IV
LLUM DE MÀGIA

Seca, tenia la boca seca. Tenia el gust de la pols a la boca. Els seus llavis eren coberts de pols.

Sense aixecar el cap del terra esguardà el joc d’ombres. Hi havia ombres grans que es movien i s’ajupien, que s’inflaven i s’encongien, i d’altres més pàl·lides que corrien per les parets i el sostre veloçment i que se’n burlaven. Hi havia una ombra al racó, i una ombra a terra, i cap d’aquestes dues no es movia.

La part del darrere del cap li començà a fer mal. Al mateix temps, el que veia li arribà amb claredat a la ment, en una llambregada, congelat en un instant: en Llebre caigut en un racó amb el cap sobre els genolls, l’Esparver estenallat d’esquena, un home que se li agenollava al damunt, un altre que llançava peces d’or en una bossa, un tercer que s’ho mirava dempeus. El tercer home portava una llanterna en una mà i una daga a l’altra, la daga de l’Arren.

Si parlaven, no els sentia. Només sentia els seus pensaments, que li digueren immediatament i sense dubtes què havia de fer. Els obeí tot seguit. S’arrossegà endavant molt lentament, unes poques polzades, allargà ràpidament la mà esquerra i agafà la bossa dels diners, es posà dempeus d’un salt, i es dirigí cap a les escales fent un crit ronc. Es llançà escales avall en la ceguesa de la foscor sense fer cap pas en fals, sense ni tan sols sentir els esglaons sota els seus peus, com si estigués volant. Enfilà el carrer i corregué a tota velocitat cap a les tenebres.

Les cases eren grans masses negres contra els estels. La llum de les estrelles brillava pàl·lidament per damunt el riu, a la seva dreta, i encara que no podia distingir cap a on es dirigien els carrers, en podia esbrinar les cruïlles, i així tombar i guanyar avantatge. El seguien, els podia sentir al seu darrere, no gaire enrere. Anaven descalços, i la seva respiració panteixant se sentia amb més força que llurs passos. Si hagués tingut temps de fer-ho el noi hauria rigut; finalment sabia què era sentir-se caçat en comptes de caçador, sentir-se com qui porta tota la persecució: la presa. Allò volia dir ésser sol, i ésser lliure. Tombà a la dreta i travessà ajupit un pont amb parapets, es ficà en un carrer lateral, tombà una cantonada, tornà a la vora del riu, el seguí una estona i travessà un altre pont. Les seves sabates feien molt de soroll sobre les pedres del paviment, era l’únic so en tota la ciutat; el noi s’aturà al contrafort del pont per deslligar-se-les, però els cordills s’havien fet un nus, i els caçadors no l’havien perdut. La llanterna brillà un segon per damunt el riu, i aquells peus pesants, suaus, veloços, s’aproparen. No se’n podia desempallegar, només podia córrer més que ells, continuar endavant, anar més enllà, i allunyar-los de la cambra polsosa, ben lluny… Juntament amb la daga li havien tret l’abric, i ara anava en mànigues de camisa, lleuger i acalorat, amb el cap que li ballava i aquell mal al darrere que li feia punxades i més punxades a cada pas, i corria, i corria… La bossa el destorbava. La llançà de sobte al terra, una moneda solta en sortí volant i caigué sobre les pedres fent un dring metàl·lic net i clar.

—Aquí teniu els vostres diners! —cridà, amb la veu ronca mentre s’esforçava per respirar. Continuà corrent. I tot de sobte el carrer s’acabà. No hi havia més carrers que creuessin, ni més estels al seu davant, havia entrat en un atzucac. Sense aturar-se féu mitja volta i corregué cap als seus perseguidors. La llanterna ballava salvatgement davant els seus ulls, i el noi cridà en desafiament quan s’enfrontà als seus perseguidors.

Davant seu hi havia una llanterna que oscil·lava endavant i endarrere, un pàl·lid puntet de llum en una gran grisor que es movia. El noi el fità durant molta estona. Es féu més pàl·lid, i a la fi una ombra hi passà per davant; quan l’ombra continuà el seu camí, la llum havia desaparegut. Li sabé una mica de greu per ella; o potser li sabia greu per ell mateix perquè sentia que ara havia de despertar-se.

La llanterna, morta, encara oscil·lava contra el pal del qual penjava. A tot el voltant, el mar esdevenia més brillant amb el sol que despuntava. Tocava un tambor. Els rems cruixien feixugament, regularment; la fusta del vaixell gemegava i grinyolava en un centenar de petites veus; un home dalt la proa cridà quelcom als mariners que tenia al seu darrere. Els homes encadenats amb l’Arren al banc posterior estaven tots callats. Cadascun portava una anella de ferro al voltant de la cintura, i manilles als punys, i aquests dos lligams eren units mitjançant una cadena curta i gruixuda als de l’home següent; el cinturó de ferro també era encadenat a un pern de la coberta, de manera que l’home podia seure, o ajupir-se, però no podia posar-se dret. Eren massa a prop els uns dels altres per ajeure’s a terra, amuntegats dins la petita bodega del vaixell de mercaderies. L’Arren era al racó del portell de babord. Si aixecava el cap ben amunt, tenia els ulls arran de la coberta que quedava entre la bodega i la borda, d’un parell de peus d’amplada.

No recordava gaire res de la nit passada excepte la persecució i el carrer sense sortida. Havia lluitat, i l’havien fet caure, l’havien agafat, i l’havien portat a algun lloc. Un home amb una estranya veu xiuxiuejant havia parlat; hi havia hagut un lloc semblant a una farga, amb un foc de farga vermell que saltava… no ho recordava bé. Sabia, però, que aquest era un vaixell d’esclaus, i que l’havien empresonat per vendre’l.

Això no li feia res. Tenia massa set. El cos i el cap li feien mal. Quan el sol sortí, la llum disparà llances doloroses contra els seus ulls.

Cap a mig matí els van donar un quart de pa a cadascun i un glop llarg d’un flascó de cuiro, que va dur als seus llavis un home amb rostre de faccions anguloses, dur. Portava al coll una cinta gruixuda de cuiro incrustada amb or, com el collar d’un gos, i quan l’Arren el sentí parlar en reconegué la veu feble, estranya, xiuxiuejant.

El beure i el menjar reconfortaren l’abatiment del seu cos durant una estona i li aclariren el cap. Mirà per primera vegada les cares dels seus companys esclaus, tres a la seva fila i quatre darrere, molt a prop. Alguns seien amb el cap sobre els genolls aixecats; un restava caigut cap endavant, malalt o drogat. El que seia al costat de l’Arren era un home d’uns vint anys o més, amb una cara ampla i plana.

—On ens porten? —li digué l’Arren.

El seu company el mirà, llurs cares es trobaven a menys d’un peu, i somrigué, arronsant el muscles, de manera que l’Arren pensà que volia dir que no ho sabia; però aleshores l’home mogué els braços emmanillats com si volgués gesticular, i obrí la boca encara somrient tot mostrant-li, allà on hauria hagut de tenir la llengua, només una arrel negra.

—A Showl —digué un darrere l’Arren, i un altre afegí:

—O al mercat d’Àmrun —i llavors l’home amb el collar, que semblava ésser a tot arreu del vaixell, s’inclinà per damunt la bodega i xiuxiueja amenaçadorament.

—Quiets, si no voleu ser carnada dels taurons —i tots van romandre quiets.

L’Arren provà d’imaginar-se aquells llocs: Showl, el mercat d’Àmrun. Allà venien esclaus. Els exhibien davant els compradors, sens dubte, com els bous o els bens que es venien a la plaça del mercat a Berila. Ell seria allà dempeus, cobert de cadenes. Algú el compraria, i se l’emportaria a casa, i li donarien una ordre; i ell refusaria d’obeir-la. O obeir, i mirar de fugir. I el matarien, d’una manera o de l’altra. No era que la seva ànima es rebel·lés en pensar en l’esclavitud, estava massa malalt i desconcertat per fer-ho; era senzillament que sabia que no ho podria fer, que en una setmana o dues moriria o el matarien. Malgrat que ho veia i ho acceptava com a fet, li feia por, o sigui que deixà de pensar en el futur. Mirà avall, a l’empostissat pudent i negre de la bodega, entre els seus peus, i sentí l’escalfor del sol a les espatlles nues, i sentí que la set li assecava la boca i li estrenyia la gola una altra vegada.

El sol es pongué, i vingué la nit clara i freda. Els estels brillants sortiren. El tambor tocava com un cor lent, tot mantenint el ritme dels rems, perquè no hi havia un bri d’aire. Ara el fred esdevingué la pitjor desgràcia. L’esquena de l’Arren obtenia una mica d’escalfor de les cames arronsades de l’home que seia al seu darrere, i el costat esquerre del seu cos del mut que li seia al costat, tot encorbat, taral·lejant un ritme de grunys tots en la mateixa nota. Els remers canviaren de torn, el tambor tornà a sonar. L’Arren havia desitjat la foscor, però no podia dormir; els ossos li feien mal, i no podia canviar de posició. Seia amb tot el cos adolorit, i tremolava, assedegat, mirant amunt als estels, que saltaven arreu del cel a cada moviment que feien els remers, per lliscar de bell nou a la seva posició, i hi restaven quiets, per tornar a saltar, i a lliscar, i a aturar-se…

L’home amb el collar i un altre eren dempeus entre la bodega i el masteler; la petita llanterna que oscil·lava dalt el pal els enviava raigs de llum, i els dibuixava la silueta dels caps i les espatlles.

—Boira, cul de porc —digué la veu feble i odiosa de l’home del collar—, què hi fa una boira als estrets del Sud en aquesta època de l’any? Maleïda sort!

El tambor tocava. Els estels saltaven, lliscaven, s’aturaven. Al costat de l’Arren l’home sense llengua tremolà de sobte, aixecà el cap, i deixà anar un xiscle de malson, un soroll terrible, informe.

—A callar! —bramà el segon home de vora el masteler. El mut tornà a tremolar i callà, mastegant amb les mandíbules.

Furtivament, els estels lliscaren endavant cap al no-res.

El pal del masteler tentinejà i desaparegué. Una manta freda i grisa semblà cobrir l’esquena de l’Arren. El tambor vacil·là, i llavors reprengué el ritme, però més lentament.

—Espessa com la llet quallada —digué la veu ronca des d’algun lloc per sobre l’Arren—. Vosaltres continueu amb el ritme! No hi ha bancs de sorra en vint milles! —De la boira aparegué un peu callós i ple de cicatrius, que s’aturà per un instant prop de la cara de l’Arren, i després, amb un pas, desaparegué.

Dins la boira no hi havia cap sensació de moviment endavant, només la del bransoleig i de l’estrebada dels rems. El batec del tambor que marcava el ritme s’esmorteí. Feia un fred apegalós. La boira, condensant-se als cabells de l’Arren, baixà fins a ficar-se-li als ulls; el noi provà de llepar-ne les gotes amb la llengua, i respirà l’aire moll amb la boca oberta, en un intent per apaivagar la set. Però li petaven les dents. El metall fred d’una cadena li penjava contra la cuixa, i, allà on tocava, cremava com el foc. El tambor tocà, i tocà, i s’aturà.

Silenci.

—Manteniu el ritme! Què és el que passa? —bramulà la veu ronca, xiulejant, des de la proa. Cap resposta.

El vaixell girà una mica sobre el mar quiet. Més enllà de la borda confusa no hi havia res: el buit. Quelcom gratà el costat de la nau. El soroll ressonà, estrany, en aquell silenci i en aquella foscor morts.

—Hem tocat fons —xiuxiuejà un dels presoners, però el silenci apagà la seva veu.

La boira esdevingué brillant, com si al seu interior hi anés a esclatar una llum. L’Arren veié els caps del homes encadenats vora seu molt clarament, petites gotes d’humitat brillaven en llurs cabells. Una altra vegada la nau es balancejà, i el noi forçà el cos cap amunt tant com li permetien les cadenes, tot estirant el coll per veure què hi havia més endavant al vaixell. La boira fulgurava per damunt la coberta com la lluna rere un núvol prim, freda i radiant. Els remers seien com estàtues de pedra. La tripulació estava dreta al coll de la nau, els ulls els brillaven una mica. Tot sol a babord hi havia un home, i era d’ell que venia la llum, de la cara, i de les mans, i de la vara que cremava com plata fosa.

Als peus de l’home radiant hi havia una forma fosca ajupida.

L’Arren provà de parlar, i no va poder. Vestit en aquella majestat de llum l’Arquemag se li acostà, i s’agenollà sobre la coberta. L’Arren sentí el contacte de la seva mà, i sentí la seva veu. El noi s’adonà que es desfeien els lligams que duia als punys i al cos; tot al llarg de la bodega se sentia el carrau de les cadenes. Però cap home no es movia; només l’Arren intentà posar-se dempeus però no va poder, perquè tenia el cos garratibat d’haver romàs immòbil tant de temps. La mà forta de l’Arquemag li agafava el braç, i amb aquell ajut el noi s’arrossegà fora de la bodega de mercaderies, i s’arraulí a coberta.

L’Arquemag se n’allunyà a grans passos, i l’esplendor boirosa brillà als rostres immòbils dels remers. S’aturà vora l’home que hi havia ajupit a babord.

—Jo no castigo —digué la veu dura, clara, freda com la llum freda de la màgia en la boira—. Però en nom de la justícia, Egre, en això em faré jutge: ordeno que la teva veu emmudeixi fins al dia en què trobis una paraula que valgui la pena de pronunciar.

L’Arquemag tornà al costat de l’Arren i l’ajudà a posar-se dret.

—Vinga, noi —digué, i amb el seu ajut l’Arren aconseguí de ranquejar cap endavant, i mig passar, mig caure a la barca que es balancejava allà baix, vora la nau: la Miralluny, amb la vela com l’ala d’una papallona nocturna en la boira.

En el mateix silenci i calma morta la llum anà desapareixent, i la barca girà i marxà del costat de la nau. Gairebé de sobte, la galera, la llanterna borrosa del pal del masteler, els remers immòbils, l’enorme massa negra del costat, havien desaparegut. L’Arren pensà que sentia veus que esclataven en crits, però el so era massa feble i aviat es perdé. Poc després, la boira començà a esclarissar-se i a esparracar-se, empesa pel vent en la foscor. Van sortir sota els estels i, silenciosa com una papallona nocturna, la Miralluny travessà volant la nit clara damunt la mar.

L’Esparver havia cobert l’Arren amb mantes, i li havia donat aigua; seia amb la mà posada a l’espatlla del noi quan aquest esclafí sobtadament a plorar. L’home no digué res, però hi havia una suavitat, una fermesa, en el contacte de la seva mà. Lentament, l’Arren s’anà sentint més confortat: escalfor, el moviment suau de la barca, la pau al cor.

Mirà amunt, al seu company. No quedava cap brillantor en aquell rostre bru. Gairebé no el podia veure, contra els estels.

La barca continuà volant endavant, guiada per encanteris. Les ones xiuxiuejaven com de sorpresa al llarg dels seus flancs.

—Qui és l’home del collar?

—No et moguis. Un lladre del mar, l’Egre. Porta aquest collar per amagar una cicatriu allà on una vegada li van tallar el coll. Sembla que el seu comerç ha baixat de la pirateria a l’esclavisme. Però aquesta vegada s’havia emportat el cadell de l’ós —hi havia un cert to de satisfacció a la seva veu seca, calmada.

—Com m’heu trobat?

—Fetilleria, suborn… vaig perdre el temps. No volia que s’arribés a saber que l’Arquemag i Guardià de Roke anava remenant pels tuguris de la ciutat de Hort. Voldria haver pogut mantenir la meva disfressa. Però havia de cercar aquell home i l’altre, i quan a la fi vaig descobrir que el vaixell d’esclaus havia salpat abans de l’alba, vaig perdre la paciència. Vaig agafar la Miralluny i a l’hora de calma del dia, hi vaig posar vent a la vela mitjançant les paraules i vaig fer que els rems de cada nau d’aquella badia quedessin travats als escàlems…, per algun temps… Com s’ho explicaran, això, si la fetilleria no és més que mentides i aire, ja és problema seu. Però amb les presses i la meva còlera no vaig veure el vaixell de l’Egre i el vaig deixar enrere, perquè la seva nau havia anat cap al sud-est per evitar els bancs de sorra. Tot el que vaig fer aquell dia va anar malament. No hi ha sort a la ciutat de Hort… Bé, a la fi vaig fer un encanteri de trobada, i així vaig arribar a la nau en la foscor. No hauries de dormir, ara?

—Estic bé, em trobo molt millor —una febre lleugera havia reemplaçat el refredament de l’Arren i, certament, se sentia bé; sentia el cos esllanguit, però la seva ment corria amb lleugeresa d’un pensament a un altre—. Us vau despertar de seguida? Què li va passar a en Llebre?

—Em vaig despertar amb la llum del dia; i sort que tinc el cap dur; tinc un bony i un trau com un cogombre tallat en dos rere l’orella. A en Llebre el vaig deixar en el son de la droga.

—Vaig fallar a la meva guàrdia…

—Però no pas adormint-te.

—No —l’Arren dubtà—. Era…, era…

—Eres davant meu; et vaig veure —digué estranyament l’Esparver—. I ells van entrar sense fer soroll i ens van donar un cop al cap com si fóssim bens a l’escorxador, van agafar l’or, bona roba, i l’esclau que es podria vendre, i van marxar. Era a tu qui volien, noi. Haurien pagat per tu el preu de tota una granja al mercat d’Àmrun.

—Però no me’l van donar prou fort, el cop. Em vaig despertar. I els vaig fer córrer de debò. Vaig llançar llur botí escampant-lo també per tot el carrer abans que m’acorralessin —els ulls de l’Arren brillaven.

—Et vas despertar mentre ells hi eren, i vas córrer? Per què?

—Per fer que s’allunyessin de vós —la sorpresa en la veu de l’Esparver havia ferit l’orgull de l’Arren, i el noi afegí amb orgull—: Pensava que era a vós que cercaven. Pensava que potser us matarien. Els vaig agafar la bossa perquè em seguissin, i vaig cridar, i vaig córrer. I em van seguir.

—Sí… és clar! —això fou tot el que va dir l’Esparver, cap mot de lloança, encara que va seure i rumià una estona. Aleshores digué—: No se’t va acudir que jo ja podia estar mort?

—No.

—Mata abans i roba després, és el més segur.

—No hi vaig pensar. Només vaig pensar a fer que s’allunyessin de vós.

—Per què?

—Perquè vós podíeu defensar-nos, treure’ns d’allà, si teníeu temps per despertar-vos. O almenys vós hauríeu pogut sortir. Jo era de guàrdia i vaig fallar la meva guàrdia. Vaig voler reparar la meva falta. Éreu vós que jo guardava. Vós sou el que importa. Jo vinc per fer guàrdia, o per a qualsevol cosa que us calgui…, vós sou qui ens guiarà, qui pot arribar allà on sigui que hem d’anar, i arreglar allò que no va bé.

—Ho sóc? —digué el mag—. Jo mateix també ho pensava, fins ahir a la nit. Pensava que tenia un seguidor, però jo et vaig seguir a tu, fill meu —la seva veu era freda i potser un xic irònica. L’Arren no sabia què dir. De fet, estava completament confós. Havia pensat que la seva falta, caure endut pel son o per l’enartament mentre estava de guàrdia, difícilment podia ésser reparada amb la seva proesa d’allunyar els lladres de l’Esparver: ara semblava que això darrer havia estat una ximpleria, mentre que caure en èxtasi al pitjor moment havia estat un acte d’allò més llest.

—Ho sento, senyor —digué a la fi, amb els llavis encara una mica entumits i amb dificultat per controlar un altre cop les seves ganes de plorar—, sento haver-vos fallat. I vós m’heu salvat la vida…

—I tu la meva, potser —digué secament el mag—. Qui sap? Potser en haver acabat m’haguessin tallat la gola de punta a punta. Ja n’hi ha prou d’això, Arren. Estic content que estiguis amb mi.

Llavors l’home anà cap a la caixa de provisions, i encengué la petita estufa de carbó, i s’atrafegà en alguna cosa. L’Arren continuà ajagut i contemplà els estels, i les seves emocions s’apaivagaren i la seva ment deixà de córrer. I aleshores copsà que el que havia fet, i el que no havia fet, no rebria cap judici per part de l’Esparver. Ho havia fet; l’Esparver ho acceptava com a fet. «Jo no castigo», havia dit amb veu freda a l’Egre. Però tampoc no recompensava. I, tanmateix, havia vingut a corre-cuita a través del mar només per ell, i havia posat en marxa el poder de la seva màgia; i ho tornaria a fer. S’hi podia confiar.

El mag era mereixedor de tot l’amor i de tota la confiança que l’Arren sentia per ell. Perquè el fet era que l’Esparver confiava en l’Arren. El que l’Arren feia, estava ben fet.

Ara va tornar i li allargà una tassa de vi calent, que fumejava.

—Potser això farà que t’adormis. Vés amb compte, et cremarà la llengua.

—D’on ha sortit aquest vi? Mai no havia vist cap odre de vi, a bord…

—A la Miralluny hi ha més del que l’ull veu —digué l’Esparver mentre seia al costat del noi; i l’Arren el sentí riure, breument, quasi en silenci, en la foscor.

L’Arren s’incorporà per beure el vi. Era molt bo, i refrescava el cos i l’esperit. El noi digué:

—On anem ara?

—Cap a l’oest.

—On vau anar amb en Llebre?

—A la foscor. Jo no el vaig perdre, però ell estava perdut. Errava pels límits exteriors, pels buits erms i interminables del deliri i del malson. La seva ànima gemegava com un ocell en aquells indrets terribles, com una gavina que xiscla lluny de la mar. Ell no és cap guia. Sempre ha estat perdut. Per molta habilitat i fetilleria que tingui, mai no ha vist el camí que té al seu davant, només s’ha vist a si mateix.

L’Arren no entengué res de tot allò; però ara tampoc no volia entendre-ho. Ja havia estat arrossegat una mica cap a aquella «foscor» de què parlaven els fetillers, i no volia recordar-la; no tenia res a veure amb ell. De fet, no volia adormir-se, no fos que la tornés a veure altra vegada al seu son, i s’hi trobés aquella figura fosca, una ombra que li oferia una perla, xiuxiuejant: «Vine».

—Mon senyor —digué; la seva ment corria ràpidament cap a un altre tema—, per què…?

—Dorm! —digué l’Esparver, un xic exasperat.

—No puc dormir, senyor. Em preguntava per què no vau alliberar els altres esclaus.

—Ho vaig fer. No vaig deixar ningú lligat en aquella nau.

—Però els homes de l’Egre tenien armes. Si els haguéssiu lligat a ells…

—Sí, si els hagués lligat? Només eren sis. Els remers eren esclaus encadenats, com tu. Potser ara l’Egre i els seus homes siguin morts, o bé encadenats pels altres per ser venuts com a esclaus; però els vaig deixar lliures perquè lluitessin, o pactessin. No sóc cap alliberador d’esclaus.

—Però vós sabeu que són homes dolents…

—I per això havia d’unir-me a ells? Deixar que llurs actes governin els meus actes? Jo no prendré les decisions per ells, ni deixaré que ells prenguin les meves!

L’Arren romangué en silenci, meditatiu. Aviat el mag afegí, parlant amb suavitat:

—No veus, Arren, que un acte no es, com penseu vosaltres, els joves, com una roca que hom agafa i llança, i toca o no toca el blanc, i ja està? Quan la roca s’agafa de terra esdevé més lleugera, la mà que la té és més pesant. Quan es llança responen les òrbites dels estels i, allà on toca o cau, l’univers canvia. El balanç del tot depèn de cada acte. Els vents i els mars, el poders de l’aigua i de la terra i de la llum, tot allò que fan aquests poders, i tot el que fan les bèsties i les coses verdes, és ben fet, i fet pel bé. Tots aquests poders actuen dins l’equilibri. Des de l’huracà i el bram de la gran balena a la caiguda d’una fulla seca i el vol del mosquit, tot el que ells fan és fet dins el balanç del tot. Però nosaltres, en tant que tenim poder sobre el món i sobre nosaltres mateixos, hem d’aprendre a fer el que la fulla i la balena i el vent fan seguint llur pròpia natura. Hem d’aprendre a mantenir l’equilibri. Tenint intel·ligència, no hem d’actuar en ignorància. Tenint elecció, no hem d’actuar sense responsabilitat. Qui sóc jo, tot i tenir el poder per fer-ho, per castigar i premiar, jugant així amb els destins dels homes?

—Però llavors —digué el noi, arrufant les celles cap als estels—, s’ha de mantenir l’equilibri a base de no fer res? Un home ha d’actuar, encara que no conegui totes les conseqüències del seu acte, si és que cal fer alguna cosa.

—No pateixis. Per als homes és molt més fàcil actuar que abstenir-se d’actuar. Continuarem fent el bé, i fent el mal… Però si hi tornés a haver un rei sobre tots nosaltres, i cerqués el consell d’un mag, com s’esdevenia als dies de l’antiguitat, i jo fos aquest mag, li diria: «Mon senyor, no feu res perquè sigui bo, o motiu de lloança, o noble, de fer-ho; no feu res perquè sembli bona cosa fer-ho; feu només allò que hàgiu de fer, i que no pugueu fer de cap altra manera».

Hi havia quelcom en la seva veu que féu que l’Arren es girés a esguardar-lo mentre parlava. El noi pensà que la brillantor de la llum tornava a resplendir al seu rostre, perquè hi veia el nas aguilenc i la galta marcada, i els ulls foscos, ferotges. I l’Arren el mirà amb amor però també amb por, pensant: «Està massa per damunt de mi». Però mentre el mirava a la fi s’adonà que allò sense ombres a cada línia i facció del rostre de l’home no era cap llum de màgia, cap glòria freda de fetilleria, sinó la llum mateixa: l’alba, simplement la llum natural del dia. Allí hi havia un poder més gran que el seu. I els anys no havien pas tractat l’Esparver amb més amabilitat que qualsevol altre home. Aquelles eren línies d’edat; i, a mesura que la llum esdevenia més intensa, semblava cansat. El noi badallà…

I així, contemplant, i interrogant-se, i meditant, l’Arren finalment s’adormí. Però l’Esparver romangué assegut al seu costat i esguardà l’arribada de l’alba i la sortida del sol, com qui estudia un tresor per quelcom que no hi acaba d’encaixar, una joia imperfecta, un infant malalt.