III
LA CIUTAT DE HORT

En la foscor anterior a l’alba l’Arren es posà la roba que li havien donat, indumentària de mariner, molt usada però neta, i baixà de pressa a través de les sales silencioses de la Gran Casa cap a la porta de l’est, esculpida en banya i dent de drac. Allà, el mestre porter el deixà sortir, i li assenyalà el camí que havia d’agafar, somrient una mica. El noi anà seguint el carrer superior de la ciutat, i després un camí que duia avall cap als embarcadors de l’Escola, al sud de la badia, als molls de Thwil. Amb prou feines veia per on anava. Arbres, teulades, turons, s’aixecaven com grans masses enmig de les tenebres; l’aire fosc era completament quiet i molt fred; tot romania estantís, totes les coses romanien closes i obscures. Només per damunt el mar fosc, cap a l’est, hi havia una pàl·lida línia de claror: l’horitzó, que s’inclinava momentàniament cap al sol invisible.

El noi arribà a les escales de l’embarcador. No hi havia ningú, res no es movia. Dins el seu gran abric de mariner i amb la gorra de llana que portava tenia prou calor, però tot i així tremolà, dempeus en la foscor als esglaons de pedra, esperant.

Els embarcadors s’aixecaven negres per damunt l’aigua negra, i de sobte n’arribà un so buit, sord, un cop ressonant, repetit tres vegades. Els cabells de l’Arren s’estarrufaren. Una ombra llarga en lliscà i anà cap a l’aigua, en silenci. Era una barca i davallava suaument cap a l’escullera. L’Arren baixà corrent les escales cap allà, i saltà a la barca.

—Agafa el timó —digué l’Arquemag, una petita figura fosca a la proa— i mantén la barca recta mentre faig pujar la vela.

Ja eren fora, damunt l’aigua, la vela s’obria com una ala blanca des del pal, acollint la llum creixent.

—Un vent de ponent que ens evitarà haver de sortir remant de la badia, és sens dubte un regal de comiat del mestre dels vents. Vigila-la, noi, i es governa amb molta lleugeresa! Bé doncs. Un vent de ponent i una alba clara per al dia de l’Equilibri de primavera.

—Aquesta barca és la Miralluny? —l’Arren havia sentit parlar de la barca de l’Arquemag en cançons i llegendes.

—Sí —digué l’altre, enfeinat amb les cordes. La barca saltà i virà a mesura que el vent esdevenia fresc; l’Arren tancà els llavis amb força i provà de governar la barca.

—Es governa amb molta lleugeresa, però és un xic voluntariosa, senyor.

L’Arquemag rigué.

—Deixa que segueixi la seva voluntat; ella també és sàvia. Escolta, Arren —i féu una pausa, tot agenollant-se sobre el banc de cara a ell—, ara no sóc cap senyor, ni tu un príncep. Sóc un comerciant anomenat Falcó, i tu ets el meu nebot, anomenat Arren, que aprèn amb mi a navegar els mars; perquè venim d’Enlad. De quina ciutat? Una que sigui gran, no volem trobar-nos amb un paisà.

—Temere, a la costa sud? Allà fan comerç amb tots els Confins.

L’Arquemag assentí amb el cap.

—Però —digué l’Arren amb cautela—, no teniu gaire l’accent d’Enlad.

—Ja ho sé. Tinc un accent gontesc —digué el seu company, i rigué, mirant amunt cap a l’est cada vegada més clar—. Però em penso que puc agafar prestat de tu el que em fa falta. Així doncs, venim de Temere en la nostra barca Dofí, i no sóc ni un senyor, ni un mag, ni l’Esparver, sinó, com em dic?

—Falcó, mon senyor.

Llavors l’Arren es mossegà la llengua.

—Pràctica, nebot —digué l’Arquemag—. Cal pràctica. Mai no has estat res més que príncep. Mentre que jo he estat moltes coses, la darrera, i potser la menys important, un arquemag… Anem cap al sud cercant pedra d’èmmel, aquella cosa blava amb què fan amulets. Sé que a Enlad la valoren molt. La transformen en amulets contra els reumes, les torçades, els cops d’aire, i les ficades de pota.

Al cap d’un moment l’Arren rigué, i mentre aixecava el cap la barca s’elevà sobre una ona alta, i va veure el perfil del sol contra el caire de l’oceà, una flamarada d’or sobtat, al seu davant.

L’Esparver romania dempeus amb una mà al pal, perquè la petita barca saltava per damunt les ones embravides, i de cara a la sortida del sol de l’equinocci de primavera, cantà. L’Arren no coneixia la Parla Antiga, la llengua dels fetillers i dels dracs, però sentia la lloança i la joia a les paraules, i hi havia un gran ritme de superació en elles, com la pujada i la caiguda de les marees o l’equilibri del dia i la nit succeint-se l’un a l’altra per sempre més. Les gavines xisclaven dins el vent, i les costes de la badia de Thwil quedaven enrere, a dreta i esquerra, i així entraren a les altes ones, plenes de llum, del mar Interior.

Anar de Roke a la ciutat de Hort no és pas un gran viatge, però van passar tres nits a mar. L’Arquemag havia tingut pressa per marxar, però un cop havia marxat, era pacient a bastament. Els vents bufaren en contra tan bon punt van estar lluny del temps encantat de Roke, però no cridà cap vent màgic perquè bufés en llurs veles, com podia haver fet qualsevol faedor de temps; per contra, es passava hores ensenyant a l’Arren com es governava la barca amb un vent fort que vingués de cara, al mar ple de roques de l’est d’Íssel. La segona nit al ras va ploure, la pluja violenta i freda de març, però no pronuncià cap encanteri per fer que no els caigués al damunt. La nit següent, mentre jeien fora de l’entrada al port de Hort, dins una foscor en calma, freda i boirosa, l’Arren hi pensà, i reflexionà que en aquell curt espai de temps que l’havia conegut, l’Arquemag no havia fet gens ni mica de màgia.

I, tanmateix, era un mariner sense parió. L’Arren havia après més en tres dies navegant amb ell que en deu anys d’anar en barca i fer curses a la badia de Berila. I és que un mag i un mariner no són cosa tan diferent; ambdós treballen amb els poders del cel i de la mar, i domen els grans vents amb l’ús de les mans, portant a prop el que era llunyà. Arquemag o Falcó, el mariner comerciant, venia a ser la mateixa cosa.

Era un home força callat, encara que perfectament jovial. Cap matusseria de l’Arren no el neguitejava; era sociable; no podia haver-hi millor company de bord, pensava l’Arren. Però es perdia en els seus propis pensaments i esdevenia silent durant hores i hores, i després, quan havia de parlar, a la seva veu hi havia una certa duresa, i mirava l’Arren com si el travessés. Això no afeblia l’amor que el noi sentia per ell, però potser en minvava un xic l’estima; era tot una mica imposant. Potser l’Esparver se n’adonava, perquè en aquella nit boirosa prop de les costes de Wàthort va començar a parlar a l’Arren, un xic vacil·lant, de si mateix.

—No em vull tornar a trobar amb homes, demà —digué—. He estat fent veure que era lliure… Que no hi havia res que anés malament al món. Que no era arquemag, ni tan sols fetiller. Que era en Falcó de Temere, sense responsabilitats ni privilegis, sense deure res a ningú… —s’aturà i al cap d’una estona prosseguí—: Quan s’hagin de prendre les grans decisions mira d’escollir amb molta cura, Arren. Quan jo era jove vaig haver d’escollir entre la vida de l’ésser i la vida del fer. I em vaig llançar a aquesta darrera com una truita a una mosca. Però cada gest que fas, cada acte, et lliga a ell mateix i a les seves conseqüències, i et fa actuar una altra vegada i una altra més encara. I després, poques vegades arribes a un espai, a un moment així, entre acte i acte, on et pots aturar i ésser, senzillament. O a preguntar-te, després de tot, qui ets.

Com podia un home com aquest, pensà l’Arren, dubtar de qui o què era? El noi sempre havia pensat que aquests dubtes eren reservats als joves que encara no havien fet res.

Es bressaven en la foscor enorme, freda.

—És per això que m’agrada el mar —digué la veu de l’Esparver en aquella foscor.

L’Arren el va entendre; però els seus pensaments corrien més enllà, com havien fet aquells tres dies i tres nits, més enllà de llur quest, de l’objectiu de llur navegació. I com que el seu company tenia ganes de parlar, a la fi, preguntà:

—Penseu que trobarem el que cerquem, a la ciutat de Hort?

L’Esparver va moure negativament el cap, potser volent dir que no, potser volent dir que no ho sabia.

—Pot ser una mena de pestilència, una plaga, que va de terra en terra, destruint les collites i els ramats i els esperits dels homes?

—Una pestilència és un moviment del gran equilibri, de l’Equilibri mateix; això és diferent. Té la pudor del mal a dins. Quan l’equilibri de les coses es posa a lloc podem patir, però no perdem l’esperança, ni ens oblidem de l’art, ni oblidem les paraules de la Creació. La natura mai no és antinatural. I això no és un posar-se bé de l’equilibri, sinó l’equilibri que es trastorna. Només hi ha un ésser que pot provocar això.

—Un home? —digué l’Arren, amb certa vacil·lació.

—Nosaltres els homes.

—Com?

—Per un desig de vida desmesurat.

—De vida? Però, oi que voler viure no és res dolent?

—No. Però quan tenim fretura de poder sobre la vida, de riquesa sense fi, de seguretat inexpugnable, d’immortalitat, aleshores el desig esdevé cobdícia. I si la saviesa s’alia amb aquesta cobdícia, llavors arriba el mal. Llavors l’equilibri del món comença a trontollar, i la ruïna pesa amb força a la balança.

L’Arren medità això una estona, i a la fi digué:

—Aleshores penses que és un home el que cerquem?

—Un home, i un mag. Sí, això em penso.

—Però em pensava, arran del que m’ensenyaven el meu pare i els mestres, que les grans arts de la fetilleria depenien del Balanç, de l’Equilibri de les coses, i que per això no es podien emprar al servei del mal.

—Això —digué l’Esparver un xic secament—, és un punt discutible. Infinits són els arguments dels mags… Cada terra de Terramar ha conegut bruixes que poden ordir encanteris bruts, fetillers que empren llurs arts per guanyar riqueses. Però hi ha més. El Senyor del Foc, que cercava poder desfer la foscor i aturar el sol a la posta, era un gran mag; el mateix Érreth-Akbe el va vèncer a dures penes. I l’Enemic de Morred era un altre d’aquests. Quan va arribar, ciutats senceres s’agenollaven als seus peus; els exèrcits lluitaven per ell. L’encanteri que va ordir contra Morred era tan poderós que fins i tot quan va ésser assassinat no va aturar-se, i l’illa de Soléa fou engolida pel mar, i tots els que hi vivien van morir. Aquests eren homes en què una gran força i una gran saviesa eren al servei de la voluntat del mal, i se’n nodrien. Si la fetilleria al servei d’una millor fi podrà demostrar que sempre és la més forta, no ho sabem pas. Ho esperem.

Hi ha certa tristor en el fet de trobar esperança allà on hom esperava trobar certesa. L’Arren pensà que no volia romandre en aquests cims tan freds. I, després d’una petita estona, va dir:

—Em penso que ja veig perquè dius que només els homes fan el mal. Fins i tot els taurons són innocents, maten perquè han de fer-ho.

—És per això que res no se’ns pot resistir. Al món només hi ha una cosa que pugui resistir-se a un home de cor maligne. Un altre home. En la nostra vergonya es troba la nostra glòria. Només el nostre esperit, que és capaç de fer el mal, és capaç de superar-lo.

—Però els dracs —digué l’Arren—, no fan un gran mal? Són innocents?

—Els dracs! Els dracs són avariciosos, insadollables, traïdors, sense compassió, sense remordiment. Però, són el mal? Qui sóc jo per jutjar els actes dels dracs?… Són més savis que els homes. Amb ells esdevé el que s’esdevé en somnis, Arren. Nosaltres, els homes, somiem somnis, obrem màgia, fem el bé, fem el mal. Els dracs no somien. Ells són somnis. No obren la màgia: ella és llur substància, llur ésser. Ells no fan: són.

—A Serilune —digué l’Arren—, hi ha la pell de Bar Oth, mort per en Keor, príncep d’Enlad, fa tres-cents anys. Des d’aquell dia no han vingut més dracs a Enlad. Jo l’he vista, la pell de Bar Oth. És pesant com el ferro, i tan enorme que, si s’estengués, diuen que cobriria tot el mercat de Serilune. Les dents són tan llargues com el meu avantbraç. I tot i així van dir que Bar Oth era un drac jove, encara no crescut del tot.

—En tu hi ha un desig —digué l’Esparver— de veure dracs.

—Sí.

—Llur sang és freda, i verinosa. No els has de mirar als ulls. Són més antics que la raça humana… —l’home romangué silent una estona, i després prosseguí—: I encara que arribés a oblidar o a penedir-me de tot el que he fet, tot i així recordaria que una vegada vaig veure els dracs que s’enlairaven al vent sota la posta de sol, per damunt les illes de l’oest; i això em satisfaria.

Llavors, ambdós van restar silents, i no hi havia més so que el xiuxiueig de l’aigua amb la barca, i cap llum. I fou així que, a la fi, allà sobre les aigües profundes, dormiren.

En la boirina brillant del matí van arribar al port de Hort, on un centenar de naus romanien amarrades o començaven a fer-se a la mar; barques de pescadors, cranqueres, bous de pesca, vaixells de comerç, dues galeres de vint rems, una gran galera de seixanta rems en mal estat, i alguns velers llargs i esvelts amb altes veles triangulars dissenyades per copsar els aires superiors a les calmes calentes del Confí del sud.

—Allò és un vaixell de guerra? —preguntà l’Arren quan passaven per davant una de les galeres de vint rems, i el seu company respongué:

—Un vaixell d’esclaus, m’imagino, per les tanques i cadenes que porta a la bodega. Al Confí del sud es venen homes.

L’Arren medità un moment, després anà cap a la caixa d’estris i en tragué l’espasa, que havia embolicat bé i havia guardat allà el matí de llur partida. La destapà; romania indecís, amb l’espasa embeinada sobre les dues mans, i el cinturó que en penjava.

—No és l’espasa d’un comerciant marítim —digué—. La beina és massa fina.

L’Esparver, enfeinat vora el timó, el mirà un instant.

—Porta-la, si vols.

—He pensat que podria ésser una idea assenyada.

—En allò que a espases es refereix, aquesta ho és —digué el seu company, amb els ulls alerta al passatge a través de la badia plena de naus—. Oi que és una espasa poc disposada a ésser emprada?

L’Arren assentí amb el cap.

—Això diuen. Encara que ha matat. Ha matat homes —el noi mirà avall cap a l’empunyadura fina i gastada pel frec de mans—. Ho ha fet, però jo no. Em fa sentir un ximple. És massa antiga per a mi… m’enduré el meu ganivet —acabà dient, i tornà a embolicar l’espasa i la ficà ben avall dins la caixa dels estris. El seu rostre era perplex i irat. L’Esparver no deia res, fins que va dir:

—Vols agafar els rems tu, ara, noi? Ens dirigim al moll allà vora les escales.

La ciutat de Hort, un dels Set Grans Ports de l’Arxipèlag, s’aixecava de la dàrsena sorollosa pels pendents de tres turons escarpats en una barreja de colors. Les cases eren d’argila pintada de vermell, taronja, groc, blanc; les teulades eren de rajoles d’un vermell-púrpura; els arbres en flor feien masses de vermell fosc arreu dels carrers superiors. Els tendals en línies, de colors cridaners, s’estenien de teulada en teulada, ombrejant places estretes de mercat. Les badies eren brillants amb la llum del sol; els carrers que pujaven de la dàrsena eren com petites escletxes fosques plenes d’ombres i de gent i de soroll. Quan van haver amarrat la barca, l’Esparver s’inclinà cap endavant com si volgués comprovar el nus, vora l’Arren, i va dir:

—Arren, hi ha gent a Wàthort que em coneix força bé; o sigui que mira’m bé, perquè em puguis reconèixer —quan tornà a dreçar-se no hi havia cap cicatriu al seu rostre. Els seus cabells eren força grisos; el nas era ample i un xic camús; i en comptes d’una vara de teix de la seva alçada, portava una vareta d’ivori, que es va amagar dins la camisa—. Que em coneixes? —digué a l’Arren amb un gran somriure, i parlava amb l’accent d’Enlad—. Que no havies vist mai el teu oncle, abans?

L’Arren havia vist els fetillers de la cort de Berila que canviaven llurs rostres quan representaven en mim la Gesta de Morred, i sabia que només era una il·lusió; de manera que no perdé el seny, i va poder dir:

—Oh, i tant, oncle Falcó!

Però, mentre el mag armava sarau amb el guàrdia del moll tocant al preu per amarrar i guardar la barca, l’Arren l’esguardà sovint per assegurar-se que el coneixia. I com més mirava, mes la transformació l’amoïnava. Era massa completa; aquell no podia ser de cap manera l’Arquemag, aquell no era cap guia o capdavanter savi… El preu que cobrava el guàrdia era alt, i l’Esparver rondinà mentre pagava, i se n’anà amb l’Arren, encara rondinant.

—Una prova per a la meva paciència —digué—. Pagar a aquest lladre panxut perquè em vigili la barca! Quan amb mig encanteri es podria fer el doble de bé! Bé, aquest és el preu de la disfressa… I m’he oblidat de parlar com cal, oi que sí, nebodet?

Caminaven per un carrer ple de gent, de pudors i de colors cridaners, fet de botiga rere botiga, botigues que no eren pas més grans que una paradeta, amb llurs amos que romanien als portals enmig de piles i orles de mercaderies, tot proclamant amb veu cridanera la bellesa i el bon preu de llurs pots, mitges, gorres, espases, agulles, bosses, olles, cistelles, ganivets, cordes, perns, roba de llit, i tota altra mena de quincalla i mercaderies.

—És una fira?

—Eh? —digué l’home del nas camús, acotant el seu cap grisos.

—És una fira, oncle?

—Fira? No; no. Aquí tenen obert tot l’any. Guarda’t els teus pastissos de peix, mestressa, ja he esmorzat!

I l’Arren provà de desempallegar-se d’un home amb una safata plena de petits gerros de llautó, que el seguia enganxat als talons, gemegaire:

—Prova’ls, bell senyoret, no et fallaran, alè pur com les roses de Numima; et farà encantar les dones, prova’ls, jove mestre del mar, jove príncep…

De sobte, l’Esparver aparegué entre l’Arren i el venedor ambulant, dient:

—Quins encanteris són aquests?

—Encanteris no! —l’home féu una ganyota, espantat, i reculà allunyant-se—. Jo no en venc pas, d’encanteris, mestre de la mar! Només xarops per endolcir l’alè després del beure o de l’arrel de boirusa, només xarops, gran príncep! —l’home reculà acovardit gairebé fins a tocar les pedres del paviment, i la safata de gerros féu soroll de dringadissa i de metall, i alguns s’inclinaven de manera que rajava de dins una gota de la cosa enganxosa, rosa o púrpura, que en queia pel llavi.

L’Esparver es girà sense parlar, i continuà endavant amb l’Arren. Aviat minvaren les gentades i les botigues esdevingueren terriblement pobres, com gosser es que exhibien llurs úniques mercaderies: un grapat de claus torts, una mà de morter trencada i una vella pinta de cardar. Aquesta pobresa disgustava l’Arren menys que la resta; a l’extrem ric del carrer s’havia sentit ofegat, sufocat per la pressió de les coses que hi havia per vendre i per les veus que li cridaven que comprés, que comprés. I l’abjecció del venedor ambulant l’havia escandalitzat. El noi recordà els carrers frescos i brillants de la seva ciutat del nord. A Berila cap home no s’hauria humiliat davant d’un estrany d’aqueUa manera, pensà.

—És immunda, aquesta gent! —digué.

—Per aquí, nebodet. —Fou tot el que el seu company li donà com a resposta. Van tombar cap una banda vers un passatge entre murs alts de cases, vermells i sense finestres, que corrien pel turó i a través d’un arc ornat amb banderes decrèpites, i fora una altra vegada a la llum del sol en una plaça escarpada, una altra plaça de mercat, plena de parades i de botiguetes i viva amb el pul·lular de la gent i de les mosques.

Per les cantonades de la plaça seien o jeien un nombre d’homes i dones, immòbils. Tenien a la boca una curiosa retirada de negre, com si haguessin estat colpejats, i al voltant dels seus llavis volaven les mosques en abundància i s’ajuntaven en grups com ramells de panses seques.

—Tants! —digué la veu de l’Esparver, baixa i sobtada com si ell també s’hagués espantat; però quan l’Arren el mirà, hi trobà la cara tova i de nas camús del jovial comerciant Falcó, que no mostrava cap preocupació.

—Què li passa a aquesta gent?

—Boirusa. Apaivaga i insensibilitza, deixant que el cos sigui lliure de la ment. I la ment campa lliure. Però quan retorna al cos necessita més boirusa… I l’ànsia creix; i la vida és curta, perquè això és un verí. Primer una tremolor, més tard paràlisi, i després la mort.

L’Arren esguardà una dona que seia bo i arrepenjant l’esquena en un mur escalfat pel sol; havia alçat la mà com si volgués treure’s les mosques de la cara, però la mà feia un moviment espasmòdic i circular en l’aire, com si s’hagués oblidat del que havia de fer i es mogués només per la moció repetida d’una paràlisi o un sacseig dels músculs. El gest era com un conjur buidat de tota intenció, un encanteri sense significat.

En Falcó també la mirava, inexpressiu.

—Vinga! —digué.

L’home continuà fent via a través de la plaça del mercat cap a una parada sota l’ombra d’un tenderol. Els raigs de llum del sol, de color verd, taronja, llimona, carmí, atzur, queien a través de les robes i els xals i els cinturons teixits que s’hi exhibien, i ballaven, multitudinaris, als petits miralls que engalanaven l’alta i emplomada toca de la dona que venia aquelles coses. Era grossa, i cantava amb una veuarra:

—Sedes, setins, teles, pells, feltres, llanes, llanes de la vall de Gont, gases de Sowl, sedes de Lorbànery! Ei, vosaltres, homes del nord, traieu-vos els abrics!, que no veieu que ha sortit el sol? Què us sembla això, per dur-lo a casa a una noieta de la llunyana Hàvnor? Mireu-la, seda del sud, fina com l’ala d’una mosca efímera! —la dona havia deslligat amb mans destres un nus de seda vaporosa, rosa amb fils d’argent.

—No, mestressa, que no som casats amb reines —digué en Falcó, i la veu de la dona s’alçà estrident:

—I doncs, amb què vestiu les vostres dones, amb arpilleres? Amb roba de vela? Avars que no volen comprar un bocí de seda per a una pobra dona que es mor de fred a la neu eterna del nord! I què us sembla això?, llana de Gont, per ajudar-vos a tenir-la calenta durant les nits d’hivern! —la dona llançà sobre el taulell un gran quadrat crema i marró, teixit amb el pèl sedós de les cabres de les illes del nord. El suposat comerciant allargà la mà per tocar-lo; i somrigué—. Ah, bé, ets un gontesc? —digué la veu estrident, i la toca que es movia féu brillar mil i un puntets de color per damunt el dosser i la roba.

—Això és artesania d’Andrad; que no ho veu? No hi ha més que quatre filaments pel gruix d’un dit. A Gont en fan servir sis, o més. Però digueu-me per què heu deixat de fer màgia per vendre quincalla. Quan jo vaig venir aquí fa molts anys us vaig veure que trèieu flames de les orelles de la gent, i després les fèieu esdevenir ocells i campanes daurades, i allò era més bon ofici que aquest.

—Allò no era cap ofici —digué la dona grossa, i per un moment l’Arren s’adonà dels seus ulls, durs i fixos com àgates, que els miraven, a ell i a en Falcó des de fora de la brillantor i del neguit de les seves plomes i miralls enlluernadors que gesticulaven.

—Era bonic, allò de treure foc de les orelles —digué en Falcó amb un to seriós però senzill—. Havia pensat que li ho podria ensenyar al meu nebodet.

—Doncs mira, tu —digué la dona menys asprament, recolzant els amples braços bruns i el pit generós sobre el taulell—. Ja no en fem més, d’aquells trucs. La gent no els vol. Els han vist pel que són. I bé, aquests miralls, veig que recordes els meus miralls —i la dona mogué el cap de manera que els puntets reflectits de llum acolorida giressin vertiginosament al seu entorn—, bé, es pot fer confondre la ment d’un home amb l’enlluernament dels miralls, i amb paraules, i amb d’altres trucs que no us diré, fins que pensa que veu el que no veu, allò que no és. Com les flames i les campanes daurades, o els conjunts de roba amb què vestia els mariners, roba d’or amb diamants com albercocs, i bé que marxaven fanfarronejant com si fossin el rei de totes les illes… Però eren trucs, ximpleries. Els homes se’ls pot enganyar. Són com pollets encantats per una serp, per un dit que es mostra al seu davant. Els homes són com pollets. Però aleshores, a la fi, descobreixen que han estat enganyats i confosos, i s’emprenyen, i perden el plaer que trobaven en coses com aquestes. O sigui que em vaig canviar a aquest ofici, i potser no totes les sedes són sedes ni totes les llanes són de Gont, però tant hi fa, es portaran, i es portaran! Són reals, i no només mentides i aire, com eren els vestits de roba d’or.

—Bé, bé —digué en Falcó—, aleshores, no queda ningú a la ciutat de Hort que tregui foc de les orelles o faci màgia com la que es feia?

En sentir les darreres paraules, la dona féu mala cara; es dreçà i començà a plegar la roba de llana amb cura.

—Els que volen mentides i visions masteguen boirusa —va dir—. Parleu amb ells si voleu! —i mogué el cap indicant les figures immòbils al voltant de la plaça.

—Però hi havia fetillers, aquells que encantaven els vents per als mariners i pronunciaven sortilegis de bona fortuna per a llurs mercaderies. Tots s’han canviat a d’altres oficis?

Però ella, en sobtada fúria, trepitjà les seves paraules amb veu estrident.

—Allà tens un fetiller, si en vols un, un de molt important, un fetiller amb vara i tot, el veus, allà? Va navegar amb el mateix Egre, fent vents i trobant galeres ben plenes, això deia, però tot eren mentides, i el capità Egre li va donar finalment una justa recompensa, li va tallar la mà dreta. I ara seu allà, mira’l, amb la boca plena de boirusa i la panxa plena d’aire. Aire i mentides! Aire i mentides! Això és tot el que hi ha en la teva màgia, Cabra dels Mars!

—Bé, bé, mestressa —digué en Falcó amb suavitat obstinada—, només preguntava.

La dona girà l’ampla esquena amb gran enlluernament de puntets de mirall giravoltant, i ell se n’anà, caminant a poc a poc, amb l’Arren al seu costat.

Aquell caminar lent tenia un objectiu. Els va portar prop de l’home que ella havia assenyalat. Seia arrepenjat en una paret, mirant al buit; la cara bruna i barbada en alguna ocasió devia haver estat molt bella. El monyó arrugat del puny jeia a les pedres del paviment sota la llum càlida i brillant del sol, vergonyant.

Es notava alguna commoció entre les parades, al seu darrere, però a l’Arren li costava deixar de mirar l’home; una horrible fascinació l’atreia.

—De veritat era un fetiller? —preguntà molt baixet.

—Potser és aquell que anomenaven Llebre, que era faedor de temps a les ordres del pirata Egre. Eren lladres famosos… Aquí, aparta’t, Arren!

Un home que corria com una llebre sortí d’enmig de les parades i gairebé xocà amb tots dos. Un altre vingué trotant, fent esforços sota el pes d’una gran safata plegable carregada de cordes i trenes i llaços. Una parada col·lapsà amb gran soroll; els tendals es feien caure o es desmuntaven amb presses; colles de gent s’empenyien i lluitaven arreu de la plaça del mercat, les veus s’alçaven en crits i xiscles. Per damunt de totes se sentia el bram estrident de la dona amb la toca de miralls; l’Arren la veié per un instant, empunyant alguna mena de perxa o pal contra un grup d’homes, mantenint-los a distància amb uns moviments com els d’un espadatxí acorralat. No es podia saber si era una baralla que s’havia estès i havia esdevingut una revolta, o si era un atac fet per un grup de lladres, o una lluita entre dos fronts rivals de venedors ambulants; la gent passava corrent amb els braços plens de mercaderies que podien ésser botí, o bé llur propietat que no volien que esdevingués botí, hi havia baralles amb ganivets, baralles amb els punys, i bregues per tot arreu de la plaça.

—Per allà —digué l’Arren, assenyalant un carrer lateral que duia fora de la plaça i que estava prop d’ells, i començà a dirigir-s’hi, perquè estava clar que era millor que sortissin de seguida; però el seu company li agafà el braç. L’Arren mirà enrere, i veié que l’home anomenat Llebre feia esforços per posar-se dempeus. Després de posar-se dret, romangué un moment balancejant-se, i aleshores, sense mirar al seu voltant, començà a caminar per la part de fora de la plaça, resseguint amb la seva única mà els murs de les cases, com si volgués guiar-se o mantenir-se dret.

—No el perdis de vista —digué l’Esparver, i tots dos començaren a seguir-lo. Ningú no els molestà, a ells ni a l’home que seguien, i en un minut eren fora de la plaça del mercat, i baixaven el turó en el silenci d’un carrer estret i recargolat.

Per damunt els seus caps els pisos alts de les cases gairebé es tocaven d’un costat a l’altre del carrer, i bloquejaven el pas de la llum; sota llurs peus les pedres relliscaven d’aigua i d’escombraries. En Llebre anava fent, a bon pas, encara que continuava resseguint les parets amb la mà, com un home cec. Havien de mantenir-se força a prop d’ell, no fos cas que el perdessin en una cruïlla dels carrers. L’excitació de la persecució s’apoderà de sobte de l’Arren; tenia tots els sentits alerta, com ho estaven durant la caça del cérvol als boscos d’Enlad; veia vívidament cada rostre que passava, i respirava la fortor dolça de la ciutat, una olor d’escombraries, d’encens, de carronya i de flors. En passar per un carrer ample i ple de gent, el noi sentí el batement d’un tambor, i entreveié una fila d’homes i dones nus, encadenats l’un a l’altre pel puny i la cintura, amb grenyes que els queien davant la cara; una mirada fugaç i havien desaparegut, i ell continuava feixugament rere en Llebre i baixava unes escales i sortia a una plaça estreta, buida llevat d’unes poques dones que feien safareig vora una font.

Allà l’Esparver s’apropà a en Llebre i li posà una mà a l’espatlla, cosa que el féu encongir-se com si la mà el cremés, reculant, i retrocedint cap a la protecció d’un enorme portal. Allà romangué tremolós, i els mirà amb els ulls dels perseguits que no hi veuen.

—Et dius Llebre? —preguntà l’Esparver, i parlava amb la seva pròpia veu, que era dura de qualitat, però suau d’entonació. L’home no digué res, semblava no interessar-se o no sentir.

—Vull quelcom de tu —digué l’Esparver. Altra vegada no hi va haver resposta—. Pagaré.

Una reacció lenta:

—Or o ivori?

—Or.

—Quant?

—El fetiller coneix el valor de l’encanteri.

La cara d’en Llebre s’acovardí i canvià, es féu viva durant un instant, tan de pressa que semblà el centelleig d’una flama, i després es tornà a ennuvolar i a esdevenir buida.

—Tot allò ha desaparegut —digué—, tot ha desaparegut.

Un atac de tos el féu doblegar-se; l’esput era negre. Quan es dreçà romangué passiu, tremolant, aparentment havia oblidat de què parlaven.

Altra vegada l’Arren l’esguardà amb fascinació. L’angle en què romania dret era format per dues figures gegantines a cada banda del portal, estàtues els colls de les quals es corbaven sota el pes d’un frontó, amb cossos musculosos que emergien només parcialment del mur, com si haguessin provat d’obrir-se pas a la vida amb penes i treballs des de la pedra, i s’haguessin quedat a mig camí. La porta que guardaven tenia podrides les frontisses; la casa, antigament un palau, era abandonada. Els rostres melangiosos i de faccions sobresortints dels gegants eren esquerdats i plens de liquen. Entre aquestes figures feixugues romania, lax i fràgil, l’home anomenat Llebre, i els seus ulls eren tan foscos com les finestres de la casa buida. Aixecà el braç mutilat entre ell i l’Esparver, gemegà:

—Una almoina per a un pobre invàlid, mestre…

El mag féu una ganyota com de dolor, o de vergonya; l’Arren sentí que havia vist el seu rostre veritable per un moment sota la disfressa. Ell tornà a posar la mà sobre l’espatlla d’en Llebre i digué unes paraules, baixet, en la llengua dels fetillers, que l’Arren no comprenia.

Però en Llebre sí que comprengué. S’agafà a l’Esparver amb l’única mà, i quequejà:

—Encara pots parlar, parlar… Vine amb mi, vine…

El mag mirà un moment l’Arren, i llavors assentí amb el cap.

Van baixar per carrers costeruts cap a una de les valls entre els tres turons de la ciutat de Hort. Els camins es feren més estrets, més foscos, més silents a mesura que anaven baixant. El cel era una línia pàl·lida entre els ràfecs que sobresortien, i els murs de les cases a cada banda eren humits. Al fons de la gorja corria un rierol, pudent com una claveguera oberta; entre els ponts en forma d’arc les cases s’apilonaven al llarg dels bancs, i cap al portal fosc d’una d’aquestes cases tombà en Llebre, i hi desaparegué com una espelma apagada d’un buf. El seguiren.

Els esglaons sense il·luminar cruixien i trontollaven sota els seus peus. Al capdamunt de les escales en Llebre empenyé i obrí una porta, i van poder veure on eren: una cambra buida amb un matalàs de palla en un racó i una finestra sense vidres i amb finestrons tancats que deixaven passar una mica de llum polsosa.

En Llebre es girà per posar-se de cara a l’Esparver i tornà a agafar-li el braç. Els seus llavis es movien. A la fi digué, quequejant:

—Drac… Drac…

L’Esparver li retornà la mirada fixament, sense dir res.

—No puc parlar —digué en Llebre, i deixà anar el braç de l’Esparver i s’agemolí al terra buit, plorant.

El mag s’agenollà al seu costat i li parlà suaument en la Parla Antiga. L’Arren romania vora la porta tancada, amb la mà a l’empunyadura del ganivet. La llum grisa i la cambra polsosa, les dues figures agenollades, el so estrany i suau de la veu del mag parlant la llengua dels dracs; tot es barrejava com s’esdevé en un somni, sense tenir cap relació amb el que passa a fora o amb el temps que transcorre.

Lentament en Llebre es posà dempeus. Es tragué la pols dels genolls amb la seva única mà, i amagà el braç mutilat rere l’esquena. Mirà al seu entorn, mirà l’Arren; ara veia el que mirava. Ara es tombà i s’assegué sobre el matalàs. L’Arren romangué dempeus, en guàrdia; però, amb la senzillesa d’un que ha viscut la infància sense mobles, l’Esparver segué amb les cames creuades al terra nu.

—Digue’m com vas perdre el teu art, i la llengua del teu art —digué.

En Llebre no respongué durant una estona. Començà a donar-se cops a la cuixa amb el braç mutilat, neguitós, espasmòdic, i a la fi digué, forçant les paraules en petits esclats:

—Em van tallar la mà. No puc ordir els encanteris. Em van tallar la mà. La sang va sortir, i s’assecà.

—Però això va ser després que haguessis perdut el teu poder, Llebre, si no, no ho haguessin pogut fer.

—Poder…

—Poder sobre els vents, i les ones, i els homes. Els cridaves per llur nom i ells t’obeïen.

—Sí. Recordo haver estat viu —digué l’home amb una veu suau i ronca—. I jo sabia les paraules, i els noms…

—Ets mort, ara?

—No. Viu. Viu. Només una vegada vaig ésser un drac… no sóc mort. De vegades dormo. El son s’apropa molt a la mort, tothom ho sap, això. Els morts caminen en somnis, tothom ho sap. Vénen vius cap a tu, i et diuen coses. Surten caminant de la mort i entren als somnis. Hi ha un camí. I si vas prou lluny hi ha un camí de tornada en tot el camí. Tot el camí. El pots trobar si saps on mirar. I si estàs disposat a pagar-ne el preu.

—Quin preu és aquest? —la veu de l’Esparver flotà en l’aire obscur com l’ombra d’una fulla que cau.

—La vida, què, si no? Amb què es pot comprar vida, si no amb la vida? —en Llebre es gronxava endavant i endarrere sobre la màrfega, amb una brillantor múrria i misteriosa dins els ulls—. Ho veieu? —digué—, em poden tallar la mà. Em poden tallar el cap. No hi fa res. Puc trobar el camí de tornada. Sé on he de cercar. Només els homes de poder hi poden anar.

—Fetillers, vols dir?

—Sí —en Llebre vacil·là, semblava que provés moltes vegades a dir la paraula; no la podia dir—. Homes de poder —repetí—. I han de… ho han de donar. Pagar.

Llavors emmudí, com si el mot «pagar» hagués produït a la fi algunes associacions, i ell s’hagués adonat que estava regalant informació en comptes de vendre-la. No li van poder treure res més, ni tan sols les insinuacions i els quequeigs tocant a «un camí de tornada» que l’Esparver semblava trobar significatius, i al cap d’un moment el mag es posà dempeus.

—Bé, mitges respostes són millor que cap resposta —digué—, i també s’esdevé el mateix amb el pagament —i, hàbil com un prestidigitador, llançà una peça d’or a la màrfega, davant d’en Llebre.

En Llebre la recollí. La mirà, i mirà l’Esparver, i l’Arren, amb moviments espasmòdics del cap.

—Espereu —quequejà. Tan aviat com la situació havia canviat, n’havia perdut el domini, i ara cercava miserablement allò que havia volgut dir—. Aquesta nit —digué a la fi—. Espereu. Aquesta nit. Tinc boirusa.

—No en necessito.

—Per mostrar-vos… Per mostrar-vos el camí. Aquesta nit. Jo us hi portaré. Jo us el mostraré. Vós hi podeu arribar, allà, perquè vós sou… sou… —va cercar inútilment el mot fins que l’Esparver digué:

—Sóc un fetiller.

—Sí! De manera que podem… podem arribar fins allà. Al camí. Quan somio. En el somni. Enteneu? Jo us hi portaré. Vindreu amb mi, cap al… al camí.

L’Esparver romania, sòlid i meditatiu, al bell mig de la cambra obscura.

—Potser sí —va dir a la fi—. Si venim, serem aquí quan es faci fosc —aleshores es girà cap a l’Arren, que obrí la porta de seguida, desitjós de sortir d’allà.

El carrer humit i enfosquit, després de la cambra d’en Llebre, semblava brillant com un jardí. Es dirigiren cap a la part superior de la ciutat pel camí més curt, unes escales de pedra que s’enfilaven entre murs de cases coberts d’heura. L’Arren respirava, endins i enfora, com un lleó marí.

—Ecs! Penseu tornar-hi?

—Hi aniré si no puc trobar la mateixa informació d’una font menys perillosa. És possible que ens pari una trampa.

—Però vós, no esteu protegit contra lladres i tot això?

—Protegit? —digué l’Esparver—. Què vols dir? Et penses que vaig sempre embolicat en encanteris com una vella que té por del reumatisme? No vull perdre el temps en aquestes coses. M’amago la cara per amagar el nostre quest; això és tot. Podem anar amb compte l’un per l’altre. Però el fet és que en aquest viatge no podrem mantenir-nos fora de perill.

—És clar que no —digué bruscament l’Arren, irat, tocat en el seu orgull—. No volia pas això.

—És millor que sigui així —digué el mag, inflexible, encara que amb una mena de bon humor que apaivagà el geni de l’Arren. I, de fet, el noi estava admirat de la seva ira; mai no havia pensat que parlaria així a l’Arquemag. Però, és clar, aquest era i no era l’Arquemag, aquest Falcó amb el nas camús i les galtes quadrades i mal afaitades, amb una veu que de vegades era la d’un home i de vegades la d’un altre: era un estrany, en qui no es podia confiar.

—Tenia sentit el que us ha dit? —preguntà, perquè no l’encisava pas la perspectiva de tornar a aquella cambra obscura damunt el riu pudent—. Tota aquella xerrameca tocant a ésser viu i mort i a tornar amb el cap tallat?

—No sé pas si en té, de sentit. Jo volia parlar amb un fetiller que ha perdut el seu poder. Ell diu que no l’ha perdut sinó que l’ha donat, que l’ha mercadejat. A canvi de què? Vida per vida, ha dit. Poder per poder. No, no l’entenc, però val la pena escoltar-lo.

El raonament assossegat de l’Esparver féu que l’Arren s’avergonyís encara més. El noi se sentia petulant i nerviós, com un infant. En Llebre l’havia fascinat, però ara que la fascinació s’havia trencat sentia un disgust embafador, com si hagués menjat una cosa podrida. Va decidir no tornar a parlar fins que hagués controlat el seu geni. Tot seguit ensopegà sobre les escales gastades i recargolades, relliscà, i retrobà l’equilibri esgarrapant-se les mans amb les pedres.

—Oh, maleïda sigui aquesta fastigosa ciutat! —cridà en la seva ira. I el mag replicà secament:

—No cal, em penso.

I de fet sí que hi havia quelcom de molt dolent tocant a la ciutat de Hort, el mal es flairava al mateix aire, de manera que hom podia pensar seriosament que la ciutat era sota una maledicció; encara que aquesta no era una presència de cap qualitat sinó més aviat una absència, un afeblir-se de totes les qualitats, com una malaltia que aviat infectava l’esperit de qualsevol visitant. Fins i tot l’escalfor del sol de mitja tarda marejava, era massa pesada per al mes de març. Les places i els carrers es bellugaven amb activitat i negocis, però no hi havia ordre ni prosperitat. Les mercaderies eren escasses, els preus alts, i els mercats eren poc segurs tant per als venedors com per als compradors, perquè eren plens de lladres i colles de trinxeraires. No hi havia gaires dones al carrer, i les que sortien anaven normalment en grups. Era una ciutat sense llei ni govern. Parlant amb la gent, l’Arren i l’Esparver aviat van saber que, de fet, a la ciutat de Hort no quedava cap consell ni alcalde ni senyor. Alguns dels que solien governar la ciutat havien mort, altres havien dimitit, i uns tercers havien estat assassinats; molts caps imposaven la seva llei a molts barris de la ciutat, els guàrdies del moll dominaven el port i s’omplien les butxaques, i sempre així. A la ciutat no quedava cap centre. La gent, per molt que l’activitat fos incessant, semblava no tenir cap propòsit. Els artesans semblaven haver perdut la voluntat de treballar bé; fins i tot els lladres robaven perquè era l’únic que sabien fer. A la superfície hi havia tota la gresca i la brillantor d’una gran ciutat portuària, però arreu dels seus límits seien els menjadors de boirusa, immòbils. I, sota la superfície, les coses no semblaven del tot reals, ni tan sols les cares, els sons, les olors. Desapareixien de tant en tant, al llarg d’aquella tarda llarga i calenta, mentre l’Esparver i l’Arren caminaven pels carrers i parlaven amb aquesta persona i amb aquella altra. Desapareixien del tot: els tendals a ratlles, les pedres brutes, els murs de colors, i tota la intensitat de l’ésser marxava, deixant la ciutat com una ciutat de somni, buida i terrible en la llum borrosa del sol.

Només dalt de tot de la ciutat, on van anar per descansar una estona al final de la tarda, aquest estat d’ànim malaltís de somni diürn es trencava durant una estona.

—Aquesta no és una ciutat per trobar-hi sort —havia dit unes hores abans l’Esparver; i ara, després de moltes hores de voltar sense anar enlloc, i de parlar sense dir res amb molts estranys, se’l veia cansat i sever. La seva disfressa començava a gastar-se una mica; es veia una certa duresa i foscor a través de l’engany del rostre del comerciant mariner. L’Arren no havia pogut lliurar-se de la irritabilitat del matí en tot el dia. Van seure a la gespa gruixuda del cim del turó sota el rafal d’un bosquet de freixes de fulles fosques i plens de capolls vermells, alguns oberts. Des d’allà, de la ciutat, només en veien les teulades que baixaven en fileres, multitudinàriament, cap al mar. La badia obria generosament els seus braços, blau pissarra sota la boira primaveral, estenent-se fins al caire de l’aire. No hi havia línies dibuixades, no hi havia límits. Seien contemplant aquell espai blau immens. La ment de l’Arren s’aclarí, tot obrint-se per trobar-se amb el món i festejar-lo.

Quan van anar a beure en un rierol que hi havia a prop, i que corria transparent per damunt les roques marrons, des de la seva font en algun jardí principesc del turó que es trobava al seu darrere, el noi begué profundament, i es mullà del tot el cap en l’aigua freda. Després es dreçà i declamà les línies de la Gesta de Morred:

L’Esparver es rigué d’ell, i el noi també rigué. S’espolsà el cap com un gos, i la ruixada brillant sortí volant, fina en la darrera llum daurada del sol.

Van haver de marxar del bosquet i baixar altra vegada cap als carrers, i quan hagueren sopat en una parada que venia pastissos de peix xops d’oli, la nit ja començava a omplir l’aire amb la seva presència. La foscor venia de pressa als carrers estrets.

—És millor que anem, noi —digué l’Esparver, i l’Arren digué:

—A la barca? —però sabia que no seria a la barca, sinó a la casa damunt el riu, a la cambra buida, polsosa, terrible.

En Llebre els esperava al portal.

Va encendre un llum d’oli per portar-los per les escales negres. La petita flama tremolava contínuament mentre ell l’agafava, llançant ombres enormes i ràpides per les parets.

L’home havia aconseguit una altra màrfega de palla perquè seguessin els seus visitants, però l’Arren es posà al seu lloc sobre el terra nu, vora la porta. La porta s’obria cap enfora, i per vigilar-la hauria d’haver segut a fora: però aquell passadís totalment negre era més del que podia suportar, i volia vigilar en Llebre de cua d’ull. L’atenció de l’Esparver, i potser els seus poders, serien concentrats en el que en Llebre li havia de dir, o ensenyar; era feina de l’Arren estar a l’aguait contra qualsevol engalipada.

En Llebre se sostenia més recte, i tremolava menys; s’havia rentat la boca i les dents; al principi parlava amb prou sensatesa, encara que amb excitació. Els seus ulls a la claror del llum eren tan foscos que no semblaven tenir, com els ulls dels animals, cap zona de blancor. Discutí vigorosament amb l’Esparver, instant-lo a menjar boirusa.

—Vull portar-te, endur-te amb mi. Hem d’anar pel mateix camí. Dintre de poc jo me n’aniré, estiguis preparat o no. Has de prendre la boirusa per seguir-me.

—Em penso que puc seguir-te.

—No pas allà on vaig. Això no és… ordir encanteris —l’home semblava incapaç de pronunciar els mots «fetiller» o «fetilleria»—. Sé que pots arribar al… lloc, saps, el mur. Però no és allà. És un camí diferent.

—Si tu hi vas, jo puc seguir-te.

En Llebre mogué negativament el cap. El seu rostre bell, arruïnat, s’envermellia; sovint mirava cap a l’Arren, incloent-lo, encara que només parlava a l’Esparver.

—Mira: hi ha dues menes d’homes, oi que sí? La nostra mena, i la resta. Els… dracs, i els altres. La gent sense poder només és mig viva. No compten. No saben el que somien, tenen por de la foscor. Però els altres, els senyors dels homes, no tenen por de penetrar les tenebres. Tenim força.

—Sempre que sapiguem els noms de les coses.

—Però allà els noms no importen, d’això es tracta, d’això es tracta! No és el que fas, el que saps, allò que et cal. Els encanteris no fan res de bo. T’has d’oblidar de tot allò, has de deixar-ho anar. Aquí és on menjar boirusa ajuda, oblides els noms, deixes que marxi la forma de les coses, vas directament a la realitat. Jo me n’aniré força aviat, ara; si vols saber on, hauràs de fer el que et dic. Jo dic el que ell diu. Has de ser un senyor d’homes per ser un senyor de la vida. Has de trobar el secret. Jo podria dir-te’n el nom, però, què és un nom? Un nom no és real, allò real, allò real per sempre. Els dracs no hi poden anar, allà. Els dracs moren. Tots moren. N’he pres tanta aquesta nit que mai no podràs agafar-me. No pots comparar-te amb mi. On jo em perdo tu pots guiar-me. Recordes quin és el secret? Recordes? No hi ha mort. No hi ha mort, no! Cap llit suat i cap bagul podrint-se, mai més, mai. La sang s’asseca com el riu sec i desapareix. No hi ha por. No hi ha mort. Els noms han marxat i les paraules han marxat i la por ha marxat. Mostra’m on puc perdre’m, mostra-m’ho, senyor…

I així prosseguí, en un èxtasi ofegat de paraules semblant a la recitació d’un encanteri, però que no feia cap encanteri, cap unitat, que no tenia sentit. L’Arren escoltava, escoltava, i volia entendre. Si només pogués entendre! L’Esparver hauria de fer allò que l’home li deia i prendre’s la droga aquesta sola vegada per poder descobrir de què parlava en Llebre, el misteri que no volia o no podia pronunciar. Per què, si no, eren aquí? Però, és clar (l’Arren mirà de la cara extàtica d’en Llebre a l’altre perfil), potser el mag ja ho entenia… Dur com una roca, aquell perfil. On era el nas camús, la mirada tova? En Falcó, el comerciant mariner, havia marxat, oblidat. Era el mag, l’Arquemag, qui seia allà.

Ara la veu d’en Llebre era un mussitar cantussejant, i balancejava el cos mentre seia creuat de cames. El seu rostre havia esdevingut macilent, i la seva boca era flonja. De cara a ell, en la petita llum fixa del llum d’oli posat a terra entre els dos, l’altre no parlava, però havia allargat la mà per agafar la mà d’en Llebre, i l’aguantava. L’Arren no havia vist com havia allargat la mà. Hi havia buits en l’ordre dels esdeveniments, buits de no-existència; somnolència, devia ser. Segurament ja havien passat algunes hores, potser era prop de mitjanit. Si s’adormia, podria també ell seguir en Llebre en el seu somni, i arribar al lloc, al camí secret? Potser sí. Ara semblava força possible. Però havia de vigilar la porta. Ell i l’Esparver gairebé no ho havien parlat, però ambdós s’adonaven que, en fer-los tornar de nit, en Llebre podia haver planejat alguna trampa; havia estat un pirata, coneixia lladres. No s’havien dit res, però l’Arren sabia que havia de fer guàrdia, perquè, mentre el mag feia aquest estrany viatge de l’esperit, es trobaria indefens. Però, com un ximple, s’havia deixat l’espasa a bord de la barca, i quin bé li faria el seu ganivet si aquella porta s’obrís de sobte rere seu? Però allò no passaria: podia escoltar, i sentir. En Llebre ara ja no parlava, ambdós homes romanien completament silents, tota la casa era callada. Ningú no podria pujar aquelles escales trontollants sense fer un xic de soroll. Podia parlar, en cas que sentís un soroll: cridar en veu alta, i l’enartament es trencaria, i l’Esparver es giraria i els defensaria a tots dos, a ell mateix i a l’Arren, amb tota la brillantor venjativa de la còlera d’un mag… Quan l’Arren s’havia assegut vora la porta, l’Esparver l’havia mirat, només un cop d’ull, amb aprovació: aprovació i confiança. Ell n’era el guàrdia. No hi havia perill si es mantenia en guàrdia. Però era dur, era dur continuar vigilant aquelles dues cares, la petita perla de la flama del llum entre ells dos per terra, ara ambdós silenciosos, ambdós quiets, amb els ulls oberts però sense veure la llum o la cambra polsosa, sense veure el món, sinó algun altre món de somni o de mort… vigilar-los, i no provar de seguir-los…

Allà, enmig de la vasta i seca foscor, hi havia algú que el cridava. «Vine», deia l’alt senyor de les ombres. A la mà portava una petita flama no pas més gran que una perla, la tendia a l’Arren, oferint-li la vida. Lentament l’Arren féu un pas cap a ell, seguint-lo.