I
EL FREIXE

Al Pati de la font el sol de març brillava a través del fullam jove dels freixes i dels oms, i l’aigua saltironejava i queia a través de l’ombra i la llum clara. Entorn d’aquell pati descobert s’alçaven quatre murs alts de pedra. Al darrere hi havia cambres i patis, passadissos, corredors, torres i, finalment, les gruixudes parets exteriors de la Gran Casa de Roke, que podien resistir qualsevol assalt de guerra, o terratrèmol, o el mar mateix, perquè eren construïdes no només de pedra, sinó de màgia incontestable. I és que Roke és l’illa dels Savis, on s’ensenya l’art de la màgia; i la Gran Casa és l’escola i el lloc central de la fetilleria; i el lloc central de la casa és aquell petit pati al cor mateix dels murs, on la font juga i els arbres aguanten la pluja o el sol o la llum dels estels.

L’arbre més proper a la font, un freixe gran, havia deformat i esquerdat el paviment de marbre amb les seves arrels. Les esquerdes eren plenes de venes de molsa d’un verd brillant, que s’estenien a partir de la clapa de gespa del voltant de la bassa. Allà, sobre el petit munt de marbre i molsa, hi seia un noi, la seva mirada seguia el salt del raig central de la font. Era gairebé un home, però era encara un noi; esvelt, ricament vestit. El seu rostre era tan ben format i tan quiet que hauria pogut estar fos en bronze daurat.

Rere seu, potser a uns quinze peus de distància, sota els arbres de l’altre extrem del petit bocí central de gespa, un home s’estava dret, sense moure’s, o potser només ho semblava; era difícil d’estar-ne segur amb aquell moviment fugisser d’ombra i llum càlida. Però hi era, segur, un home vestit de blanc, dret, immòbil. Igual com el noi mirava la font, ell mirava el noi. No hi havia altre so o moviment que el joc del fullam i el joc de l’aigua i la seva eterna cançó.

L’home caminà endavant. Un vent bellugà el freixe i en mogué les fulles que s’acabaven d’obrir. El noi es posà dret d’un bot, lleuger i sobresaltat. Donà la cara a l’home i féu una reverència.

—Senyor meu Arquemag —digué.

L’home s’aturà davant seu, una figura baixa, dreta, vigorosa, amb una capa de llana blanca amb caputxa. Per damunt els plecs de la caputxa baixada el seu rostre era d’un bru vermellós, de nas aguilenc, marcat en una galta amb velles cicatrius. Els ulls eren brillants i ferotges. Tanmateix va parlar amb suavitat.

—És un lloc agradable per seure-hi, el Pati de la font —digué, i, anticipant-se a les disculpes del noi, afegí—: Has anat molt lluny, i no has reposat. Torna a seure.

S’agenollà sobre la vora blanca de la bassa i allargà la mà cap a l’anell de gotes lluents que queien de la tassa més alta de la font, i deixà que l’aigua li corregués a través dels dits. El noi tornà a seure damunt les rajoles deformades, i durant un minut cap dels dos no parlà.

—Ets el fill del Príncep d’Enlad i de les Enlades —digué l’Arquemag—, hereu del Principat de Morred. No hi ha heretatge més antic a tot Terramar, ni cap de més bonic. Jo he vist els horts d’Enlad a la primavera, i les teulades daurades de Berila… Com et dius?

—Em dic Arren.

—Això deu ser un mot en el dialecte de la teva terra. Què vol dir en la nostra parla comuna?

El noi respongué:

—Espasa.

L’Arquemag assentí amb el cap. Es va tornar a fer el silenci, i llavors el noi digué, no pas amb atreviment, però sense timidesa:

—Jo em pensava que l’Arquemag coneixia totes les llengües.

L’home mogué el cap, mirant cap a la font.

—I tots els noms…

—Tots els noms? Només en Segoy, que pronuncià la Primera Paraula en aixecar les illes del mar profund, coneixia tots els noms. Certament —i la mirada brillant i ferotge es dirigí al rostre de l’Arren—, si em calgués saber el teu nom veritable, el sabria. Però no n’hi ha cap necessitat. Et diré Arren; i jo sóc l’Esparver. Digue’m, com ha estat el teu viatge fins aquí?

—Massa llarg.

—Els vents bufaven malament?

—Els vents eren bons, però les notícies que porto són dolentes, senyor Esparver.

—Digues-les, doncs —digué l’Arquemag, greument, però com un que cedeix davant la impaciència d’un infant; i mentre l’Arren parlava, tornà a mirar la cortina cristal·lina de gotes d’aigua que queia del recipient superior al de sota, no com si no estigués escoltant, sinó com si estigués escoltant quelcom més que les paraules del noi.

—Ja sabeu, senyor, que el príncep, mon pare, és home de fetilleria, pel fet de ser del llinatge de Morred, i per haver passat un any aquí a Roke quan era jove. Algun poder té, i saviesa, encara que no empra gaire les seves arts perquè es dedica a governar i tenir cura del seu domini, i al bon govern de les ciutats, i als assumptes del comerç. Les flotes de la nostra illa van cap a l’oest, fins i tot al Confí de l’oest, pel comerç de safirs i de pells de bou i de llautó, i al començament de l’hivern un capità de vaixell va tornar a la nostra ciutat de Berila amb una història que va arribar a orelles del meu pare, de manera que va fer que li portessin aquell home i va escoltar la seva narració —el noi parlava de pressa, amb seguretat. Havia estat entrenat per gent educada, de la cort, i no patia la torbació que afecta els joves—. El capità va dir que a l’illa de Nàrveduen, que es troba a unes cinc-centes milles a l’oest d’Enlad per les rutes de navegació, ja no hi havia màgia. Els encanteris no hi tenien cap poder, va dir, i els mots de la fetilleria havien estat oblidats. El meu pare li va preguntar si la causa n’era que tots els fetillers i totes les bruixes havien marxat de l’illa, i ell va respondre que no: que n’hi havia alguns, allà, que havien estat fetillers, però que ja no ordien encanteris, ni tan sols un simple encanteri repara-olles o per trobar una agulla perduda. I el meu pare va preguntar si la gent de Nàrveduen no estava consternada. I el capità va tornar a dir que no, que semblava que no s’hi amoïnaven gens. Encara que, va dir, la malaltia havia fet presa entre ells, i la collita de la tardor havia estat dolenta, però tot i així no semblava que s’hi amoïnessin gens. Va dir —jo hi era, quan va parlar amb el príncep—, va dir: «Eren com malalts, com un home a qui s’ha dit que ha de morir en menys d’un any, i que es diu a ell mateix que no és veritat, i que viurà per sempre. Van fent», va dir, «sense mirar el món». Quan van tornar altres mercaders, van repetir la història que Nàrveduen havia esdevingut una terra pobra i que havia perdut les arts de la fetilleria. Però tot això no eren més que històries del Confí, que sempre són estranyes, i només el meu pare hi va reflexionar. Llavors, per Any Nou, al Festival dels Xais que celebrem a Enlad, quan les dones dels pastors entren a la ciutat amb els primers anyellets dels ramats, el meu pare va cridar el fetiller Arrel perquè digués els encanteris de multiplicació sobre els xais. Però l’Arrel va tornar a la nostra sala desesperat, i va deixar la seva vara a terra, i va dir: «Senyor, no puc pronunciar els encanteris». El meu pare el va interrogar, però ell només sabia dir: «He oblidat les paraules i les aparences». De manera que el meu pare va anar al mercat i va pronunciar els encanteris ell mateix, i el festival es va acabar. Però el vaig veure quan va tornar a casa, a palau, aquell vespre, seriós i cansat, i em va dir: «He dit les paraules, però no sé si tenien significat». I és cert que aquesta primavera hi ha problemes amb els ramats, les ovelles moren de part, i molts xais neixen morts, i alguns són… deformes —la veu clara i impacient del noi s’abaixà; va fer una ganyota en dir la paraula, i s’empassà la saliva—. N’he vist alguns —digué. Es féu una pausa.

—El meu pare creu que aquest assumpte, i la història de Nàrveduen mostren l’actuació d’alguna cosa maligna a la nostra part de món. Vol el consell dels Savis.

—Que t’enviés aquí demostra que el seu desig és urgent —digué l’Arquemag—. Ets el seu únic fill, i el viatge d’Enlad a Roke no és curt. Hi ha més a dir?

—Només algunes contalles de velles de les muntanyes.

—I què diuen les velles?

—Que totes les bonaventures que llegeixen les bruixes dins el fum i els tolls d’aigua parlen de mal, i que les pocions d’amor es fan malbé. Però aquesta gent no té una veritable fetilleria.

—Dir la bonaventura i les pocions d’amor no són coses de gaire importància, però les velles és bo d’escoltar-les. Bé, el teu missatge serà certament discutit pels mestres de Roke. Però no sé, Arren, quin consell podran donar al teu pare. Perquè Enlad no és la primera terra d’on han arribat aquestes notícies.

Aquest viatge, des del nord avall, passant la gran illa de Hàvnor i a través del mar Interior fins a Roke, era el primer viatge de l’Arren. Només aquestes darreres setmanes havia vist terres que no fossin la seva terra natal, i s’havia adonat de la distància i de la diversitat i havia reconegut que hi havia un ample món més enllà dels bonics turons d’Enlad, i molta gent que hi vivia. Encara no estava acostumat a pensar amb extensió, i per això va trigar una estona a entendre-ho.

—On més? —preguntà llavors, un xic decebut. Perquè hauria volgut portar una solució ràpida a la seva pàtria, a Enlad.

—Primer, al Confí del sud. Darrerament fins i tot al sud de l’Arxipèlag, a Wàthort. Ja no se’n fa més, de màgia, a Wàthort, diu la gent. És difícil estar-ne segurs. Aquella terra sempre ha estat rebel i donada a la pirateria, i escoltar un mercader del sud és escoltar un mentider, diuen. Però tot i així la història és sempre la mateixa: s’han assecat les deus de la fetilleria.

—Però aquí a Roke…

—Aquí a Roke no n’hem notat res, d’això. Aquí estem protegits de la tempesta, i del canvi, i de tota sort maligna. Massa ben protegits, potser. Príncep, què faràs ara?

—Tornaré a Enlad quan pugui portar al meu pare alguna paraula clara tocant a la natura d’aquest mal, i al seu remei.

Una vegada més, l’Arquemag el mirà, i aquesta vegada, per molt que l’haguessin entrenat, l’Arren apartà els ulls. No va saber perquè, ja que en la mirada d’aquells ulls foscos no hi havia res que no fos amable. Eren ulls imparcials, serens, compassius.

Tothom, a Enlad, mirava el seu pare amb reverència, i ell era el fill del seu pare. Cap home no el mirava mai així, no ja com a l’Arren Príncep d’Enlad, fill del Príncep Regnant, sinó com a l’Arren solament. No li agradava pensar que tenia por de la mirada de l’Arquemag, però no la hi podia aguantar. Era una mirada que semblava fer el món encara més gran al seu voltant, i ara no només es feia insignificant Enlad, sinó també ell mateix, de manera que als ulls de l’Arquemag ell era només una figura petita, molt petita, en una vasta escena de terres envoltades pel mar, al damunt de les quals penjava la foscor.

El noi romangué assegut, agafant grapats de la molsa brillant que creixia dins les esquerdes de les lloses de marbre, i llavors digué, sentint com la seva veu, que s’havia enfosquit només durant els darrers dos anys, sonava prima i ronca:

—I faré el que vós em maneu.

—El teu deure és envers el teu pare, i no envers mi —digué l’Arquemag.

Els seus ulls eren encara sobre l’Arren, i ara el noi mirà amunt. Al moment de fer el seu acte de submissió s’havia oblidat d’ell mateix, i ara va veure l’Arquemag: el fetiller més gran de tot Terramar, l’home que havia clos el Pou Negre de Fundaur, i que havia guanyat l’Anell d’Érreth-Akbe de les tombes d’Atuan, i que havia construït el mur marítim de fonaments profunds a Nepp; el mariner que coneixia tots els mars des d’Àstowell fins a Sélidor; l’únic Senyor de Dracs vivent. Allà romania, agenollat vora una font, un home baix i no gaire jove, un home de veu calmada, amb ulls tan profunds com el vespre.

L’Arren es posà dret a corre-cuita i s’agenollà formalment sobre tots dos genolls, precipitadament.

—Senyor —digué, quequejant—, deixeu-me servir-vos!

La seva seguretat havia desaparegut, el seu rostre s’havia enrogit, la veu li tremolava.

Al maluc portava una espasa enfundada en una beina de cuiro nou, treballada amb incrustacions de vermell i or; però l’espasa mateixa era senzilla, amb una empunyadura usada, en forma de creu, de bronze banyat en plata. El noi desembeinà aquesta espasa, tot a corre-cuita, i oferí l’empunyadura a l’Arquemag, com un vassall al seu senyor.

L’Arquemag no allargà la mà per tocar l’empunyadura de l’espasa. La mirà, i mirà l’Arren.

—Això és teu, no meu —digué—. I tu no ets servent de cap home.

—Però el meu pare va dir que podia quedar-me a Roke fins que descobrís quin mal és aquest, i potser quelcom de mestria…, no tinc habilitat, no crec que tingui cap poder, però hi havia mags entre els meus avantpassats…, si puc d’alguna manera aprendre a ser-vos d’utilitat…

—Els teus avantpassats, abans de ser mags —digué l’Arquemag—, van ser reis.

S’aixecà i s’apropà amb passos silents i vigorosos a l’Arren, i agafant la mà del noi el féu alçar-se.

—Et dono les gràcies per la teva oferta de servei, i tot i que ara no l’accepto, potser ho faré, quan hàgim escoltat consell tocant a aquests assumptes. L’oferta d’un esperit generós no s’ha de refusar a la lleugera. I tampoc no s’ha de deixar de banda a la lleugera l’espasa del fill d’en Morred!… Ara vés-te’n. El xicot que et va dur aquí s’ocuparà que mengis i prenguis un bany, i descansis. Vés… —i li donà una petita empenta enmig de les espatlles, familiaritat que ningú mai no s’havia pres abans, i de la qual el jove príncep s’hauria ressentit venint de qualsevol altre; però el toc de l’Arquemag era com una bescollada.

L’Arren era un noi actiu, que es divertia amb els jocs, i que sentia orgull i plaer amb les habilitats del cos i de la ment, apte en els seus deures de cerimònia i de govern, que no eren lleugers ni senzills. Tanmateix mai no s’havia donat enterament a res. Tot li havia estat fàcil, i tot ho havia fet fàcilment; tot havia estat un joc, i havia jugat a estimar. Però ara les seves parts més profundes s’havien desvetllat, no per un joc o per un somni, sinó per l’honor, el perill, la saviesa, per una cara marcada amb cicatrius i una veu serena i una mà fosca que agafava, indiferent al seu poder, la vara de teix, que portava prop de l’agafall, en plata incrustada en fusta negra, la runa perduda dels Reis.

Així és com es fa el primer pas fora de la infantesa, de sobte, sense mirar endavant ni endarrere, sense precaució, i sense res mantingut en reserva.

Oblidant comiats cortesos, el noi anà de pressa cap al portal, maldestre, radiant, obedient. I en Ged, l’Arquemag, se’l mirà mentre marxava.

En Ged romangué una estona vora la font, sota el freixe, i després aixecà el rostre cap al cel banyat de sol.

—Un missatger gentil per a notícies dolentes —digué a mitja veu, com si parlés amb la font. Aquesta no l’escoltà, sinó que continuà parlant en la seva llengua argentina, i l’home l’escoltà una estona. Llavors, acostant-se a un altre portal, que l’Arren no havia vist, i que veritablement molt pocs ulls haurien vist per molt a prop que miressin, digué—: Mestre porter.

Aparegué un home petit, d’edat indefinida. No era pas jove, o sigui que hom havia de dir-li vell, però el mot no li esqueia. Tenia una cara seca, i de color d’ivori, i un somriure agradable que li dibuixava llargues corbes a les galtes.

—Què hi ha, Ged? —va dir.

Perquè estaven sols, i ell era una de les set persones al món que sabien el nom de l’Arquemag. Les altres eren el mestre dels noms de Roke; i l’Ogió el Silent, el fetiller de Re Albi, que feia molt de temps, a la muntanya de Gont, havia donat a en Ged aquell nom; i la Dona Blanca de Gont, Tènar, la de l’Anell; i un fetiller de poble a Íffish anomenat Garrofí; i a Íffish també, la dona d’un fuster, mare de tres noies, ignorant de tota màgia però sàvia en altres coses, que es deia Milfulles; i finalment, a l’altra banda de Terramar, a l’oest més llunyà, dos dracs: Orm Émbar i Kàlessin.

—Hauríem de trobar-nos aquesta nit —digué l’Arquemag—. Jo aniré a cercar el mestre de les aparences. I avisaré en Kurremkarmerruk que guardi les seves llistes i deixi que els seus alumnes descansin per un dia, i que vingui a nosaltres, encara que no sigui físicament. Te’n faràs càrrec tu, dels altres?

—Sí —digué el porter, somrient, i desaparegué; i l’Arquemag també desaparegué; i la font es parlava a ella mateixa tota serena i sense parar, en la llum del sol de començaments de primavera.

En algun indret a l’oest de la Gran Casa de Roke, i sovint en algun indret al sud, s’acostuma a veure el Bosquet Immanent. No té cabuda als mapes, i cap camí no hi porta, excepte per a aquells que coneixen el camí que hi porta. Però fins i tot els novicis i els ciutadans i els camperols el poden veure, sempre a una certa distància, un bosc d’arbres alts amb fulles que tenen un reflex d’or a la seva verdor fins i tot a la primavera. I consideren —els novicis, els ciutadans, els camperols— que el Bosquet es mou d’un lloc a un altre d’una manera desconcertant. Però en això s’equivoquen, perquè el Bosquet no es mou pas. Les seves arrels són les arrels de l’ésser. Són totes les altres coses que es mouen.

En Ged caminava pels camps que envoltaven la Gran Casa. Es tragué la capa blanca, perquè el sol era a migdia. Un camperol que llaurava el vessant d’un turó marró aixecà la mà en senyal de salutació, i en Ged respongué de la mateixa manera. Petits ocells s’enlairaven i cantaven. Les herbes guspirejants tot just florien als guarets i a la vora dels camins. Molt amunt, un esparver traçà un gran arc al cel. En Ged mirà amunt, i tornà a aixecar la mà. L’ocell baixà disparat en una revolada de plomes airoses i es dirigí, en el seu descens, directament al puny que li era ofert, arrapant-s’hi amb les urpes grogues. No era un esparver, sinó un gran Enderfalcó de Roke, un falcó pescador de plomatge blanc i marró. L’ocell mirà de gairell l’Arquemag amb un ull rodó d’or brillant, i després tancà el bec amb un gran soroll i esguardà l’home a la cara, amb tots dos ulls rodons d’or brillant.

—Audaç —digué l’home a l’ocell en la llengua de la Creació—, audaç.

El gran falcó aletejà i s’agafà amb les urpes, mirant-lo.

—Vés doncs, germà, l’audaç.

El pagès, lluny sobre el turó, sota el cel brillant, s’havia aturat per mirar. Una vegada, la darrera tardor, havia vist com l’Arquemag prenia un ocell salvatge sobre el puny, i llavors, un moment després no havia vist cap home, sinó dos falcons que s’enlairaven sobre el vent.

Aquesta vegada es van acomiadar mentre el pagès els contemplava: l’ocell cap enlaire, l’home caminant altra vegada a través dels camps enfangats.

Va arribar al camí que portava al Bosquet Immanent, un camí que hi porta sempre, rectament i directament, per molt que el temps i el món es corbin i vagin de través al seu entorn, i, seguint-lo, aviat arribà a l’ombra dels arbres.

Els troncs d’alguns d’aquests arbres eren enormes. En veure’ls, hom podia creure finalment que el Bosquet mai no es movia: eren com torres immemorials que s’han tornat grises amb els anys, llurs arrels eren com les arrels de les muntanyes. Tot i així, alguns d’aquests, els més antics, eren esclarissats de fullam, amb branques mortes. No eren immortals. Entre els gegants creixien plançons, alts i vigorosos amb copes de fullam brillant, i arbrets, vares primes i fulloses no pas més altes que una noia.

El sòl sota els arbres era tou, ubèrrim per les fulles podrides de tots els anys. Hi creixien falgueres i petites plantes de bosc, però no hi havia altres menes d’arbres més que aquella única, que no tenia cap nom en la llengua hàrdica de Terramar. Sota les branques l’aire tenia una flaire terrosa i fresca, i deixava un gust a la boca com l’aigua viva de les fonts a la primavera.

En una clariana que s’havia format feia anys en caure un arbre enorme, en Ged trobà el mestre de les aparences, que vivia dins el Bosquet i rarament o mai en sortia. Els seus cabells eren grocs com la mantega; no era pas fill de l’Arxipèlag. D’ençà la restauració de l’anell d’Érreth-Akbe, els bàrbars de Kargad havien cessat llurs incursions i havien pactat alguns acords de comerç i pau amb les Terres interiors. No eren un poble amigable, i es mantenien distants. Però de tant en tant un jove guerrer o el fill d’un mercader venia tot sol a l’oest, atret per l’amor de l’aventura o l’anhel d’aprendre la fetilleria. Això havia estat el mestre de les aparences deu anys abans, un jove salvatge de Karego-At amb l’espasa a la beina i vestit de plomes vermelles, que arribava a Roke un matí plujós i deia al mestre porter en un hàrdic imperiós i precari:

—Vinc a aprendre!

I ara s’estava dret en la llum verda-daurada sota els arbres, un home alt i de pell clara, amb els cabells rossos i llargs, i uns ulls verds i estranys, el mestre de les aparences de Terramar.

Potser ell també el sabia, el nom d’en Ged, però si era així, no el pronuncià pas. Es saludaren l’un a l’altre en silenci.

—Què estàs observant? —preguntà l’Arquemag, i l’altre respongué:

—Una aranya.

Entre dos tanys alts d’herba, dins la clariana, una aranya havia filat una teranyina, un cercle delicadament suspès en el buit. Els fils d’argent copsaven la llum del sol. Al centre, l’aranya, una cosa grisa i negra no pas més grossa que la pupil·la d’un ull, esperava.

—Ella també crea aparences —digué en Ged, estudiant la destra teranyina.

—Què és el mal? —preguntà l’home més jove.

La teranyina rodona, amb el seu centre negre, semblava observar-los a tots dos.

—Una teranyina que filem nosaltres, els homes —respongué en Ged.

En aquest bosc cap ocell no cantava. Era silent en la llum del migdia, i calorós. Al voltant seu romanien els arbres i les ombres.

—Hi ha notícies de Nàrveduen i d’Enlad: el mateix.

—Sud i sud-oest. Nord i nord-oest —digué el mestre de les aparences sense apartar la vista de la teranyina rodona.

—Vindrem aquí aquest vespre. És el lloc millor per a un consell.

—Jo no tinc cap consell. —El mestre de les aparences mirava ara en Ged, i els seus ulls verdosos eren freds—. Tinc por —digué—. Hi ha por. Hi ha por a les arrels.

—Sí —digué en Ged—. Hem de mirar a les fonts profundes, em penso. Hem gaudit massa temps de la llum del sol, escalfant-nos en aquesta pau que va portar el guariment de l’anell, duent a terme coses petites, pescant en aigües poc profundes. Aquesta nit hem de qüestionar les profunditats.

I així deixà sol el mestre de les aparences, que es mirava encara l’aranya a l’herba il·luminada pel sol.

Al límit del Bosquet, on les fulles dels grans arbres s’estenen per sobre el terra ordinari, en Ged va seure tot arrepenjant l’esquena contra una arrel grossa, amb la vara sobre els genolls. Va tancar els ulls com si reposés, i envià un missatge del seu esperit a través dels turons i dels camps de Roke, cap al nord, al cap assaltat pel mar on s’alça la Torre Solitària.

—Kurremkarmerruk —digué en esperit, i el mestre dels noms aixecà la vista del llibre gruixut de noms d’arrels i herbes i fulles i llavors i pètals que estava llegint als seus alumnes, i digué:

—Sóc aquí, mon senyor.

Aleshores escoltà. Era un home vell, alt i prim, amb els cabells blancs sota la caputxa fosca; i els estudiants als pupitres de la cambra de la torre aixecaren els ulls i es miraren els uns als altres.

—Vindré —digué en Kurremkarmerruk, i abaixà el cap altra vegada al seu llibre, tot dient—: Bé, el pètal de la flor de moli té un nom, que és ièbera, com també en té el sèpal, que és pàrtonath; i tija, fulla i arrel tenen cadascú el seu nom…

Però a sota el seu arbre, l’Arquemag Ged, que sabia tots els noms del moli, acabà el seu missatge, estirà les cames més confortablement, i mantingué closos els ulls, i finalment s’adormí en la llum del sol tacada de fulles.