IX
ORM ÉMBAR

Durant tota la nit, la nit més curta de l’any, als rais, que eren uns al costat dels altres formant un gran cercle sota el cel ple d’estels, hi cremaren torxes, de manera que un anell de focs il·luminà tremolosament el mar. La gent dels rais ballaren, sense tambor ni flauta ni cap altra música més que el ritme dels peus nus damunt els grans rais que es balancejaven, i les veus fines de llurs cantaires sonaven planyívoles en la immensitat de llur habitatge marí. No hi havia lluna, aquella nit, i els cossos dels dansaires gairebé no es veien, a la llum dels estels i de les torxes. De tant en tant algú brillava com un peix que fa un bot, un jove que saltava d’un rai al de més a prop: salts llargs, i alts, i competien els uns amb els altres, tot intentant de recórrer tota l’anella de rais i de ballar a cadascun, i d’aconseguir tornar al principi abans de trenc d’alba.

L’Arren ballava amb ells, perquè el Ball Llarg se celebra a totes les illes de l’Arxipèlag, encara que les passes i les cançons poden variar. Però a mesura que la nit s’anà escolant, i molts dansaires deixaren de ballar i es van asseure per mirar o fer una capcinada, i les veus dels cantaires esdevingueren ronques, el noi arribà amb un grup de xicots que saltaven molt enlaire al rai del cap, i s’hi detingué, mentre ells continuaven endavant.

L’Esparver seia amb el cap i les seves tres dones, prop del temple. Entre les balenes esculpides que formaven el portal seia un cantaire, i la seva veu aguda no havia decaigut en tota la nit. Cantava i cantava, infatigable, picant de mans a la coberta de fusta per mantenir el ritme.

—Sobre què canta? —preguntà l’Arren al mag, perquè no podia seguir les paraules, que a la cançó s’allargaven, amb refilets i tons estranys a cada nota.

—Sobre les balenes grises, i l’albatros, i la tempesta… No coneixen les cançons dels herois i dels reis. No coneixen el nom d’Érreth-Akbe. Abans ha cantat sobre Segoy, sobre com va establir les terres enmig del mar; aquesta mica de saber dels homes la recorden. Però la resta és tot sobre la mar.

L’Arren escoltà; sentí com el cantaire imitava el xiulet del dofí, teixint la cançó al seu entorn. El noi esguardà el perfil de l’Esparver contra la llum de les torxes, negre i ferm com una roca, i veié la brillantor líquida dels ulls de les dones del cap mentre xerraven fluixet, i sentí el llarg i lent mullament del rai al mar quiet i, a poc a poc, s’anà adormint.

Es despertà tot de sobte: el cantaire havia callat. I no sols aquell prop del qual seien, sinó tots els altres, tant als rais pròxims com als allunyats. Les veus fines havien mort com el xiulet llunyà de les aus marines. I tot era quiet.

L’Arren mirà enrere, per damunt l’espatlla, cap a l’est, esperant veure-hi l’alba. Però només aparegué la lluna vella, baixa, que tot just sortia, daurada enmig dels estels de l’estiu.

Llavors, en mirar cap al sud, el noi divisà, enlaire, l’estel groc de Gòbardon, i a sota els seus vuit companys, fins i tot el darrer: la runa de l’Acabament, clara i incandescent damunt el mar. Es girà cap a l’Esparver, i veié e rostre bru tombat cap a aquells mateixos estels.

—Per què t’atures? —preguntava el cap al cantaire—. No és de dia, ni tan sols despunta l’alba.

L’home quequejà i digué:

—No ho sé.

—Continua cantant! El Ball Llarg encara no s’ha acabat.

—No en sé les paraules —digué el cantaire, i la seva veu era un xiscle, com si l’home estigués totalment aterrit—. No puc cantar. He oblidat la cançó.

—Canta’n una altra, doncs!

—No n’hi ha més, de cançons. S’ha acabat —cridà el cantaire, i s’inclinà cap endavant fins que quedà ajupit a la coberta. El cap el mirà fixament, esbalaït.

Els rais es bressaven sota llurs torxes espeternegants, tots en silenci. El silenci de l’oceà cloïa aquell bellugueig petit de vida i de llum que era al seu damunt, i se l’empassava. Ni un sol dansaire no es movia.

Aleshores a l’Arren li semblà que la resplendor dels estels empal·lidia, tot i que a l’est no hi havia llum de dia de cap mena. Li vingué una gran por, i pensà: «No sortirà el sol. No hi haurà dia».

El mag s’alçà. En fer-ho, una llum feble, blanca i ràpida, corregué per la seva vara, i brillà amb més claredat a la runa que era gravada en plata a la fusta.

—El ball no s’ha acabat —digué—, ni la nit. Arren, canta.

L’Arren hauria volgut dir: «No puc, senyor!», però, en comptes d’això, mirà els nou estels del sud, i respirà profundament, i cantà. La seva veu al començament era fluixa i ronca, però esdevingué més forta a mesura que cantava. La cançó era la cançó més antiga, la de la creació d’Éa, i l’equilibri de la foscor i de la llum, i la creació de les terres verdes per qui digué la primera paraula, el Senyor Més Antic, Segoy.

Abans que la cançó s’acabés, el cel havia empal·lidit i era ara de color blau-grisenc, i només la lluna i Gòbardon encara hi llambrejaven feblement, i les torxes xiuxiuejaven sota el vent de l’alba. Llavors, en haver acabat la cançó, l’Arren callà; i els dansaires que s’havien aplegat per escoltar-lo retornaren calladament de rai en rai, mentre la llum, a l’est, esdevenia més brillant.

—Aquesta és una bona cançó —digué el cap. La seva veu era insegura, tot i que procurava parlar impassiblement—. No hauria estat bé acabar el Ball Llarg abans del seu final. Faré que els cantaires mandrosos siguin castigats amb corretges de nilgu.

—Més val que els consoleu —digué l’Esparver. Encara era dempeus, i el seu to era sever—. Cap cantaire no elegeix el silenci. Vine amb mi, Arren.

El mag es girà per anar al cobert, i l’Arren el seguí. Però l’estranyesa d’aquell trenc d’alba encara no s’havia acabat, perquè tot seguit, mentre la banda de llevant del mar esdevenia blanca, des del nord arribà volant un gran ocell: volava tan amunt que les seves ales copsaven la llum del sol que encara no havia brillat sobre el món, i el moviment de les ales era com batecs d’or en l’aire. L’Arren cridà, assenyalant-lo. El mag mirà amunt, desconcertat. Llavors el seu rostre esdevingué ferotge i exultant, i cridà ben fort:

—Nam hietha arw Ged arkvaissa! —que, en la Parla de la Creació, vol dir: «Si cerqueu en Ged, aquí el trobareu».

I el drac baixà com un plom daurat, amb les ales esteses en les altures, enormes, tronant en l’aire, amb urpes que haurien pogut agafar un bou com si fos un ratolí, i amb llengües de flames vaporoses que li eixien dels llargs narius; i, encorbat com un falcó, planà sobre el rai que es balancejava.

La gent dels rais xisclava; alguns s’ajupiren, acovardits, d’altres saltaren a l’aigua, i uns tercers romangueren quiets i a l’aguait, amb un estupor que superava la por.

El drac es dreçava per damunt tots ells. De punta a punta de les seves enormes ales membranoses, que brillaven a la nova llum del sol com fum tintat d’or, potser mesurava noranta peus i la llargada del seu cos no era pas inferior, tot i que era magre, corbat com un llebrer, amb urpes de llangardaix i cobert d’escates com una serp. Al llarg de l’espinada estreta hi tenia una filera de dards desiguals, de forma semblant a les punxes de les roses; però al gep de l’esquena tenien tres peus d’alçada, i s’empetitien tant que el darrer dard, a la punta de la cua, no era pas més llarg que la fulla d’un ganivet petit. Aquestes punxes eren grises, i les escates del drac eren d’un gris com el ferro, però en elles hi havia una brillantor daurada. Tenia els ulls verds i fendits per una escletxa al mig.

El cap dels pobles dels rais, temorós del mal que pogués patir el seu poble i oblidant així la seva por, sortí del seu cobert amb un arpó com els que empraven a la caça de balenes: era més llarg que ell mateix, amb la punta feta d’ivori, una punta molt gran, plena de pues. Tot apuntant l’arpó amb el seu braç prim i musculós, l’home corregué endavant per agafar empenta i llançar-lo amunt cap al ventre estret i poc protegit del drac, que planava sobre el rai. L’Arren despertà del seu estupor i se n’adonà, i, saltant endavant, l’agafà pel braç i caigué sobre ell, els dos i l’arpó en un pilot.

—Que voleu enutjar-lo amb les vostres estúpides agulles? —esbufegà el noi—. Deixeu que parli abans el Senyor de Dracs!

El cap, gairebé sense alè, esguardà estúpidament l’Arren, i el mag, i el drac. Però no digué res. I aleshores el drac parlà.

Ningú d’allà, llevat d’en Ged, a qui parlava, no el podia entendre, perquè els dracs només s’expressen en la Parla Antiga, que és llur llengua. La seva veu era suau i xiuxiuejant, gairebé com la d’un gat quan miola suaument encolerit, però era una veu imposant, i en ella hi havia una música terrible. Qualsevol que sentís aquella veu s’aturava, i l’escoltava.

El mag respongué breument, i de bell nou el drac parlà, immòbil en l’aire, damunt seu, mentre movia les ales imperceptiblement: l’Arren pensà que era com una libèl·lula aturada en l’aire.

Llavors el mag respongué una sola paraula: Mèmeas, «vindré»; i aixecà la seva vara de fusta de teix. Les mandíbules del drac s’obriren, i en sortí una espiral de fum en un llarg arabesc. Les ales d’or bateren com un tro, i produïren una gran ventada amb olor de socarrim: i el drac voletejà i marxà volant, enorme, cap al nord.

Als rais tot era silenciós, només se sentia algun plor petit i agut i algun gemec dels infants, i les dones que els consolaven; i els homes s’enfilaven a bord bo i sortint del mar un xic avergonyits; i les torxes oblidades que cremaven sota els primers raigs del sol.

El mag es girà cap a l’Arren. El seu rostre tenia a dins una llum que podia haver estat de joia o de pura còlera, però parlava pausadament.

—Ara hem de marxar, noi. Acomiada’t i vine.

L’Esparver es girà de nou per donar les gràcies al cap dels pobles dels rais i per acomiadar-se’n, i després saltà del gran rai a uns altres tres, ja que encara romanien junts i en cercle pel ball, fins a arribar al rai al qual era lligada la Miralluny. La barca havia seguit la ciutat dels rais en la llarga deriva cap al sud, balancejant-se buida, darrere seu; però els fills del mar Obert n’havien omplert el barril buit amb aigua de pluja recollida i guardada amb cura, i havien refet la pila de provisions, volent honrar així llurs convidats; perquè molts d’ells creien que l’Esparver era un dels Grans, que havia pres la forma d’un home en comptes de la forma d’una balena. Quan l’Arren es reuní amb ell ja tenia la vela hissada. El noi amollà l’amarra i saltà a la barca, i en aquell instant la barca virà i la vela s’inflà com si bufés un vent fort, tot i que només bufava la brisa de l’alba. La nau virà de popa i marxà veloç cap al nord tot seguint el rastre del drac, lleugera com una fulla empesa pel vent.

Quan l’Arren mirà enrere, veié la ciutat dels rais com una petita escampada, com palets i bocins de fusta que suraven: els coberts i els pals de les torxes. Aquests aviat es perderen en la lluïssor matinal de la llum del sol damunt de l’aigua. La Miralluny volava endavant. Quan la proa tallava les ones, n’aixecava un ruixim de cristalls que obligaven el noi a tancar els ulls.

Aquella barqueta no hauria pogut navegar tan veloç empesa per qualsevol vent de la terra, llevat que hagués estat un vent de tempesta, i aleshores s’hauria pogut enfonsar en les ones tempestuoses. Però aquell no era cap vent de la terra, sinó el poder i la paraula del mag que empenyien la nau veloçment.

El mag romangué dempeus vora el pal una llarga estona, amb els ulls vigilants. A la fi segué al seu lloc de sempre, vora el timó, i hi posà una mà, i mirà l’Arren.

—Aquest era Orm Émbar —digué—, el drac de Sélidor, de la família del gran Orm que matà Érreth-Akbe i fou mort per ell.

—Anava de caça, senyor? —digué l’Arren; perquè no estava segur de si el mag havia parlat al drac en to de benvinguda o d’amenaça.

—Em buscava a mi. Quan els dracs busquen alguna cosa, la troben. Ha vingut a demanar el meu ajut —l’Esparver rigué breument—. I això és una cosa que no hauria cregut per més que m’ho diguessin: que un drac demanés ajuda a un home. I especialment aquest! No és el més gran, encara que és molt vell, però és el més poderós de la seva espècie. No amaga el seu nom, com han de fer els dracs i els homes. No té por que ningú pugui assolir poder sobre ell. I tampoc no enganya, com és costum als de la seva espècie. Fa molt de temps, a Sélidor, em va deixar viure, i em va dir una gran veritat: com es podria retrobar la runa del Rei. A ell dec l’anell d’Érreth-Akbe. Però mai no m’hagués imaginat que pagaria un deute així, a un creditor com aquest!

—Què us ha demanat?

—Demostrar-me el camí que cerco —digué el mag, més severament. I després d’una pausa—: M’ha dit: «A l’oest hi ha un altre Senyor de Dracs; ens porta a la destrucció, i el seu poder és més gran que el nostre». Jo li he dit: «Fins i tot més que el teu, Orm Émbar?», i ell ha dit: «Fins i tot més que el meu. Et necessito: segueix-me de pressa». I manat així, obeeixo.

—No sabeu més que això?

—En sabré més.

L’Arren enrotllà la corda d’amarratge, i la guardà, i tingué cura d’altres petits assumptes referents al vaixell; però durant tota l’estona la tensió de l’excitació li cantava a dins, com una corda d’arc tensada, i li cantà a la veu quan a la fi parlà.

—Aquest és un guia millor que els altres! —digué.

L’Esparver el mirà, i rigué.

—Sí —acceptà—. Aquesta vegada no ens extraviarem, em penso.

I així començaren aquells dos llur gran cursa a través de l’oceà. Hi havia mil milles o més des dels mars desconeguts del poble dels rais fins a l’illa de Sélidor que, de totes les terres de Terramar, és la que es troba més a l’oest. Dia rere dia el sol nasqué brillant a l’horitzó clar, i morí a l’oest vermell, i sota l’arc daurat del sol i el moviment argentí dels estels la barca corregué cap al nord, tota sola enmig del mar.

De vegades s’agombolaven en la llunyania els núvols de tempesta de l’estiu que projectaven ombres purpurines fins a l’horitzó i, llavors, l’Arren esguardava el mag mentre aquest es dreçava i amb la veu i amb la mà cridava aquells núvols perquè vinguessin cap a ells, i els feia descarregar llur pluja damunt la barca. Els llamps saltaven entre els núvols, i els trons ressonaven, i el mag romania encara amb la mà alçada, fins que la pluja queia a bots i barrals sobre ell, i sobre l’Arren, i dins els receptacles que havien parat, i dins la barca, i sobre el mar, aplanant les ones amb la seva violència. I ell i l’Arren somreien complaguts, perquè, de menjar, tot i que no en sobrava, en tenien prou, però l’aigua els faltava. I l’esplendor furiosa de la tempesta que obeïa la paraula del mag els meravellava.

L’Arren s’admirava d’aquell poder que el seu company emprava ara tan a la lleugera, i una vegada digué:

—Quan vam començar el nostre viatge, no solíeu obrar encanteris.

—A Roke, la primera lliçó, i la darrera és: «Fes el que és necessari». I res més!

—Les lliçons d’entremig, doncs, deuen consistir a aprendre allò que és necessari.

—Exacte. Hom ha de considerar l’Equilibri. Però quan l’Equilibri mateix es trenca, aleshores hom considera altres coses. Abans que res, la pressa.

—Com és que tots els fetillers del sud, i d’altres parts, i ara fins i tot els cantaires dels rais, tots han perdut el seu art, i en canvi vós conserveu encara el vostre?

—Perquè jo no desitjo res més enllà del meu art —digué l’Esparver.

I després d’una estona afegí, més alegrement:

—I si l’he de perdre aviat, mentre duri l’aprofitaré al màxim.

De fet ara hi havia en ell una mena d’alegria i de lleugeresa, un pur plaer en la seva destresa, que l’Arren, en veure’l sempre tan curós, no havia endevinat. La ment del mag es delecta en els trucs; un mag és un faedor de trucs. La disfressa de l’Esparver a la ciutat de Hort, que tant havia amoïnat l’Arren, per a ell havia estat un joc; un joc molt insignificant, a més, per a un que podia transformar a voluntat no només el rostre i la veu, sinó també el cos i l’ésser mateix, i esdevenir, si volia, peix, dofí o falcó. I una vegada digué:

—Mira, Arren: et mostraré Gont —i el féu mirar sobre la superfície de l’aigua del seu barril, que havia obert, i que era ple fins a dalt. Molts fetillers vulgars poden fer que una imatge aparegui sobre el mirall de l’aigua, i així ho va fer ell: un gran cim, cobert de núvols, que s’alçava sobre un mar gris. Aleshores la imatge canvià, i l’Arren veié clarament un cingle d’aquella illa muntanyosa. Era com si fos un ocell, una gavina o un falcó, que volés en el vent vora la costa i mirés a través de l’espai vers aquell cingle que s’aixecava per damunt els trencants a dos mil peus d’altura. Vora el cim hi havia una petita casa.

—Allò és Re Albi —digué l’Esparver—, allà viu el meu mestre, l’Ogió, aquell que dominà el terratrèmol, fa temps. Té cura de les seves cabres, i cull herbes, i manté el seu silenci. Em pregunto si encara camina per la muntanya; ara és molt vell. Però si l’Ogió fos mort, ho sabria, segurament ho sabria, fins i tot ara… —no hi havia cap seguretat a la seva veu; per un moment la imatge tremolà, com si el cingle mateix s’esllavissés. Després tornà a esdevenir clara, i la veu del mag també s’aclarí—: Solia pujar sol als boscos, ben entrat l’estiu i a la tardor. I així vingué a mi per primera vegada, quan jo era un marrec en un llogarret de muntanya, i em donà el meu nom. I, amb ell, la vida —ara la imatge del mirall d’aigua es veia com si l’observador fos un ocell enmig de les branques del bosc, mirant cap als prats il·luminats pel sol sota la roca i la neu del cim, mirant endins per un camí en pendent que baixava cap una foscor verda, tacada d’or—. No hi ha cap silenci com el silenci d’aquells boscos —digué l’Esparver, melangiós.

La imatge s’eclipsà a poc a poc, i no en restà més que el disc cegador del sol del vespre que es reflectia sobre l’aigua del barril.

—Allà —digué l’Esparver mirant l’Arren amb una mirada estranya, burleta—, allà, si mai hi pogués tornar, ni tan sols tu no m’hi podries seguir.

Al seu davant, en la llum de la tarda, es dreçava una terra, baixa i blava, com un banc de boira.

—És Sélidor? —preguntà l’Arren, i el cor li bategava amb força, però el mag respongué:

—Obb, em penso, o Géssage. No hem arribat a mig camí encara, noi.

Aquella nit navegaren pels estrets entre aquelles dues illes. No veieren llums, però hi havia una fortor de fum en l’aire, tan forta que de respirar-la els pulmons se’ls adolorien. Quan arribà el dia i miraren enrere, l’illa de l’est, Géssage, es veia cremada i negra fins on arribava la vista des de la costa, i per damunt l’illa penjava una boira blava i somorta.

—Han cremat els camps —digué l’Arren.

—Sí. I els pobles. Ja havia olorat aquest fum abans.

—Són salvatges, aquí a l’oest?

L’Esparver féu que no amb el cap.

—Camperols; vilatans.

L’Arren esguardà la ruïna negra de la terra, els arbres cremats dels horts contra el cel; i el seu rostre era sever.

—Quin mal els han fet els arbres? —digué—. Han de castigar la gespa per llurs pròpies faltes? Els homes que cremen una terra perquè es barallen amb d’altres homes són salvatges.

—No tenen guiatge —digué l’Esparver—. No tenen rei; i els homes del regne, i els homes de la fetilleria, tots s’han tancat de banda i s’han tancat en llurs pròpies ments, per cercar la porta a través de la mort. Així era al sud, i així endevino que és aquí.

—I això és obra d’un sol home…, aquell de qui parlava el drac? No sembla possible.

—Per què no? Si hi hagués un Rei de les illes, seria un sol home. I governaria. Un sol home pot destruir amb la mateixa facilitat amb què pot governar; sigui Rei, o Anti-Rei.

Hi tornava a haver a la seva veu un to burleta, o de desafiament, que féu sortir el geni de l’Arren.

—Un rei té servents, soldats, missatgers, terratinents. Governa a través dels seus servents. On són els servents d’aquest…, Anti-Rei?

—A les nostres ments, noi. A les nostres ments. El traïdor, l’egoisme, l’egoisme que crida: «Vull viure, que el món es podreixi mentre jo pugui viure!». L’animeta traïdora que hi ha dins de nosaltres mateixos, en la foscor, com una aranya en una capsa. Ens parla a tots. Però només alguns la comprenen. Els fetillers, els cantaires, els faedors. I els herois, aquells que cerquen ésser ells mateixos. Ésser un mateix és una cosa que arriba poc sovint, i és una gran cosa. Ésser un mateix per sempre, no és una cosa més gran encara?

L’Arren mirà l’Esparver a la cara.

—Voleu dir que no ho és pas, de més gran. Però digueu-me per què. Jo era un nen quan vaig començar aquest viatge. No creia en la mort. He après alguna cosa, potser no gaire, però alguna cosa; he après a creure en la mort. Però encara no he après a alegrar-me’n, a donar la benvinguda a la meva mort, o a la vostra. Si estimo la vida, com no he d’odiar la seva fi?

El mestre d’esgrima de l’Arren, a Berila, havia estat un home d’uns seixanta anys, baix, calb, i fred. L’Arren li havia tingut aversió durant anys i panys, tot i reconèixer que era un gran espadatxí. Però un dia, mentre practicaven, havia enganxat desprevingut el seu mestre, i l’havia desarmat: el noi no havia oblidat mai la increïble, incongruent felicitat que havia brillat de sobte al rostre fred del seu mestre, l’esperança, la joia…, un igual, a la fi un igual! Des d’aquell dia el mestre l’havia entrenat sense compassió, i sempre que esgrimien hi havia aquell mateix somriure implacable al rostre del vell, que es feia més joiós a mesura que l’Arren contraatacava amb més força. Aquell mateix somriure era ara al rostre de l’Esparver.

—Vida sense fi —digué el mag—. Vida sense mort. Immortalitat. Tota ànima la desitja, i la seva salut és la força del seu desig. Però vés amb compte, Arren. Tu ets algú que podria ser que aconseguís el seu desig.

—I després?

—I després… això. Aquesta destrucció arreu de les terres. Les arts de l’home oblidades. El cantaire sense llengua. L’ull orb. I després? Un rei fals governant. Governant per sempre. I sobre els mateixos súbdits per sempre. No més naixements; no més noves vides. No més infants. Només allò que és mortal deslliura vida, Arren. Només en la mort hi ha renaixement. L’Equilibri no és una immobilitat. És un moviment…, un etern esdevenir.

—Però com pot perillar l’equilibri del Tot a causa dels actes d’un sol home, de la vida d’un sol home? Segurament que no és possible, no seria permès… —el noi s’aturà.

—Qui permet? Qui prohibeix?

—No ho sé.

—Jo tampoc.

Gairebé enfadat, amb obstinació, l’Arren preguntà:

—Llavors, com és que esteu tan segur?

—Sé el mal que pot fer un sol home —digué l’Esparver, i el seu rostre marcat canvià d’expressió amb una ganyota, però més de dolor que no pas de còlera—. Ho sé perquè l’he fet. He fet el mateix mal, mogut pel mateix orgull. Vaig obrir la porta entre els mons. Només una escletxa, una petita escletxa, només per demostrar que jo era més fort que la mateixa mort. Jo era jove, i no m’havia enfrontat a la mort…, com tu… Va caldre la força de l’Arquemag Nemmerle, va caldre la seva mestria i la seva vida, per tancar aquella porta. Pots veure la marca que em va deixar aquella nit, al meu rostre. Però a ell el va matar. Oh, la porta entre la llum i la foscor pot ésser oberta, Arren; cal força, però es pot fer. Però tancar-la de nou, això és una altra història.

—Però el que vau fer segurament no era el mateix…

—Per què? Perquè sóc un bon home? —hi tornava a haver en la mirada de l’Esparver aquella fredor com la de l’espasa del mestre d’esgrima—. Què és un home bo, Arren? És aquell que no faria el mal, aquell que no obriria una porta sobre la foscor, que no té la foscor a dins? Torna a mirar, noi. Mira una mica més enllà. Per anar on has d’anar et farà falta allò que aprenguis. Mira dintre de tu mateix! No vas sentir una veu que et deia «Vine»? No la vas seguir?

—Ho vaig fer. Però jo…, jo em pensava que aquella veu era seva.

—Era seva. I era teva. Com et podria parlar, i parlar a tots aquells que saben escoltar, sinó amb la pròpia veu de cadascú?

—Per què no la sentiu vós, doncs?

—Perquè no vull! —digué ferotgement l’Esparver—. Jo vaig néixer al poder, igual com tu. Però tu ets jove. Et trobes als límits de la possibilitat, a la terra de les ombres, al regne del somni, i sents la veu que et diu «Vine». Com jo la vaig sentir una vegada. Però jo sóc vell. He fet les meves tries, he fet el que havia de fer. Estic sota la llum del dia enfrontant-me a la meva mort. I sé que només hi ha un poder que valgui la pena de tenir. I aquest és el poder, no de prendre, sinó d’acceptar. No de tenir, sinó de donar.

Ara Géssage havia quedat molt lluny al seu darrere, una taca blava en la mar.

—Aleshores jo sóc el seu servent —digué l’Arren.

—Ho ets. I jo ho sóc el teu.

—Però, qui és ell, doncs? Què és?

—Un home, em penso.

—Aquell home de qui vau parlar una vegada…, el fetiller de Hàvnor, que cridava els morts i els feia venir? És ell?

—Pot ser-ho molt bé.

—Però ell era vell, vau dir, quan el vau conèixer fa anys… No es deu haver mort, ara ja?

—Pot ser —digué l’Esparver.

I no digueren res més.

Aquella nit el mar era ple de foc. Les ones embravides empeses per la proa de la Miralluny i el moviment de cada peix a través de l’aigua de la superfície eren envoltats i vius de llum. L’Arren seia amb el braç a la regala i el cap arrepenjat al braç, i observava aquelles corbes i remolins de resplendor platejada. Posà la mà dins l’aigua i la tornà a treure, i la llum corregué suaument pels seus dits.

—Mireu —digué—, jo també sóc un fetiller.

—Aquest és un do que no tens pas —digué el seu company.

—Quan ens trobem amb el nostre enemic de poc us serviré si no el tinc —digué l’Arren, esguardant el reflex inquiet de les ones.

Perquè havia esperat, des del mateix començament havia esperat, que la raó per la qual l’Arquemag l’havia escollit a ell, i només a ell, per fer aquell viatge era perquè tenia algun poder innat, provinent del seu avantpassat, Morred, i que en darrera instància, a l’hora més negra, li seria revelat: i així se salvaria, i salvaria el seu senyor, i tot el món, de l’enemic. Però darrerament el noi havia tornat a pensar en aquest anhel, i era com si el veiés des d’una gran distància; era com recordar que, quan era molt petit, havia sentit el desig ardent d’emprovar-se la corona del seu pare, i havia plorat quan li ho havien prohibit. Aquest anhel venia tan inoportunament com aquell altre, i era igualment infantil. En ell no hi havia gens de fetilleria. No n’hi hauria mai.

Encara que arribaria el moment en què podria, quan li toqués, posar-se la corona del seu pare, i governar com a Príncep d’Enlad. Però això, ara, semblava una cosa petita i la seva llar, un lloc insignificant, i remot. No hi havia cap deslleialtat, en això. Era només que la seva lleialtat havia esdevingut més gran, perquè s’havia lligat a un model més gran i a una esperança més àmplia. També havia descobert la seva pròpia debilitat, i gràcies a ella havia après a mesurar la seva força; i sabia que era fort. Però, de què servia la força, si no tenia cap do, res per oferir, encara, al seu senyor, excepte el seu servei i el seu amor constant? Allà on anaven, en tindria prou, amb això?

L’Esparver digué, només:

—Per veure la llum d’una espelma hom ha de portar-la a un lloc fosc. —I amb això l’Arren intentà consolar-se; però no ho trobà gaire consolador.

L’endemà al matí, quan es despertaren, l’aire era gris i l’aigua era grisa. Per damunt el masteler el cel es feia més brillant, fins que semblà d’un blau com el d’un òpal, perquè la boira era baixa. Per a homes del nord com eren l’Arren d’Enlad i l’Esparver de Gont, la boira era benvinguda, com una vella amiga. Suaument la boira envoltà la barca, de manera que no podien veure-hi gaire lluny, i per a ells fou com trobar-se en una cambra familiar després de moltes setmanes d’espai brillant i estèril, i de vent que bufava. Ara tornaven a llur propi clima, i potser es trobaven a la latitud de Roke.

I a unes set-centes milles a l’est d’aquelles aigües cobertes de boira per on navegava la Miralluny, una llum de sol clara brillava sobre les fulles dels arbres del Bosquet Immanent, a la corona verda de la collada de Roke, i a les altes teulades de pissarra de la Gran Casa.

En una cambra de la torre sud, la sala de treball d’un mag abarrotada de retortes i alambins i ampolles amb panxes rodones i colls torts, forns de parets gruixudes i petits llums d’escalfar, molls, manxes, faristols, pinces, llimes, pipetes, mil capses i flascons i gerros tancats amb suros marcats amb runes hàrdiques o runes més secretes, i tots aquests estris de l’alquímia, l’art de fer vidre, el refinament del metall, i les arts del guarir; en aquella cambra, enmig de taules plenes de coses i de bancs i cadires, es trobaven el mestre de transformació i el mestre de crides de Roke.

El mestre de transformació, un home de cabells grisos, sostenia a les mans una gran pedra com un diamant sense cisellar. Era una roca de cristall, acolorida pàl·lidament molt endins d’ametista i de rosa, però clara com l’aigua. Però, quan l’ull mirava dins aquella claredat, no trobava més que enterboliment, sense cap reflex ni imatge d’allò que era real al seu entorn, només plans i profunditats encara més pregones, fins que l’ull era portat gairebé al somni i no trobava cap camí de sortida. Era la Pedra de Shélieth. Havia estat guardada antigament pels prínceps de Way, de vegades com una mera galindaina de llur tresor, de vegades com un amulet de dormir, de vegades amb un propòsit més funest: perquè aquells que miraven massa temps i sense enteniment en aquella profunditat de cristall interminable, podien tornar-se folls. Però l’Arquemag Gènsher de Way, en arribar a Roke, havia portat amb eU la Pedra de Shélieth, perquè en mans d’un mag aquest cristall guardava grans veritats.

Encara que la veritat varia amb l’home.

I per això el mestre de transformació, en agafar-la i mirar a través de la seva superfície protuberant i desigual, esguardant cap a les profunditats infinites, de pàl·lids colors, lluents, parlà en veu alta per dir allò que veia.

—Veig la terra, talment com si em trobés al mont Onn al centre del món i contemplés totes les coses per sota meu, fins a l’illa més llunyana dels Confins més llunyans, i encara més enllà. I tot és clar. Veig vaixells a les línies d’Ílien, i els focs de les llars de Torheven, i les teulades d’aquesta torre on som ara. Però més enllà de Roke, res. Al sud, no hi ha terres. A l’oest, no hi ha terres. No puc veure Wàthort allà on hauria de ser, ni cap illa del Confí de l’oest, ni tan sols Pèndor, tan propera. I Òsskil i Ebòsskil, on són? Hi ha una boira a Enlad, una grisor, com una mena de teranyina. Cada vegada que miro han desaparegut més illes, i el mar on es trobaven és buit i sencer, talment com era abans de la Creació… —i la seva veu quequejà a les darreres paraules, com si arribés als seus llavis amb dificultat.

El mestre deixà la pedra sobre el seu suport d’ivori, i se n’apartà. El seu rostre amable es veia cansat. I afegí:

—Digueu-me què veieu.

El mestre de crides agafà el cristall amb les mans i el féu girar lentament com si cerqués a la seva superfície rugosa i brillant una entrada per a la visió. El manipulà una llarga estona, concentrat. A la fi el deixà i digué:

—Transformador, veig poc. Fragments, llambregades, que no fan un tot.

El mestre de cabells grisos tancà els punys.

—I això, en si mateix, no és estrany?

—De quina manera?

—Que són orbs, sovint, els vostres ulls? —cridà el transformador, com enrabiat—. No veieu que hi ha —i quequejà moltes vegades abans de poder parlar—, que hi ha una mà que us tapa els ulls, talment com hi ha una mà que em tapa a mi la boca?

El mestre de crides respongué:

—Esteu molt cansat, senyor.

—Crideu la Presència de la Pedra —digué el transformador, controlant-se, però parlant amb la veu un xic sufocada.

—Per què?

—Per què?; perquè jo us ho demano.

—Vinga, transformador, és que em desafieu… com nens davant el cau d’un ós? Que som nens?

—Sí! Amb el que veig a la Pedra de Shélieth, jo sóc un infant…, un infant esporuguit. Crideu la Presència de la Pedra. Us he de suplicar, senyor?

—No —digué l’alt mestre; però féu mala cara, i s’apartà de l’home més gran. Llavors, obrint molt els braços en el gran gest que comença els encanteris del seu art, el mestre aixecà el cap i pronuncià les síl·labes de la invocació. A mesura que parlava, creixia una llum dintre la Pedra de Shélieth. La cambra s’enfosquí al seu voltant: les ombres s’aplegaren. Quan les ombres eren profundes i la pedra molt brillant, el mestre ajuntà les mans i alçà el cristall davant el seu rostre, i mirà dins la seva brillantor.

Romangué silent una estona, i aleshores parlà:

—Veig les Fonts de Shélieth —digué suaument—. Els tolls i les comelles i les cascades, les coves amb cortines de gotes d’argent on creixen les falgueres sobre bancs de molsa, les sorres ondulants, el pujar de les aigües i el seu brollar, la sortida de fonts profundes de la terra, el misteri i la dolçor de la font, la font… —tornà a romandre silent, i va restar així una estona, el seu rostre pàl·lid com l’argent a la llum de la pedra. Aleshores cridà en veu alta sense paraules, deixà caure el cristall amb gran estrèpit, i s’agenollà, amb la cara amagada a les mans.

No hi havia ombres. La llum del sol de l’estiu es filtrava dins la cambra desgavellada. La gran pedra jeia sota una taula enmig de la pols i els estris vells, intacta.

El mestre de crides allargà la mà sense veure-hi, i S’agafà de la mà de l’altre home com un infant. Respirà amb dificultat. A la fi s’alçà, repenjant-se una mica sobre el mestre de transformació, i digué, amb llavis tremolosos i provant feblement de somriure:

—No tornaré a acceptar els vostres desafiaments, senyor.

—Què heu vist, Thorió?

—He vist les fonts. Les he vistes enfonsar-se, i he vist assecar-se els rierols, i els llavis de les fonts d’aigua eren cada vegada més oberts. I a sota de tot allò, tot era negre, i sec. Vós heu vist el mar abans de la Creació, però jo he vist la… el que ve després… he vist la Descreació —es mullà els llavis—. Com voldria que l’Arquemag fos aquí —digué.

—Jo voldria que nosaltres fóssim allà amb ell.

—On? No hi ha ningú que el pugui trobar, ara —el mestre de crides mirà amunt, cap a les finestres que mostraven el cel blau, tranquil—. Cap missatge, cap crida no li pot arribar. És allà on vós heu vist un mar buit. Està arribant al lloc on les fonts s’assequen. És allà on les nostres arts no serveixen de res… Però potser fins i tot ara hi ha encanteris que li poden arribar, alguns dels del Llibre del Saber de Paln.

—Però aquests són encanteris per fer anar els morts entre els vius.

—Alguns fan anar els vius entre els morts.

—No penseu que sigui mort?

—Penso que va cap a la mort, i que és atret per ella. Com ho som tots nosaltres. El nostre poder està desapareixent de dintre nostre, i la nostra força, i la nostra esperança i la sort. Les fonts s’estan assecant.

El mestre de transformació l’esguardà una estona, amb cara de preocupació.

—No vulgueu cridar-lo, Thorió —digué a la fi—. Ell sabia el que cercava molt abans que ho sabéssim nosaltres. Per a ell el món és igual que aquesta Pedra de Shélieth: ell mira i veu el que és i el que ha de ser… Nosaltres no el podem ajudar. Els grans encanteris han esdevingut molt perillosos, i el perill més gran de tots ells es troba al Saber de què vós heu parlat. Hem de romandre quiets com ell ens va ordenar, i tenir cura dels murs de Roke, i de recordar els Noms.

—Sí —digué el mestre de crides—. Però he d’anar a reflexionar sobre tot això —i sortí de la cambra de la torre, caminant un xic rígidament, amb el cap noble i fosc ben alt.

Al matí el mestre de transformació el cercà. En entrar a la seva cambra després d’haver trucat en va, el trobà estenallat al terra de pedra, com si hagués estat empès enrere amb violència per un cop fort. Tenia els braços molt oberts, com si fes el gest d’invocació, però les seves mans eren fredes, i els seus ulls oberts no veien res. Malgrat que el transformador s’agenollà vora seu i el cridà amb l’autoritat d’un mag, dient el seu nom, Thorió, tres vegades, tot i així el mestre de crides romangué immòbil. No era mort, però en ell hi havia només prou vida per mantenir el cor bategant molt lentament, i una mica d’alè dins els pulmons. El transformador li agafà les mans, i tenint-les-hi agafades, xiuxiuejà:

—Oh, Thorió, jo us he forçat a mirar dins la Pedra, Això ha estat per culpa meva! —Llavors, sortí amb presses de la cambra, i a tots aquells que trobava, mestres o estudiants, els deia en veu alta—: L’enemic ha arribat entre nosaltres, a Roke la ben defensada, i ha atacat el cor de la nostra força! —Tot i que era un home tranquil i amable, se’l veia tan enfollit i tan fred que aquells que el veien li tenien por.

—Mireu el mestre de crides —deia—. Qui farà tornar el seu esperit ara que ell, mestre del seu art, ha marxat?

L’home anà cap a la seva cambra, i tots s’apartaven per deixar-lo passar.

Van avisar el mestre d’herbes. I aquest féu que posessin en Thorió, el mestre de crides, al llit i que el cobrissin amb mantes de molta escalfor; però no va coure cap herba per guarir-lo, ni va cantar cap dels cants que ajuden el cos malalt o la ment inquieta. Amb ell es trobava un dels seus alumnes, un noi jove que encara no havia estat nomenat fetiller, però que prometia en les arts del guarir, i aquest preguntà:

—Mestre, no podem fer res per ell?

—No pas en aquesta banda del mur —digué el mestre d’herbes. Llavors, recordant a qui parlava, afegí—: No està pas malalt, noi; però encara que això fos una febre de malaltia del cos, no sé si el nostre art serviria de gaire. Sembla que, darrerament, no hi ha gaire sabor a les meves herbes; i encara que dic les paraules dels nostres encanteris, en elles no hi ha virtut.

—Això és com el que va dir ahir el mestre cantaire. Es va aturar al mig d’una cançó que ens estava ensenyant, i va dir: «No sé què vol dir, aquesta cançó». I va sortir de la cambra. Alguns dels nois van riure, però jo vaig sentir com si el terra s’hagués enfonsat sota els meus peus.

El mestre d’herbes mirà el rostre franc i despert del noi, i aleshores mirà el rostre del mestre de crides, fred i rígid.

—Tornarà a nosaltres —va dir—. Les cançons no seran oblidades.

Però aquella nit el mestre de transformació marxà de Roke. Ningú no va veure de quina manera ho féu. Dormia en una cambra que tenia una finestra que donava a un jardí; al matí la finestra era oberta, i ell havia marxat. Van pensar que s’hauria transformat, mitjançant el seu propi art de canvi de forma, en un ocell o en alguna bèstia, o en una boira o un vent, fins i tot, perquè no hi havia cap forma ni substància més enllà del seu art; i que així havia fugit de Roke, potser per cercar l’Arquemag. Alguns, sabent com el canviador de formes pot quedar atrapat als seus propis encanteris, si alguna cosa no va bé en l’art o en la voluntat, temien per ell, però no van dir res de llurs temences.

De manera que s’havien perdut tres dels mestres per al Consell dels Savis. A mesura que transcorrien els dies i no arribaven mai notícies de l’Arquemag, i el mestre de crides jeia com un que ha mort, i el mestre de transformació no retornava, fredor i malenconia anaven creixent a la Gran Casa. Els nois xiuxiuejaven entre ells, i alguns parlaven de marxar de Roke, perquè no se’ls ensenyava allò que havien vingut a aprendre.

—Potser —deia un—, tot han estat mentides des del començament, i no hi ha res d’aquestes arts i d’aquests poders secrets. Dels mestres, només el mestre malabar encara fa els seus trucs, i aquests, tots ho sabem, no són més que il·lusió. I ara els altres s’amaguen, o refusen de fer res, perquè els seus trucs han estat revelats.

Un altre, que s’ho escoltava, digué:

—I bé, què és la fetilleria? Què és aquest art de la màgia, sinó un espectacle de semblances? Ha salvat alguna vegada un home de la mort, o li han donat tan sols una llarga vida? Segur que si els mags tinguessin el poder que diuen, tots viurien per sempre! —I ell i els altres nois van acabar narrant les morts dels grans mags, i com Morred havia estat mort en lluita, i Nèreger pel mag Gris, i Érreth-Akbe per un drac, i Gènsher, el darrer Arquemag, havia mort de mera malaltia, al seu llit, com un home qualsevol. Alguns dels nois escoltaven ben alegres, perquè tenien cors envejosos; d’altres escoltaven, i se sentien abatuts i miserables.

Durant tot aquest temps el mestre de formes romania sol al Bosquet, i no deixava que hi entrés ningú.

El mestre porter, però, encara que se’l veia poc sovint, no havia canviat. Ell no duia ombres als ulls. Somreia, i guardava les portes de la Gran Casa tot esperant el retorn del seu senyor.