VIII
ELS FILLS DEL MAR OBERT

Cap a la meitat d’aquell dia l’Esparver es regirà una mica, i demanà aigua. En havent begut, preguntà:

—Cap a on ens dirigim? —perquè la vela al seu damunt era tensa, i la barca es capbussava com una oreneta a les ones llargues.

—A l’oest, o al nord per l’oest.

—Tinc fred —digué l’Esparver. El sol queia amb força, i omplia la barca d’escalfor.

L’Arren no digué res.

—Prova de mantenir-la cap a l’oest. Wèllogy, a l’oest d’Òbehol. Acosta’t allà. Necessitem aigua.

El noi mirà endavant, per sobre el mar buit.

—Què hi ha, Arren?

Ell no digué res.

L’Esparver provà d’incorporar-se, i, sense aconseguir-ho, provà aleshores d’agafar la seva vara que jeia prop de la caixa dels estris; però no hi podia arribar, i quan intentà parlar, altra vegada les paraules s’aturaren dins els seus llavis secs. La sang tornà a rajar sota l’embenatge xop i encrostat, i formà un petit fil de teranyina de color carmí a la pell bruna del seu pit. L’Esparver respirà amb dificultat i tancà els ulls.

L’Arren el mirà, però sense sentiment, i no per gaire estona. Anà cap endavant i adoptà de nou la seva posició ajupida a la proa, esguardant enllà. Tenia la boca molt seca. El vent de l’est, que ara bufava amb regularitat arreu del mar obert, era tan sec com un vent del desert. Només els quedaven dues o tres pintes d’aigua al barril; aquestes eren, en la ment de l’Arren, per a l’Esparver, no per a ell; en cap moment no se li acudí de beure d’aquella aigua. Havia posat fils de pescar, perquè des que havien deixat Lorbànery havia après que el peix cru sadolla la set i també la gana; però mai no hi havia res als sedals. No importava. El vaixell continuava avançant pel desert d’aigua. Per damunt el vaixell, lentament, però guanyant la cursa a la fi per l’amplada del cel, el sol també es movia d’est a oest.

Una vegada, a l’Arren li semblà distingir al sud un cim blau que podia ésser terra, o un núvol; la barca havia estat derivant una mica cap al nord-oest des de feia hores. No va intentar virar i donar la volta, sinó que la deixà continuar. La terra podia ésser o no real; no importava. Per a ell, tota la vasta i ferotge glòria de vent i de llum i d’oceà era borrosa i falsa.

Vingué la foscor, i la llum altra vegada, i foscor, i llum, com cops de tambor sobre la lona tibant del cel. El noi deixà que la seva mà xipollegés a l’aigua per damunt la borda de la barca. Per un instant la veié, vívida: la seva mà d’un verd pàl·lid sota l’aigua vivent. Es va ajupir i xuclà l’aigua dels seus dits. Era amarga, cremava dolorosament els llavis, però ho tornà a fer. Llavors perbocà, i doblegà el cos per vomitar, però només li cremava a la gola una mica de bilis. Ja no quedava més aigua per donar a l’Esparver, i tenia por d’apropar-s’hi. S’ajagué, tremolant malgrat la calor. Tot era silenciós, eixut i lluent: terriblement lluent. Es protegí els ulls de la llum.

Eren dempeus a la barca, n’hi havia tres, prims com tanys i angulars, d’ulls grossos, com airons o grues fosques i estranyes. Llurs veus eren primes, com veus d’ocell. No entenia què deien. Un s’agenollà vora seu amb una pell fosca al braç, i en féu vessar el contingut a la boca de l’Arren: era aigua. L’Arren begué àvidament, tossí, tornà a beure fins que buidà el contenidor. Aleshores mirà al seu entorn, i s’incorporà feixugament, tot dient:

—On és? On és? —Perquè a la Miralluny, amb ell, només hi havia els tres homes estranys i esvelts.

El miraren, sense entendre’l.

—L’altre home —digué roncament, amb la gola resseca i els llavis massa rígids per pronunciar els mots «el meu amic…».

Un d’ells comprengué la seva angoixa si no les seves paraules, i li posà una mà petita al braç mentre assenyalava amb l’altra.

—Allà —digué, tranquil·litzador.

L’Arren mirà. I veié, més enllà de la barca i al nord molts rais, alguns molt junts i d’altres molt més lluny arreu del mar: tants rais que s’estenien com fulles tardorals en una bassa. Suraven directament a l’aigua, cadascun portava una o dues cabines o cabanes prop del centre, i molts tenien pals i mastelers aixecats. Flotaven com fulles, i pujaven i baixaven molt suaument quan les grans ones de l’oceà de l’oest els passaven per sota. Els corrents de l’aigua brillaven entre ells com l’argent, i més amunt flotaven, imponents, grans núvols de pluja, violetes i daurats, que enfosquien el ponent.

—Allà —digué l’home, tot assenyalant un gran rai prop de la Miralluny.

—Viu?

Tots el miraren, i a la fi l’entengueren.

—Viu. És viu. —En sentir això, l’Arren es posà a plorar, un plor sense llàgrimes, i un dels homes l’agafà pel puny amb una mà forta i estreta i el féu sortir de la Miralluny i pujar en un rai al qual havien lligat la barca. El rai era tan gran i flotava tant que no es va enfonsar ni una mica amb llur pes. L’home portà l’Arren a través del rai mentre un dels altres llançava un arpó feixuc que a la punta tenia una dent corbada d’una balena-tauró i feia venir més a prop un rai de la vora, per tal de poder passar de l’un a l’altre. Allà l’home guià l’Arren al cobert o cabina, que era oberta d’una banda i tancada amb mampares teixides a l’altra.

—Jeu —li digué, i després d’això l’Arren no sentí res més.

Estava estirat d’esquena, pla, mirant amunt cap a un sostre verd amb petits punts de llum aquí i allà. Pensà que es trobava als pomerars de Sèmermine, on passen l’estiu els prínceps d’Enlad, a les muntanyes rere Berila; l’Arren pensà que jeia a la gespa espessa de Sèmermine, mirant amunt a la llum del sol enmig de les branques dels pomers.

Al cap d’una estona sentí el soroll de l’aigua, el colpeig i l’esquitx als llocs buits de sota el rai, i sentí les veus primes de la gent dels rais, que parlaven una llengua que era el hàrdic comú de l’Arxipèlag, encara que tan canviat en sons i en ritmes que era difícil d’entendre; i així va saber on era: fora, més enllà de l’Arxipèlag, més enllà del Confí, més enllà de totes les illes, perdut al mar obert. Però tot i així no es preocupà; jeia tan confortablement com si jagués a la gespa dels horts de casa seva.

Després d’una estona pensà que s’hauria d’aixecar, i ho féu, i descobrí que tenia el cos molt prim i com cremat, i les cames tremoloses però encara útils. El noi apartà la roba teixida que penjava formant les parets del cobert i sortí a la llum de la tarda. Havia plogut mentre dormia. La fusta del rai, troncs enormes i llisos, escairats, posats molt a prop i calafatats, era fosca de la mullada, i els cabells de la gent prima i mig-nua eren negres i llisos de la pluja. Però la meitat del cel era clara allà on el sol era a l’oest, i ara els núvols flotaven cap al nord-est llunyà en borrallons d’argent.

Un dels homes s’apropà a l’Arren, cautelosament, i s’aturà a uns quants peus de distància. Era prim i baix, no gaire més alt que un noi de dotze anys; tenia els ulls llargs, grossos, i foscos. Portava una llança amb la punta dentada de pues d’ivori.

L’Arren li digué:

—Us dec la vida a tu i a la teva gent.

L’home assentí amb el cap.

—Em pots dur on es troba el meu company?

L’home del rai es girà i aixecà la veu en un crit agut i penetrant com el xiscle d’una gavina. Llavors s’ajupí sobre els talons, com disposat a esperar, i l’Arren féu el mateix.

Els rais tenien pals, encara que el pal del rai en què es trobaven no era dreçat. En aquests pals, es podien hissar veles, petites per comparació a l’amplada del rai, fetes d’un material marró, que no era lona o lli sinó una cosa fibrosa que no semblava teixida, sinó ajuntada a cops, com es fa amb el feltre. Un rai, a un quart de milla de distància, deixà caure la vela marronosa dels pals per mitjà de cordes, i lentament s’anà obrint pas amb ganxos i cordes entre els altres rais, fins a arribar al costat del rai en què es trobava l’Arren. Quan només quedaven tres peus d’aigua entre els dos, l’home vora l’Arren es posà dempeus i saltà amb seguretat. L’Arren féu igual i aterrà feixugament de quatre grapes; no li quedava gens d’agilitat als genolls. S’incorporà i es trobà que el petit home el mirava, no pas divertit, sinó amb aprovació: evidentment, la serenitat de l’Arren havia guanyat el seu respecte.

Aquest rai era més gros i més alt fora de l’aigua que qualsevol altre, fet de troncs de quaranta peus de llargada i quatre o cinc peus d’amplada, ennegrits i llisos per l’ús i el temps. Arreu dels nombrosos coberts o closos del rai es dreçaven estàtues de fusta esculpides estranyament, i alts pals amb flocs de plomes d’ocells marins s’aixecaven als quatre cantons. El seu guia el portà al cobert més petit, i allà veié l’Esparver ajagut, que dormia.

L’Arren va seure dins el cobert. El seu guia tornà a l’altre rai, i ningú no el destorbà. Després d’una hora o més, una dona de l’altre rai li portà menjar: una mena de guisat de peix fred amb bocins d’alguna cosa verda i transparent, salat però bo; i una tassa petita d’aigua, rància, amb gust de brea a causa del calafateig del barril. El noi veié, per la manera en què ella li donava l’aigua, que li donava un tresor, una cosa que s’havia d’honorar. La begué respectuosament i no en demanà més, encara que podria haver-ne begut deu vegades més del que contenia aquella tassa.

L’espatlla de l’Esparver havia estat embenada amb destresa; dormia profundament i tranquil·la. Quan es despertà, la seva mirada era clara. Fità l’Arren, i somrigué amb aquell somriure dolç, joiós, al seu rostre sever que sempre desconcertava. L’Arren tornà a sentir, de sobte, ganes de plorar. Posà la mà sobre la mà de l’Esparver i no digué res.

Un dels homes dels rais se’ls apropà, i s’ajupí a l’ombra del cobert més gran que hi havia a prop: una mena de temple, semblava, amb un disseny quadrat de gran complexitat damunt el portal, i els bastiments de les portes de troncs cisellats en forma de balenes grises que esbufegaven. L’home era baix i prim com els altres, de constitució semblant a un nen, però la seva cara tenia els trets marcats i envellits pels anys. No portava res més que un faldaret, però la dignitat el vestia àmpliament.

—Ha de dormir —digué, i l’Arren deixà l’Esparver i anà cap a ell.

—Vós sou el cap d’aquesta gent —digué l’Arren, que reconeixia un príncep allà on el veia.

—Ho sóc —digué l’home, assentint breument amb el cap. L’Arren era al seu davant, dret i sense moure’s. Ara els ulls foscos de l’home es trobaren per un moment amb els seus:

—Vós també sou un cap —observà.

—Ho sóc —respongué l’Arren. Li hauria agradat molt conèixer com ho havia sabut l’home del rai, però restà impassible—. Però serveixo el meu senyor, aquell d’allà.

El cap del poble dels rais digué quelcom que l’Arren no entengué en absolut: certes paraules tan canviades que era impossible de reconèixer, o noms que ignorava; aleshores digué:

—Per què heu vingut a Bàlatran?

—Cerquem…

Però l’Arren no sabia quant havia de dir, i de fet tampoc què havia de dir. Tot el que s’havia esdevingut, i l’assumpte de llur quest, semblava molt lluny en el temps, i era confús en la seva ment. A la fi digué:

—Vam anar a Òbehol. Ens van atacar quan vam arribar a terra. El meu senyor fou ferit.

—I vós?

—Jo no vaig ser ferit —digué l’Arren, i el fred autodomini que havia après a la seva infantesa cortesana li serví de molt—. Però hi havia…, hi havia quelcom com una bogeria. Un que era amb nosaltres es va ofegar. Hi havia una por… —el noi s’aturà, i restà callat.

El cap l’observà amb ulls negres, opacs. A la fi digué:

—Veniu aquí per casualitat, doncs.

—Sí. Encara som al Confí del sud?

—Confí? No. Les illes… —el cap mogué la mà esvelta i negra fent un arc, només un quart de la brúixola, de nord a est—. Les illes són allà —afegí—. Totes les illes. —I aleshores, mentre mostrava tot el mar del vespre davant d’ells, des del nord per l’oest fins al sud, digué—: El mar.

—De quina terra sou, senyor?

—De cap terra. Nosaltres som fills del mar Obert.

L’Arren mirà el seu rostre amable. Esguardà al seu entorn, el gran rai amb el seu temple i els alts ídols, cadascun esculpit en un sol arbre, grans figures de déus, barreja de dofí, de peix, d’home i d’ocell marí; l’Arren mirà la gent aqueferada, cadascú a la seva tasca, teixint, esculpint, pescant, cuinant sobre plataformes elevades, tenint cura dels nadons; i els altres rais, almenys una setantena, escampats arreu de l’aigua en un gran cercle potser d’una milla de diàmetre. Era un poblet: fum que surt en fumerols fins de cases llunyanes, veus de quitxalla portades pel vent. Era un poblet, i sota el seu sòl hi havia l’abisme.

—No aneu mai a terra? —preguntà el noi en veu baixa.

—Una vegada a l’any. Anem a la Duna Llarga. Allà tallem fusta i reparem els rais. Això és a la tardor, i després seguim les balenes grises cap al nord. A l’hivern ens separem, cada rai se’n va sol. A la primavera anem a Bàlatran, i ens trobem. Llavors tothom va de rai en rai, hi ha casaments, es fa el Ball Llarg. Aquests són els camins de Bàlatran; des d’aquí el gran corrent porta al sud. A l’estiu hi anem a la deriva empesos pel gran corrent, fins que veiem els Grans, les balenes grises, que tomben cap al nord. Aleshores les seguim, i a la fi tornem a les platges d’Emah a la Duna Llarga, per un temps curt.

—Això és certament meravellós, senyor —digué l’Arren—. No havia sentit mai a parlar d’una gent com la vostra. La meva llar és molt lluny d’aquí. Però allà també ballem el Ball Llarg la vigília del solstici d’estiu, a l’illa d’Enlad.

—Vosaltres trepitgeu la terra amb força, i amb seguretat —digué el cap secament—. Nosaltres ballem sobre el mar profund.

Al cap d’una estona preguntà:

—Com es diu, el teu senyor?

—Esparver —digué l’Arren. El cap en repetí les síl·labes, però era clar que per a ell no tenien cap significat. I això més que qualsevol altra cosa féu que l’Arren comprengués que era certa la seva història, que aquella gent vivia al mar any rere any, al mar obert, més enllà de qualsevol terra o rastre de terra, més enllà del vol dels ocells de les illes, fora de la coneixença dels homes.

—Hi havia mort en ell —digué el cap—. Ha de dormir. Vós torneu al rai de l’Estel; ja us cridaré —l’home es posà dempeus. Tot i estar perfectament segur d’ell mateix, aparentment no estava gaire segur de qui era l’Arren, de si havia de tractar-lo com a un igual o com a un noi. L’Arren, en aquesta situació, preferia això últim, i accepta el seu comiat; però aleshores s’enfrontà a un altre problema. Els rais havien tornat a separar-se, i entre els dos ondulaven cent iardes d’aigua sedosa.

El cap dels fills del mar Obert li parlà una vegada més, breument.

—Nedeu —digué.

L’Arren es deixà anar cautelosament dins l’aigua. La seva fredor li fou agradable a la pell banyada pel sol. El noi nedà i s’enfilà a l’altre rai, on trobà un grup de cinc o sis nens i joves que l’observaven sense dissimular llur interès. Una nena molt petita digué:

—Nedes com un peix enganxat a l’ham.

—Com he de nedar? —preguntà l’Arren, una mica ofès, però educat; i és que no hauria pogut ser descortès amb un ésser humà tan i tan petit. La nena semblava una estatueta de caoba polida, fràgil, exquisida.

—Així! —cridà ella, i es capbussà com una foca dins el moviment brillant i líquid de les aigües. Només després d’una llarga estona, i a una distància impossible, va sentir l’Arren el xiulet agut de la nena, i va veure el seu cap brillant i negre damunt la superfície.

—Vine —digué un noi que probablement era de la mateixa edat que l’Arren, encara que en alçada i constitució no semblava tenir més de dotze anys: un tipus de rostre greu, amb un cranc blau tatuat a tota l’esquena. El noi es capbussà, i tots es capbussaren, fins i tot la nena de tres anys; o sigui que l’Arren hagué de fer-ho, i ho féu, provant de no esquitxar gaire.

—Com una anguila —digué el noi, traient el cap vora la seva espatlla.

—Com un dofí —digué una noia bonica amb un bonic somriure, i desaparegué a les profunditats.

—Com jo! —xisclà la nena de tres anys, bellugant-se amunt i avall com una ampolla.

De manera que aquell dia, fins que començà a llostrejar, i tot l’endemà daurat, i els dies que seguiren, l’Arren nedà i parlà i treballà amb la gent jove del rai de l’Estel. I de tots els esdeveniments del seu viatge d’ençà aquell matí equinocci quan ell i l’Esparver havien sortit de Roke, aixo li semblà d’alguna manera el més estrany; perquè no tenia res a veure amb tot el que s’havia esdevingut abans, durant el viatge o en tota la seva vida; i encara tenia menys a veure amb el que havia d’esdevenir-se. De nit, quan jeia per dormir amb els altres sota els estels, el noi pensava: «És com si hagués estat mort, i això fos una vida posterior, aquí, sota la llum del sol, més enllà del límit del món, entre els fills i les filles del mar…». Abans d’adormir-se sempre mirava cap al sud llunyà, cercant l’estel groc i la figura de la runa de l’Acabament, i sempre veia Gòbardon, i el triangle menor o el major; però ara sortia més tard, i el noi era incapaç de mantenir els ulls oberts fins que tota la figura sortia lliurement per damunt l’horitzó. De nit i de dia els rais eren portats cap al sud per les aigües, però mai no hi havia cap canvi en el mar, perquè allò que és sempre canviant no canvia; passaren les tempestes de pluja de maig, i de nit lluïen els estels, i el sol brillava tot el dia.

L’Arren sabia que llur vida no podia ésser viscuda sempre amb aquella facilitat de somni. Va preguntar per l’hivern, i li parlaren de les llargues pluges i de les grans ones, dels rais sols, cadascun separat de la resta, arrossegats i navegant alhora a través de la grisor i de les tenebres, setmana rere setmana rere setmana. L’hivern passat, en una tempesta d’un mes de durada havien vist ones tan grans que eren com «núvols de tempesta», deien, perquè mai no havien vist muntanyes: des de la cua d’una ona podien veure la següent, immensa, a milles de distància, enorme, que avançava cap a ells. Podien els rais navegar en mars com aquells?, havia preguntat l’Arren, i ells van dir que sí, però no sempre. A la primavera, quan es trobaven als camins de Bàlatran faltaven sovint dos rais, o tres, o sis…

Es casaven molt joves. En Cranc-blau, el noi tatuat amb el seu signe, i la noia bonica, l’Albatros eren marit i muller malgrat que ell tot just havia fet els disset anys i ella ara dos anys més jove; hi havia molts matrimonis com aquest entre la gent dels rais. Molts bebès anaven de quatre grapes i feien tentines arreu dels rais, lligats amb llargues cordes als quatre pals del cobert central, on tots s’arrossegaven a l’hora del dia que feia més calor per dormir en piles bellugadisses. Els altres nens tenien cura dels més petits, i homes i dones compartien tota la feina. Tots anaven per torn a recollir unes grans algues marines de fullam marró, el nilgu dels camins, que tenia un dentat com les falgueres, i de vuitanta o cent peus de llargada. Tots treballaven plegats a donar cops al nilgu per fer-ne roba, i a trenar-ne les fibres rugoses per fer-ne cordes i xarxes; treballaven plegats a la pesca, i a l’assecament del peix, i a donar forma a l’ivori de balena per fer-ne eines, i a totes les altres tasques dels rais. Però sempre hi havia temps per nedar i per parlar, i mai una hora en què una tasca hagués d’estar enllestida. No hi havia hores: només dies sencers, nits senceres. Després d’uns quants dies i nits així, a l’Arren li semblava que havia viscut al rai durant un temps incomptable, i que Òbehol era un somni, i al seu darrere quedaven altres somnis més febles, com si en algun altre món hagués viscut a la terra i hagués estat un príncep d’Enlad. Quan a la fi fou cridat al rai del cap, l’Esparver el mirà una estona i digué:

—Sembles aquell Arren que vaig veure al Pati de la font: brunyit com una foca daurada. Això et prova, noi.

—Sí, mon senyor. —Però, quin lloc és «això»? Hem deixat al darrere molts indrets. Hem navegat fora dels mapes… Fa molt de temps havia sentit a parlar dels pobles dels rais, però pensava que no era més que una altra història del Confí del sud, una quimera sense substància. I vet ací que hem estat rescatats per aquella quimera, que les nostres vides han estat salvades per un mite.

Parlava somrient, com si hagués compartit aquella facilitat de vida intemporal a la llum de l’estiu; però tenia el rostre esprimatxat, i als seus ulls hi havia una foscor no il·luminada. L’Arren la veié, i s’hi enfrontà.

—He traït —digué, i s’aturà—. He traït la vostra confiança en mi.

—I com ha estat, això, Arren?

—Allà… a Òbehol. Quan per una vegada vós em necessitàreu. Estàveu ferit, i necessitàveu el meu ajut. I no vaig fer res. La barca anava a la deriva, i vaig deixar-la fer. Vós patíeu i no vaig fer res per vós. Vaig veure terra…, vaig veure terra, i ni tan sols vaig provar de fer virar la barca…

—Calla, noi —digué el mag amb tal fermesa que l’Arren obeí. I afegí—: Digue’m, què pensaves aleshores?

—Res, mon senyor…, res! Pensava que fes el que fes no serviria de res. Pensava que la vostra fetilleria havia desaparegut…, no, que no havia existit mai. Que m’havíeu enganyat —la suor xopà la cara de l’Arren, i el noi hagué de forçar la veu, però va prosseguir—. Tenia por de vós. Tenia por de la mort. Li tenia tanta por que no volia mirar-vos, perquè potser us estàveu morint. No podia pensar en res, excepte que hi havia…, que hi havia un camí per no morir, un camí per a mi, si podia trobar-lo. Però tota l’estona la vida fugia, com si hi hagués una gran ferida i la sang en ragés…, com la que vós teníeu. Però això era a totes les coses. I jo no feia res, res, sinó provar d’amagar-me de l’horror de morir.

El noi s’aturà, perquè dir la veritat en veu alta era insuportable. Allò que l’aturava no era la vergonya, sinó la por, la mateixa por. Ara sabia per què la seva vida tranquil·la al mar i sota la llum del sol, ais rais, li semblava una vida postrema o un somni, irreal. Era perquè al seu cor sabia que la realitat era buida: sense vida, ni escalfor, ni color, ni so: sense significat. No hi havia cims ni profunditats. Tot aquell meravellós joc de formes i llums i colors sobre el mar i als ulls dels homes, no era més que això: un joc d’il·lusions en el buit superficial.

Tot passava, i el que romania era la informitat i el fred. Res més.

L’Esparver el mirava, i ell havia abaixat els ulls per evitar aquella mirada. Però inesperadament parlà en ell una petita veu de coratge, o potser de burla. Era arrogant, i sense compassió, i deia: «Covard! Covard! Vols perdre fins i tot això?».

De manera que mirà amunt, amb un gran esforç de voluntat, i s’enfrontà als ulls del seu company.

L’Esparver allargà el braç i li agafà la mà amb força; i així, tant la vista com la carn del noi i de l’home es tocaren.

—Lébannen —digué. Mai no havia pronunciat el nom veritable de l’Arren, i l’Arren tampoc no l’hi havia dit—. Lébannen, efectivament. I ho ets. No hi ha seguretat. No hi ha fi. La paraula s’ha de sentir en silenci. Cal que hi hagi foscor per veure els estels. El ball sempre es balla damunt el buit, damunt el terrible abisme.

L’Arren s’hauria apartat d’ell, però el mag no el deixava anar.

—Us he decebut —digué—. Us tornaré a decebre. No tinc prou força!

—Tens prou força —la veu de l’Esparver semblava tendra, però hi havia en ella aquella mateixa duresa que s’havia alçat a les profunditats de la pròpia vergonya de l’Arren, burleta—. Allò que estimes, ho estimaràs. Allò que emprenguis, ho acabaràs. En tu es pot confiar. I no té res d’estrany que encara no ho hagis après; només has tingut disset anys per aprendre-ho. Però, considera-ho, Lébannen. Refusar la mort és refusar la vida.

—Però si jo cercava la mort! —l’Arren aixecà el cap i esguardà l’Esparver—. Com en Sopli…

—En Sopli no cercava la mort. Cercava una fi a la por de la mort.

—Però hi ha un camí. El camí que ell cercava. En Sopli. I en Llebre, i els altres. El camí de tornada a la vida, vida sense mort. Vós, vós més que cap altre, deveu conèixer aquest camí…

—No el conec.

—Però els altres, els fetillers…

—Sé el que ells creuen cercar. Però sé que moriran, com ha mort en Sopli. I que jo moriré. I que tu moriràs.

La seva mà encara agafava l’Arren amb força.

—I valoro en molt aquest coneixement. És un gran do. És el do de la pròpia identitat. Perquè només això és nostre, això que estem desitjant perdre. Aquesta pròpia identitat, el nostre turment i la nostra glòria, la nostra humanitat, no perdura. Canvia i se’n va, una ona a la mar. Voldries que el mar esdevingués quiet, i que les marees deixessin de ser, per salvar una onada, per salvar-te tu mateix? Renunciaries a la destresa de les teves mans, i a la passió del teu cor, i a la fam de la teva ment, per comprar la seguretat?

—Seguretat —repetí l’Arren.

—Sí —digué el mag—. Seguretat.

Llavors deixà anar l’Arren; deixà anar les seves mans, i deixà de mirar-lo, i el deixà sol, tot i que encara seien cara a cara.

—No ho sé —digué l’Arren a la fi—. No sé què és el que cerco, ni on vaig, ni qui sóc.

—Jo sé qui ets —li digué l’Esparver amb aquella mateixa veu suau i dura—. Tu ets el meu guia. En la teva innocència i en el teu coratge, en la teva imprudència i en la teva lleialtat, tu ets el meu guia…, l’infant que he enviat davant meu en la foscor. El que jo segueixo és la teva por. Has pensat que he estat dur amb tu. Mai no has sabut fins a quin punt ho he estat. Jo faig servir el teu amor com un home que crema una espelma, que la crema fins a gastar-la, perquè li il·lumini les passes. I nosaltres hem de continuar. Hem de continuar. Hem de recórrer tot el camí. Hem d’arribar al lloc on les fonts s’assequen, el lloc vers on t’atreu el teu terror mortal.

—On és, mon senyor?

—No ho sé pas.

—Jo no us hi puc guiar. Però vindré amb vós.

La mirada que el mag li dirigia era fosca, impenetrable.

—Però si tornés a fallar, i us traís…

—Tindré confiança en tu, fill de Morred.

Llavors tots dos romangueren en silenci.

Més amunt, els alts ídols esculpits es gronxaven molt suaument amb el cel blau del sud com a fons: cossos de dofins, ales de gavines plegades, rostres humans amb ulls penetrants fets de petxina.

L’Esparver s’incorporà, amb encarcarament, perquè encara li faltava molt per estar guarit de la seva ferida.

—Estic cansat de seure tot el dia —digué—. M’engreixaré de no fer res —el mag començà a caminar tota la llargada del rai, i l’Arren s’hi afegí. Parlaren una mica mentre caminaven; l’Arren digué a l’Esparver com passava els dies, quins eren els seus amics entre la gent dels rais. El neguit de l’Esparver era més gran que la seva força, que aviat flaquejà. El mag s’aturà vora una noia que teixia nilgu al seu teler rere la Casa dels Grans, i li demanà que anés a cercar el cap, i després retornà al seu cobert. El cap dels pobles dels rais hi anà i el saludà amb cortesia, i el mag li va correspondre igualment. Tots tres s’assegueren junts a les catifes de pell de foca clapejada del cobert.

—He pensat —començà el cap, lentament i amb gran solemnitat— en les coses que vosaltres m’heu dit. De com els homes pensen a tornar de la mort als seus propis cossos, i, en cercar això, obliden l’adoració dels déus, descuren llur cos i esdevenen folls. Aquest és un afer maligne, i gran follia. I també he pensat, què té a veure amb nosaltres? Nosaltres no tenim cap tracte amb els altres homes, amb llurs illes i llurs costums, amb allò que ells fan i desfan. Vivim al mar i les nostres vides són la vida del mar. No esperem salvar-les, no cerquem perdre-les. La follia, aquí, no arriba. No anem a la terra, ni vénen a nosaltres els pobles de la terra. Quan jo era jove, de vegades parlàvem amb homes que venien en vaixells a la Duna Llarga, quan hi anàvem per tallar els troncs dels rais i per construir els ràfecs d’hivern. Sovint, a la tardor, vèiem veles d’Òhol i de Welwai (així era com el cap anomenava Òbehol i Wèllogy) quan seguíem les balenes grises. Moltes vegades seguien els nostres rais de lluny, perquè nosaltres coneixem els camins i els llocs de trobada dels Grans al mar. Però això és tot el que he vist dels pobles de terra, i ara ja no vénen. Potser tots s’han tornat bojos i s’han barallat els uns amb els altres. Fa dos anys, a la Duna Llarga, mentre miràvem al nord cap a Welwai, vam veure durant tres dies el fum d’un gran foc. Encara que hagués estat així, a nosaltres què ens feia? Nosaltres som els fills del mar Obert. Seguim el camí per on va la mar.

—Però, tot i així, en veure una barca d’un home de terra a la deriva, hi heu anat —digué el mag.

—Alguns d’entre nosaltres van dir que no era prudent fer-ho, i haurien deixat que la barca anés a la deriva fins a la fi del mar —respongué el cap amb la seva veu aguda, impassible.

—Vós no fóreu un d’ells.

—No. Jo vaig dir, encara que siguin homes de terra els ajudarem, i així es va fer. Però amb les vostres empreses no hi tenim res a veure. Si hi ha una follia entre la gent de terra, és la gent de terra qui s’hi ha d’afrontar. Nosaltres seguim el camí dels Grans. No podem ajudar-vos en el vostre quest. Sereu benvinguts tant de temps com vulgueu romandre amb nosaltres. No falten gaires dies per al Ball Llarg; després, tornem cap al nord, seguint el corrent de l’est que a la fi de l’estiu ens tornarà a portar als mars vora la Duna Llarga. Si voleu romandre amb nosaltres i guarir la vostra ferida, així serà. I si voleu agafar la vostra nau i marxar pel vostre camí, així serà, també.

El mag li donà les gràcies, i el cap s’aixecà, petit i rígid com un airó, i els deixà sols a tots dos.

—En la innocència no hi ha força contra el mal —digué l’Esparver, una mica ressentit—. Però en ella hi ha força per al bé… Romandrem amb ells un temps, em penso, fins que estigui guarit d’aquesta feblesa.

—És el més prudent —digué l’Arren. La fragilitat física de l’Esparver l’havia espantat, l’havia trasbalsat; havia decidit protegir l’home de la seva pròpia energia i urgència, i insistir perquè, abans de continuar endavant, almenys esperessin fins que l’home s’hagués guarit del dolor.

El mag el mirà, un xic desconcertat pel compliment.

—Són amables, aquí —continuà l’Arren, sense adonar-se’n—. Semblen lliures d’aquella malaltia de l’ànima que patien a la ciutat de Hort, i a les altres illes. Potser no existeix cap illa on ens haguessin ajudat i donat la benvinguda com han fet aquesta gent perduda.

—És possible que tinguis raó.

—I a l’estiu duen una vida ben agradable…

—Sí. Però menjar peix fred tota la vida, i no contemplar mai una perera en flor, ni beure d’un rierol que saltironeja, a la fi es faria pesat!

I així l’Arren retornà al rai de l’Estel, i treballà i nedà i jagué al sol amb els altres joves, i parlà amb l’Esparver en la frescor del vespre, i dormí sota els estels, i passaren els dies, apropant-se al Ball Llarg de la vigília del solstici d’estiu, i els gran rais anaren lentament cap al sud, empesos pels corrents del mar Obert.