VI
LORBÀNERY

Vista a deu milles, per damunt l’aigua il·luminada pel sol, Lorbànery era verda, verda com la molsa brillant vora el marge d’una font. De prop, es trencava en fulles, i en troncs d’arbres, i en ombres, i en camins, i cases, i les cares i els vestits de la gent i la pols, i tot el que cal per formar una illa habitada pels homes. I, tot i així, per damunt de tot, era verda: perquè cada acre de l’illa que no era construït o fressat, es deixava als arbres de hurbah, baixos i de copes arrodonides, de les fulles dels quals s’alimenten els petits cucs que fan la seda que és convertida en fil i teixida després pels homes, les dones i els nens de Lorbànery. Al vespre, l’aire és ple de petits rat-penats grisos que s’alimenten dels cucs. En mengen molts, però se’ls deixa que ho facin, i els teixidors de seda no els maten pas; i és que, de fet, aquests consideren de molt mal averany que hom mati els rats-penats d’ales grises. Perquè diuen que si els éssers humans viuen dels cucs, segurament els petits rats-penats també tenen dret a viure-hi.

Les cases eren curioses, amb finestretes posades a l’atzar, i sostres de tanys de hurbah, tots verds i coberts de molsa i líquens. Havia estat una illa rica, comparada amb les illes del Confí, i això encara es podia apreciar en les cases ben pintades i ben moblades, en les grans filadores i telers de les cabanes i barraques de teixir, i en els molls de pedra de la petita badia de Sosara, on podien atracar moltes galeres mercants. Però a la badia no hi havia galeres. La pintura de les cases era vella, i no hi havia mobles nous, i la major part de les filadores i dels telers no es movien, i eren coberts de pols i tenien teranyines entre pedal i pedal, entre els ordits i els marcs.

—Fetillers? —digué el batlle del poble de Sosara, un home baix amb un rostre tan endurit i bru com les soles dels seus peus nus—. No hi ha fetillers a Lorbànery. Mai no n’hi ha hagut.

—Qui ho havia de dir? —digué l’Esparver, admirat. Seia amb vuit o nou dels vilatans, i bevia vi de baia de hurbah, d’una collita de poc cos i amarga. Per necessitat, els havia dit que es trobava al Confí del sud cercant pedra d’èmmel, però no s’havia disfressat de cap manera, ni havia disfressat el seu company, tot i que l’Arren havia deixat la seva espasa amagada a la barca, com sempre, i si l’Esparver duia la seva vara en algun lloc, no es podia veure. Al principi, els vilatans havien estat sorruts i hostils, i estaven disposats a tornar-ho a ser altra vegada en qualsevol moment; només l’autoritat i l’habilitat de l’Esparver els havia forçat a una acceptació a desgana—. Aquí deveu comptar amb homes que saben tenir bona cura dels arbres —digué ara—. Què fan quan als horts hi ha gelada tardana?

—Res —digué un home esquifit al final de la fila de vilatans. Tots seien en línia amb l’esquena arrepenjada a la paret de l’hostal, sota els ràfecs del sostre de fullam. Tot just al davant dels seus peus nus, la pluja grossa i suau d’abril queia mullant el sòl.

—El perill és la pluja, no la gelada —digué el batlle—. Podreix els capolls dels cucs. Cap home no pot impedir que caigui la pluja. Ni mai no ho ha fet —era bel·ligerant contra els fetillers i la fetilleria: alguns dels altres semblaven més melangiosos pel que feia al tema—. Quan el vell era viu no plovia mai, en aquesta època de l’any —digué un d’ells.

—Qui? El vell Mildi? Bé, però no és viu. És mort —digué el batlle.

—Li dèiem l’Hortolà —digué l’home esquifit.

—Sí. Li dèiem l’Hortolà —digué un altre. El silenci amainà, com la pluja.

L’Arren seia part de dins la finestra de l’única sala de l’hostal. Havia trobat un vell llaüt penjat a la paret, un llaüt de coll llarg i de tres cordes com els que es toquen a l’illa de la Seda, i ara el tocava, aprenent a extreure’n una música no gaire més forta que el soroll de la pluja que queia sobre el sostre.

—Als mercats de la ciutat de Hort —digué l’Esparver—, vaig veure que venien una cosa que deien que era seda de Lorbànery. Una part era seda. Però no hi havia res que fos seda de Lorbànery.

—Les estacions han estat pobres —digué l’home esquifit—. Quatre anys, cinc anys, deu fer ara.

—Cinc anys, fa, de la vigília del Guaret —digué un home vell remugant, amb to de satisfacció—, en què va morir el vell Mildi, sí, i ben mort que es va morir, i no tenia ni de bon tros l’edat que tinc jo. Es va morir la vigília del Guaret, sí.

—L’escassesa fa que pugin els preus —digué el batlle—. Per una peça de semifina tenyida de blau ara cobrem el que abans ens donaven per tres.

—Si ho cobrem. On són els vaixells? I el blau és fals —digué l’home esquifit, tot donant peu a mitja hora de discussió tocant a la qualitat dels tints que empraven a les grans barraques de teixir.

—Qui fa els tints? —preguntà l’Esparver, i s’organitzà un altre enrenou. Al final resultava que tot el procés del tintat l’havien portat els membres d’una família que, de fet, s’anomenaven a ells mateixos fetillers; però si alguna vegada havien estat fetillers ara n’havien perdut l’art, i no hi havia ningú més que l’hagués trobat, observà secament l’home esquifit. Perquè tots estaven d’acord, excepte el batlle, que els famosos tints blaus de Lorbànery i el carmí sense parió, el «foc de dracs» que lluïen les reines a Hàvnor feia molt de temps, no eren el que havien estat. Quelcom havia desaparegut. S’havien de culpar les pluges fora d’estació, o les terres per tintar, o els refinadors.

—O els ulls —digué l’home esquifit— dels homes que no saben distingir l’atzur veritable del fang blau —i mirà amb fúria cap al batlle. El batlle no recollí el desafiament; van tornar a restar en silenci.

Semblava que el vi aigualit els amargava el geni, i tenien els rostres taciturns. Ara no hi havia més soroll que la remor de la pluja sobre les innombrables fulles dels horts de la vall, i el xiuxiueig del mar més avall, al final del carrer, i el murmuri del llaüt en les tenebres, portes endins.

—Sap cantar, aquest xicot teu tan efeminat? —preguntà el batlle.

—Sí. Sap cantar. Arren; canta’ns alguna cosa, noi.

—No puc fer que aquest llaüt soni fora de l’escala menor —digué l’Arren somrient, assegut a la finestra—. Vol plorar. Què voleu sentir, amfitrions meus?

—Quelcom nou —grunyí el batlle.

El llaüt s’estremí una mica; ja li havia trobat el toc.

—Això potser sigui nou aquí —digué. I llavors cantà.

Restaren quiets: els rostres amargs i les mans i els cossos endurits pel treball. Seien quiets en aquella vesprada càlida i plujosa del sud, i escoltaven la cançó com el lament del cigne gris dels mars freds d’Éa, anhelants, desposseïts. En acabar la cançó, van romandre quiets durant una estona.

—Aquesta és una música estranya —digué un, dubtós.

Un altre, tranquil·litzat respecte a la centralitat absoluta de l’illa de Lorbànery en tot temps i espai, afegí:

—La música estrangera sempre és estranya i llòbrega.

—Oferiu-nos-en una mica de la vostra —digué l’Esparver—. A mi m’agradaria molt de sentir una estrofa alegre. El noi sempre vol cantar de vells herois morts.

—Jo ho faré —digué el que havia parlat abans, i s’aclarí una mica la veu, i començà a cantar sobre una bóta de vi sensual i amigable, i apa, som-hi tots, ara anem bé! Però ningú no es va afegir al cor, ni al som-hi tots, i la veu li va fer figa.

—Ara ja no es canta com cal —digué, empipat—. És per culpa dels joves, sempre esguerren i canvien la manera com es fan les coses, i no aprenen les velles cançons.

—No és això —digué l’home esquifit—, ja no hi ha res que sigui com cal. Ja res no va bé, ara.

—Sí, sí, sí —mig digué mig tossí el més vell—, la sort s’ha acabat. És això. La sort s’ha acabat.

Després d’allò no hi havia gaire res a dir. Els vilatans sortiren en grups de dos o de tres, fins que l’Esparver restà sol part de fora de la finestra, i l’Arren a la part de dins. I aleshores finalment l’Esparver rigué. Però no era un riure alegre.

Vingué la dona tímida de l’hostaler i els preparà uns llits a terra, i se n’anà i els dos van ajeure’s per dormir. Però les altes bigues de la cambra eren un niu de ratpenats. Durant tota la nit els rats-penats volaren entrant i sortint de les finestres sense vidres, fent xiscles aguts. Només a l’alba van tornar i es van quedar quiets, cadascun a la seva manera, formant petits farcellets grisos i ordenats que penjaven cap per avall d’una biga.

Potser fou l’enrenou dels rats-penats que va fer que l’Arren dormís intranquil. Ara ja feia moltes nits que no havia dormit a terra ferma; el seu cos no hi estava acostumat, a la immobilitat de la terra, i quan s’adormia insistia a fer-li sentir que es balancejava, i es balancejava… i aleshores el món deixava d’existir sota d’ell i es despertava amb un gran esglai. Quan a la fi aconseguí adormir-se, va somiar que era encadenat dins la bodega del vaixell del traficant d’esclaus; hi havia altres homes, amb ell, però tots eren morts. El noi es despertà més d’una vegada, lluitant per alliberar-se d’aquest somni, però, en adormir-se altre cop, immediatament tornava a entrar-hi. A la fi li semblà que era tot sol al vaixell, tot i que continuava encadenat de tal manera que no es podia moure. Llavors una veu estranya, lenta, li parlà a l’orella.

—Treu-te els lligams —deia—. Treu-te els lligams. —Aleshores el noi provà de moure’s, i es mogué: es posà dempeus. Es trobava en algun erm enorme i borrós, sota un cel feixuc. Hi havia horror a la terra, a l’aire dens, un horror immens. Aquell lloc representava la por, era la por mateixa, i ell hi havia anat a raure, i no hi havia camins. Li calia trobar el camí, però no hi havia corriols, i ell era petit, com un nen, com una formiga, i el lloc era enorme, sense fi. Intentà caminar, ensopegà, es despertà.

Ara que estava despert tenia la por dins, en lloc de trobar-se ell dins la por: i no per això aquesta era menys enorme i infinita. Se sentia ofegat per la negra foscor de la cambra, mirà el rectangle borrós que era la finestra cercant-hi els estels, però, tot i haver cessat la pluja, no n’hi havia. Romangué despert, i tenia por, i els rats-penats entraven i sortien volant amb silencioses ales de cuiro. De vegades podia sentir llurs veuetes fines just al límit de la seva orella.

El matí vingué, brillant, i es llevaren aviat. L’Esparver inquirí amb molta seriositat tocant a la pedra d’èmmel. Encara que cap dels vilatans no sabia què era la pedra d’èmmel, tots tenien les seves teories tocant al tema, i per això discutiren; i ell els escoltà, tot i que escoltava per tenir notícies de quelcom que no es referia a la pedra d’èmmel. A la fi ell i l’Arren prengueren el camí que els suggerí el batlle, un camí que anava cap a les pedreres d’on s’extreia la terra blava de tintar. Però, pel camí, l’Esparver agafà un trencall.

—Aquesta deu ser la casa —digué—. Han dit que la família de tintorers i mags desacreditats viu en aquest carrer.

—Ens servirà de gaire parlar amb ells? —digué l’Arren, que es recordava massa bé d’en Llebre.

—Hi ha un centre per a tota aquesta mala sort —digué el mag, secament—. Hi ha un lloc on la sort s’exhaureix. Necessito un guia que m’hi condueixi!

I continuà endavant, i l’Arren hagué de seguir-lo.

La casa s’alçava tota sola enmig dels seus propis horts, un bell edifici de pedra, però aquest i tots els acres de terra que l’envoltaven feia molt de temps que no havien estat conreats. Els capolls de cucs de seda sense recollir penjaven descolorits entre branques esparracades, i a sota el terra era ple de brossa i fullam, de cucs i papallones mortes. A tot arreu de la casa sota els arbres crescuts sense cura hi havia una fortor de ruïna, i mentre s’hi apropaven l’Arren recordà de sobte l’horror que havia sentit aquella nit.

Abans que arribessin a la porta, aquesta s’obrí tot d’una i en sortí amb fúria una dona de cabells grisos, que els mirava amb ira a través d’uns ulls envermellits, i que cridava:

—Fora, maleïts sigueu, lladres difamadors, mentiders sense seny, ximplets bords! Sortiu, fora, marxeu! Que la mala sort us caigui al damunt per sempre!

L’Esparver s’aturà; se’l veia força desconcertat; molt veloçment aixecà la mà fent un gest curiós. Digué un sol mot:

—Aparta’t!

En sentir això la dona deixà de cridar. El mirà fixament.

—Per què has fet això?

—Per fer marxar la teva maledicció.

Ella el mirà una estona més, i a la fi digué, amb veu ronca:

—Forasters?

—Del nord.

La dona avançà. D’entrada l’Arren havia tingut ganes de riure-se’n: una dona vella que xiriguejava al seu portal, però, en ser-hi a prop, només en sentí vergonya. La dona anava bruta i mal vestida, i tenia l’alè pudent, i els seus ulls mostraven una terrible mirada de dolor.

—No tinc poder per maleir —digué—. No tinc poder —la dona imità el gest de l’Esparver—. Encara ho fan, això, al lloc d’on veniu?

Ell assentí amb el cap. La mirava fixament, i ella li tornà la mirada. Ara el rostre de la dona començà a moure’s i canviar, i digué:

—On és la vostra vara?

—Aquí no la mostraria pas, germana.

—No, no ho heu de fer. Us allunyarà de la vida. Com el meu poder m’allunyava de la vida. De manera que el vaig perdre. Vaig perdre totes les coses que sabia, tots els mots i els noms. Em van sortir com petits fils, com teranyines, dels ulls i de la boca. Hi ha un forat al món, i la llum s’escola a través d’ell. I les paraules se’n van amb la llum. Ho sabíeu, això? El meu fill seu tot el dia i esguarda la foscor, i cerca el forat que hi ha al món. Diu que hi veuria millor si fos orb. Ha perdut la seva destresa com a tintorer. Nosaltres érem els tintorers de Lorbànery. Mireu! —davant seu la dona mogué els braços prims i ferms, tacats fins a l’espatlla amb una barreja pàl·lida i ratllada de tints inextirpables—. No marxa mai de la pell —prosseguí la dona—, però la ment es renta del tot. No pot mantenir els colors. Qui sou?

L’Esparver no digué res. Altra vegada, els seus ulls fitaven fixament els de la dona; i l’Arren, dempeus, una mica apartat, els observava inquiet.

Tot de sobte ella tremolà i digué en un xiuxiueig:

—Jo us conec…

—Sí. L’igual coneix l’igual, germana.

Era estrany veure com ella s’apartava del mag aterrida, volent fugir-ne, i com anhelava atansar-s’hi, com si volgués agenollar-se als seus peus.

Ell li agafà la mà i l’abraçà.

—Voldries tornar a tenir el teu poder, les habilitats, els noms? Jo t’ho puc donar, tot això.

—Vós sou el Gran Home —mussità ella—. Vós sou el Rei de les Ombres, el Senyor del Lloc Fosc…

—No ho sóc pas. No sóc cap rei. Sóc un home, un mortal, el teu germà i el teu igual.

—Però vós no morireu?

—Moriré.

—Però tornareu, i viureu per sempre.

—No. Ni jo, ni cap home.

—Llavors no sou…, no sou el Gran de les tenebres —digué la dona, fent una ganyota, i mirant-lo una mica de reüll, amb menys por—. Però sou un Gran. És que n’hi ha dos? Quin és el vostre nom?

El rostre sever de l’Esparver se suavitzà per un moment.

—Això no t’ho puc dir —respongué amb tendresa.

—Jo us diré un secret —digué ella. Ara s’alçava més dreta, encarant-se a ell, i a la seva veu i al seu port hi havia l’eco d’una antiga dignitat—. Jo no vull viure, i viure, i viure per sempre. M’estimaria més recuperar els noms de les coses. Però han marxat tots. Ara els noms no importen. Ja no hi ha més secrets. Voleu saber el meu nom? —amb els ulls plens de llum, i els punys tancats, la dona s’inclinà cap endavant i xiuxiuejà—: El meu nom és Akaren. —Aleshores cridà en veu alta—: Akaren! Akaren! El meu nom és Akaren! Ara tots coneixen el meu nom secret, el meu nom veritable, i no hi ha més secrets, i no hi ha veritat, i no hi ha mort…, mort, mort, mort! —la dona cridà la paraula plorant, i la saliva sortí esquitxant dels seus llavis.

—Calla, Akaren!

La dona callà. Les llàgrimes rodolaven pel seu rostre, brut i mig ocult pels flocs dels cabells grisos i sense pentinar. L’Esparver prengué aquella cara arrugada i inflada de llàgrimes entre les seves mans, i molt lleument, molt tendrament, li féu un petó als ulls. Ella romangué immòbil, amb els ulls tancats. Aleshores l’Esparver acostà els llavis a l’orella de la dona, li parlà una mica en la Parla Antiga i, un cop més, li féu un petó i la deixà marxar.

Ella obrí els ulls, i l’esguardà una estona amb una mirada melangiosa, admirada. Com un nadó mira la seva mare; com una mare mira el seu infant. La dona es girà lentament i anà cap a la seva porta, i hi entrà, i la tancà al seu darrere: tot en silenci, amb la mirada fixa d’admiració al seu rostre.

En silenci el mag es girà i es dirigí altre cop cap al camí. L’Arren el seguí. No s’atrevia a fer cap pregunta. Ara el mag s’aturà, allà, a l’hort desolat, i digué:

—Li he pres el seu nom, i li n’he donat un de nou. I així, d’alguna manera, li he donat un renaixement. No se li podia donar més ajut o esperança que aquesta.

La seva veu sonava forçada i ofegada.

—Era una dona de poder —prosseguí—. No una bruixa qualsevol o preparadora de pocions, sinó una dona d’art i d’habilitat que emprava el seu do per aconseguir allò que és bell, una dona orgullosa i honorable. Aquesta era la seva vida. I ha estat tota malbaratada —l’Esparver es girà abruptament, i s’allunyà caminant pels senderons de l’hort fins a la vora del tronc d’un arbre, i li donà l’esquena.

L’Arren l’esperà sota la llum del sol calent i pigallejada de fulles. Sabia que a l’Esparver li avergonyia afeixugar-lo amb la seva emoció; i, certament, no hi havia res que el noi pogués dir o fer. Però tot el seu cor anava sencer cap al seu company, ara no pas amb aquell primer ardor i admiració romàntics, sinó amb dolor, com si del bell mig del seu cor sortís un lligam que esdevenia una unió indestructible. Perquè en aquell amor que ara sentia hi havia compassió: sense la qual l’amor mai no esdevé sòlid, ni arriba a ser total, ni perdura.

Aviat l’Esparver tornà a ell a través de l’obagor verda de l’hort. Cap dels dos no digué res, i continuaren caminant de costat. Ja feia calor; la pluja de la nit abans s’havia eixugat i pel camí la pols s’alçava sota els seus peus. Abans, a l’Arren el dia li havia semblat insípid i avorrit, com infectat pels seus somnis; ara li plaïen l’escalfor de la llum del sol i l’alleujament de l’ombra, i gaudia tot caminant sense pensar en llur destinació.

I era bo que fos així, perquè no van aconseguir res. Passaren tota la tarda parlant amb els minaires que treballaven la roca del tint, i regatejaren per uns trossets d’allò que, segons deien, era pedra d’èmmel. Mentre caminaven fatigosament de tornada a Sosara amb el sol de la tarda que els batia sobre el cap i el coll, l’Esparver observà:

—És malaquita blava; però sospito que a Sosara tampoc no en coneixeran la diferència.

—Són ben estranys, aquí —digué l’Arren—. Això passa amb tot, no hi veuen la diferència. Com el que un d’ells va dir al batlle ahir a la nit. «No sabries distingir el veritable atzur del fang blau…». Es planyen de temps dolents, però no saben ni quan van començar: diuen que el que es fa és de mala qualitat, però no ho milloren; ni tan sols coneixen la diferència entre un artesà i un faedor d’encanteris, entre l’artesania manual i l’art de la màgia. És com si no tinguessin les línies i les distincions i els colors prou clars dins el cap. Tot els és igual, tot és gris.

—Sí —digué el mag, pensatiu. Caminà una estona a grans passos, amb el cap acotat entre les espatlles, com un falcó; tot i ser home de poca alçada, caminava amb passes llargues—. Què és el que els falta?

L’Arren digué sense hesitar:

—L’alegria de viure.

—Sí —digué altra vegada l’Esparver, acceptant l’afirmació de l’Arren i reflexionant-hi força estona—. Me n’alegro —va dir a la fi—, que puguis pensar per mi, noi… em sento cansat i estúpid. D’ençà aquest matí que tinc el cor pesarós, des que hem parlat amb la que era l’Akaren. No m’agraden el balafiament ni la destrucció. Jo no vull un enemic. Si he de tenir un enemic no vull haver de cercarlo, i trobar-lo, i conèixer-lo… Si hom ha de caçar, el premi hauria de ser un tresor, no pas una cosa detestable.

—Un enemic, mon senyor? —digué l’Arren.

L’Esparver assentí amb el cap.

—Quan parlava del Gran Home, del Rei de les Ombres…?

L’Esparver tornà a assentir amb el cap.

—Això em penso —digué—. Em penso que hem d’arribar, no només a un lloc, sinó a una persona. Això és el mal, el mal, és el que passa en aquesta illa, aquesta pèrdua d’art i d’orgull, aquest no saber gaudir amb joia, aquest balafiament. Això és obra d’una voluntat maligna. Però una voluntat que no s’atura aquí, que ni tan sols s’adona de l’Akaren, ni de Lorbànery. El rastre que seguim és el rastre de la destrucció, com si seguíssim un carro que fuig i rodola per una muntanya, i el veiéssim provocar una allau.

—Podria ella, l’Akaren, dir-vos alguna cosa més tocant a aquest enemic…, qui és i on és, o què és?

—Ara no, xicot —digué el mag amb la veu suau però força trista—. No hi ha dubte que sí que hauria pogut. En la seva follia encara hi havia fetilleria. De fet la seva follia era la seva fetilleria. Però no podia fer que em respongués. Patia massa.

I continuà caminant amb el cap una mica acotat entre les espatlles, com si ell també patís, i volgués evitar algun mal.

L’Arren es girà perquè havia sentit el frec d’uns peus al seu darrere, al camí. Un home corria darrere d’ells, estava força lluny però s’apropava ràpidament. La pols del camí i els seus cabells llargs i embullats feien aurèoles de color vermell al seu voltant en la llum de l’oest, i la seva llarga ombra saltava fantàsticament pels troncs i els caminals dels horts vora el camí.

—Escolteu! —cridà l’home—. Atureu-vos! L’he trobat! L’he trobat!

Els va atrapar tot corrent. La mà de l’Arren anà primer a l’aire on hi hauria hagut d’haver l’empunyadura de la seva espasa, després a l’aire on hauria estat el seu ganivet perdut, i aleshores la mà esdevingué un puny, tot en mig segon. El noi féu una ganyota, empipat, i es mogué cap endavant. L’home era tot un cap més alt que l’Esparver, i ample d’espatlles: un foll que panteixava, desesperat, amb els ulls perduts.

—L’he trobat! —repetia una vegada rere l’altra, mentre l’Arren el volia dominar mitjançant una veu severa i amenaçant i igual postura, i deia:

—Què vols?

L’home provà de passar-li pel costat, cap a l’Esparver; l’Arren tornà a interposar-se.

—Tu ets el tintorer de Lorbànery —digué l’Esparver.

Llavors l’Arren sentí que havia estat un ximple de voler protegir el seu company; i s’apartà a un costat, tot sortint del mig. Perquè amb sis paraules del mag, el boig havia deixat de panteixar i de gesticular com si agafés quelcom amb les seves mans grosses i tacades; els seus ulls eren més quiets; el seu cap assentia.

—Jo era el tintorer —digué—, però ara no puc tintar. —Aleshores mirà de reüll l’Esparver, i somrigué; mogué el cap amb el seu manyoc de cabells vermellosos i plens de pols—. Us heu endut el nom de la meva mare —digué—. Ara no la conec, i ella no em coneix a mi. Encara m’estima força, però m’ha deixat. És morta.

El cor de l’Arren s’encongí, però va veure que l’Esparver només movia una mica el cap, negant.

—No, no —digué—, no és morta.

—Però ho serà. Es morirà.

—Sí. Això és una conseqüència d’ésser viu —digué el mag. Va semblar com si el tintorer medités un moment sobre això, i després s’acostà del tot a l’Esparver, li agafà les espatlles, i s’inclinà cap a ell. Es mogué tan veloçment que l’Arren no pogué aturar-lo, però sí que es va apropar molt, de manera que el sentí, el seu xiuxiueig:

—He trobat el forat de la foscor. El Rei hi era. Ell el vigila, el governa. Tenia una petita flama, una petita espelma a la mà. La va bufar, i es va apagar. Llavors tornà a bufar, i l’espelma cremava! Cremava!

L’Esparver no protestà, tot i que l’home l’havia aferrat i li xiuxiuejava a l’orella. Senzillament, preguntà:

—On eres quan vas veure això?

—Al llit.

—Somiant?

—No.

—A l’altra banda del mur?

—No —digué el tintorer, en un to sobtadament sobri, com si no se sentís gaire confortable. Deixà anar el mag, i féu una passa enrere—. No, jo, jo no sé on és. El vaig trobar. Però no sé on.

—Això és el que a mi m’agradaria saber —digué l’Esparver.

—Jo us puc ajudar.

—Com?

—Vós teniu una barca. Vau venir fins aquí amb ella, i heu de continuar. Avançareu cap a l’oest? Aquell és el camí. El camí cap al lloc on ell surt. Hi ha d’haver un lloc, un lloc aquí, perquè ell és viu…, no com els esperits, com els fantasmes, que travessen el mur, no d’aquesta manera…, no es poden portar res més que ànimes a través del mur, però això és el cos, és la carn immortal. Jo vaig veure les flames que s’alçaven del seu alè en la foscor, la flama que era apagada. Ho vaig veure —el rostre de l’home s’havia transfigurat, en ell hi havia, sota la llum allargassada d’un roig daurat, una bellesa salvatge—. Jo sé que ell ha superat la mort. Ho sé. Vaig donar la meva fetilleria per saber-ho. Jo he estat fetiller! I vós ho sabeu, i aneu allà. Porteu-me amb vós.

La mateixa llum brillava, al rostre de l’Esparver, però el deixava impassible i dur.

—Estic intentant anar-hi —digué.

—Deixeu-me anar amb vós!

L’Esparver assentí breument amb el cap.

—T’hi durem si ets allà quan ens embarquem —digué, tan fredament com abans.

El tintorer s’allunyà una altra passa, i s’aturà a mirar-lo; l’exaltació del seu semblant s’anà ennuvolant lentament fins que fou reemplaçada per una mirada estranya, feixuga; era com si el pensament racional estigués provant laboriosament d’obrir-se pas a través de la tempesta de paraules, de sentiments i de visions que el confonien. Finalment es girà sense dir una paraula i començà a córrer camí enllà, cap a la boirina de polseguera de les seves passes que encara no s’havia assentat. L’Arren respirà profundament, alleujat.

L’Esparver també sospirà, encara que no semblava pas que tingués el cor més lleuger.

—Bé —digué. Els camins estranys tenen estranys guies. Continuem.

L’Arren es posà al seu costat, caminant al mateix ritme.

—No el pensareu portar amb nosaltres? —preguntà.

—Això depèn d’ell.

En un instant de còlera, l’Arren pensà: «Depèn de mi, també». Però no digué res, i tots dos continuaren en silenci.

No foren ben rebuts a la seva tornada a Sosara. En una illa petita, com ara Lorbànery, tot se sap d’immediat, i sens dubte algú els havia vist tombar cap a la casa del tintorer, i parlar amb el boig al camí. L’hostaler els serví amb grolleria, i la seva dona es veia morta de por davant els dos. Al vespre, quan els homes del poble vingueren a seure sota els ràfecs de l’hostal, van fer molt teatre del fet de no parlar als dos estrangers, i de ser molt enginyosos i alegres entre ells. Però anaven curts d’enginy, i aviat se’ls acabà l’alegria. Tots romangueren asseguts en silenci durant molta estona, fins que a la fi el batlle digué a l’Esparver:

—Heu trobat les vostres pedres blaves?

—He trobat algunes pedres blaves —contestà educadament l’Esparver.

—En Sopli us ha dit on trobar-les, sens dubte.

Ha, ha, ha!, feren els altres, davant d’aquest cop mestre d’ironia.

—En Sopli és l’home dels cabells roigs?

—El boig. Aquest matí heu anat a visitar la seva mare.

—Cercava un fetiller —digué l’Esparver.

L’home esquifit, que seia al seu costat, escopí a la foscor.

—Per què?

—Pensava que potser sabria alguna cosa tocant a allò que cerco.

—La gent ve a Lorbànery per la seda —digué el batlle—. No vénen cercant pedres. No vénen pels encanteris. Ni pels gests estranys dels braços, ni la xerrameca, ni els trucs dels fetillers. Aquí hi viu gent honrada i es treballa honradament.

—És veritat. Té raó —digueren d’altres.

—I no volem gent de cap altra mena, aquí; gent de regions estranyes que tafaneja per tot arreu i fica el nas als nostres assumptes.

—És veritat. Té raó —repetí el cor.

—Si per aquí hi hagués algun fetiller que no fos boig, li donaríem una feina honrada a les barraques, però no saben treballar honradament.

—Potser en sabrien, si hi hagués feina a fer —digué l’Esparver—. Les vostres barraques són buides, els horts abandonats, la seda que hi ha als vostres magatzems fou teixida ja fa molts anys. Què feu, aquí a Lorbànery?

—Tenim cura dels nostres assumptes —esclafí el batlle, però l’home esquifit intervingué animadament:

—Per què no vénen els vaixells? Digue’ns això! Què fan a la ciutat de Hort? És perquè el nostre treball ha estat de mala qualitat? —aquí fou interromput per irades negatives. Es cridaren els uns als altres, es posaren dempeus d’un salt, el batlle agità el puny cap al rostre de l’Esparver, un altre tragué un ganivet. S’havien tornat salvatges. L’Arren es posà dempeus de cop, i mirà l’Esparver, a l’espera de veure’l posar-se dret en una sobtada resplendor de llum de màgia i fer-los emmudir a tots amb el seu poder revelat. Però no ho féu. Romangué allà, assegut, mirant l’un i l’altre, i escoltant les seves amenaces. I gradualment callaren, com si no poguessin mantenir la ira, d’igual manera com no podien mantenir l’alegria. Enfundaren els ganivets, les amenaces esdevingueren burletes. Començaren a marxar com gossos que se’n van d’una baralla de gossos, alguns fatxendejant i d’altres escapolint-se.

Quan van quedar els dos a soles, l’Esparver s’aixecà, i entrà a l’hostal, i féu un llarg glop d’aigua del gerro que hi havia vora la porta.

—Vine, noi —digué—. Ja n’he tingut prou, d’això.

—A la barca?

—Sí. —Posà dues peces de plata a l’ampit de la finestra per pagar llur allotjament, i aixecà el seu farcell lleuger de roba. L’Arren estava cansat i tenia son, però va mirar arreu de la sala de l’hostal, feixuga i grisa, i tota agitada a dalt pels vols dels rats-penats inquiets; pensà en la nit darrera en aquella cambra, i seguí l’Esparver de bona gana. Pensava, també, mentre baixaven per l’únic carrer, fosc, de Sosara, que si marxaven ara evitarien el boig Sopli. Però quan arribaren al port aquest els esperava a l’escullera.

—Ets aquí —digué el mag—. Si vols venir, puja a bord.

Sense dir una paraula, en Sopli pujà a la barca i s’ajupí vora el pal, com un gos gros tot ronyós. Davant d’això l’Arren es rebel·là.

—Mon senyor! —digué. L’Esparver es girà; eren cara a cara a l’escullera, damunt la barca.

—En aquesta illa tots són folls, però pensava que vós no ho éreu. Per què el porteu?

—Com a guia.

—Un guia… cap a una follia més gran? A la mort ofegats o amb un ganivet a l’esquena?

—A la mort, però no sé pas per quin camí.

L’Arren parlava amb sentiment, i malgrat que l’Esparver contestava pausadament, hi havia quelcom de ferotge en el to de la seva veu. No estava acostumat a ésser qüestionat. Però l’Arren, des que havia intentat protegir-lo del boig aquella tarda al camí, i havia vist com era de vana i innecessària la seva protecció, havia sentit una mena d’amargor; i tot aquell sentiment sobtat de devoció que havia experimentat al matí li semblava fet malbé i malbaratat. Era incapaç de protegir l’Esparver; no se li permetia de prendre decisions; era incapaç, o no se li permetia, fins i tot, d’entendre la natura de llur quest. Només se l’hi arrossegava, inútil com un infant. Però no era un infant.

—No voldria discutir amb vós, mon senyor —digué tan fredament com va poder—. Però això… això està més enllà de tota raó!

Més enllà de tota raó. Anem on la raó no ens pot portar. Vols venir, o no?

Els ulls de l’Arren s’ompliren de llàgrimes de còlera.

—He dit que vindria amb vós i us serviria. No trencaré pas la meva paraula.

—Així m’agrada —digué severament el mag, i féu com si anés a girar-se. Aleshores tornà a tombar-se de cara a l’Arren—. Et necessito, Arren; i tu em necessites a mi. Perquè crec que, aquest camí pel qual anem, ets tu que l’has de seguir, no per obediència o lleialtat a mi, sinó perquè ja era teu abans de veure’m per primera vegada; abans que posessis el peu a Roke; abans que t’embarquessis a Enlad. No pots fer mitja volta.

La seva veu no s’havia fet més suau. L’Arren li respongué amb la mateixa severitat.

—Com podria fer mitja volta, sense vaixell, aquí, al límit del món?

—Això és el límit del món? No, això vindrà més endavant. Encara hi podem arribar.

L’Arren assentí breument amb el cap, i baixà a la barca amb un salt. L’Esparver deslligà la corda i posà un vent lleuger de màgia a la vela. Un cop lluny de les sinistres i buides dàrsenes de Lorbànery, l’aire bufà fresc i net del nord fosc, i la lluna s’esmicolà en fils de plata a la mar suau al seu davant, i s’anà enlairant a la seva esquerra a mesura que giraven cap al sud per costejar l’illa.