és la que sempre m’ha atret més. El gran coratge de Morred lluitant contra el desesper; i de Sérriadh, que nasqué més enllà del desesper, el rei afable. I ella, Elfarran. Quan vaig fer el mal més gran que mai no he fet, era a la seva bellesa que em pensava que em dirigia; i la vaig veure…, per un moment vaig veure Elfarran.

Una sensació de fred i d’excitació pujà per l’esquena de l’Arren i el féu estremir-se. El noi s’empassà la saliva i romangué assegut, silent, esguardant l’estel esplèndid, sinistre, de color groc topazi.

—Quin dels herois és el teu? —preguntà el mag.

—Érreth-Akbe —respongué ell.

—Certament fou el més gran.

—Però és en la seva mort que penso: tot sol, lluitant contra el drac Orm a la platja de Sélidor. Podia haver regnat a tot Terramar. Però en canvi va escollir l’altra alternativa.

El mag no respongué. Cadascun continuà pensant en les seves coses una estona. Aleshores l’Arren preguntà, sense deixar de mirar l’estel groc de Gòbardon:

—És veritat que els morts poden ésser retornats a la vida per mitjà de la màgia?

—Poden ésser retornats a la vida —digué el mag.

—Però es fa alguna vegada? Com es fa?

El seu company contestà amb el que semblava una gran desgana:

—Amb els encanteris de crida —digué, i mentre parlava, arrufà les celles, o féu una ganyota. L’Arren pensà que no diria res més, però l’home prosseguí—: Aquests encanteris es troben dins el Saber de Paln. El mestre de crides no vol ensenyar ni emprar aquell saber. S’ha emprat poc sovint; i mai sàviament, em penso. Els grans encanteris d’aquest saber foren fets pel mag Gris de Paln, fa un miler d’anys. Va cridar els esperits dels herois i dels mags, fins i tot Érreth-Akbe, perquè donessin consell als senyors de Paln en llurs guerres i governament.

—I què va passar?

—El consell dels morts no és profitós per als vius. A Paln arribaren temps de desgràcia. El mag Gris en fou foragitat. Va morir sense nom.

El mag parlava amb desgana, però parlava, com si sentís que l’Arren tenia dret a una resposta; i l’Arren continuà pressionant:

—Llavors, ara ningú no fa servir aquests encanteris?

—Només he conegut un home que els emprés lliurement.

—Qui era?

—Vivia a Hàvnor. El prenien per un simple fetiller, però en poder innat era un gran mag. Treia diners del seu art, tot mostrant a qui li pagués qualsevol esperit que volgués veure, dona morta o espòs o infant, i omplia la casa d’ombres inquietes d’altres segles, les dones belles dels dies dels reis. El vaig veure cridar de la Terra Seca el meu propi mestre, el que era Arquemag en la meva joventut, en Nemmerle, només per fer un truc que entretingués els ociosos. I la gran ànima respongué a la seva crida, com un gos al seu amo. Jo em vaig enfurir, i el vaig desafiar. Aleshores no era Arquemag. Vaig dir: «Tu obligues els morts a entrar a casa teva. Vols anar amb mi a la seva?», i l’hi vaig fer anar, encara que va lluitar contra mi amb totes les seves forces, i va canviar de forma, i va plorar ben fort a les tenebres.

—Així el van matar? —xiuxiuejà l’Arren, fascinat.

—No! Vaig fer que em seguís, i que tornés amb mi. Tenia por. Ell, que cridava els morts amb tanta facilitat, tenia més por de la mort, de la seva mort, que qualsevol altre home que jo hagués conegut. Al mur de les pedres… Però et dic més del que hauria de saber un novici. I ni tan sols ets un novici —a través de la foscor del vespre els ulls vius tornaren la mirada de l’Arren, avergonyint-lo—. No hi fa res —digué l’Arquemag—. Hi ha un mur de pedres, doncs, en un cert indret del límit. Travessant-lo, l’esperit va a la mort, i un home vivent el pot creuar i tornar altra vegada, si coneix el camí… Vora el mur de les pedres aquest home es va llançar a terra, a la banda dels vius. S’aferrava a les pedres amb les mans, i plorava i gemegava. El vaig fer continuar. La seva por m’empipava i em fastiguejava. Allò li hauria hagut de fer veure que estava actuant malament. Estava posseït per la ira i per la vanitat. Ell era fort, i jo anhelós de demostrar que ho era més.

—Què va fer després, quan vau tornar?

—Humiliar-se, i jurar que mai no empraria altra vegada el Saber pelnià, i fer-me un petó a la mà, i si hagués gosat m’hauria matat allà mateix.

—Què se’n va fer?

—Se’n va anar de Hàvnor cap a l’oest, potser a Paln; no en vaig sentir a parlar més. Quan el vaig conèixer tenia els cabells blancs, però era encara un home ràpid, de braços llargs, com un lluitador. Ara ja deu ser mort. Ni tan sols puc recordar el seu nom.

—El seu nom veritable?

—No! Aquest sí que el recordo… —aleshores féu una pausa, i durant tres batecs del cor romangué totalment quiet.

—A Hàvnor li diuen Cob —digué amb una veu canviada, amb compte. El vespre havia esdevingut massa fosc perquè es veiés la seva expressió. L’Arren veié com es girava i mirava cap a l’estel groc, ara més alt per damunt les ones, que feia caure a través d’elles un rastre trencat d’or, tan prim com el fil d’una aranya. Després d’una estona, el mag digué—: No és només als somnis, Arren, que ens trobem enfrontats amb allò que encara ha d’ésser en el que fa temps que fou oblidat, i que diem coses que semblen ximpleries perquè no en podem veure el significat.