VII
EL FOLL

El foll, el tintorer de Lorbànery, seia tot encongit arrepenjat al pal, amb els braços al voltant dels genolls i el cap cot. El manyoc de cabells embullats es veia tot negre a la llum de la lluna. L’Esparver s’havia embolicat amb una manta i s’havia adormit a la popa de la barca. Cap dels dos no es movia. L’Arren seia despert a proa; s’havia jurat a ell mateix que faria guàrdia tota la nit. Si el mag s’estimava més assumir que llur passatger llunàtic no l’atacaria a ell, ni a l’Arren, durant la nit, li semblava molt bé, però ell s’estimava més fer els seus pressupòsits, i carregar amb les seves pròpies responsabilitats.

La nit, però, era molt llarga, i molt tranquil·la. La llum de la lluna davallava fins a ells, sense canviar mai. Arrupit vora el pal, en Sopli roncava, amb roncs llargs i suaus. La barca avançava suaument; i suaument l’Arren s’anà adormint. Es despertà espantat tot de sobte, i veié la lluna només un xic més amunt; abandonà la seva autoimposada vigilància, s’instal·là més confortablement, i s’adormí altre cop.

Tornà a somiar, com semblava que havia de fer sempre en aquest viatge, i al començament eren somnis fragmentats, però estranyament dolços i reconfortants. Al lloc del pal de la Miralluny hi creixia un arbre, amb grans braçades de fullam en forma d’arcs; uns cignes guiaven la barca, volant al davant amb ales fortes; més enllà, per damunt el mar d’un verd beril·le, brillava una ciutat de torres blanques. Després es trobava en una d’aquelles torres, enfilant-se pels esglaons que pujaven fent espiral, i corria lleuger i adelerat. Aquestes escenes canviaven i es repetien i en portaven d’altres, que passaven sense deixar rastre; però, de sobte, es trobava en la llum fosca i temuda dels erms, i l’horror cresqué en ell fins que gairebé no podia respirar. Però continuava endavant, perquè havia d’anar endavant. Després de molta estona s’adonà que anar endavant en aquell lloc era anar fent un cercle i tornar sobre els propis passos. Però n’havia de sortir, havia d’allunyar-se’n; la sensació esdevenia més i més urgent. Començà a córrer. A mesura que corria els cercles es feien més estrets i el terra començava a inclinar-se. Corria en l’obscuritat que s’enfosquia, més i més ràpid, entorn del llavi interior d’un clot que s’enfonsava, un enorme remolí que el xuclava cap a la foscor; i en el moment que se n’adonà, el peu li relliscà, i caigué.

—Què tens, Arren?

L’Esparver li parlava des de la popa. L’alba grisa havia aquietat el cel i la mar.

—Res.

—El malson?

—Res.

L’Arren tenia fred, i el braç dret li feia mal d’haver-lo tingut sota el cos. Tancà els ulls contra la llum creixent i pensà: «Insinua això i insinua allò, però no em vol dir mai clarament on anem, o per què, o per què hi he d’anar jo. I ara ens fa anar amb aquest boig. Qui és més boig, el llunàtic, o jo, per anar amb ell? Ells dos potser s’entenguin l’un a l’altre, ara són els fetillers els que són bojos, això va dir. A hores d’ara ja podria ser a casa, a casa a la sala de Berila, a la meva cambra amb les parets cisellades, i les catifes vermelles a terra, i un foc a la llar, despertant-me per anar a caçar amb el meu pare. Per què he vingut amb ell? Per què em va portar? Perquè és el meu camí i l’he de recórrer, diu, però això és xerrameca de fetiller que fa que les coses semblin importants mitjançant grans paraules. El significat de les paraules, però, sempre és en un altre lloc. Si jo tinc un camí que he de seguir, és el que va a casa meva, i no pas anar vagant insensatament arreu dels Confins. Tinc deures a complir, a casa, i els estic eludint. Si de veritat pensa que algun enemic de la fetilleria s’ha posat en acció, per què ha vingut sol, amb mi? Podria haver portat un altre mag perquè l’ajudés…, cent mags. Podria haver portat un exèrcit de guerrers, una flota de vaixells. És així com s’afronta un gran perill, enviant un vell i un noi en una barca? Això no és més que follia. Ell també és boig; ell mateix ho ha dit, cerca la mort. Cerca la mort, i vol portar-m’hi. Però jo no sóc boig ni vell, no moriré, no aniré amb ell».

S’incorporà estintolat al colze, mirant cap endavant. La lluna que s’havia aixecat al seu davant quan salpaven de la badia de Sosara ara tornava a ésser al davant, i s’enfonsava. Darrere, a l’est, s’apropava el dia, feble i gris. No hi havia núvols, però sí una feble pesadesa a l’horitzó. Més entrat el dia, el sol esdevingué més calorós, però brillava cobert, sense esplendor.

Tot aquell dia navegaren vora la costa de Lorbànery, que es veia baixa i verda a llur dreta. De la terra bufava un ventijol lleuger que omplia la vela. Cap al vespre passaren un darrer cap, llarg; la brisa minvà. L’Esparver posà el vent de màgia a la vela, i com un falcó deixat anar del puny, la Miralluny donà una estrebada i volà, adelerada, cap endavant, deixant enrere l’illa de la Seda.

En Sopli, el tintorer, havia romàs al mateix lloc tot el dia, acovardit, evidentment esporuguit a causa de la barca i de la mar, marejat i malaurat. Ara parlà, amb veu ronca.

—Anem cap a l’oest?

La posta de sol li donava directament a la cara; però l’Esparver, sempre pacient amb les preguntes més estúpides, assentí amb el cap.

—A Òbehol?

—Òbehol és a l’oest de Lorbànery.

—Molt lluny cap a l’oest. Potser el lloc és allà.

—Com és, el lloc?

—Com puc saber-ho? Què havia de fer per veure’l? No és pas a Lorbànery! El vaig cercar durant molts anys, quatre anys, cinc anys, a les tenebres, de nit, tancant els ulls, i amb ell que sempre em cridava «vine, vine», però jo no hi podia anar. No sóc cap senyor de fetillers que coneix els camins de la foscor. Però hi ha un lloc on també s’arriba amb la llum, sota el sol. Això és el que en Mildi i la meva mare no volien entendre. Sempre cercaven a la foscor. Aleshores el vell Mildi morí, i la meva mare es va tornar boja. Va oblidar els encanteris que fem servir per tintar, i això li va afectar la ment. Es volia morir, però jo li vaig dir que esperés. Que esperés fins que jo trobés el lloc. Hi ha d’haver un lloc. Si els morts poden tornar a la vida del món, ha d’haver-hi un lloc al món on això s’esdevé.

—Hi ha morts que estan tornant a la vida?

—Em pensava que aquestes coses les sabíeu —digué en Sopli després d’una pausa, tot mirant l’Esparver de reüll.

—M’esforço per saber-les.

En Sopli no digué res. De sobte el mag el mirà a ell, una mirada directa i irresistible, malgrat que el to de la seva veu era suau:

—Cerques una manera de viure per sempre, Sopli?

En Sopli li tornà per un moment la mirada; llavors s’amagà el cap pelut, mig roig, entre els braços, agafant-se els turmells amb les mans, i es bressà una mica endavant i endarrere. Semblava que agafava aquesta postura quan tenia por, i quan s’hi trobava, no parlava ni feia cas de res del que li deien. L’Arren se n’allunyà amb desesperació i disgust. Com podien continuar, amb en Sopli, durant dies o setmanes, en una barca de divuit peus de llargada? Era com compartir un cos amb una ànima malalta…

L’Esparver es posà al seu costat a proa, i s’agenollà amb un sol genoll al banc, esguardant el vespre pàl·lid.

—És un home d’esperit delicat —digué.

L’Arren no contestà. Preguntà fredament:

—Què és Òbehol? No n’he sentit a parlar mai.

—Jo en conec el nom i el lloc als mapes; res més… Mira allà: els companys de Gòbardon!

El gran estel color topazi era ara més amunt cap al sud, i a sota, tot just sortint del mar borrós, brillava una estrella blanca a l’esquerra i una d’un blanc-blavós cap a la dreta, tot formant un triangle.

—Tenen noms?

—El mestre dels noms no ho sabia. Potser els homes d’Òbehol i de Wèllogy tenen noms per a ells. No ho sé pas. Ara penetrem mars estranys, Arren, sota el Signe de l’Acabament.

El noi no respongué, i romangué mirant amb una mena d’odi els estels brillants, sense nom, per damunt l’aigua sense fi.

Mentre navegaven cap a l’oest dia rere dia, l’escalfor de la primavera del sud s’ajocà a les aigües, i el cel es féu clar. Tot i així a l’Arren li semblava que hi havia un esmorteïment en la llum, com si caigués de biaix a través d’un vidre. Quan hi nedava, el mar era tebi i no refrescava gaire. El seu menjar salat no tenia gust. No hi havia frescor ni brillantor en res, si no era a la nit, quan els estels cremaven amb una resplendor més gran del que ell havia vist mai. El noi s’estirava i els mirava fins que s’adormia. Quan dormia, somiava: sempre el somni dels erms, o del clot, o una vall tancada per cingles, o un llarg camí que baixava sota un cel feixuc; sempre la llum borrosa, i l’horror que duia dins, i l’esforç desesperat per fugir-ne.

Mai no parlava d’això amb l’Esparver. No li parlava de res que fos important, només dels petits incidents diaris de llur navegació; i l’Esparver, a qui sempre costava de fer parlar, era ara habitualment silent.

Ara l’Arren veia com n’havia estat, de ximple, de confiar-se en cos i ànima a aquell home inquiet i reservat, que es deixava guiar per l’impuls i no feia cap esforç per controlar la seva vida, ni tan sols per salvar-la. Ara es comportava com un home que sap que va a la mort, i hi va content; i tot plegat, pensava l’Arren, era perquè no s’atrevia a afrontar el seu propi fracàs, el fracàs de la fetilleria com a gran poder entre els homes.

Ara, per als que coneixien els secrets, quedava clar que, en aquest art de la màgia que havia donat molta fama i poder a l’Esparver i a totes les generacions de fetillers i mags, en realitat no n’hi havia pas gaires, de secrets. No era gaire més que l’ús del vent i del temps, el coneixement de les herbes que guareixen, i un hàbil espectacle d’il·lusions com ara són les boires i les llums i els canvis de forma, que podien meravellar els ignorants, però que no eren més que trucs. La realitat no canviava. No hi havia res en la fetilleria que donés a un home poder veritable sobre els homes; i no era de cap utilitat davant la mort. Els mags no vivien pas més que els homes normals. Totes llurs paraules secretes no podien endarrerir ni d’una hora l’arribada de la mort.

Hom no podia comptar amb la fetilleria ni tan sols en assumptes de poca importància. L’Esparver era avar a l’hora d’emprar les seves arts; navegaven empesos pel vent del món sempre que podien, pescaven per menjar, i tenien cura de l’aigua, com qualsevol colla de mariners. Després de quatre dies de virar interminablement en un vent capritxós que els venia de cara, l’Arren li havia preguntat si no podia fer un petit encanteri per posar un xic de vent continu a la vela, i quan el mag havia mogut negativament el cap, li havia dit:

—Per què no?

—No demanaria a un home malalt que corregués una cursa —va respondre l’Esparver—, ni posaria una pedra sobre una esquena massa carregada. —No quedava clar si parlava d’ell mateix, o del món en general. Les seves respostes eren sempre eixutes, difícils d’entendre. Aquí, pensà l’Arren, es trobava el cor mateix de la fetilleria: insinuar grans significats quan de fet hom no deia res de res, i aconseguir que el no fer res semblés el veritable cim de la saviesa.

L’Arren havia provat d’ignorar en Sopli, però era impossible; i, de tota manera, aviat es trobà ficat en una mena d’aliança amb el boig. En Sopli no era tan foll, o no tan senzillament foll, com el feien semblar els seus cabells salvatges i la seva parla fragmentada. De fet, la cosa en què era més boig era potser en el seu terror a l’aigua. Pujar en una barca havia requerit un coratge desesperat, i mai no havia acabat de dominar la seva por; romania sempre amb el cap cot, per no haver de veure l’aigua que s’alçava i es bellugava al seu voltant, i la petita i fràgil closca de la barca. Posar-se dempeus a la barca el feia marejar-se; s’agafava al pal. La primera vegada que l’Arren havia decidit banyar-se i s’havia cabussat des de proa, en Sopli havia xisclat, horroritzat; quan l’Arren s’havia tornat a enfilar a la barca, el pobre home estava verd de l’esglai.

—Em pensava que t’ofegaves —li havia dit, i l’Arren havia hagut de riure.

A la tarda, mentre l’Esparver seia tot meditant, distret i abstret, en Sopli s’apropà per sobre els bancs cap a l’Arren de mica en mica, cautelosament. En veu baixa digué:

—No vols morir, oi que no?

—És clar que no.

—Ell sí —digué en Sopli, i féu un petit gest amb la mandíbula cap a l’Esparver.

—Per què ho dius?

L’Arren parlava amb un to altiu, que en veritat li sortia naturalment, i en Sopli l’acceptà com a natural, malgrat que tenia deu o quinze anys més que ell. El boig replicà amb cortesia i ganes, encara que de la seva manera usual, fragmentada:

—Vol arribar al lloc secret. Però no sé per què. Ell no vol… Ell no creu en… la promesa.

—Quina promesa?

En Sopli el mirà fixament, amb quelcom de la seva arruïnada homenia als ulls; però la voluntat de l’Arren era més forta. Va respondre parlant-li molt fluixet:

—Ja ho saps. Vida. Vida eterna.

Un gran calfred travessà el cos de l’Arren. El noi recordà els seus somnis, l’erm, el clot, els cingles, la llum borrosa. Allò era la mort, era l’horror de la mort. Era de la mort que havia de fugir, havia de trobar el camí. I al portal es dreçava la figura coronada d’ombra, amb una petita llum a la mà no gaire més gran que una perla, la llum trèmula de la vida immortal. L’Arren mirà en Sopli als ulls per primera vegada; ulls de color marró clar, molt clar; hi veié que a la fi ho havia entès, i que en Sopli compartia aquest coneixement.

—Ell —digué el tintorer, fent el gest amb la mandíbula cap a l’Esparver—, ell no vol renunciar al seu nom. Ningú no es pot emportar el nom amb ell. El camí és massa estret.

—L’has vist?

—En la foscor, a la meva ment. Això no és prou. Vull arribar-hi, el vull veure. Al món, amb els meus ulls. I si jo…, i si jo em morís i no pogués trobar el camí, el lloc? La major part de la gent no el pot trobar, ni tan sols saben que existeix, només uns pocs tenim poder per arribar-hi. Però és dur, perquè has de renunciar al poder per assolir-lo… No més paraules. No més noms. Costa massa de fer-ho mentalment. I quan et… mors, la teva ment… mor… —s’encallà cada vegada amb la paraula—. Jo vull saber que puc tornar. Vull ésser allà. A la banda de la vida. Vull viure, estar segur. Odio… odio aquesta aigua…

El tintorer encongí els membres com fa una aranya quan cau, i abaixà el cap roig i embullat entre les espatlles, per apartar la visió del mar.

Però després d’això l’Arren no defugí la conversa, car sabia que en Sopli compartia, no només la seva visió, sinó també la seva por; i sabia que, si s’esdevenia el pitjor, en Sopli el podria ajudar contra l’Esparver.

Continuaven navegant, lentament entre calmes i brises capritxoses, sempre cap a l’oest, on l’Esparver feia veure que els guiava en Sopli. Però en Sopli no els guiava, ell no en sabia res, del mar, no havia vist mai una carta de navegar, no havia estat mai en una barca, i tenia una por terrible al mar. Era el mag qui els guiava, i els portava deliberadament a la perdició. L’Arren ara ho veia, i veia per què ho feia. L’Arquemag sabia que ells, i d’altres com ells, cercaven la vida eterna, que els havia estat promesa o que els atreia, i que potser la trobarien. Al seu orgull, al seu presumptuós orgull d’Arquemag, tenia por que l’aconseguissin; els envejava, i els temia, i no volia que cap home fos més gran que ell. Tenia la intenció de navegar fins al mar Obert, més enllà de totes les terres, fins que estiguessin perduts de debò i ja no poguessin tornar al món, i es morissin de set. Perquè, per tal d’impedir que ells arribessin a la vida eterna, ell també moriria.

De tant en tant, hi havia algun moment en què l’Esparver parlava a l’Arren d’algun petit assumpte tocant a la navegació, o bé nedava amb ell al mar càlid o li deia bona nit sota els grans estels, i llavors al noi totes aquestes idees li semblaven absolutes ximpleries. Mirava el seu company i en veure aquella cara dura, severa i pacient, pensava: «Aquest és el meu senyor i amic». I li semblava increïble haver dubtat. Però una estona més tard es tornava a trobar ple de dubtes, i ell i en Sopli intercanviaven mirades advertint-se l’un a l’altre de llur enemic mutu.

El sol brillava cada dia amb escalfor, però somort. La seva llum jeia com una brillantor per damunt la mar enorme i de lenta respiració. L’aigua era blava, el cel blau sense canvi ni ombres. Les brises bufaven i morien, i giraven la vela per agafar-les, i lentament s’arrossegaven cap a cap fi.

Un vespre van tenir a la fi un lleuger vent de popa; i l’Esparver assenyalà cap a dalt, prop de la posta de sol, dient:

—Mireu. —Molt per damunt del masteler oscil·lava una línia d’ànecs de mar, com una runa negra dibuixada a través del cel. Els ànecs volaven cap a l’oest: i, bo i seguint el mateix curs, l’endemà la Miralluny albirà una gran illa.

—Allà és —digué en Sopli—. Aquella és l’illa. Hem d’anar cap allà.

—El lloc que cerques és allà?

—Sí. Hi hem de desembarcar. No podem anar més lluny.

—Aquesta terra deu ser Òbehol. Més enllà, al Confí del sud hi ha una altra illa, Wèllogy. I al Confí de l’oest hi ha illes més cap a l’oest que no pas Wèllogy. N’estàs segur, Sopli?

El tintorer de Lorbànery s’empipà, i la mirada desesperada tornà als seus ulls; però no parlava com un foll, pensava l’Arren, com quan havia parlat amb ell per primera vegada, feia ja molts dies, a Lorbànery.

—Sí. Hem de desembarcar aquí. Ja hem anat prou lluny. El lloc que cerquem és aquí. Voleu que juri que ho sé? Ho juro pel meu nom?

—No pots —digué l’Esparver, amb la veu dura, mirant cap en Sopli que era més alt que ell; en Sopli s’havia posat dempeus, agafant-se ben fort al pal, per albirar la terra que tenien al davant—. No ho intentis, Sopli.

El tintorer féu una ganyota com d’ira o de dolor. Mirà cap a les muntanyes, blaves en la distància, que es veien davant el vaixell, per sobre el pla enorme i tremolós de l’aigua, i digué:

—Vós em vau prendre com a guia. Aquest és el lloc. Hem d’atracar aquí.

—Hi desembarcarem de totes passades, ens cal aigua —digué l’Esparver, i anà cap al timó. En Sopli va seure al seu lloc vora el pal, remugant. L’Arren el sentí dir: «Ho juro pel meu nom. Pel meu nom», moltes vegades, i cada vegada que ho deia, tornava a fer una ganyota com si li fes mal.

S’aproparen a l’illa amb un vent del nord, i anaren seguint la costa tot cercant una badia o un lloc per atracar, però les ones trencaven amb força sota la llum xafogosa del sol a tota la costa nord. Terra endins s’alçaven muntanyes verdes que es torraven sota aquella lluminositat, cobertes d’arbres fins als cims.

En passar un cap arribaren a la fi a albirar una badia profunda en forma de mitja lluna, amb platges de sorra blanca. Les ones hi entraven suaument, perquè llur força era esmorteïda pel cap, i un vaixell hi podia atracar. Ni a la platja ni als boscos de més amunt no es veia cap signe de vida humana; no havien vist ni una barca, ni una teulada, ni un bri de fum. La brisa lleugera minvà tan aviat com la Miralluny entrà a la badia. Era quieta, silenciosa, càlida. L’Arren agafà els rems, l’Esparver virà el timó. El grinyolar dels rems als estrops era l’únic so. Els cims verds s’alçaven amenaçadors per damunt la badia, i la tancaven. El sol formava capes de llum blanca i roent damunt l’aigua. L’Arren sentí la sang que li bategava a les orelles. En Sopli havia deixat la seguretat del pal i s’havia ajupit a proa, tot agafant-se a la regala, i mirant i abocant-se cap a terra. La cara fosca i marcada per les cicatrius de l’Esparver brillava de suor com si estigués banyada amb oli; la seva mirada es movia contínuament de les ones baixes als penya-segats amagats pel fullam que hi havia més amunt.

—Ara —digué a l’Arren i a la barca. L’Arren féu tres grans cops amb els rems, i la Miralluny es posà lleugerament sobre la sorra. L’Esparver saltà fora per empènyer la barca amb la darrera empenta de les ones. Quan hi posà les mans per empènyer-la ensopegà i mig caigué, i s’agafà a la popa. Amb un gran esforç arrossegà la barca altre cop cap a l’aigua amb el darrer moviment de l’ona, i es deixà caure damunt la regala mentre la barca romania entre el mar i la platja—. Rema! —digué esbufegant, i s’ajupí de quatre grapes, tot degotant d’aigua i intentant de recuperar l’alè. Tenia a la mà una llança, una javelina de dos peus de llargada amb punta de bronze. D’on l’havia treta? Una altra llança aparegué mentre l’Arren romania agafat als rems, desconcertat; es clavà de biaix sobre un banc, penetrant la fusta, i rebotà sobre l’altra punta. Als cingles baixos més amunt de la platja, sota els arbres, es movien unes figures, que saltaven i s’ajupien. Hi havia uns sorollets que xiulaven i brunzien en l’aire. De sobte, l’Arren abaixà el cap entre les espatlles, corbà l’esquena, i remà amb cops de rem poderosos: dos per sortir de les aigües baixes, tres per fer virar la barca, i enfora.

En Sopli, a la proa del vaixell, a l’esquena de l’Arren, començà a cridar. Els braços de l’Arren quedaren de sobte aferrats, de manera que els rems sortiren de l’aigua, i la punta arrodonida d’un dels rems se li enfonsà al clot de la panxa, i per un moment el noi quedà cegat i sense alè.

—Torneu! Torneu! —Cridava en Sopli. La barca saltà en l’aigua tot d’una, i es balancejà. L’Arren es girà tan aviat com tornà a tenir ben agafats els rems, furiós. En Sopli no era a l’embarcació.

Al seu voltant, l’aigua profunda de la badia onejava i brillava, enlluernadora, sota la llum del sol.

Estúpidament, l’Arren tornà a mirar al seu darrere, després a l’Esparver, que s’ajupia a popa.

—Allà —digué l’Esparver, assenyalant el flanc; però no hi havia res, només el mar i la resplendor del sol. La punta d’una llança caigué només a poques iardes de la barca, entrà sense fer soroll dins l’aigua, i desaparegué. L’Arren féu deu o dotze cops vigorosos de rem, llavors cià l’aigua amb els rems, i tornà a mirar l’Esparver.

Les mans i el braç dret de l’Esparver eren coberts de sang; i es premia un bocí de roba de vela a l’espatlla. La llança amb punta de bronze era al fons de la barca. Quan l’Arren l’havia vista per primer cop el mag no l’agafava; li sortia del clot de l’espatlla on havia entrat la punta. Ara l’Esparver escodrinyava l’aigua que hi havia entre ells i la platja blanca, on algunes figuretes saltaven i es bellugaven sota la claror intensa del sol. A la fi digué:

—Anem.

—En Sopli…

—No ha tornat a sortir.

—S’ha ofegat? —preguntà l’Arren, incrèdul.

L’Esparver assentí amb el cap.

L’Arren continuà remant fins que la platja fou només una línia blanca sota els boscos i els grans cims verds. L’Esparver seia prop del timó, i espremia el bocí de roba a l’espatlla, però sense fer-hi gaire cas.

—L’ha ferit una llança?

—Ha saltat.

—Però ell…, no sabia nedar. Tenia por de l’aigua!

—Sí. Una por mortal. Volia… Volia arribar a terra.

—Per què ens han atacat? Qui són?

—Deuen haver pensat que érem enemics. Pots… pots ajudar-me amb això un moment? —aleshores l’Arren veié que la roba que premia contra l’espatlla era xopa, de color carmí.

La llança havia penetrat entre l’espatlla i la clavícula, i havia tallat una de les grans venes, i per això sagnava en abundància. Seguint les instruccions que li donava, l’Arren esquinçà una camisa de lli i en féu benes per embenar la ferida. L’Esparver li demanà la llança, i quan l’Arren la hi posà sobre els genolls, col·locà la mà dreta sobre la fulla, llarga i estreta com una fulla de salze, de bronze treballat toscament a martellades; féu com si es disposés a parlar, però al cap d’un minut mogué el cap negativament:

—No tinc forces per a encanteris —digué—. Més tard. Tot anirà bé. Ens pots treure d’aquesta badia, Arren?

En silenci, el noi tornà als rems. Es concentrà en la feina, i aviat, perquè hi havia força al seu cos suau i àgil, el noi portà la Miralluny fora de la badia en forma de mitja lluna i cap al mar obert. La llarga calma de la tarda del Confí s’estenia sobre el mar. La vela penjava sense inflar-se. El sol brillava amb una intensa claror a través d’un vel de boirina, i semblava que els cims verds tremolessin i es belluguessin en aquella enorme calor. L’Esparver s’havia estirat al fons de la barca, amb el cap arrepenjat contra el banc vora el timó; romania quiet, amb els llavis i les parpelles mig oberts. L’Arren no volia mirar-li la cara, i esguardava per damunt la popa del vaixell. La calitja oscil·lava sobre l’aigua, com si haguessin filat vels de teranyines arreu del cel. Els braços li tremolaven de fatiga, però continuà remant.

—On ens portes? —preguntà l’Esparver amb la veu ronca, incorporant-se una mica. L’Arren es girà i veié la badia de mitja lluna que una vegada més obria els seus braços verds entorn de la barca, i veié també més enllà la línia blanca de la platja, i les muntanyes es dreçaven en l’aire al seu damunt. Sense adonar-se’n, havia fet que la barca fes la volta.

—Ja no puc remar més —digué, i deixà anar els rems, i anà a arraulir-se a proa. No podia deixar de pensar que en Sopli era darrere seu a la barca, vora el pal. Havien estat massa dies junts, i la seva mort havia estat massa sobtada, massa irracional per ésser entesa. Res no es podia entendre.

La barca romania balancejant-se sobre l’aigua, la vela penjava laxa del pal. La marea, que començava a entrar a la badia, la féu girar lentament pel flanc cap al corrent i l’empenyé amb petits cops endins i endins, cap a la línia blanca i distant de la platja.

—Miralluny —digué el mag amb veu acaronadora, i un mot o dos en la Parla Antiga; i suaument la barca es bellugà i sortí enfora, lliscant pel mar radiant i càlid, lluny dels braços de la badia.

Però, igual de lentament i suaument, en menys d’una hora, la barca deixà de fer via, i altra vegada la vela penjà, flonja. L’Arren mirà a la part de popa de la barca i veié que el seu company jeia com abans, però el cap li havia caigut una mica cap endarrere i tenia els ulls closos.

En tota aquella estona l’Arren havia sentit un horror pesant, malaltís, que creixia en ell i que li impedia d’actuar, com si li envoltés el cos amb fils molt fins, i li enfosquís la ment. No creixia en ell cap coratge per lluitar contra la por, només una mena de ressentiment somort contra la seva dissort.

No hauria de permetre que la barca anés a la deriva aquí, prop de les costes rocoses d’una terra on els habitants atacaven els estranys; això ho tenia clar, però no significava gran cosa. Què havia de fer, en comptes d’això? Remar amb la barca de tornada a Roke? Estava perdut, completament perdut, més enllà de cap esperança, a la immensitat del Confí. Mai no podria fer tornar la barca a través d’aquelles setmanes de viatge fins a alguna terra amiga. Només ho podria fer amb el guiatge del mag, i l’Esparver era ferit i indefens, tan sobtadament i sense sentit com en Sopli era mort. El seu rostre havia canviat, els trets eren laxos i groguencs; potser s’estava morint. L’Arren pensà que l’hauria de posar sota el tendal per protegir-lo de la llum del sol, i hauria de donar-li aigua; els homes que havien perdut sang necessitaven beure. Però feia dies que anaven curts d’aigua; el barril era quasi buit. Què importava? No hi havia res de bo en res, no serviria de res. La sort se’ls havia acabat.

Les hores passaren, el sol queia amb força, la calor grisosa embolicava l’Arren. El noi romania assegut, immòbil.

Un bri d’oreig fresc li fregà el front. El noi mirà amunt. Vesprejava: el sol era baix; l’oest, d’un vermell somort. La Miralluny es movia lentament empesa per una brisa molt suau de llevant, i resseguia les costes escarpades i cobertes de boscos d’Òbehol.

L’Arren baixà i tingué cura del seu company, tot arranjant-li una màrfega sota el tendal, i li donà a beure aigua. Va fer aquestes coses amb pressa, mentre procurava de no mirar l’embenatge que calia canviar, perquè la ferida no havia deixat de sagnar del tot. L’Esparver, en la llangor que dóna la feblesa, no parlava; fins i tot mentre bevia, assedegat, els seus ulls es tancaven i es tornà a adormir, perquè aquesta era la seva set més gran. Romania callat; i quan la brisa morí, amb el crepuscle, cap vent de màgia no la va reemplaçar, i altra vegada la barca es bressà ociosament damunt l’aigua suau, onejant. Però, ara, les muntanyes que es dreçaven a la dreta eren negres contra un esplèndid cel estelat, i durant una llarga estona l’Arren esguardà. Les formes dels estels li semblaven familiars, com si els hagués vist abans, com si els hagués conegut tota la vida.

Quan s’ajagué per dormir eren cara al sud, i allà, molt amunt al cel, per sobre el mar sense color, cremava l’estel de Gòbardon. A sota hi havia els dos que amb ell formen un triangle, i sota aquests tres s’havia alçat una línia recta, que formava un triangle més gran. Després, lliscant lliures fora dels plans líquids de negre i argent, a mesura que la nit anà passant en seguiren dos més; eren grocs com Gòbardon, encara que més pàl·lids, i s’esbiaixaven de dreta a esquerra des de la dreta de la base del triangle. Així, hi havia vuit o nou estels que se suposava que formaven la figura d’un home, o la runa hàrdica d’Agnen. Als ulls de l’Arren, al dibuix no hi havia cap home, llevat que, tal com solen fer les figures dels estels, l’home fos estranyament distorçat; però la runa era clara, amb un braç en ganxo i les cames separades, tot menys el peu, el darrer punt per completar-ho, l’estel que encara no havia sortit.

Mentre mirava si el veia, l’Arren s’adormí.

Quan es despertà a l’alba, la Miralluny havia anat a la deriva allunyant-se més d’Òbehol. Una boira amagava les costes i totes les altres coses menys els cims de les muntanyes, i s’aclaria per formar una boirina damunt les aigües violetes del sud, que feia borrosos els darrers estels.

El noi mirà el seu company. L’Esparver respirava amb dificultat, com quan el dolor es belluga per sota la superfície del son sense acabar de trencar-la. A la llum freda, sense ombres, tenia el rostre arrugat i vell. L’Arren, en mirar-lo, veié un home sense poder, sense fetilleria, sense força, ni tan sols amb joventut, res. No havia salvat en Sopli, ni havia fet recular la llança que l’havia fent. Els havia portat al perill, i no els havia salvat. Ara en Sopli era mort, ell es moria, i l’Arren moriria. Per culpa d’aquest home; i debades, per no res.

De manera que l’Arren el mirà amb els ulls clars de la desesperació, i no veié res.

No es bellugà en ell cap record de la font sota el freixe, ni de la llum blanca de la màgia al vaixell d’esclaus en la boira, ni dels horts descurats de la casa dels tintorers. I tampoc no es despertà en ell gens d’orgull ni cap voluntat de tenacitat. El noi esguardà l’arribada de l’alba damunt el mar quiet, on corrien grans i baixes maregasses de color d’ametista pàl·lida, i era tot com un somni, lívid, sense cap força o vigor de realitat. I a les profunditats del somni i del mar, no hi havia res, un clot, un buit. No hi havia profunditats.

El vaixell es movia endavant irregularment i lenta, bo i seguint l’humor capritxós del vent. Darrere, els cims d’Òbehol s’empetitien, retallats negres contra el sol que sortia, i d’on bufava el vent, que portava la barca lluny de la terra, lluny del món, fora, cap al mar Obert.