XII
LA TERRA SECA

La vara de fusta de teix brillava a la mà del mag a les tenebres borroses i en pendent amb una resplendor argentina. Un altre moviment que reflectia una lleugera brillantor cridà l’atenció de l’Arren: un tremolor de llum al llarg de la fulla de l’espasa que portava, nua, a la mà. Quan l’acte i la mort del drac havien trencat l’encanteri de lligam, el noi havia desembeinat l’espasa, allà a la platja de Sélidor. I aquí, malgrat que no era més que una ombra, era una ombra vivent, i portava l’ombra de la seva espasa.

No hi havia cap altra brillantor enlloc. Era com la fi d’un vespre ennuvolat a la fi de novembre, un aire llòbrec, fred, somort, en què hom podia veure, però no pas clarament ni gaire lluny. L’Arren reconeixia el lloc, els erms i els buits dels seus somnis desesperançats; però li semblà que era lluny, immensament més lluny del que mai no havia estat en somnis. No podia distingir res amb claredat, excepte que ell i el seu company eren al coster d’una muntanya, i davant seu hi havia un mur baix de pedres, no pas més alt que el genoll d’un home.

En Ged encara tenia la mà dreta sobre el braç de l’Arren. Ara es mogué cap endavant, i l’Arren anà amb ell; creuaren el mur de pedres.

Informe, el llarg coster baixava de cop, allunyant-se davant seu, descendint cap a les tenebres.

Però més amunt, on l’Arren havia pensat veure un temps carregat de núvols amenaçants, el cel era negre, i hi havia estels. El noi els mirà, i li semblà que el cor se li encongia i es refredava dintre seu. Aquells estels no els havia vist mai. Brillaven immòbils, sense titil·lar. Eren aquells estels que no surten, ni es ponen, ni són amagats mai per cap núvol, ni cap sol naixent fa empal·lidir. Brillen, quiets i petits, a la terra seca.

En Ged començà a caminar avall per la banda externa de la muntanya de l’ésser, i pas a pas, l’Arren anà amb ell. Dins seu hi havia el terror, però tan resolut era el seu cor, i tan decidida la seva voluntat, que la por no el dominava, i tampoc no se n’adonava amb gaire claredat; només era com si quelcom molt a dins seu s’entristís, com un animal tancat i encadenat dins una cambra.

Semblà que caminaven avall per aquella muntanya en pendent una llarga estona, però potser fou una estona curta; perquè allà no existia el pas del temps, ja que no hi bufava cap vent i els estels no es movien. Llavors arribaren als carrers d’una de les ciutats que hi ha allà, i l’Arren hi veié les cases amb finestres que mai no són il·luminades, i a certs portals es trobaven, amb cares quietes i mans buides, els morts.

Els mercats eren tots buits. No s’hi comprava ni s’hi venia, no es guanyava ni es gastava. Res no es feia servir; res no es produïa. En Ged i l’Arren travessaren sols els carrers estrets, encara que unes poques vegades veieren una figura al tombant d’una altra via, una figura distant i que gairebé no es veia entre el foscam. A la vista de la primera d’aquestes figures l’Arren, sobresaltat, havia alçat la seva espasa per apuntar, però en Ged mogué el cap negativament, i continuaren endavant. L’Arren veié que la figura era una dona que es movia lentament, sense fugir d’ells.

Tots aquells que van veure, no gaires, perquè els morts són molts però aquella terra és gran, romanien immòbils, o es movien lentament i sense cap objectiu. Cap d’ells no tenia ferides, com la semblança d’Érreth-Akbe feta venir a la llum del dia al lloc de la seva mort. No duien senyals de malaltia. Eren sencers, i guarits. Eren guarits del dolor, i de la vida. No eren repugnants, com l’Arren havia temut que fossin, ni feien por de la manera que ell havia pensat. Tenien rostres tranquils, alliberats de la ira i del desig, i en llurs ulls ombrívols no hi havia esperança.

I aleshores, en comptes de por, una gran llàstima cresqué dins l’Arren; i si era acompanyada de por, no era per ell, sinó per tots nosaltres. Perquè veié la mare i l’infant que havien mort junts, i eren junts a la terra fosca; però l’infant no corria, ni plorava, i la mare no l’abraçava, i ni tan sols el mirava. I aquells que havien mort per amor es passaven de llarg pels carrers.

El torn del ceramista era immòbil, el teler buit, el forn fred. Mai no hi cantava cap veu.

Els carrers foscos entre les cases fosques continuaven i continuaven, endavant, i el mag i el noi hi passaven. El so de llurs peus era l’únic so. Feia fred. L’Arren no s’havia adonat d’aquell fred al començament, però li anava penetrant de mica en mica a l’esperit, que era, aquí, també la seva carn. Se sentia molt cansat. Devien haver recorregut un llarg camí. Per què continuar?, pensà el noi, i les seves passes s’alentiren una mica.

En Ged s’aturà de sobte, i es girà per donar la cara a un home que era a la cruïlla de dos carrers. Era esvelt i alt, amb un rostre que l’Arren pensà haver vist, tot i que no recordava on. En Ged parlà a l’home; cap altra veu no havia trencat el silenci des que havien creuat el mur de pedres:

—Oh, Thorió, el meu amic, què hi feu vós aquí!

I allargà les mans cap al mestre de crides de Roke.

En Thorió no féu cap gest de resposta. Romangué quiet, i el seu rostre era tranquil; però la llum argentina de la vara d’en Ged arribà al fons dels seus ulls coberts d’ombres, fent-hi una petita llum, o trobant-la. En Ged agafà la mà que ell no oferia, i tornà a dir:

—Què hi feu vós, aquí, Thorió? Encara no sou d’aquest regne. Torneu!

—He seguit qui no mor mai. He perdut el meu camí. —La veu del mestre de crides era suau i monòtona, com la veu d’un home que parla en somnis.

—Amunt: cap al mur —digué en Ged, assenyalant el camí per on havien vingut ell i l’Arren; aquell carrer llarg, fosc, descendent. En sentir això, al rostre d’en Thorió es féu una mena de tremolor, com si en ell hagués entrat un xic d’esperança, com una espasa, intolerable.

—No sé trobar el camí —digué—. Mon senyor, no sé trobar el camí.

—Potser sí que el trobareu —digué en Ged, i l’abraçà, i aleshores anà cap endavant. En Thorió romangué quiet a la cruïlla, al seu darrere.

A mesura que anaven endavant, a l’Arren li semblà que en aquell vespre intemporal no hi havia veritablement ni davant ni darrere, ni est ni oest, ni camí per seguir. Hi havia un camí de sortida? Va pensar com havien vingut muntanya avall, sempre baixant, no importava cap a on giressin; i també a la ciutat fosca els carrers anaven avall, de manera que per tornar al mur de pedres només els calia pujar, i el trobarien al cim de la muntanya. Però no tombaven. L’un al costat de l’altre, continuaven endavant. Seguia ell en Ged? O el guiava?

Sortiren de la ciutat. El camp dels morts innombrables era buit. En aquella terra pedregosa, sota els estels que mai no es ponen, no hi creixia cap arbre, cap esbarzer, cap bri d’herba.

No hi havia horitzó, perquè l’ull no veia prou lluny en la foscor; però dalt de tot els estels petits i immòbils eren absents del cel per un llarg espai damunt la terra, i aquest espai sense estels era oscat i inclinat com una carena de muntanyes. A mesura que anaven caminant, les formes es distingien millor: alts cims, que mai no coneixien el vent ni la pluja. No eren coronats de neu que brillés a la llum dels estels. Eren negres. En veure’ls, al cor de l’Arren hi cresqué la desolació. Apartà la vista. Però els coneixia; els reconeixia; els seus ulls eren atrets per ells. Cada vegada que mirava aquells cims sentia un pes fred al pit, i quasi perdia el coratge que l’empenyia. Però continuava caminant, sempre avall, perquè la terra baixava molt, descendint cap als peus de les muntanyes. A la fi digué:

—Mon senyor, estem… —Assenyalà les muntanyes, perquè no podia continuar parlant; tenia la gola seca.

—Fan frontera amb el món de la llum —respongué en Ged—, igual que el mur de pedres. No tenen altre nom que Dolor. Hi ha un camí que les creua. És prohibit als morts. No és llarg. Però és un camí amarg.

—Tinc set —digué l’Arren, i el seu company respongué:

—Aquí beuen pols.

Continuaren endavant.

A l’Arren li semblava que el pas del seu company s’havia fet un xic més lent, i que de vegades vacil·lava. Ell ja no tenia dubtes, tot i que el cansament no havia cessat de créixer en ell. Havien de baixar, havien de continuar endavant. Continuaren endavant.

De vegades passaven per altres ciutats dels morts, on les teulades fosques feien angle amb els estels, que romanien per sempre al mateix lloc, al seu damunt. Després de les ciutats es trobava altra vegada la terra buida, on res no creixia. Tan aviat com sortien d’una ciutat, aquesta es perdia a les tenebres. No es veia res, ni davant ni darrere, excepte les muntanyes que s’anaven apropant, i que es dreçaven al seu davant. A la dreta el coster informe continuava caient com sempre, des de feia quant de temps?, des que havien creuat el mur de pedres.

—Què hi ha en aquella banda? —murmurà l’Arren a en Ged, perquè anhelava el so de la parla; però el mag féu que no amb el cap:

—No ho sé. Pot ser una via sense final.

En la direcció en què anaven el pendent semblava fer-se més feble, cada vegada més feble. El sòl sota llurs peus escarritxava durament, com si fos pols de lava. I encara continuaren endavant, i ara l’Arren ja no pensava a tornar, ni en com podrien tornar. Ni pensava a aturar-se, encara que estava cansadíssim. Una vegada provà de fer més alegre la foscor buida i el cansament i la por que portava a dintre, tot pensant en la seva llar; però no podia recordar com era la llum del sol, ni el rostre de la seva mare. No hi havia res a fer sinó continuar endavant. I endavant continuà.

Sentí com el terra s’anivellava sota els peus; i al seu costat en Ged hesità. Aleshores ell també s’aturà. El llarg descens s’havia acabat: aquell era el final; no hi havia camí més endavant, no calia continuar.

Eren a la vall ben bé a sota les muntanyes del Dolor. Sota els seus peus hi havia roques, i còdols a llur voltant, rugosos al tacte, com l’escòria, com si aquella vall estreta pogués ser el jaç sec d’un riu d’aigua que hagués corregut per allà en d’altres temps, o el curs d’un riu de foc refredat temps enrere provinent dels volcans que aixecaven llurs cims negres i despietats allà al damunt.

El noi romangué quiet, allà en aquella vall estreta a la foscor, i en Ged romangué quiet al seu costat. Eren com els morts, sense esma ni objectiu, i no esguardaven res, silents. L’Arren pensà, amb un xic de por, tot i que no gaire:

Hem anat massa lluny.

No semblava que fos gaire important.

Pensant en veu alta, en Ged digué:

—Hem anat massa lluny per tornar. —La seva veu era fluixa, però el ressò no n’era del tot emmudit per la gran buidor tenebrosa que els envoltava, i en sentir-la, l’Arren s’animà una mica. O no havien vingut aquí per trobar aquell que cercaven?

Una veu en la foscor digué:

—Heu anat massa lluny.

L’Arren li respongué, dient:

—Només massa lluny és prou lluny.

—Heu arribat al riu Sec —digué la veu—. No podeu tornar al mur de pedres. No podeu tornar a la vida.

—No pas per aquell camí —digué en Ged, parlant a la foscor. L’Arren quasi no el podia veure, malgrat estar de costat, perquè les muntanyes que es dreçaven allà mateix tapaven la meitat de la llum dels estels, i semblava com si el corrent del riu Sec fos la foscor mateixa—. Però voldríem saber el teu.

No hi hagué resposta.

—Aquí ens trobem com a iguals. Si tu ets cec, Cob, tots dos estem en la foscor.

No hi hagué resposta.

—Aquí no et podem fer mal; no podem matar-te. De què has de tenir por?

—No tinc por —digué la veu en la foscor. Llavors, lentament, brillant una mica com si portés aquella llum que de vegades s’enganxava a la vara d’en Ged, aparegué l’home, dret, una mica riu amunt d’on estaven en Ged i l’Arren, entre les grans masses borroses dels còdols. Era alt, d’espatlles amples i braços llargs, com aquella figura que se’ls havia aparegut a la duna i a la platja de Sélidor, però més vell; tenia els cabells blancs, atapeïts, damunt el front alt. Així apareixia en esperit, al regne dels morts, no cremat pel foc del drac, ni ferit; però no pas sencer. Els forats dels ulls eren buits.

—No tinc por —digué—. Què hauria de témer un home mort? —L’home rigué. El so del riure sonà tan fals i estrany, allà en aquella vall rocosa i estreta al peu de les muntanyes, que a l’Arren se li aturà per un moment la respiració. Però agafà amb força la seva espasa, i escoltà.

—No sé de què hauria de tenir por un home mort —respongué en Ged—. No pas de la mort, oi? Però sembla que tu la temis. Perquè has trobat una manera de fugir-ne.

—És cert. Jo visc: el meu cos viu.

—No gaire bé —digué secament el mag—. La il·lusió pot amagar l’edat; però Orm Émbar no ha estat delicat amb aquest cos.

—El puc arreglar. Conec secrets de guariment i de joventut, no pas meres il·lusions. Per qui em prens? Perquè et dius Arquemag, em prens per un fetiller de poble? Jo, l’únic entre tots els mags que he trobat el Camí d’Immortalitat, que ningú no havia trobat mai!

—Potser no el cercàvem —digué en Ged.

—Tu el cercaves. Tots vosaltres. El cercàveu i no el vau trobar, i per això vau fer paraules sàvies d’acceptació i d’equilibri de la vida i de la mort. Però eren paraules, mentides per amagar el vostre fracàs, per amagar la vostra por a la mort! Quin home no viuria per sempre, si pogués? I jo puc. Jo sóc immortal. Jo vaig fer el que tu no vas poder fer, i per tant sóc el teu mestre: i tu ho saps. Voldries saber com ho vaig fer, Arquemag?

—Voldria.

En Cob s’apropà un pas. L’Arren observà que, encara que l’home no tenia ulls, la seva conducta no era del tot com la d’algú que és completament cec; semblava saber exactament on eren en Ged i l’Arren, i també adonar-se de tots dos, encara que mai no girava el cap en direcció a l’Arren. Potser tenia alguna segona visió de fetilleria, com aquella vista i aquella oïda que tenien els enviats i les aparicions: quelcom que li atorgava coneixement, encara que podia no tractar-se de visió veritable.

—Jo era a Paln —digué el Descreador a en Ged—, després que tu, amb el teu orgull, pensessis que m’havies humiliat i ensenyat una lliçó. Oh, una lliçó sí que me la vas ensenyar, certament, però no la que havies volgut ensenyar-me! Allà em vaig dir a mi mateix: ara he vist la mort, i no vull acceptar-la. Que tota l’estúpida natura segueixi la seva estúpida cursa, si vol, però jo sóc un home, millor que la natura, per sobre de la natura. No aniré per aquella via, no deixaré de ser jo mateix! I un cop decidit, vaig tornar a agafar el Llibre del Saber pelnià, però només hi vaig trobar indicis i rudiments del que em calia. De manera que el vaig refer i reobrar, i vaig fer un encanteri: el més gran encanteri que no s’ha fet mai! El més gran i el darrer!

—En obrar aquest encanteri, vas morir.

—Sí! Vaig morir. Vaig tenir el coratge de morir, de descobrir allò que vosaltres els covards mai no havíeu pogut trobar: el camí de tornada des de la mort. Jo vaig obrir la porta que havia estat tancada des del començament del temps. I ara vinc lliurement a aquest lloc, i torno lliurement al món dels vius. Jo sol entre tots els homes i en tot el temps sóc el Senyor de les Dues Terres. I la porta que vaig obrir és oberta, no només aquí, sinó a les ments dels vius, a les profunditats i als indrets desconeguts de llur ésser, on tots som un en la foscor. Ells ho saben, i vénen a mi. I els morts també han de venir a mi, tots ells, perquè no he perdut la màgia dels vius: han de creuar el mur de pedres quan jo els ho ordeno, totes les ànimes, els senyors, els mags, les dones orgulloses; anada i tornada de la vida a la mort, quan jo ho mano. Tots han de venir a mi, els vius i els morts, jo que vaig morir i visc!

—On és que venen a tu, Cob? On és el lloc on estàs?

—Entre els mons.

—Però això no és ni vida ni mort. Què és la vida, Cob?

—Poder.

—Què és l’amor?

—Poder —repetí pesadament l’home cec, arronsant els muscles.

—Què és la llum?

—Foscor!

—Quin és el teu nom?

—No en tinc cap.

—Tots en aquesta terra porten llur nom veritable.

—Digue’m el teu, doncs!

—Jo em dic Ged. I tu?

L’home cec dubtà, i digué:

—Cob.

—Aquest era el teu nom d’ús, no pas el teu nom. On és el teu nom? On és la teva veritat? La vas deixar a Paln on vas morir? Has oblidat moltes coses, oh Senyor de les Dues Terres. Has oblidat la llum, i l’amor, i el teu propi nom.

—Ara jo tinc el teu nom, i poder sobre tu, Ged, l’Arquemag. Ged que fou l’Arquemag quan era viu!

—El meu nom no t’és de cap utilitat —digué en Ged—. No tens absolutament cap poder sobre mi. Jo sóc un home viu; el meu cos jeu a la platja de Sélidor, sota el sol, a la terra que es mou. I quan aquell cos mori, jo seré aquí: però només en nom, en nom solament, en ombra. No ho entens? No ho has entès mai, això, tu que cridaves tantes ombres dels morts, que vas fer venir tots els hostes dels difunts, fins i tot el meu senyor Érreth-Akbe, el més savi de tots nosaltres? No has entès que ell, fins i tot ell, no és més que una ombra i un nom? La seva mort no va fer minvar la vida. Ni va minvar-lo a ell. Ell és allà, allà, i no aquí! Aquí és el no-res, pols i ombres. Allà, ell és la terra i la llum del sol, les fulles dels arbres, el vol de l’àguila. És viu. I tots els que han mort, viuen; han renascut, i no tenen fi, ni hi haurà una fi. Tots, menys tu. Perquè tu no has volgut la mort. Has perdut la mort, has perdut la vida, per salvar-te. A tu! El teu propi ésser! El teu ésser immortal! Què és? Qui ets?

—Jo sóc jo mateix. El meu cos no decaurà ni morirà…

—Un cos viu pateix dolor, Cob; un cos viu es fa vell; mor. La mort és el preu que paguem per la nostra vida, i per tota vida.

—Jo no el pago! Jo puc morir i al mateix moment viure altra vegada! Jo no puc ser mort, jo sóc immortal, només jo sóc jo mateix per sempre!

—Qui ets tu, doncs?

—Aquell que és Immortal.

—Digues el teu nom.

—El Rei.

—Digues el meu nom. Te l’he dit només fa un minut. Digues el meu nom!

—Tu no ets real. Tu no tens nom. Només jo existeixo.

—Existeixes, sense nom, sense forma. No pots veure la llum del dia; no pots veure la foscor. Has venut la terra verda i el sol i els estels per salvar-te. Però no tens l’ésser mateix. Tot allò que has venut, allò és tu mateix. Ho has donat tot per res. I per això ara vols fer venir el món a tu, tota aquella llum i la vida que has perdut, per omplir la teva buidor. Però no es pot omplir. Ni totes les cançons de la terra, ni tots els estels del paradís, podrien omplir la teva buidor.

La veu d’en Ged sonava com el ferro, allà a la vall freda al peu de les muntanyes; i l’home cec s’allunyà d’ell, acovardit. Aixecà la cara, i la llum borrosa dels estels brillà en ell; semblava que plorés, però no tenia llàgrimes, perquè no tenia ulls. La seva boca s’obrí i es tancà, plena de foscor, però no en sortiren paraules, només un gemegar. A la fi digué una paraula, a penes formant-la amb els seus llavis contorçats, i la paraula fou:

—Vida.

—Et donaria vida si pogués, Cob. Però no puc. Ets mort. Però puc donar-te la mort.

—No! —l’home cec xisclà en veu alta, i digué—: No, no —i s’ajupí, plorant, encara que les seves galtes eren tan seques com el llit rocós del riu on només corria la nit, i no l’aigua—. No pots. Ningú no podrà mai alliberar-me. Jo vaig obrir la porta entre els mons i no puc tancar-la. Ningú no pot tancar-la. Mai no tornarà a ser tancada. Atreu, m’atreu. He de tornar a ella. He de passar-hi a través, i tornar aquí, a la pols i al fred i al silenci. Em xucla i em xucla sempre. No puc deixar-la. No puc tancar-la. A la fi acabarà per xuclar tota la llum del món. Tots els rius seran com el riu Sec. No hi ha cap poder enlloc que pugui tancar la porta que jo he obert!

Era molt estranya la barreja de desesperació i desig de venjança, de terror i de vanitat, a les seves paraules i a la seva veu.

En Ged només digué:

—On és?

—Per allà. No gaire lluny. Pots anar-hi. Però no pots fer-hi res. No pots tancar-la. Encara que gastessis tot el teu poder en aquell sol acte, no seria prou. Res no és prou.

—Pot ser —respongué en Ged—. Encara que tu hagis escollit el desesper, recorda que nosaltres encara no. Porta’ns allà.

L’home cec aixecà el rostre, la por i l’odi hi lluitaven visiblement. Triomfà l’odi.

—No ho faré —digué.

I aleshores l’Arren féu un pas endavant, i digué:

—Ho faràs.

L’home cec s’aturà, quiet. El silenci fred i la foscor del regne dels morts els envoltaven, envoltaven llurs paraules.

—Qui ets?

—El meu nom és Lébannen.

En Ged parlà:

—Tu que t’anomenes rei, no saps qui és aquest?

Altra vegada en Cob romangué absolutament quiet. Llavors digué, esbufegant una mica mentre parlava:

—Però ell és mort. Tu ets mort. No podeu tornar. No hi ha camí de sortida. Esteu atrapats aquí! —I en dir això, marxà d’ell la llum que l’il·luminava, i el sentiren fer la volta en la foscor i allunyar-se d’ells cap a les tenebres, veloçment.

—Doneu-me llum, mon senyor! —cridà l’Arren, i en Ged aixecà la vara per sobre el seu cap, deixant que la llum blanca trenqués aquella antiga foscor, plena de roques i ombres, entre les quals corria i s’escapolia la figura alta i encongida de l’home cec, corrent amunt des de l’indret on es trobaven, amb passos estranys, orbs, decidits. Darrere seu hi anava l’Arren, espasa en mà; i darrere, en Ged.

Ben aviat l’Arren deixà enrere el seu company, i la llum era molt feble, interrompuda pels còdols i els tombants del llit del riu; però el so dels passos d’en Cob, el sentiment de la seva presència més endavant, era prou guiatge. El noi s’hi apropava, lentament, a mesura que el camí esdevenia més escarpat. Pujaven per una gorja acinglerada plena de roques; el riu Sec, que esdevenia més estret a mesura que s’apropava al seu naixement, es cargolava per bancs poc profunds. Les roques queien fent soroll sota els seus peus, i sota les seves mans, perquè ara havien d’enfilar-se de quatre grapes. L’Arren percebé l’estrenyiment final dels bancs, i amb un salt endavant caigué sobre en Cob i li agafà el braç, fent que s’hi aturés: una mena de coma de roques de cinc o sis peus d’amplada, el que podria haver estat un estanyol si mai hagués corregut allà l’aigua; i més amunt, un cingle enderrocat de roca i escòria. En aquell cingle hi havia un forat negre, la font del riu Sec.

En Cob no intentà deslliurar-se’n. Restà força quiet, mentre la llum d’en Ged, que s’apropava, brillava al seu rostre sense ulls. S’havia girat per encarar-se a l’Arren.

—Aquest és el lloc —digué a la fi, i als seus llavis es formà una mena de somriure—. Aquest és el lloc que cerques. El veus? Allà pots renéixer. Tot el que has de fer és seguir-me. Viuràs immortalment. Serem reis plegats.

L’Arren mirà aquella font seca i fosca, la boca de la pols, el lloc on una ànima morta, arrossegant-se cap a la terra i les tenebres, tornava a néixer morta: i això se li féu abominable, i digué durament, lluitant amb la nàusea mortal:

—Que es tanqui!

—Es tancarà —digué en Ged, posant-se al seu costat: i ara la llum flamejava a les seves mans i al seu rostre com si fos un estel caigut a la terra en aquella nit sense final. Al seu davant, la font seca, la porta, s’obria en un gran badall. Era ampla, i fonda, però no es veia pas si era profunda o soma. En aquell forat no hi havia res que la llum pogués il·luminar, o que l’ull pogués contemplar. Era buit. A través d’ell no existien ni la llum ni la foscor, ni la vida ni la mort. Era el no-res. Era un camí que no portava enlloc.

En Ged alçà les mans i parlà.

L’Arren encara tenia agafat el braç d’en Cob; l’home cec havia posat la mà que tenia lliure contra les roques del mur del cingle. Tots dos s’aturaren, immòbils, atrapats pel poder de l’encanteri.

Amb tota la destresa d’una vida dedicada al seu art, i amb tota la força del seu cor ferotge, en Ged maldà per tancar aquella porta, per fer el món sencer una altra vegada. I sota la seva veu i l’autoritat de les seves mans formadores, les roques s’ajuntaren, dolorosament, volent esdevenir senceres, volent trobar-se; s’ajuntaren. Però al mateix temps, la llum empal·lidia i empal·lidia, i desapareixia de les seves mans i de la seva cara, desapareixia de la seva vara de teix, fins que només hi restà un petit besllum. Sota aquella llum feble l’Arren veié que la porta era quasi tancada.

Sota la seva mà, l’home cec sentí com es movien les roques, les sentí ajuntar-se: i sentí també com l’art i el poder es gastava, es consumia, s’acabava. I tot de sobte cridà:

—No! —i es deslliurà de l’Arren, saltà endavant i agafà en Ged en una abraçada cega i poderosa. El féu caure sota el seu pes, i aferrà amb les mans la gola del mag per escanyar-lo.

L’Arren alçà l’espasa de Sérriadh i féu baixar la fulla directament i amb força sobre el coll arquejat sota els cabells emmatollats.

L’esperit viu té un pes al món dels morts, i l’ombra de la seva espasa té tall. La fulla obrí una gran ferida, tallant l’espina d’en Cob. En sortí sang negra, il·luminada per la pròpia llum de l’espasa.

Però no serveix de res matar un home mort; i en Cob era mort, mort de feia anys. La ferida es tancà, empassant-se la seva pròpia sang. L’home cec es dreçà, molt alt, allargant les mans a les palpentes cap a l’Arren, amb una ganyota de còlera i d’odi al rostre: com si tot just ara s’hagués adonat de qui era el seu veritable enemic i rival.

Era tan horrible veure aquella recuperació d’un cop mortal, aquella incapacitat de morir, més horrible que qualsevol mort, que una còlera d’aversió s’apoderà de l’Arren, una fúria sortida de mare; i, brandint l’espasa, la féu caure una altra vegada, en un cop ple, directe i terrible. En Cob caigué amb el crani obert en dos i la cara coberta de sang, però l’Arren es preparà per atacar-lo immediatament, per fer caure de nou l’espasa, abans que es tanqués la ferida, per copejar fins a matar-lo…

Al seu costat, en Ged es posà de genolls amb gran esforç i pronuncià una paraula.

Al so de la seva veu, l’Arren s’aturà, com si una mà hagués enxampat el braç que portava l’espasa. El cec, que s’havia començat a aixecar, també quedà completament immòbil. En Ged es posà dempeus; vacil·lant una mica. Quan pogué mantenir-se dret, es posà de cara al cingle.

—Sigues fet sencer! —digué amb veu clara, i amb la seva vara dibuixà una figura en línies de foc a la porta de roques: la runa d’Agnen, la runa de l’Acabament, que tanca camins i és dibuixada a les tapes dels baguls. I aleshores no hi hagué cap forat o lloc buit entre les roques. La porta era tancada.

La terra de la Terra Seca tremolà sota llurs peus, i creuant el cel immutable, buit, hi corregué una gran tronada, que després morí.

—Per la paraula que no serà dita fins a la fi del temps et vaig cridar. Per la paraula que fou dita en la creació de les coses jo ara t’allibero. Vés en llibertat! —i inclinant-se sobre el cec, que romania agenollat, en Ged li xiuxiuejà quelcom a l’orella, sota els cabells blancs emmatollats.

En Cob s’aixecà. Mirà al seu entorn lentament, amb ulls que hi veien. Mirà l’Arren, i després en Ged. No pronuncià cap paraula, sinó que els esguardà amb els ulls foscos. No hi havia ira al seu rostre, ni odi, ni pena. Lentament es girà, i marxà cap avall seguint el llit del riu Sec, i aviat desaparegué de la vista.

Ja no quedava més llum a la vara de teix d’en Ged, ni al seu rostre. Estava dret, allà en la foscor. Quan l’Arren se li acostà, en Ged s’agafà del braç del jove per mantenir-se dret. Per un moment li travessà el cos un espasme de plor sense llàgrimes.

—Fet —digué—, ha marxat tot.

—És fet, estimat senyor. Hem de marxar.

—Sí. Hem de tornar a casa.

En Ged estava com algú desconcertat o extenuat. Seguí l’Arren de tornada pel llit del riu, ensopegant, fent via lentament i amb dificultat entre les roques i els còdols. L’Arren es quedà amb ell. Quan els bancs del riu Sec eren baixos i el sòl era menys escarpat, el jove girà cap al camí per on havien vingut; el llarg coster informe que portava amunt cap a les tenebres. Aleshores es girà enrere altre cop.

En Ged no digué res. Tan aviat com s’havien aturat, s’havia assegut i es deixà caure sobre una roca de lava, esgotat, amb el cap penjant.

L’Arren sabia que el camí pel qual havien vingut els era tancat. Només podien anar endavant. Havien de fer tot el camí. Fins i tot massa lluny no és prou lluny, pensà. Mirà amunt cap als cims negres, freds i silents contra els estels immòbils, terribles; i una vegada més aquella veu burleta, irònica, de la seva voluntat li parlà, implacable: «T’aturaràs a mig camí, Lébannen?».

L’Arren anà cap a en Ged i digué, molt suaument:

—Hem de continuar endavant, mon senyor.

En Ged no digué res, però es posà dempeus.

—Hem d’anar per les muntanyes, em penso.

—Pel teu camí, noi —digué en Ged amb un xiuxiueig ronc—. Ajuda’m.

Així, començaren llur marxa pujant els rostos de pols i escòria cap a les muntanyes; l’Arren ajudant el seu company tan bé com podia. A les gorges i a les fondalades tot era fosc i negre, de manera que calia anar a les palpentes, i era dur per a ell donar suport a en Ged al mateix temps. Caminar era dur; era qüestió d’anar ensopegant; però quan van haver de pujar de quatre grapes i enfilar-se a mesura que els pendents esdevenien més escarpats, fou encara més dur. Les roques eren rugoses, cremaven les mans com ferro fos. Però feia fred i, a mesura que anaven pujant, feia més fred encara. El contacte amb aquella terra era un turment. Cremava com brases vives: dins les muntanyes cremava un foc. Però l’aire era sempre fred, i sempre fosc. No hi havia cap so. No bufava cap vent. Les roques esmolades es trencaven sota les seves mans, cedien sota els seus peus. Negres i escarpats, els cimals i els abismes es dreçaven davant seu i queien darrere seu en la negror. Enllà, a sota, el regne dels morts s’havia perdut. Endavant, a sobre, els cims i les roques s’alçaven sobre un fons d’estels. I res no es movia tot al llarg i ample d’aquelles muntanyes negres, excepte les dues ànimes mortals.

En Ged sovint ensopegava o perdia peu, del cansament. Respirava cada vegada amb més dificultat, i quan les seves mans s’esgarrinxaven amb força contra les roques, gemegava de dolor. A l’Arren, sentir-lo cridar així li encongia el cor. El jove intentava que en Ged no caigués. Però sovint el camí era massa estret perquè anessin de costat, o bé l’Arren havia d’anar al davant tot cercant un lloc on plantar el peu. I a la fi, en un pendent alt que s’enfilava fins als estels, en Ged relliscà i caigué endavant, i no tornà a aixecar-se.

—Mon senyor —digué l’Arren, agenollant-se al seu costat; i aleshores digué el seu nom—: Ged.

No es bellugà ni respongué.

L’Arren l’aixecà en braços i el portà coster amunt. Al final hi havia un terra anivellat que s’estenia considerablement. L’Arren diposità la seva càrrega a terra, i es deixà caure al seu costat, fatigat i adolorit, desvalgut de tota esperança. Aquell era el cim del pas entre les dues muntanyes negres on intentava d’arribar. Aquell era el pas, i el final. Més enllà no hi havia camí. La fi del sòl anivellat era la punta d’un cingle: més enllà, la foscor s’estenia per sempre, i els petits estels penjaven, immòbils, a l’abisme negre del cel.

La fortalesa podia durar més que l’esperança. El jove s’arrossegà endavant, quan pogué fer-ho, tenaçment. Mirà per damunt el marge de la foscor. I a sota mateix, només una mica més avall, veié la platja de sorra d’ivori; les ones blanques i ambre s’arrissaven i es trencaven en escuma al seu damunt, i a l’altre costat del mar el sol es ponia en una boira d’or.

L’Arren es girà de nou cap a la foscor. Hi tornà. Aixecà en Ged tan bé com pogué, i anà amb ell cap endavant, amb dificultat, fins que no pogué continuar més. Allí totes les coses deixaven d’existir: la set, i el dolor, i les tenebres, i la llum del sol, i el so dels trencants del mar.