II
ELS MESTRES DE ROKE

L’Escola de Roke és el lloc on s’envia els nois de totes les Terres interiors de Terramar que sembla que prometen en fetilleria perquè aprenguin les arts més altes de la màgia. Allà s’ensinistren a dominar les diverses menes de fetilleria, aprenent noms, i runes, i habilitats, i encanteris, i el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer, i per què. I allà, després d’una llarga pràctica, i si la mà i la ment i l’esperit es desenvolupen sempre conjuntament, poden ser nomenats fetillers, i poden rebre la vara del poder. Els fetillers veritables només es formen a Roke; i com que hi ha fetillers i bruixes a totes les illes, i els usos de la màgia són tan necessaris a la seva gent com ho és el pa, i tan meravellosos com la música, l’Escola de Fetilleria és un lloc que es tracta amb reverència. Els nou mags que són els mestres de l’Escola es consideren igual que els grans prínceps de l’Arxipèlag. Llur senyor, el guardià de Roke, l’Arquemag, es considera que no ha de rendir comptes a cap home, excepte al rei de totes les illes: i això només per un acte de lleialtat, com un present donat de cor, perquè ni tan sols un rei podria forçar un mag tan gran perquè servís la llei comuna si la seva voluntat fos una altra. Però fins i tot als segles sense reis els Arquemags de Roke guardaven lleialtat i servien aquella llei comuna. A Roke tot es feia com s’havia fet durant molts centenars d’anys; semblava un lloc segur davant qualsevol dissort, i el riure dels nois se sentia ressonar pels patis i arreu dels amples i freds corredors de la Gran Casa.

El guia de l’Arren per l’Escola era un xicot rabassut que portava un fermall de plata al coll de la capa, en senyal que havia passat el noviciat i era un fetiller confirmat, que estudiava per aconseguir la seva vara. Es deia Joc.

—Perquè —deia ell— els meus pares tenien sis nenes, i el setè fill, va dir el meu pare, era un joc contra el Destí.

Era un company agradable, eixerit de ment i de llengua. En un altre moment l’Arren hauria gaudit del seu sentit de l’humor, però avui tenia el cap massa ple de coses. De fet, no hi parà gaire atenció. I en Joc, amb un desig comprensible que la seva existència fos reconeguda, començà a aprofitar-se del fet que el seu invitat fos tan despistat. Li va dir fets estranys tocant a l’Escola, i després li digué estranyes mentides tocant a l’Escola, i a tot això l’Arren responia dient «Oh, sí», o bé «Ja veig», fins que en Joc pensà que era un idiota de marca.

—Naturalment, aquí no cuinen —digué mostrant a l’Arren l’enorme cuina de pedra tota animada amb la brillantor de les calderes de coure i el soroll dels ganivets que tallaven i la sentor de cebes que feia pessigolles als ulls—. És només per donar imatge. Anem al refectori, i tothom fa aparèixer amb un sortilegi qualsevol cosa que vulgui menjar. Així també ens estalviem de rentar els plats.

—Sí, ja ho entenc —digué l’Arren educadament.

—És clar que els novicis que encara no han après els encanteris sovint perden molt de pes els primers mesos que passen aquí; però sempre n’aprenen. Hi ha un noi de Hàvnor que sempre prova d’aconseguir pollastre rostit, però tot el que aconsegueix és puré de mill. Sembla que no pot fer anar els seus encanteris més enllà del puré de mill. Encara que ahir també li va aparèixer d’acompanyament una mòllera seca —en Joc tenia la veu ronca per l’esforç de fer caure el seu invitat en la incredulitat. Es rendí, i deixà de parlar.

—On… de quina terra ve, l’Arquemag? —digué aquest invitat, sense ni tan sols mirar la impressionant galeria a través de la qual caminaven, tota esculpida a la paret i amb l’Arbre de les Mil Fulles al sostre en forma d’arc.

—Gont —digué en Joc—. Allà feia de cabrer.

Doncs bé, davant d’aquest fet tan senzill i ben conegut, el noi d’Enlad es girà i mirà amb incredulitat i desaprovació en Joc.

—De cabrer?

—Això és el que fan la major part dels gontescs, llevat que siguin pirates o fetillers. No he dit pas que ho fos ara, un cabrer, saps!

—Però com pot un cabrer esdevenir Arquemag?

—De la mateixa manera que ho faria un príncep! Venint a Roke i superant tots els mestres, robant l’anell a Atuan, navegant pel Pas dels Dracs, sent el fetiller més gran des d’Érreth-Akbe, com si no?

Van sortir de la galeria per la porta nord. La tarda ben entrada s’ajeia, càlida i brillant, per damunt els turons folrats i les teulades de la ciutat de Thwil i la badia de més enllà. Aquí es van aturar a parlar. En Joc digué:

—És clar que d’això fa molt de temps, ara. No ha fet pas gaire res des que fou nomenat Arquemag. Mai no fan res. Només seuen a Roke i observen l’Equilibri, suposo. I ara ja és força gran.

—Gran? Com de gran?

—Oh, quaranta o cinquanta anys.

—Tu l’has vist?

—És clar que l’he vist —digué en Joc secament. L’idiota de marca també semblava un esnob de marca.

—Sovint?

—No. Acostuma a viure en solitud. Però quan vaig venir a Roke per primera vegada, el vaig veure, al Pati de la font.

—Jo he parlat amb ell allà, avui —digué l’Arren. El to de la seva veu va fer que en Joc el mirés, i respongués llavors amb més detall:

—Va ser fa tres anys. I jo tenia tanta por que no vaig arribar a mirar-lo bé. És clar, que jo era força jove. Però allà és difícil veure les coses clarament. El que més recordo és la seva veu, i la font que brollava —i al cap d’un moment afegí—: Té un marcat accent gontesc.

—Si jo pogués parlar als dracs en la seva llengua —digué l’Arren—, no em preocuparia pel meu accent.

Davant d’això, en Joc l’esguardà amb cert grau d’aprovació, i preguntà:

—Has vingut aquí per quedar-te a l’Escola, príncep?

—No. He portat un missatge del meu pare a l’Arquemag.

—Enlad és un dels Principats de la Monarquia, oi?

—Enlad, Ílien, i Way. Hàvnor i Éa ho foren fa temps, però la línia de descendència dels reis s’ha extingit, en aquelles terres. Ílien segueix la descendència des de Gemal nascut del Mar fins a Maharió. Way, des d’Akàmbar i el Casal de Shélieth. Enlad, el més antic, des de Morred fins al seu fill Sérriadh i el Casal d’Enlad.

L’Arren recitava aquestes genealogies amb un aire somiador, com un estudiant ben entrenat que té el cap en altres coses.

—Et sembla que tornarem a veure un rei a Hàvnor al curs de les nostres vides?

—Mai no hi he pensat gaire.

—A Ark, d’on jo vinc, la gent hi pensa. Som part del Principat d’Ílien, ara, saps, des que es va fer la pau. Quant de temps ha passat, disset anys, o divuit, des que l’anell de la Runa dels Reis va ser retornat a la Torre dels reis a Hàvnor? Les coses van millorar una mica llavors, però ara van pitjor que mai. Ja és temps que torni a haver-hi un rei al tron de Terramar, que empunyi el Signe de la Pau. La gent està farta de guerres i d’incursions, de mercaders que cobren massa i de prínceps que collen a impostos i de tota la confusió dels poders ingovernables. Roke guia, però no pot governar. L’Equilibri resta aquí, però el Poder hauria de restar en mans del rei.

En Joc parlava amb veritable interès i havia deixat de banda tota broma, de manera que finalment es captà l’atenció de l’Arren.

—Enlad és una terra rica i pacífica —digué lentament—. Mai no ha pres part en aquestes rivalitats. Sentim a parlar dels problemes d’altres terres. Però no hi ha hagut un rei al tron de Hàvnor d’ençà que morí en Maharió: fa vuit-cents anys. De debò acceptarien un rei aquelles terres?

—Sempre que vingués amb pau i amb força; sempre que Roke i Hàvnor reconeguessin la seva reivindicació.

—I hi ha una profecia que s’ha d’acomplir, oi? En Maharió va dir que el rei següent hauria de ser un mag.

—El mestre cantaire és havnorià i s’interessa pel tema, i ara farà tres anys que no para de repetir-nos ben fort les paraules. En Maharió va dir: «Aquell que hagi creuat la terra fosca en vida i arribi a les costes llunyanes del dia, aquell heretarà el meu tron».

—Per tant, un mag.

—Sí, ja que només un fetiller o un mag pot caminar entre els morts a la terra fosca i tornar. Encara que no se la creuen. Com a mínim, sempre en parlen com si només tingués un límit, i més enllà, cap final. Llavors, què són les costes llunyanes del dia? Però així parla la profecia del Darrer Rei, i, per tant, algun dia naixerà algú per fer-la realitat. I Roke el reconeixerà, i les flotes i els exèrcits i les nacions aniran plegats a ell. Aleshores hi tornarà a haver majestat al centre del món, a la Torre dels Reis de Hàvnor. Jo hi aniria, a un així, a un rei veritable el serviria amb tot el meu cor i tot el meu art —digué en Joc, i llavors rigué i arronsà els muscles, perquè l’Arren no pensés que parlava amb massa emoció. Però l’Arren el mirà amigablement, tot pensant: «Ell sentiria pel rei el que jo sento per l’Arquemag».

I en veu alta digué:

—Un rei necessitaria homes com tu al seu voltant.

Van romandre allà drets, cadascun rumiant els seus propis pensaments, encara que en companyonia, fins que darrere seu sonà la sorollosa crida d’un gong a la Gran Casa.

—Apa! —digué en Joc—. Sopa de llenties i ceba, aquesta nit. Vinga.

—Em pensava que havies dit que no cuinaven —digué l’Arren, tot somiador encara, mentre el seguia.

—Oh, de vegades…, per error…

No hi havia gens de màgia, al sopar, però sí molt d’aliment. Després de l’àpat tots dos nois caminaren a través dels camps enmig de la blavor suau del vespre.

—Això és la collada de Roke —digué en Joc quan començaren a enfilar-se per un turó arrodonit. L’herba humida de rosada els fregava les cames, i més avall, vora els maresmes de Thwilburn hi havia un cor de petits gripaus que donava la benvinguda a la calor que arribava i a les nits estelades que s’escurçaven.

En aquella terra hi havia un misteri. En Joc digué suaument:

—Quan fou pronunciada la Primera Paraula, aquest turó fou el primer que s’aixecà per sobre el mar.

—I serà el darrer a enfonsar-se, quan totes les coses siguin desfetes —digué l’Arren.

—Per tant és un lloc segur per estar-hi —digué en Joc, desempallegant-se de la por; però llavors cridà, esparverat—: Mira! El Bosquet!

Al sud de la collada havia aparegut una gran llum sobre la terra, com la sortida de la lluna, però la lluna fina ja s’amagava a l’oest per damunt el cim del turó; i hi havia un tremolor en aquesta resplendor, com el moviment de les fulles amb el vent.

—Què és?

—Ve del Bosquet, els mestres hi deuen ser. Diuen que quan es van trobar per escollir l’Arquemag, ara fa cinc anys, cremava així, amb una llum com la llum de la lluna. Però, per què es reuneixen, ara? És per les notícies que has portat?

—Pot ser —digué l’Arren.

En Joc, excitat i inquiet, volia tornar a la Gran Casa per sentir qualsevol rumor d’allò que augurava el Consell dels mestres. L’Arren anà amb ell, però girant-se sovint per mirar aquella estranya resplendor fins que el pendent l’amagà, i només restà la lluna nova que es ponia, i els estels de primavera.

Tot sol en la foscor de la cel·la de pedra que era la seva cambra-dormitori, l’Arren va jeure amb els ulls oberts. Havia dormit en un llit tota la seva vida, sota pells suaus; fins i tot a la galera de vint rems amb què havia vingut des d’Enlad, els homes havien proporcionat a llur jove príncep un confort més gran que aquell: una màrfega de palla sobre el sòl de pedra, i una manta de feltre mig esparracada. Però ell no notava res. «Sóc al centre del món», pensava. «Els mestres parlen al lloc sagrat. Què pensen fer? Teixiran una gran màgia que salvi la màgia? Pot ser veritat que la fetilleria desaparegui del món? Existeix un perill que amenaci fins i tot Roke? Romandré aquí. No aniré a casa. M’estimo més escombrar-li la cambra que ser un príncep a Enlad. Em deixarà quedar com a novici? Però potser ja no s’ensenyarà més, l’art de la màgia, potser ja no s’aprendran els noms veritables de les coses. El meu pare té el do de la fetilleria, però jo no; potser sí que desapareix del món de debò. Però, tot i així, em quedaré amb ell, encara que perdi el seu poder i el seu art. Encara que no el vegi mai. Encara que mai no em torni a dir una altra paraula». Però la seva imaginació ardent l’arrossegà encara més lluny, de manera que en un moment donat es va veure una vegada més al pati, sota el freixe, cara a cara amb l’Arquemag, i el cel era fosc, i l’arbre sense fulles, i la font silent; i ell deia: «Mon senyor, tenim la tempesta al damunt i tanmateix romandré amb vós, i us serviré», i l’Arquemag li somreia… Però aquí la imaginació fallava, perquè mai no havia vist somriure aquella cara fosca.

Al matí es llevà, amb la sensació que ahir havia estat un noi, i que avui ja era un home. Estava preparat per a qualsevol cosa. Però quan allò va arribar, el noi romangué bocabadat.

—L’Arquemag vol parlar amb tu, príncep Arren —digué un jove novici des del llindar, l’esperà un moment, i sortí corrent abans que l’Arren hagués pogut refer-se per respondre.

El noi, baixant per les escales de la torre i a través dels corredors de pedra, es dirigí cap al Pati de la font, sense saber on havia d’anar. Es trobà un vell al corredor que somreia de tal manera que uns solcs profunds li creuaven les galtes del nas al mentó: el mateix que l’havia rebut el dia abans a la porta de la Gran Casa, quan havia arribat de la badia, i li havia exigit el seu nom veritable abans d’entrar.

—Vine per aquí —digué el mestre porter.

Les sales i els passadissos en aquesta part de l’edifici eren silenciosos, desproveïts de les corredisses i els tràfecs dels nois que donaven vida a tota la resta. Aquí hom podia sentir l’enorme vellúria dels murs. L’encantament amb què eren posades i protegides les antigues pedres s’hi feia palpable als murs. Hi havia runes gravades a intervals, esculpides en solcs profunds, algunes incrustades amb plata. L’Arren havia après les runes del hàrdic del seu pare, però, d’aquestes, no en coneixia cap, encara que li semblava que algunes tenien un significat que ell gairebé sabia, o que havia sabut i no podia acabar de recordar.

—Ja hi ets, xicot —digué el mestre porter, que no donava cap importància als títols com senyor o príncep. L’Arren el seguí cap a una sala llarga, de bigues baixes, on en una banda cremava un foc en una llar de pedra, amb les flames que es reflectien al terra de roure, i a l’altra banda unes finestres en punxa deixaven passar la llum densa d’un matí boirós. Davant la llar hi havia un grup d’homes dempeus. Tots el miraren quan entrà, però entre ells el noi només en veié un, l’Arquemag. L’Arren s’aturà, féu una reverència, i romangué mut.

—Aquests són els mestres de Roke, Arren —digué l’Arquemag—, set dels nou. El mestre de formes no vol sortir del seu Bosquet, i el mestre dels noms és a la seva torre, a trenta milles al nord d’aquí. Tots coneixen el teu missatge. Senyors, aquest és el fill de Morred.

En sentir aquesta frase l’Arren no s’estarrufà d’orgull, sinó només d’una mena de por. Se sentia orgullós del seu llinatge, però només es veia com un hereu de prínceps, un del Casal d’Enlad. En Morred, de qui aquell llinatge descendia, era mort des de feia dos mil anys. Els seus actes eren matèria de llegendes, no d’aquest món actual. Era com si l’Arquemag l’hagués anomenat fill del mite, hereu de somnis.

El noi no gosava esguardar els rostres dels vuit homes. Es va quedar mirant el peu cobert de ferro de la vara de l’Arquemag, mentre sentia com la sang li colpejava les orelles.

—Vine, esmorzarem plegats —digué l’Arquemag, i els dugué a tots a una taula parada sota les finestres. Hi havia llet i cervesa àcida, pa, mantega fresca, i formatge. L’Arren segué amb ells i menjà.

Havia tractat amb nobles, terratinents, mercaders rics, tota la seva vida. La sala del seu pare a Berila n’estava plena: homes que posseïen moltes coses, que compraven i venien moltes coses, rics en les coses del món. Menjaven i bevien vi, i parlaven fort; molts discutien, molts adulaven, la major part cercava quelcom per a ells mateixos. Malgrat que era jove, l’Arren ja havia après força de les maneres i les màscares de la humanitat. Però mai no havia estat enmig d’homes com aquells. Menjaven pa, i parlaven poc, i llurs rostres eren serens. Si cercaven quelcom, no era per a ells. Tanmateix, eren homes de gran poder: això, també ho reconeixia, l’Arren.

L’Esparver, l’Arquemag, seia al cap de taula i semblava escoltar el que es deia, però, tot i així, hi havia una mena de silenci al seu entorn, i ningú no li parlava. També van deixar sol l’Arren, perquè tingués temps de recuperar-se. A la seva esquerra seia el mestre porter, i a la seva dreta un home de cabells grisos, amb la mirada amable, que a la fi li digué:

—Som paisans, príncep Arren. Jo vaig néixer a l’est d’Enlad, vora el bosc d’Aol.

—Hi he caçat, en aquell bosc —respongué l’Arren, i van parlar una mica dels boscos i els burgs de l’illa dels Mites i l’Arren se sentí confortat amb el record de casa seva.

Quan acabà l’àpat, van dirigir-se tots plegats una vegada més al davant de la llar, uns van seure i d’altres restaven dempeus, i es féu un petit silenci.

—Ahir a la nit —digué l’Arquemag—, ens vam reunir en consell. Vam parlar llargament, i tanmateix no vam resoldre res. Ara us escoltaré i direu, a la llum del matí, si manteniu o contradieu el vostre judici d’ahir nit.

—Que no resolguéssim res —digué el mestre d’herbes, un home rabassut de pell fosca, amb els ulls serens—, és en si mateix un judici. Al Bosquet es troben les formes; però nosaltres no vam trobar res més que discussió.

—Només perquè no podíem veure la forma clarament —digué el mag de cabells grisos d’Enlad, el mestre de transformació—. No en sabem prou. Rumors de Wàthort; notícies d’Enlad. Notícies estranyes, i s’haurien d’investigar. Però fer créixer una gran por sobre una base tan petita és innecessari. El nostre poder no és amenaçat només perquè uns pocs fetillers hagin oblidat llurs encanteris.

—Això dic jo —digué un home prim, de mirada atenta, el mestre dels vents—. Oi que tenim tots els nostres poders? Oi que els arbres del Bosquet creixen i treuen fullam? Oi que les tempestes del cel obeeixen la nostra paraula? Qui pot patir per l’art de la fetilleria, que és l’art més antiga de les arts dels homes?

—Cap home —digué el mestre de crides, alt i de veu profunda, jove, de rostre noble i bru—, cap home, cap poder, no pot aturar l’acció de la fetilleria, o fer callar les paraules del poder. Perquè són les veritables paraules de la Creació, i un que pogués fer-les callar podria desfer el mon.

—Sí, i un que pogués fer això no seria a Wàthort o a Nàrveduen —digué el mestre de transformació—. Seria aquí, a les portes de Roke, i la fi del món seria a prop! Encara no hem arribat a això.

—Tot i així hi ha quelcom que no va bé —digué un altre, i tots el miraren: de pit ample, sòlid com una bóta de roure, seia vora el foc, i la veu sortia d’ell suau i veritable com la nota d’una gran campana. Era el mestre cantaire—. On és el rei que hauria de ser a Hàvnor? Roke no és el cor del món. Ho és aquella torre, on és posada l’espasa d’Érreth-Akbe, i on roman el tron de Sérriadh, d’Akàmbar, d’en Maharió. El cor del món ha estat buit al llarg de vuit-cents anys! Tenim la corona, però no tenim cap rei que pugui dur-la. Tenim la runa perduda, la runa del Rei, la runa de la Pau, retornada a nosaltres, però, tenim la pau? Que pugi un rei al tron, i tindrem la pau, i fins i tot als Confins més llunyans els fetillers practicaran les seves arts amb la ment tranquil·la, i hi haurà ordre, i una estació adequada a totes les coses.

—Sí —digué el mestre malabar, un home menut i ràpid, modest d’aparença però amb ulls clars i penetrants—. Estic amb vós, cantaire. Per què ens ha de sorprendre que la fetilleria s’extraviï, si totes les coses s’extravien? Si tot el ramat es perd i s’allunya, i romandran les nostres ovelles negres prop de la pleta?

En sentir això el mestre porter rigué, però no digué res.

—Llavors, per a tots vosaltres —digué l’Arquemag—, sembla que no hi ha res que vagi molt malament; o que si hi és, es resum en això, que les nostres terres no són governades o són governades malament, i que per aquesta raó totes les arts i les altes habilitats dels homes pateixen per descurança. Amb tot això, hi estic d’acord. Certament, com que el sud és a punt de perdre’s per al comerç pacífic, hem de dependre dels rumors; i qui ha sentit alguna paraula fiable del Confí de l’oest, que no sigui això que hem sentit de Nàrveduen? Si els vaixells anessin i tornessin amb seguretat com en altre temps, si les nostres terres de Terramar fossin ben unides, podríem saber com van les coses als llocs remots, i així podríem actuar. I penso que hem d’actuar! Perquè, senyors, quan el Príncep d’Enlad ens diu que va pronunciar les paraules de la Creació en un encanteri, i que mentre les pronunciava no sabia el seu significat; quan el mestre de formes ens diu que hi ha por a les arrels, i no diu res més: és un fonament petit per angoixar-se? Quan una tempesta comença, és només un petit núvol per damunt l’horitzó.

—Tens el do de cercar i veure les coses negres, Esparver —digué el mestre porter—. Sempre l’has tingut. Digues, què et sembla que no va bé?

—No ho sé. El poder s’afebleix. Hi ha una necessitat de resolució. El sol perd claredat. Sento, senyors…, sento com si nosaltres que seiem aquí, xerra que xerraràs, estiguéssim tots ferits mortalment, i mentre parlem la nostra sang s’escola suaument de les nostres venes…

—I voldries sortir i actuar.

—Ho voldria —digué l’Arquemag.

—Bé —digué el mestre porter—, poden els mussols impedir que voli el falcó?

—Però on aniríeu? —preguntà el mestre de transformació, i el mestre cantaire li respongué:

—A cercar el nostre rei i portar-lo al seu tron!

En sentir això l’Arquemag esguardà atentament el mestre cantaire, però respongué només:

—Aniria on les coses no van bé.

—Sud, o oest —digué el mestre dels vents.

—I nord i est si calgués —digué el mestre porter.

—Però feu falta aquí, mon senyor —digué el mestre de transformació—. Més que anar cercant a cegues enmig de gent poc amigable, per damunt mars estranyes, no seria més adient romandre aquí, on tota màgia és forta, i descobrir amb les vostres arts què és aquest mal o desordre.

—Les meves arts no em són de cap utilitat —digué l’Arquemag. Hi havia quelcom en la seva veu que féu que tots el miressin, seriosos i amb ulls inquiets—. Sóc el guardià de Roke. No deixo Roke a la lleugera. Desitjaria que el vostre consell i el meu fossin el mateix; però això no ho podem esperar, ara. La decisió ha de ser meva; i jo he de marxar.

—A aquesta decisió ens sotmetem —digué el mestre de crides.

—I marxo sol. Vosaltres sou el Consell de Roke, i això no s’ha de trencar. Tot i que m’enduré una persona amb mi, si vol venir —i mirà l’Arren—. Em vas oferir els teus serveis, ahir. Ahir a la nit el mestre de formes digué: «No és per atzar que un home arriba a les costes de Roke. No és per atzar que un fill de Morred és qui porta aquestes noves». I no ens va dir cap altra paraula en tota la nit. Per tant et pregunto, Arren, vols venir amb mi?

—Sí, mon senyor —digué l’Arren, amb la gola seca.

—El príncep, el teu pare, segurament no et deixaria endinsar-te en aquest perill —digué el mestre de transformació un xic durament, i després a l’Arquemag—: el noi és jove, i no ha après la fetilleria.

—Tinc prou anys i encanteris per a tots dos —digué l’Esparver secament—. Arren, què hi ha del teu pare?

—Ell em deixaria venir.

—Com pots saber-ho? —preguntà el mestre de crides. L’Arren no sabia on li demanaven que anés, ni quan, ni per què. Estava desconcertat, i confús, davant aquells homes greus, honestos i terribles. Si hagués tingut temps de pensar no hauria dit absolutament res. Però no havia tingut temps de pensar; i l’Arquemag li havia preguntat: «Vols venir amb mi?».

—Quan el meu pare em va enviar aquí, em va dir: «Temo que per al món s’acosta un temps fosc, un temps de perill. Per això t’envio a tu abans que qualsevol altre missatger, perquè tu pots jutjar si hem de demanar l’ajut de l’illa dels Savis en aquest assumpte, o si els hem d’oferir l’ajut d’Enlad». De manera que si em necessiteu, sóc a la vostra disposició.

En dir això, va veure com l’Arquemag somreia. Hi havia una gran dolçor al seu somriure, tot i que fou breu.

—Ho veieu? —digué als set mags—. Podria l’edat, o la fetilleria, afegir res a això?

L’Arren sentí aleshores que el miraven amb aprovació, però encara amb una mena de mirada pensativa o de sorpresa. El mestre de crides va parlar, i les celles arquejades del seu front esdevingueren rectes en un gest sever:

—No ho entenc, senyor. Que vós voleu i heu d’anar-hi, sí. Heu estat tancat aquí durant cinc anys. Però abans sempre havíeu romàs sol; sempre havíeu anat sol. Per què aneu ara acompanyat?

—Abans mai no m’havia calgut ajuda —digué l’Esparver, amb un indici d’amenaça o d’ironia a la veu—. I he trobat un company capaç. —Hi havia alguna cosa perillosa que l’envoltava, i l’alt mestre de crides no li féu més preguntes, encara que continuà amb l’expressió sorruda.

Però el mestre d’herbes, bru i d’ulls serens com un bou savi i pacient, s’aixecà del seu seient, monumental:

—Aneu, mon senyor —digué—, i emporteu-vos el xicot. Tota la nostra confiança va amb vós.

Un per un els altres assentiren en silenci, i sols o en parelles sortiren de la sala, fins que dels set només va restar el mestre de crides.

—Esparver —digué—, no vull posar en dubte el teu judici. Només dic: si tens raó, si hi ha un desequilibri i perill d’un gran mal, llavors un viatge a Wàthort, o al Confí de l’oest, o a la fi del món, no serà prou lluny. Allà on potser hagis d’anar, pots endur-te aquest company?, i és just per a ell?

Romanien apartats de l’Arren, i la veu del mestre de crides era baixa, però l’Arquemag parlà obertament:

—És just.

—No em dius tot el que saps —digué el mestre de crides.

—Si sabés alguna cosa, parlaria. No sé res. Endevino molt.

—Deixa’m venir amb tu.

—Hom ha de protegir les portes.

—Això ho fa el mestre porter…

—No només les portes de Roke. Queda’t aquí, i mira la sortida del sol per veure si és brillant, i esguarda el mur de pedres per veure qui el travessa i cap a on miren els seus rostres. Hi ha una esquerda, Thorió, hi ha una escletxa, una ferida, i és això el que vaig a cercar. Si jo em perdo, llavors potser tu la trobaràs. Però espera. T’ordeno que m’esperis —parlava ara en la Parla Antiga, la llengua de la Creació en què s’ordeixen tots els encanteris veritables i de la qual depenen tots els grans actes de màgia; però en conversa s’utilitza molt poc, excepte entre dracs. El mestre de crides no tornà a rebatre o a protestar, ans inclinà el cap en silenci davant l’Arquemag i també davant l’Arren, i sortí.

El foc espetarregava dins la llar. No hi havia cap altre so. Fora de les finestres la boira es condensava, informe i borrosa.

L’Arquemag mirava dins les flames, com si hagués oblidat la presència de l’Arren. El noi era dempeus una mica apartat de la llar, sense saber si havia de marxar o esperar a ser acomiadat, irresolut i d’alguna manera abandonat, tot sentint-se altra vegada com una figura petita dins un espai fosc, incommensurable, confús.

—Primer anirem a la ciutat de Hort —digué l’Esparver, girant-se d’esquena al foc—. S’hi reben notícies de tot el Confí del sud, i potser hi trobarem alguna pista. El teu vaixell encara espera a la badia. Parla amb el capità, que ell porti un missatge al teu pare. Penso que hauríem de marxar tan aviat com sigui possible. Demà, a l’alba. Vés als esglaons vora l’embarcador.

—Mon senyor, què…? —la veu se li nuà per un moment a la gola— què és el que cerqueu?

—No ho sé, Arren.

—Aleshores…

—Aleshores, com ho cercaré? Això tampoc no ho sé. Potser em cercaran a mi. —Va somriure una mica a l’Arren, però la seva cara semblava de ferro en la llum grisa de les finestres.

—Senyor —digué l’Arren, i ara la seva veu no tremolava—, és veritat que vinc del llinatge de Morred, si la continuació d’un llinatge tan antic pot ésser veritable. I si puc servir-vos ho consideraré l’oportunitat i l’honor més gran de la meva vida, i no hi ha res que desitgi més. Però temo que us confoneu, i em preneu per quelcom més del que sóc.

—Pot ser —digué l’Arquemag.

—No tinc grans dons o habilitats. Sé manejar l’espasa curta i l’espasa noble. Sé fer navegar un vaixell. Conec els balls de la cort i els balls tradicionals. Puc arreglar una disputa entre cortesans. Sé lluitar, com a arquer no sóc gran cosa, i me’n surto bé als jocs de pilota. Sé cantar, i sé tocar l’arpa i el llaüt. I això és tot. No hi ha res més. De quina utilitat puc ésser per a vós? El mestre de crides té raó…

—Ah, de manera que ho has vist, oi? És gelós. Reclama el privilegi de la lleialtat més antiga.

—I d’una habilitat més gran, senyor.

—Aleshores t’estimes més que ell vingui amb mi i romandre tu aquí?

—No! Però temo…

—Què tens?

Els ulls del noi s’ompliren de llàgrimes.

—Decebre-us —digué.

L’Arquemag es girà altra vegada cap al foc.

—Seu, Arren —va dir, i el noi s’apropà a l’escó de pedra de la llar—. No t’he pres per un fetiller, ni per un guerrer, ni per cap altra cosa acabada. El que ets no ho sé, encara que m’alegra saber que saps fer navegar un vaixell… El que seràs, ningú no ho sap. Però això sí que ho sé: ets el fill de Morred i de Sérriadh.

L’Arren romangué silent.

—Això és veritat, mon senyor —digué a la fi—. Però… —L’Arquemag no va dir res, i el noi va haver d’acabar la frase—: Però jo no sóc Morred. Jo només sóc jo mateix.

—No t’enorgulleixes del teu llinatge?

—Sí, me n’enorgulleixo, perquè em fa un príncep, i és una responsabilitat, una cosa per la qual he de viure…

L’Arquemag assentí enèrgicament amb el cap.

—Això és el que volia dir. Negar el passat és negar el futur. Un home no fa el seu destí: l’accepta, o el nega. Si les arrels del freixe són poc profundes, l’arbre no porta corona. —En sentir això l’Arren mirà amunt, sorprès, perquè el seu nom veritable, Lébannen, volia dir freixe. Però l’Arquemag no havia pronunciat el seu nom—. Les teves arrels són profundes —prosseguí—. Tens força, i necessites espai, espai per créixer. I és per això que jo t’ofereixo, en comptes d’un viatge segur cap a casa, a Enlad, un viatge insegur cap a una fi desconeguda. No estàs obligat a venir-hi. L’elecció és teva. Però jo te l’ofereixo. Perquè estic cansat dels indrets segurs, i de sostres, i de murs al meu entorn. —L’home acabà abruptament, mirant al seu voltant amb ulls penetrants, sense veure-hi. L’Arren copsà el profund desassossec de l’home, i li va fer por. Però la por sempre estimula, i fou amb un gran bategar del cor que el noi respongué:

—Mon senyor, la meva decisió és anar amb vós.

L’Arren sortí de la Gran Casa amb el cor i la ment plens d’admiració. Es deia a si mateix que era feliç, però aquest mot no semblava escaient. Es deia que l’Arquemag li havia dit que era fort, un home de destí, i que se’n sentia orgullós, d’aquesta lloança; però no se’n sentia orgullós. Per què no s’hi sentia? El fetiller més poderós del món li havia dit: «Demà navegarem cap al límit del malastre», i ell havia assentit amb el cap i hi havia anat: i doncs, no hauria de sentir-se orgullós? Però no era així. Només sentia admiració i sorpresa.

Baixà pels carrers sinuosos i en pendent del burg de Thwil, trobà el capità de la seva nau al moll, i li digué:

—Navegaré demà amb l’Arquemag, cap a Wàthort i el Confí del sud. Digues al Príncep; mon pare, que quan quedi lliure d’aquest servei tornaré a casa, a Berila.

El capità de la nau féu mala cara. Sabia com podia ésser rebut el portador de notícies com aquestes pel Príncep d’Enlad.

—Ho he de tenir per escrit de la vostra mà, príncep —digué. En veure que tenia raó en allò que demanava, l’Arren marxà corrent; sentia que tot s’havia de fer a l’instant i va trobar una botiga petita i estranya on comprà pedra de tinta i un pinzell i un tros de paper tou, gruixut com el feltre; aleshores anà a corre-cuita de tornada cap al port i va seure en una banda del moll per escriure als seus pares. Quan va pensar en la seva mare amb aquest mateix bocí de paper a les mans, que llegia la carta, li vingué una gran aflicció. Era una dona alegre i pacient, però l’Arren sabia que ell era el fonament de la seva felicitat, que desitjava que tornés de pressa. No hi havia cap manera per consolar-la de la seva llarga absència. La carta era seca i breu. Va signar amb la runa de l’espasa, segellà el sobre amb una mica de brea d’un pot que hi havia a prop i el donà al capità de la nau. I llavors:

—Espera! —digué, com si el vaixell hagués de marxar en aquell instant, i tornà corrent pels carrers empedrats cap a la botiga petita i estranya. Va tenir dificultat per trobar-la, perquè hi havia quelcom de mòbil tocant als carrers de Thwil; gairebé semblava que els tombants eren diferents cada vegada. A la fi arribà al carrer correcte, i entrà de sobte a la botiga sota les cordes de boletes d’argila vermella que ornaven l’entrada. Quan hi havia comprat la tinta i el paper hi havia vist, sobre una safata d’agulles i fermalls, una de plata en forma de rosa salvatge; i la seva mare es deia Rosa.

—Compraré això —digué en la seva manera sobtada, principesca.

—Argenteria antiga de l’illa d’O. Veig que sou un mestre per a les velles arts —digué el botiguer, esguardant l’empunyadura, i no pas la bonica funda, de l’espasa de l’Arren—. Això seran quatre d’ivori.

L’Arren pagà aquest preu força elevat sense vacil·lar; a la bossa portava moltes peces d’ivori que són les que es fan servir com a diners a les Terres interiors. La idea d’un present per a la seva mare li plaïa; l’acte de comprar li plaïa; en sortir de la botiga dugué la mà al puny de l’espasa, amb un xic de fanfarroneria.

El seu pare li havia donat aquella espasa la vigília de la seva partida d’Enlad. Ell l’havia rebuda solemnement, i l’havia portada, com si fos un deure portar-la, fins i tot a bord del vaixell. Se sentia orgullós del pes de l’espasa al seu costat, del pes de la seva gran edat sobre el seu esperit. Perquè era l’espasa de Sérriadh, el fill de Morred i d’Elfarran; en tot el món no n’hi havia cap de més antiga llevat de l’espasa d’Érreth-Akbe, que era posada dalt la Torre dels Reis, a Hàvnor. Aquesta espasa no havia estat mai amagada o guardada, sinó portada i feta servir: però no s’havia desgastat amb els segles, no s’havia afeblit, perquè havia estat forjada per un gran poder d’encanteri. La seva història deia que mai no havia estat desembeinada, i que mai no es podria desembeinar, excepte en servei a la vida. L’espasa no es deixaria desembeinar mai per motiu de sang fàcil o venjança o cobdícia, ni en cap guerra per guany. D’ella, el tresor més gran de la seva família, l’Arren n’havia rebut el seu nom d’ús: Arrendek havia estat el seu nom de petit, «la petita Espasa».

No havia fet servir l’espasa, com tampoc no ho havia fet el seu pare, ni el seu avi. A Enlad hi havia hagut pau durant molt de temps.

I ara, al carrer de l’estranya ciutat de l’illa dels Savis, l’empunyadura de l’espasa se li feia estranya al tacte. Era reticent a la seva mà, i freda. Pesant, l’espasa li dificultava el pas, l’estirava. I la sorpresa i admiració que havia sentit encara eren en ell, però ara eren fredes. Va tornar a baixar cap al port, i va donar l’agulla per a la seva mare al capità de la nau i se n’acomiadà bo i desitjant-li un bon viatge de tornada a casa. En girar-se per marxar, va cobrir amb la capa la beina de l’arma antiga i indomtable, la cosa mortífera que havia heretat. Ja no tenia gens de ganes de fanfarronejar. «Què estic fent?», es preguntava mentre enfilava els camins estrets, ara sense córrer, cap a l’enorme fortalesa de la Gran Casa que es dreçava per sobre la ciutat. «Com és que no vaig a casa? Per què estic cercant quelcom que no entenc, amb un home a qui no conec?».

I no tenia cap resposta per a les seves preguntes.