X
EL PAS DELS DRACS

Als mars de l’exterior del Confí de l’oest, un matí fred i clar, aquell Senyor de l’illa dels Savis despertà tot encongit i encarcarat en una petita barca, s’incorporà i badallà. I després d’un moment, assenyalant el nord, digué al seu company, que també badallava:

—Allà! Dues illes, les veus? Les illes més al sud del Pas dels Dracs.

—Teniu ulls de falcó, senyor —digué l’Arren, entrellucant mig adormit per damunt el mar, i sense veure-hi res.

—Per això sóc l’Esparver —digué el mag; encara estava alegre, i arronsà els muscles com si amb això hagués deixat enrere tota consideració prèvia i tot presagi—. No les veus?

—Veig gavines —digué l’Arren, després d’haver-se fregat els ulls i d’haver escodrinyat amb la vista per tot l’horitzó blau-grisós davant la barca.

El mag rigué.

—Fins un falcó podria veure gavines a vint milles de distància.

A mesura que el sol esdevingué més brillant per damunt les boires de l’est, els petits punts voladors que l’Arren havia vist semblaren centellejar, com pols d’or sacsada a l’aigua, o brins de pols en un raig de sol. I aleshores l’Arren s’adonà que eren dracs.

A mesura que la Miralluny s’apropava a les illes, l’Arren veié els dracs que s’enlairaven i descrivien cercles al vent del matí, i el seu cor s’elevà amb ells amb una joia, amb una joia de satisfacció que era gairebé dolor, En aquell vol hi havia tota la glòria de la mortalitat. Llur bellesa era feta d’una força terrible, i d’una ferotgia total, i de la gràcia de la raó. Perquè aquestes eren criatures pensants, amb parla, i saviesa antiga: en les formes de llur vol hi havia una harmonia ferotge, deliberada.

L’Arren no parlà, però pensà: «No m’importa el que vingui després; he vist els dracs a l’oreig del matí».

De vegades les formes es desfeien i els cercles es trencaven, i sovint enmig del vol un drac o un altre treia pels narius una llarga flamarada de foc que es corbava i penjava un moment en l’aire tot repetint la corba i la brillantor del cos llarg i arcat del drac. En veure això, el mag digué:

—Estan irats. Ballen llur còlera al vent.

I tot seguit afegí:

—Ara som a la gola del llop. —Perquè els dracs havien vist la petita vela sobre les ones i, primer un, després un altre, se separaven del terbolí del ball i anaven, llargs i anivellats en l’aire, remant amb llurs grans ales, en línia recta cap a la barca.

El mag mirà l’Arren, que seia vora el timó, ja que les ones corrien fortes i en contra. El noi mantenia el timó aferrat amb mà ferma, encara que no apartava els ulls del bategar d’aquelles ales. Com si estigués satisfet, l’Esparver tornà a girar-se i, dempeus al costat del pal, deixà que el vent de màgia sortís de la vela. El mag aixecà la vara i parlà en veu alta.

Al so de la seva veu i dels mots de la Parla Antiga, alguns dels dracs tombaren a mig vol, es dispersaren, i tornaren a les illes. D’altres s’aturaren i restaren en l’aire, amb les urpes llargues com espases de llurs potes enfora, però sota control. Un d’ells es deixà caure fins gairebé damunt l’aigua i volà lentament cap a ells: amb dos batecs d’ala ja era a la barca. La panxa mallada passà a frec del masteler, sense tocar-lo. L’Arren veié la carn arrugada i desprotegida entre l’espatlla i el pit, que, juntament amb l’ull, és l’única part vulnerable dels dracs, a menys que la llança que els fereix estigui poderosament encantada. El fum que sortia de la llarga boca, plena de dents, l’ofegava, i amb ell li arribà una fortor de carronya que li provocà una convulsió de fàstic i el féu vomitar.

L’ombra passà de llarg. I tornà, tan baixa com abans, i aquesta vegada l’Arren abans que el fum sentí l’enorme escalfor de l’alè. Va sentir la veu de l’Esparver, clara i ferotge. El drac els passà per damunt. Llavors tots desaparegueren, i tornaren a les illes com brases ardents sobre una ràfega de vent.

L’Arren esbufegà, i es passà la mà pel front, que era cobert de suor freda. En mirar el seu company, s’adonà que el cabell se li havia tornat blanc: l’alè del drac li havia cremat i arrissat les puntes dels cabells. I la roba gruixuda de la vela era tota socarrimada i ennegrida per un cantó.

—Tens el cap un xic socarrimat, noi.

—I vós també, senyor.

L’Esparver es passà la mà pels cabells, sorprès.

—I tant que sí! Això ha estat una insolència; però no vull barallar-me amb aquestes criatures. Semblen folles, o desconcertades. No han parlat. No he trobat mai un drac que no parlés abans d’atacar, si més no per turmentar la seva presa… Ara hem d’anar cap endavant. No els miris als ulls, Arren. Si ho has de fer, gira la cara. Anirem amb el vent del món, bufa amb força del sud, i el meu art potser em calgui per a d’altres coses. Mantén-la mentre avança.

La Miralluny es mogué endavant, i aviat tingué a la seva esquerra una illa distant; i a la seva dreta les illes bessones que havien vist abans. Aquestes illes s’alçaven en cingles baixos, i tota la roca nua era blanquejada pels fems dels dracs i pels fumarells de cap negre que no temien fer llurs nius entre ells.

Els dracs havien volat ben amunt, i feien voltes planant amunt en l’aire talment com planen els voltors. Cap d’ells no tornà a baixar cap a la barca. De vegades es cridaven els uns als altres, en veu aguda i aspra a través dels abismes d’aire; però, si en llur cridar hi havia paraules, l’Arren no les pogué entendre.

La barca passà un petit promontori, i el noi veié a la costa el que per un moment li va semblar un fort en runes. Era un drac. Tenia una de les ales negres plegada a sota, i l’altra, tota estesa enormement per la sorra i fins a l’aigua, de manera que l’anar i venir de les ones la movia una mica cap endavant i cap enrere, en una imitació grollera del vol. El llarg cos de serp jeia en tota la seva llargada sobre la roca i la sorra. Faltava una pota davantera, i del gran arc de les costelles la carn i les escames eren obertes, com també ho era la panxa; i així la sorra en moltes iardes al voltant era ennegrida amb la sang enverinada del drac. Però la criatura encara vivia. És tan gran la vida que hi ha als dracs que només un poder de fetilleria igual els pot matar veloçment. Els ulls verds i or eren oberts, i quan la barca passà navegant, el cap prim i enorme es mogué una mica, i dels seus narius sortí un raig xiuxiuejant de vapor barrejat amb un ruixim de sang.

La platja entre el drac moribund i el marge del mar era marcada i trepitjada pels peus i els cossos pesants dels de la seva espècie, i les seves entranyes trepitjades dins la sorra.

L’Arren i l’Esparver no parlaren fins que van ser ben lluny d’aquella illa, quan navegaven a través del canal embravit i inquiet del Pas dels Dracs, ple d’esculls i puntes i formes de roca, cap a les illes del nord de la doble cadena. Llavors l’Esparver digué:

—Això ha estat una visió dolenta —i la seva veu era trista i freda.

—Ells… es mengen els de la seva pròpia especie?

—No. No pas més que nosaltres. Han estat empesos a la follia. Els ha estat arrabassada la parla. Ells, que parlaven abans que parlessin els homes, ells, que són més vells que qualsevol cosa vivent, els fills de Segoy…, han estat empesos al terror mut de les bèsties. Ah! Kàlessin!, on t’han dut les teves ales? Has viscut per veure com la teva raça aprèn la vergonya? —la seva veu tenia el so del ferro que es colpeja, i mirà amunt, cercant al cel. Però els dracs eren darrere, i ara descrivien cercles més baixos per damunt les illes rocoses i la platja tacada de sang, i al davant no hi havia res més que el cel blau i el sol de la tarda.

En aquells temps cap home viu no havia navegat ni havia vist el Pas dels Dracs, excepte l’Arquemag. Feia vint anys i més, en Ged havia navegat pel Pas en tota la seva llargada, d’est a oest, i havia tornat. Per a un mariner, era una meravella i un malson alhora. L’aigua era un laberint de canals blaus i bancs verds, i entre tots aquests, mercès a la mà i a la paraula i a molta cura i vigilància, ell i l’Arren feien camí amb la barca, salvant les roques i els esculls. Alguns d’aquests eren molt baixos sota o gairebé sota l’escuma de les onades, coberts d’anemones i peus de cabra i falgueres de mar que semblaven llaços; eren com monstres d’aigua, amb closques, sinuosos. Altres roques es dreçaven formant cingles i puntes que sortien del mar, i hi havia arcs i semiarcs, torres esculpides, formes fantàstiques d’animals, esquenes de senglars i caps de serps, tots enormes, deformes, difusos, com si la vida es bellugués, mig conscient, en la roca. Les ones del mar els queien a sobre, amb un so com de respiració, i les roques eren molles de l’escuma brillant i amarga. Des del sud, en una d’aquelles roques, es feien clarament visibles les espatlles arronsades i el cap pesant i noble d’un home, acotat en rumieig poderós damunt el mar; però quan la barca l’hagué passat, en mirar enrere des del nord, l’home havia desaparegut i les roques massisses revelaven una cova en què el mar s’aixecava i queia fent un soroll de tronada, buit i espetegant; i semblava haver-hi una paraula, una síl·laba, en aquell so. A mesura que continuaren navegant, els ressons falsejants esdevingueren més febles i aquella síl·laba es féu més clara; i així l’Arren digué:

—Hi ha una veu dins la cova?

—La veu del mar.

—Però diu una paraula.

L’Esparver escoltà; mirà l’Arren, i després altra vegada a la cova.

—Què sents?

—Com si digués el so ahm.

—En la Parla Antiga això significa el començament, o fa molt de temps. Però jo la sento com ohb, que és una manera de dir el final. Compte allà davant! —acabà abruptament, al mateix moment que l’Arren l’avisava:

—Aigua soma! —I, malgrat que la Miralluny feia via entre els perills com un gat, tots dos estigueren ocupats força estona amb la navegació, i lentament la cova on tronava per sempre aquella enigmàtica paraula quedà al seu darrere.

Ara l’aigua es féu més profunda i van sortir de tota la fantasmagoria de les roques; davant seu, més enllà, s’alçava amenaçant una illa com una torre. Els seus cingles eren negres, i fets de molts cilindres o grans columnes molt juntes, amb marges rectes i superfícies planes, que s’aixecaven fins a tres-cents peus fora de l’aigua.

—Aquell és el domini de Kàlessin —digué el mag—. Així en deien els dracs, quan vaig ser aquí fa molt temps.

—Qui és Kàlessin?

—El més vell…

—Va construir-lo ell, aquest lloc?

—No ho sé. No sé si va ser construït. Ni quants anys té ell. Dic «ell», però ni tan sols sé això… Per a Kàlessin, Orm Embar és un infant amb un any de vida. I tu i jo som com dues efímeres. —El mag esguardà les terribles estacades, i l’Arren les mirà, inquiet, pensant com un drac podia deixar-se caure des d’aquell marge negre, llunyà, i arribar a ells gairebé al mateix temps que la seva ombra. Però no vingué cap drac. Passaren lentament a través de les aigües quietes al recer de la roca, sense sentir més que el xiuxiueig i el clapoteig de les ones ombrívoles a les columnes de basalt. Aquí l’aigua era profunda, sense esculls ni roques; l’Arren guiava la barca, i l’Esparver continuava dempeus a la proa, afitorant els cingles i el cel clar que tenia al davant.

La barca sortí a la fi de l’ombra del Domini de Kàlessin a la llum del sol de la tarda. Eren al Pas dels Dracs. El mag aixecà el cap, com un que divisa allò que havia estat cercant, i a través d’aquell gran espai d’or que tenien al davant veieren arribar, sobre les seves ales daurades, el drac Orm Émbar.

L’Arren sentí que l’Esparver li cridava:

—Aro Kàlessin? —N’endevinava el significat, però no va poder entendre res del que va respondre el drac. Encara que, quan sentia la Parla Antiga, sempre li semblava que estava a punt d’entendre, que gairebé l’entenia: com si fos una llengua que hagués oblidat, no pas una que no havia sabut mai. Quan la parlava, la veu del mag era molt més clara que quan parlava hàrdic, i semblava produir una mena de silenci, com fa el toc més suau d’una gran campana. Però la veu del drac era com un gong, greu i aguda alhora, o com el tocar xiuxiuejant dels platets.

L’Arren esguardà el seu company, dreçat allà a l’estreta proa, que parlava amb la monstruosa criatura que voletejava damunt seu omplint la meitat del cel; i dins el cor del noi aparegué una mena d’orgull joiós, de veure quina cosa tan petita és l’home, i com n’és de fràgil i terrible. Perquè el drac podia haver arrencat el cap de l’home de les seves espatlles amb un sol moviment del peu acabat en aquelles urpes; si només hagués estat per la grandària hauria pogut esclafar i enfonsar la barca com una pedra enfonsa una fulla que flota. Però l’Esparver era tan perillós com l’Orm Émbar: i el drac ho sabia.

El mag girà el cap.

—Lébannen —digué, i el noi s’alçà i anà cap endavant, tot i que no volia recórrer la llargada de la barca, ni fer un pas que l’apropés a aquelles mandíbules de quinze peus i als ulls llargs, de pupil·les com escletxes, de color groc verdós, que cremaven sobre ell des de l’aire.

L’Esparver no li digué res, però li posà una mà a l’espatlla, i tornà a parlar al drac, breument.

—Lébannen —digué l’enorme veu sense passió—. Agni Lébannen!

El noi mirà amunt; la pressió de la mà del mag el féu recordar, i evità la mirada d’aquells ulls de color verd i or. L’Arren no sabia parlar la Parla Antiga; però no era mut.

—Us saludo, Orm Émbar, Senyor Drac —digué clarament, com un príncep saluda un altre príncep.

Aleshores es féu un silenci, i el cor de l’Arren bategà laboriosament i amb força. Però l’Esparver, aturat al seu costat, somrigué.

Després d’això, el drac tornà a parlar, i l’Esparver contestà; i això se li féu molt llarg a l’Arren. A la fi tot passà, de sobte. El drac s’enlairà amb un cop d’ales que va estar a punt de tombar la barca, i se n’anà. L’Arren mirà el sol, i trobà que semblava tan a prop de la posta com abans; l’estona no havia estat gaire llarga. Però el rostre del mag era del color de la cendra mullada, i, quan es girà cap a l’Arren, els seus ulls brillaren. L’home s’assegué al banc.

—Molt bé, noi —digué amb veu ronca—. No és pas fàcil parlar als dracs.

L’Arren aconseguí menjar pels dos, perquè no havien menjat en tot el dia; i el mag no digué res més fins que hagueren menjat i begut. Aleshores el sol ja era baix a l’horitzó, encara que en aquelles latituds del nord, i poc després de mig estiu, la nit venia tard i lentament.

—Bé —digué a la fi—, Orm Émbar, a la seva manera, m’ha dit molt. Diu que el que cerquem és, i no és, a Sélidor… És difícil per a un drac parlar amb senzillesa. No tenen ments senzilles. I fins i tot quan un d’ells vol dir la veritat a un home, que és poc sovint no sap com la veritat és vista per l’home. De manera que li he preguntat: «Talment com el vostre pare Orm es troba a Sélidor?». Perquè, com saps, allà moriren en llur baralla Orm i Érreth-Akbe. I ell ha respost: «No i sí. El trobareu a Sélidor, però no a Sélidor». —L’Esparver s’aturà i medità, mastegant una crosta de pa dur—. Potser volia dir que, encara que l’home no sigui a Sélidor, jo he d’anar allà a trobar-lo. Potser…, llavors li he preguntat pels altres dracs. I ha dit que aquest home ha estat entre ells, sense tenir-ne por, perquè malgrat que se’l mati ressorgeix de la mort, en el seu cos, viu. Per això el temen com a una criatura fora de la natura; la basarda que els causa la fetilleria d’aquest home li dóna força sobre ells, i ell els pren la Parla de la Creació, i els deixa presa de llur pròpia natura salvatge. I així es devoren els uns als altres, o es maten a ells mateixos, llançant-se al mar… una mort odiosa per a la serp de foc, la bèstia de vent i foc. Aleshores jo he dit: «On és llur senyor Kàlessin?», i tot el que m’ha volgut dir és: «A l’Oest», que pot voler dir que Kàlessin ha volat lluny a les altres terres, que, segons els dracs, es troben més enllà del que mai no hagi navegat cap vaixell; o pot no voler dir això. Aleshores jo he deixat de fer preguntes, i ell ha fet les seves, dient: «Tornant al nord he volat per damunt Kàltuel, i per damunt les Toringes. A Kàltuel he vist com els vilatans mataven un nadó en un altar de pedra, i a Ingat he vist com els seu ciutadans mataven un fetiller llançant-li pedres. Es menjaran el bebè, penseu vós, Ged? Tornarà el fetiller de la mort i llançarà pedres als seus ciutadans?». He pensat que es burlava de mi, i estava a punt de parlar amb ira, però no se’n burlava. Ha dit: «Les coses han perdut el seu sentit. Hi ha un forat al món i el mar s’hi escola. La llum s’acaba. Serem deixats a la terra seca. No hi haurà més parlar, ni més morir». Així he vist a la fi el que em volia dir.

L’Arren no ho veia; i, a més a més, estava greument amoïnat. Perquè l’Esparver, tot repetint les paraules del drac, s’havia anomenat a ell mateix pel seu nom veritable, inequívocament. Això féu venir inoportunament a la ment de l’Arren el record d’aquella dona turmentada de Lorbànery que havia cridat: «El meu mon és Akaren!». Si els poders de la fetilleria, i de la música, i de la parla, i de la confiança, s’afeblien i es marcien entre els homes; si els sobrevenia una insanitat d’esborronament tan terrible que, com els dracs desposseïts de raó, s’atacaven els uns als altres per destruir: si tot això era així, podria el seu senyor defugir-ho? Tan fort era?

No ho semblava, assegut tot arraulit davant el seu sopar de pa i peix fumat, amb els cabells agrisats i socarrimats pel foc, i les mans primes, i un rostre cansat.

Però el drac el temia.

—Què t’amoïna, noi?

Només es podia dir la veritat, amb ell.

—Mon senyor, heu dit el vostre nom.

—Oh, sí. He oblidat que no ho havia fet abans. Si anem on hem d’anar, et caldrà el meu nom veritable —el mag aixecà el cap, tot mastegant, cap a l’Arren—. Has pensat que havia esdevingut senil, i anava barbotejant el meu nom, com fan els homes vells i lleganyosos que han perdut el sentit i la vergonya? Encara no, noi!

—No —digué l’Arren, tan confós que no pogué dir res més. Estava molt cansat: el dia havia estat llarg, i ple de dracs. I el camí al seu davant esdevenia fosc.

—Arren —digué el mag—; no, Lébannen: a on anem, no hi ha amagatalls. Allà tots porten llurs noms veritables.

—Els morts no poden ésser ferits —digué l’Arren amb pessimisme.

—Però no és només allà, no és només en la mort, on els homes duen els seus noms. Aquells qui més poden ésser ferits, els més vulnerables: aquells qui han donat amor, i no el tornen a prendre: ells s’anomenen els uns als altres per llurs noms. Els de cor lleial, els donadors de vida… Estàs molt cansat, noi. Jeu i dorm. Ara ja no cal fer res més que mantenir el rumb tota la nit. I al matí veurem la darrera illa del món.

A la seva veu hi havia una dolçor insuperable. L’Arren es cargolà a proa, i començà a adormir-se de seguida. Sentí com el mag començava una cançó suau, gairebé xiuxiuejant, no en la llengua hàrdica sinó amb les paraules de la Creació; i quan a la fi començà a entendre, i a recordar què volien dir les paraules, tot just abans d’entendre-les del tot, s’adormí profundament.

El mag guardà el pa i la carn en silenci, mirà de posar bé les cordes, ho posà tot en ordre dins el vaixell, i, aleshores, agafà la corda guia de la vela amb una mà, va seure al banc posterior i posà ben fort el vent de màgia a la vela. Incansable, la Miralluny navegà veloç cap al nord, una fletxa damunt la mar.

El mag mirà l’Arren. El rostre adormit del noi era il·luminat de vermell i d’or per la llarga posta de sol, i els cabells gruixuts es movien amb el vent. L’aspecte suau, amable, principesc, del noi que seia vora la font de la Gran Casa feia pocs mesos, ja no hi era; aquest era un rostre més prim, i més dur, i molt més fort. Però no era menys bell.

—No he trobat ningú que seguís el meu camí —digué en Ged l’Arquemag en veu alta al noi adormit o al vent buit—. Ningú més que vós. I vós heu d’anar pel vostre camí, no el meu. Però el vostre regnat serà, en part, el meu. Perquè jo us vaig conèixer abans. Jo us vaig conèixer abans! Em lloaran més per això en dies venidors que per qualsevol altra cosa que jo fes en màgia… Si és que hi haurà dies venidors. Perquè abans nosaltres dos hem de dreçar-nos sobre el punt de l’Equilibri, al mateix fulcre del món. I si jo caic, caus tu, i tots els altres… Per un temps, per un temps. Cap foscor no dura per sempre. I fins i tot allà, hi ha estels… Oh, però com m’agradaria veure-us coronat a Hàvnor, i veure la llum del sol a la Torre de l’Espasa, i en vós l’Anell que us vam portar d’Atuan, de les tombes fosques, la Tènar i jo, molt abans que fóssiu nat!

Aleshores rigué, i girant-se de cara al nord, es digué a si mateix, en la llengua comuna:

—Un pastor de cabres per posar l’hereu de Morred al seu tron! És que no n’aprendré mai?

Després, mentre seia amb la corda guia a la mà i veia com la vela plena i tensada s’envermellia amb la darrera llum de l’oest, tornà a parlar suaument.

—No vull ser a Hàvnor, ni a Roke. És hora de deixar enrere el poder. De deixar caure les velles joguines, i continuar endavant. És hora que vagi a casa. Voldria veure la Tènar. Voldria veure l’Ogió, i parlar amb ell abans que es mori, a la casa dels cingles de Re Albi. Anhelo caminar per la muntanya, la muntanya de Gont, els boscos, a la tardor quan les fulles són brillants. No hi ha cap regne com els boscos. Seria hora que jo anés allà, que hi anés en silenci, que hi anés sol. I potser allà, a la fi aprendria allò que cap acte ni cap poder no em poden ensenyar, el que mai no he après.

Tot l’oest s’inflamà en una fúria i glòria de vermell, i el mar era carmí, i la vela al seu damunt era brillant com la sang; i aleshores vingué la nit, calladament. Tot al llarg d’aquella nit el noi dormí i l’home vetllà, amb la mirada fixa endavant, en la foscor. No hi havia cap estel.