XI
SÉLIDOR

En despertar-se, al matí, l’Arren veié davant la barca, borroses i baixes al llarg de l’oest blau, les costes de Sélidor.

A la sala de Berila hi havia antics mapes que havien estat fets en temps dels reis, quan els comerciants i els exploradors navegaven lluny de les Terres interiors i els Confins es coneixien millor. Fet en mosaic a dues parets de la sala del tron del Príncep hi havia un gran mapa del nord i de l’oest, amb l’illa d’Enlad posada en or i gris damunt el tron; i l’Arren el veia amb l’ull de la seva ment com l’havia vist un miler de vegades a la seva joventut. Al nord d’Enlad es trobava Òsskil, i a l’oest, Ebòsskil, i al sud Sémel i Paln; i allà acabaven les Terres interiors, i no hi havia res més que el mosaic de blau i verd pàl·lid del mar buit, ornat aquí i allà amb un petit dofí o una balena. Llavors, a la fi, després de la cantonada on la paret nord es trobava amb la paret oest, hi havia Nàrveduen, i més enllà tres illes menors. I aleshores altra vegada el mar buit, per sempre més; fins que al mateix marge de la paret, i al final del mapa, es trobava Sélidor, i més enllà, res.

La recordava vívidament, la forma corbada, amb una gran badia al centre, que s’obria, estreta, cap a l’est. No havien anat prou cap al nord per arribar-hi, sinó que ara viraven cap a una cala profunda al cap més austral de l’illa, i allà, mentre el sol era baix encara en la boira del matí, arribaren a terra.

Així acabà llur llarga travessia des dels camins de Bàlatran fins a l’illa de ponent. La quietud de la terra se’ls féu estranya quan hagueren atracat la Miralluny a la platja i caminaren, després de tant de temps, sobre terra ferma.

En Ged pujà a una duna baixa, coronada de gespa, amb el cim inclinat per damunt el pendent, tancat en cornises per les arrels gruixudes de l’herba. Quan arribà al cim s’hi aturà i atalaià l’oest i el nord. L’Arren s’aturà vora la barca per posar-se les sabates, que no havia portat durant molts dies, i tragué la seva espasa de la caixa d’estris i se la lligà al costat, aquesta vegada sense preguntar-se mentalment si havia de fer-ho o no. Llavors pujà on era en Ged per contemplar la terra.

Les dunes corrien terra endins, baixes i cobertes de gespa, al llarg de mitja milla o més, i després hi havia albuferes, plenes de joncs i canyes d’aigua salada, i més enllà, turons baixos marrons i grocs i buits fins allà on es perdia la vista. Sélidor era bella i desolada. Enlloc no hi havia cap senyal d’homes, ni de llur activitat o habitació. No es veia cap bèstia, i els llacs plens de canyissars no oferien estols de gavines o d’ànecs salvatges ni de cap ocell.

Van descendir per la banda interior de la duna, i el pendent de sorra no deixava passar el soroll dels trencants i el so del vent, de manera que tot era quiet.

Entre la duna exterior i la següent hi havia un sot de sorra neta, a cobert, i el sol del matí brillava, benigne, a la banda de l’oest.

—Lébannen —digué el mag; perquè ara emprava el nom veritable de l’Arren—, ahir no vaig poder dormir, i he de fer-ho ara. Queda’t amb mi i fes guàrdia. —En Ged s’estirà al sol, perquè l’ombra era freda; es posà el braç damunt els ulls, sospirà, i s’adormí. L’Arren s’assegué al seu costat. No veia més que els pendents blancs del sot, i l’herba de la duna que s’inclinava, al cim, contra el blau boirós del cel, i el sol groc. No hi havia cap so llevat del murmuri sord de les ones, i de vegades el vent, que bufava i movia les partícules de sorra amb un xiuxiueig apagat. L’Arren veié el que podia haver estat una àguila que volava molt amunt, però no era una àguila. Féu una volta i inclinà el cos endavant, i així baixà, amb aquell tronar i xiular de les daurades ales esteses. Aterrà amb els seus peus d’urpes enormes al cim de la duna. Contra el sol, el gran cap era negre, amb llampegueigs de foc.

El drac s’arrossegà una mica tot baixant pel pendent, i parlà.

—Agni Lébannen —digué.

Dempeus entre ell i en Ged, l’Arren respongué:

—Orm Émbar. —I sostenia l’espasa nua a la mà.

No semblava pesant, ara. L’empunyadura suau, gastada, era confortable a la mà; hi cabia. La fulla havia sortit lleugera, anhelant, de la beina. El poder de l’espasa, l’edat de l’espasa, li feien costat, perquè ara sabia com havia d’emprar-la. Era la seva espasa.

El drac tornà a parlar, però l’Arren no l’entenia. El noi mirà enrere cap al seu company adormit, a qui no havia despertat tot aquell tronar i bategar d’ales, i digué al drac:

—El meu senyor és fatigat; dorm.

Llavors, Orm Émbar s’arrossegà i es cargolà al fons del sot. A terra era feixuc, no pas àgil i lliure com quan volava, però hi havia una gràcia sinistra en la lenta col·locació dels seus grans peus acabats en urpes, i en la manera de doblar la cua espinosa. Un cop allà arronsà les potes sota el cos, aixecà el cap enorme, i restà immòbil: com un drac esculpit al casc d’un guerrer. L’Arren era conscient dels seus ulls grocs, a no més de deu peus, i de la lleugera fortor de cremat que flotava al seu voltant. No era una pudor de carronya; era seca i metàl·lica, en consonància amb les olors suaus del mar i de la sorra salada; una olor neta, salvatge.

El sol s’aixecà més amunt i caigué sobre els flancs d’Orm Émbar, i la criatura cremà com un drac fet de ferro i or.

En Ged encara dormia, relaxat, fent tant cas d’Orm Émbar com un camperol adormit en fa del seu gos.

Així va transcórrer una hora, i l’Arren, en obrir els ulls sobtadament, s’adonà que el mag s’havia incorporat a la seva vora.

—T’has acostumat tant als dracs que t’adorms entre llurs potes? —digué en Ged, i rigué, i badallà. Llavors s’alçà i parlà a Orm Émbar en la parla dels dracs.

Abans que Orm Émbar respongués, ell també badallà, potser de son, potser en rivalitat, i aquella fou una visió que pocs han viscut per recordar: les fileres de dents blanques i groguenques, llargues i esmolades com espases; la llengua bífida, vermella, de foc, llarga com dues vegades el cos d’un home; la caverna fumejant de la gola.

Orm Émbar parlà, i en Ged estava a punt de respondre, quan tots dos es giraren per mirar l’Arren. Havien sentit, clarament enmig del silenci, el frec sord de l’acer a la beina. L’Arren mirava cap al caire de la duna a l’esquena del mag, i tenia l’espasa a punt, preparada a la mà.

Allà brillant, il·luminat per la llum del sol, amb el vent feble que li movia lleugerament la roba, es dreçava un home. Romania immòbil com una figura esculpida, excepte pel lleu moviment de la vora i de la caputxa de la seva capa fina. Tenia els cabells llargs i negres, que li queien en una massa de rissos brillants; era cepat d’espatlles i alt, un home fort, atractiu. Els seus ulls semblaven mirar lluny per damunt seu, cap al mar. Somreia.

—A Orm Émbar el conec —digué—. I a tu també et conec, tot i que has envellit des que et vaig veure per darrera vegada, Esparver. Ara ets Arquemag, m’han dit. Has esdevingut gran, a més a més de vell. I portes amb tu un jove servent: un aprenent de mag, sens dubte, un d’aquells que aprenen saviesa a l’illa dels Savis. Que hi feu vosaltres dos aquí, tan lluny de Roke i dels murs invulnerables que protegeixen els mestres de tot mal?

—Hi ha escletxes en murs més grans que aquells —digué en Ged, posant les dues mans a la vara i mirant amunt cap a l’home—. Però, no vols venir a nosaltres en carn, perquè puguem saludar a qui hem cercat durant molt de temps?

—En carn? —repetí l’home, i tornà a somriure—. És la mera carn, el cos, la carn del carnisser, de tanta importància entre dos mags? No, deixa que ens trobem ment a ment, Arquemag.

—Em penso que això no ho podrem fer. Noi, guarda la teva espasa. No és més que un missatge, una aparició; no és un home veritable. És com si desembeinessis la fulla contra el vent. A Hàvnor, quan tenies els cabells blancs, t’anomenaves Cob. Però això era només un nom d’ús. Com t’hem de dir quan et trobem?

—Em direu Senyor —replicà l’alta figura al límit de la duna.

—Sí, i què més?

—Rei i Amo.

En sentir això, Orm Émbar esbufegà amb un so fort i terrible i li resplendiren els ulls enormes; però girà el cap lluny de l’home, i s’aclofà encongit a les seves petjades, com si no es pogués moure.

—I on arribarem a tu, i quan?

—Al meu domini, i quan jo ho desitgi.

—Molt bé —digué en Ged, i alçant la vara la mogué una mica cap a l’home alt, i l’home desaparegué, com la flama d’una espelma que hom bufa.

L’Arren continuava mirant fixament, i el drac es dreçà poderosament sobre les quatre potes tortes, amb les escates que li repicaven com el metall i contorçant els llavis, que deixaven les dents al descobert. Però el mag tornà a repenjar-se a la seva vara.

—Només era un missatge. Una presentació o imatge de l’home. Pot parlar i sentir, però no té cap poder, excepte el que li pugui donar la nostra por. I ni tan sols és veritable en aparença, a menys que ho desitgi qui l’envia. No hem vist la seva aparença real, em sembla.

—És a prop, penseu?

—Els missatges no creuen l’aigua. És a Sélidor. Però Sélidor és una illa gran: més ampla que Roke o Gont, i gairebé tan llarga com Enlad. Potser el cercarem llargament.

Aleshores el drac parlà. En Ged escoltà i es girà cap a l’Arren.

—Això diu el Senyor de Sélidor: «He tornat a la meva terra, i no la deixaré més. Jo trobaré el Descreador i t’hi portaré, i, així junts, el podrem anul·lar». I no he dit que quan un drac cerca una cosa, la troba?

I tot seguit, en Ged s’inclinà amb un genoll en terra davant la gran criatura, com un vassall s’agemoleix davant un rei, i li donà les gràcies en la seva llengua. L’alè del drac, tan a prop, arribava calent sobre el seu cap inclinat.

Orm Émbar arrossegà el seu pes escamós una vegada més per pujar a la duna, bategà d’ales i s’enlairà.

En Ged s’espolsà la sorra de la roba, i digué a l’Arren:

—Ara m’has vist agenollar-me. I potser em veuràs agenollar-me una vegada més, abans del final.

L’Arren no preguntà què volia dir; en llur llarga companyonia havia après que hi havia raó en la reserva del mag. Tot i que en aquelles paraules li semblà veure-hi un mal presagi.

Travessaren la duna una vegada més cap a la platja, per assegurar-se que la barca era ben amunt, lluny de l’abast de la marea o de la tempesta; i per agafar-hi unes capes per passar la nit i tot el menjar que els quedava. En Ged s’aturà per un moment vora la proa lleugera que l’havia dut arreu de mars estranys durant tant de temps, tan lluny; hi posà la mà al damunt, però no hi deixà cap encanteri, ni digué cap paraula. Llavors es dirigiren terra endins, cap al nord, una vegada més, en direcció a les muntanyes.

Caminaren tot el dia i, al vespre, acamparen vora un rierol que baixava fent tombs i voltes, cap als llacs ofegats de canyes i cap als maresmes. Malgrat ser ple estiu el vent que bufava de l’oest era fresc, venia dels Confins interminables, sense terra, del mar Obert. Hi havia una boira que entelava el cel, i no lluïa cap estel per damunt les muntanyes on mai no havia brillat cap foc de llar ni cap llum de finestra.

En la foscor, l’Arren es despertà. Llur petit foc era apagat, però la lluna de l’oest il·luminava la terra amb una llum grisa i boirosa. A la vall del rierol i per damunt el turó hi havia gran multitud de gent, tots quiets, tots silents, amb les cares girades cap a en Ged i l’Arren. Llurs ulls no reflectien la llum de la lluna.

L’Arren no s’atreví a parlar, però posà la mà al braç d’en Ged. El mag es bellugà i s’incorporà dient:

—Què hi ha? —I, seguint la mirada de l’Arren, veié la gentada silenciosa.

Tots portaven robes fosques, homes i dones per un igual. En aquella llum feble les seves cares no es veien amb claredat, però a l’Arren li semblà que, entre aquells que eren més a prop d’ells a la vall, a l’altra banda del rierol, n’hi havia alguns que ell coneixia, encara que no podia dir-ne els noms.

En Ged s’alçà, mentre la capa li queia. La cara i els cabells i la camisa li brillaven amb pal·lidesa d’argent, com si la llum de la lluna s’hagués concentrat en ell. El mag estengué el braç fent un gran gest i digué en veu alta:

—Oh vosaltres, que heu viscut, aneu en llibertat! Jo trenco el lligam que us atura: Anvassa mane harw pennodathe!

Per un moment romangué quieta, aquella multitud de gent silent. Després es girà i s’allunyà lentament, i semblà que caminava cap a la foscor grisa, i desaparegué.

En Ged s’assegué. Respirà profundament. Mirà l’Arren, i li posà la mà sobre l’espatlla, i el seu tacte era càlid i ferm.

—No hi ha res a témer, Lébannen —digué, suaument, burleta—. Només eren els morts.

L’Arren assentí amb el cap, encara que li petaven les dents i tenia fred al moll dels ossos.

—Com van… —començà, però la mandíbula i els llavis encara no l’obeïen. En Ged l’entengué.

—Han vingut obeint la seva crida. Això és el que ell promet: vida eterna. A un mot seu poden retornar. A la seva ordre han de caminar pels turons de la vida, encara que no puguin bellugar un bri d’herba.

—Ell és… aleshores ell també és mort?

En Ged féu que no amb el cap, pensatiu.

—Els morts no poden fer venir els morts de tornada al món. No, ell té els poders d’un home vivent; i més… Però si algú ha pensat seguir-lo, ell els ha enganyats. Es guarda el poder per a si mateix. Juga a Rei dels Morts; i no només dels morts… Però aquests eren només ombres.

—No sé per què els tinc por —digué l’Arren, avergonyit.

—Els tens por perquè tems la mort, i amb raó: perquè la mort és terrible, i ha de ser temuda —digué el mag. Posà més llenya al foc, i bufà les brases que quedaven sota les cendres. Sorgí una petita flamarada de brillantor als tanys de brossa, una llum que l’Arren agraí—. I la vida és també una cosa terrible —afegí en Ged—, que ha de ser temuda, i lloada.

Tots dos van restar asseguts, embolcallant-se bé amb les capes. Restaren en silenci una estona. Llavors en Ged parlà amb molta gravetat.

—Lébannen, no sé pas el temps que ell ens pot estar fent la guitza aquí, amb missatges i amb ombres. Però tu saps on anirà, a la fi.

—A la terra fosca.

—Sí. Entre ells.

—Ara els he vist. Aniré amb vós.

—És la fe en mi que t’empeny? Pots confiar en el meu amor, però no confiïs en la meva força. Perquè em penso que he trobat el meu rival.

—Aniré amb vós.

—Però si sóc vençut, si s’acaba el meu poder o la meva vida, no puc guiar-te per tornar; no pots tornar sol.

—Tornaré amb vós.

En sentir això, en Ged digué:

—Arribes a la teva homenia a les portes de la mort. —I aleshores digué aquella paraula o nom amb què el drac havia anomenat dues vegades l’Arren, pronunciant-la molt baixet—: Agni…, Agni Lébannen.

Després no parlaren més; de seguida tornaren a tenir son, i s’estiraren vora el petit foquet.

L’endemà al matí continuaren caminant, cap al nord i cap a l’oest; havia estat una decisió de l’Arren, no d’en Ged, que li havia dit:

—Escull el nostre camí, noi; els camins a mi em són tots igual.

No anaven pas de pressa, perquè no tenien cap objectiu, sinó que esperaven algun senyal d’Orm Émbar. Van seguir la carena de muntanyes més baixa i perifèrica, des d’on es continuava veient gairebé sempre l’oceà. L’herba era seca i curta, i es vinclava i revinclava sempre amb el vent. Les muntanyes s’alçaven, daurades i llòbregues, a llur dreta, i a l’esquerra tenien els maresmes i el mar de ponent. En una ocasió veieren cignes que volaven, molt lluny cap al sud. I en tot aquell dia no divisaren cap altra criatura vivent. A l’Arren li anà creixent a dins al llarg de tot el dia una mena de cansament provocat per la por, un esperar el pitjor. I congrià la impaciència i una còlera somorta. Després d’hores de silenci, digué:

—Aquesta terra és tan morta com la mateixa terra de la mort!

—No diguis això —digué secament el mag. Continuà caminant una estona i aleshores prosseguí, amb veu canviada—: Mira aquesta terra; mira al teu voltant. Aquest és el teu regne, el regne de la vida. Aquesta és la teva immortalitat. Mira les muntanyes, les muntanyes mortals. Elles no perduren per sempre. Les muntanyes cobertes d’herba vivent, i els rierols d’aigua corrent… En tot el món, en tots els mons, en tota la immensitat del temps, no hi ha cap rierol igual que aquests, que neixen, freds, de la terra on cap ull no els veu, i corren a través de la llum del sol i de les tenebres cap al mar. Són profundes les fonts de l’ésser, més profundes que la vida, que la mort…

S’aturà; però als seus ulls, quan mirava l’Arren i les muntanyes il·luminades pel sol, hi havia un gran amor, dolorós, sense paraules. I l’Arren ho veié, i en veure-ho, el veié a ell, el veié sencer per primera vegada, tal com era.

—No sé dir el que vull dir —digué en Ged, trist.

Però l’Arren pensà en aquell primer moment al Pati de la font, en l’home que s’havia agenollat vora l’aigua que en brollava; i l’omplí una joia tan clara com aquella aigua recordada. Mirà el seu company i digué:

—He donat el meu amor a allò que mereix amor. No és aquest el regne, i la font que mai no deixa de brollar?

—Sí, noi —digué en Ged, suaument, i amb dolor.

Continuaren junts en silenci. Però ara l’Arren veia el món amb els ulls del seu company, i veia l’esplendor vivent que es revelava al seu entorn a la terra muda i desolada, com per un poder d’encantament més gran que qualsevol altre, a cada bri de l’herba moguda pel vent, a cada ombra, a cada pedra. Així, quan hom és en un lloc estimat per darrera vegada abans d’un viatge sense retorn, ho veu tot complet, i real, i amat, com mai no ho havia vist abans i com mai no ho tornarà a veure.

Quan arribà el vespre s’aixecaren a l’oest unes línies atapeïdes de núvols, portades des del mar per grans vents, que cremaren amb gran brillantor davant el sol, envermellint-lo mentre es ponia. Mentre buscava llenya per al foc en una petita vall, en aquella claror vermella, l’Arren alçà la vista i veié un home dret a menys de deu peus. El seu rostre es veia borrós i estrany, però l’Arren el reconegué, el tintorer de Lorbànery, en Sopli, que era mort.

Al darrere n’hi havia d’altres, tots amb cares tristes, de mirada fixa. Semblava que parlessin, però l’Arren no podia sentir llurs paraules, només una mena de murmuri que el vent de l’oest s’emportava. Alguns s’aproparen lentament a ell.

El noi s’incorporà i els mirà, i mirà altra vegada en Sopli; i aleshores es girà d’esquena, i s’ajupí, i agafà un altre bastonet per a la llenya, encara que les mans li tremolaven. Afegí el bastó al pilot, i n’agafà un altre, i un altre. Llavors es dreçà, i mirà enrere. A la vall no hi havia ningú, només la llum vermella que cremava a l’herba. El noi tornà cap a en Ged, i deixà a terra el pilot de llenya, però no digué res del que havia vist.

Tota aquella nit, a la foscor boirosa d’aquella terra òrfena d’ànimes vivents, quan es despertava d’un son inquiet sentia al seu voltant la fressa de les ànimes dels morts. Enfortia la seva voluntat, i no escoltava, i tornava a dormir.

Tant ell com en Ged es llevaren tard, quan el sol, ja a més d’un pam per damunt les muntanyes, s’alliberava a la fi de la boira i il·luminava la terra freda. Mentre menjaven llur petit àpat del matí vingué el drac, voletejant damunt ells en l’aire. De les seves mandíbules sortien dolls de foc, i dels seus narius vermells, fum i espurnes. Però no deia res, malgrat que en Ged el saludà, cridant en la seva llengua:

—L’heu trobat, Orm Émbar?

El drac tirà el cap enrere i corbà estranyament el cos, furgant el vent amb les seves urpes esmolades. Llavors sortí volant veloçment cap a l’oest, i girà el cap enrere per mirar cap a ells mentre volava.

En Ged agafà la seva vara, i donà un cop fort a terra.

—No pot parlar —digué—. No pot parlar! Les paraules de la Creació li han estat preses, i és com un escurçó, com un cuc sense llengua, la seva saviesa és muda. Però pot guiar, i nosaltres el podem seguir! —Es posaren les bosses lleugeres a l’esquena i caminaren veloçment a través de les muntanyes, seguint el vol d’Orm Émbar.

Recorregueren vuit milles o més, sense alentir aquell primer pas lleuger i regular. Ara el mar es veia a banda i banda, i caminaven per una llarga carena en pendent que baixava a la fi entre canyes seques i bancs de rierol sinuosos cap a una platja de sorra en forma de mig cercle, de color d’ivori. Era el cap més a l’oest de totes les terres, la fi de la terra.

Orm Émbar s’ajupí en aquella sorra d’ivori, amb el cap abaixat com un gat irat; i el seu alè era un esbufec de foc. Una mica més enllà, davant seu, entre ell i els trencants baixos i llargs de la mar, hi havia una cosa que semblava una cabana o un recer, blanc, com si fos construït de la fusta que arriba a la deriva, descolorida pel pas del temps. Però no hi havia fusta que arribés a la deriva en aquella costa, que no està de cara a cap altra terra. A mesura que s’apropaven, l’Arren veié que les parets esgavellades eren fetes de grans ossos: ossos de balena, pensà primer, i aleshores veié els triangles blancs amb puntes esmolades com ganivets, i va saber que eren els ossos d’un drac.

Hi arribaren. La llum del sol sobre el mar brillava entre les escletxes dels ossos. La llinda de la porta era un os de la cuixa, més llarg que un home. A sobre hi havia un crani humà, que esguardava amb els ulls buits les muntanyes de Sélidor.

S’hi aturaren, i mentre miraven amunt cap al crani, de sota d’ell sortí, per la porta, un home. Portava una armadura de bronze daurat, a la manera antiga; estava esquinçada com per cops de destral, i la beina enjoiada de la seva espasa era buida. Tenia un rostre sever, amb les celles negres arcades i el nas estret; els seus ulls eren foscos, intensos, i tristos. Tenia ferides als braços, i a la gola, i al costat; ja no sagnaven, però eren ferides mortals. Romania dempeus, dret i quiet, i els mirava.

En Ged féu un pas cap a ell. S’assemblaven una mica, així, cara a cara.

—Vós sou Érreth-Akbe —digué en Ged—. L’altre l’esguardà fixament, i assentí amb el cap una vegada, però no parlà.

—Fins i tot vós, fins i tot vós heu d’obeir-lo —la veu d’en Ged ressonava amb ira—. Oh mon senyor, el millor i el més valent de tots nosaltres, descanseu en el vostre honor i en la mort! —I en Ged aixecà les mans i les féu baixar amb un gran gest, dient altra vegada aquelles paraules que havia dit a les multituds dels morts. Les seves mans deixaren a l’aire, darrere seu i per un moment, un ample rastre brillant. Quan aquest desaparegué, l’home de l’armadura havia desaparegut, i només el sol brillava a la sorra on ell havia estat.

En Ged donà un cop a la casa d’ossos amb la seva vara, i la casa caigué i desaparegué. No en quedà res més que una gran costella que sortia de la sorra.

El mag es girà cap a Orm Émbar.

—És aquí, Orm Embar? És aquest el lloc?

El drac obrí la boca i féu un enorme xiulet sufocat.

—Aquí, a la darrera costa del món. Així sigui! —Llavors, agafant la seva vara negra de fusta de teix amb la mà esquerra, en Ged obrí els braços fent un gest d’invocació, i parlà. Malgrat parlar en la llengua de la Creació, l’Arren l’entengué, a la fi, com tots els que senten aquella invocació l’han d’entendre, perquè té poder sobre tot—: Ara et faig venir aquí, enemic meu, davant els meus ulls i en carn, i t’ordeno per la paraula que no serà dita fins a la fi del temps, que vinguis!

Però allà on hauria d’haver estat dit el nom d’aquell a qui es cridava, en Ged només digué: «Enemic meu».

Seguí un silenci, com si el so del mar hagués marxat. A l’Arren li semblà que el sol es feia borrós i empal·lidia, encara que brillava ben alt sobre un cel clar. Sobre la platja vingué una foscor, com si hom mirés a través d’un vidre fumat; ben bé davant d’en Ged tot es féu molt fosc, i era difícil de veure què hi havia. Era com si no hi hagués res, res que la llum pogués il·luminar, una informitat.

Sobtadament, en sortí un home. Era el mateix home que havien vist a la duna, de cabells negres i braços llargs, àgil i alt. Ara portava una vara o fulla llarga d’acer, gravada tot al llarg amb runes, i l’home l’empunyà cap a en Ged mentre l’afrontava. Però hi havia quelcom d’estrany en la mirada dels seus ulls, com si fossin enlluernats pel sol i no hi poguessin veure.

—Vinc —digué—, per la meva pròpia voluntat, i a la meva manera. No pots cridar-me, Arquemag. No sóc cap ombra. Sóc viu. Només jo sóc viu! Tu et penses que ets viu, però t’estàs morint, morint. Saps què és això que porto? És la vara del mag Gris; el que féu callar en Nèreger; el mestre del meu art. Però ara sóc jo, el mestre. I ja n’he tingut prou de fer jocs amb tu. —Dit això, allargà de sobte la fulla d’acer per tocar en Ged, que romania palplantat com si no es pogués moure, ni pogués parlar. L’Arren era a un pas rere seu, i tota la seva voluntat era de moure’s, però no podia ni bellugar-se, ni tan sols podia dur la mà a l’empunyadura de l’espasa, i tenia la veu ennuegada a la gola.

Però per damunt en Ged i l’Arren, per damunt els seus caps, enorme i ardent, el gran cos del drac es llançà en un gran salt, i caigué amb tota la seva força damunt l’altre, de manera que la fulla d’acer encantada penetrà el pit d’escates del drac en tota la seva llargada: però l’home caigué sota el seu pes i quedà esclafat i cremat.

Orm Émbar s’alçà altra vegada de la sorra i, arquejant l’esquena i bategant les seves ales barbades, vomità gotes de foc, i xisclà. Provà de volar, però no podia. Pervers i fred, el metall se li havia clavat al cor. El drac s’ajupí, i la sang brollà, negra i verinosa, en forma de vapor, de la seva boca; i el foc moria als seus narius, fins que aquests esdevingueren dos clots de cendra. I el drac aclofà el seu gran cap damunt la sorra.

Així morí Orm Émbar on havia mort el seu avantpassat Orm, sobre els ossos d’Orm colgats sota la sorra.

Però allà on havia caigut sobre el seu enemic, esclafant-lo, hi havia quelcom de lleig i arrugat, com el cos assecat d’una gran aranya a la seva teranyina. Havia estat cremat per l’alè del drac, i esclafat pels seus peus acabats en urpes. Però, mentre l’Arren mirava, es mogué. S’arrossegà i s’allunyà una mica del drac.

La cara s’aixecà cap a ells. Ja no hi quedava res d’atractiu; només la ruïna, l’edat que sobreviu l’edat i la vellesa. La boca era pansida. Els forats dels ulls, buits, i havien estat buits d’ençà molt temps. Així, en Ged i l’Arren veieren a la fi el rostre vivent de llur enemic.

Es girà. Els braços cremats i ennegrits s’allargaren, i en ells s’aplegà una foscor, aquella mateixa foscor informe que s’inflava i feia empal·lidir la llum del sol. Entre els braços del Descreador hi havia una mena d’arcada o una porta d’entrada, encara que borrosa i sense forma; i a través d’ella no es veia ni oceà ni sorra pàl·lida, sinó un llarg pendent de foscor que baixava cap a les tenebres.

Cap allà anà la figura esclafida, arrossegant-se; i quan arribà a la foscor semblà dreçar-se de sobte, i moure’s amb lleugeresa, i hi desaparegué.

—Vine, Lébannen —digué en Ged, posant la mà dreta al braç del noi; i avançaren cap a la terra seca.