Un fluorescent parpelleja amb insistència. Els colors del passadís canvien en un obrir i tancar d’ulls; fins i tot els contorns dels objectes, igual que en aquelles enganxines tridimensionals que mostren diferents imatges, una i altra vegada. De la mateixa manera, el temps fluctua de forma imprevisible segons l’ús que en fem.

Estic a la Comissaria, encara. Segueixo atrapat en dues realitats paral·leles. Si hagués volgut, podia haver-me’n anat fa hores, aquest matí, i oblidar el que sé. En canvi, he escollit quedar-me. A passar-hi el dia. A recordar i a perdonar-me… L’inspector ha dit que aviat sabrem si tinc permís per veure el cadàver. I d’això sembla que en fa segles. Mentre, jo espero a que arribi el moment imaginant quina veritat viuré llavors; què hi ha de cert en les meves sospites. I en el somni d’aquest matí, abans de despenjar el telèfon.

El fluorescent segueix picant-me l’ullet. La gent em mira, però tots passen de llarg, i ningú diu res. Com si, en realitat, jo no fos aquí.

Quan finalment apareix el comissari, a l’altra punta del passadís, m’aixeco de cop. Duu el meu maletí; el reconec de seguida. S’apropa, amb pas ferm, però quan arriba on sóc jo dubta. Inspira a fons, primer, abans d’allargar-me’l, i després, parla en un to massa greu. Impostat. Sembla voler transmetre’m el seu recel en cada paraula. O potser només fer-se l’interessant.

—He hagut de moure alguns fils, demanar favors… no sap com n’és de difícil esquivar les normes. Si fos un familiar seria més fàcil, però… Bé, ho he aconseguit: pot veure el cos, si vol, cap problema.

—Gràcies. —Responc, sense donar-li cova.

—Només un consell: pensi que si és ella, la dona que coneixia, tingui en compte que el veurà no és ben bé el que era, sap? Fa dies que és morta i… No sé si m’explico…

—Perfectament.

—Millor.

Procuro que no em tremoli el pols, la veu, la mirada. Estic fart d’esperar, de la incertesa. He de veure-la. He de veure-la ja.

—Segueixi-me. La morgue és per aquí.

Al final d’aquell corredor, un altre s’estén com una serp, engolint-nos edifici endins cap a la cambra mortuòria. El cor em batega cada vegada més ràpid. L’alè se’m congela, a causa d’un fred del que en desconec l’origen, i que em recorda al que em calava els ossos en el meu somni. L’aire es converteix en un baf espès en cada sospir que no puc reprimir. M’ofega… Però alhora segueixo caminant. Sense mirar enrere. I m’aterra perdre el seny o l’ànima enmig del dilema.

—Ja hem arribat. —Anuncia per fi l’inspector, empenyent una gran porta metàl·lica per cedir-me el pas.

L’enorme sala és plena de taules, mostradors, instrumental; tot platejat, lluent, com per estrenar. Se’m posa la pell de gallina i em quedo immòbil, sense forces per seguir-lo fins al fons, on el que sembla una nevera enorme ens espera. L’home contempla la meva plor cristal·litzar-se, un instant, mentre compto amb la mirada les portes i els cartells amb noms escrits que hi ha en ella. Després obre una en concret i n’estira la llitera enfora. Un espasme involuntari em fa fer un pas enrere, just quan jo volia anar endavant.

—Està bé? —em pregunta.

Jo afirmo amb un gest quasi imperceptible. És el màxim que puc fer si no vull arrencar a córrer.

—N’està segur?

Les formes d’un cos s’endevinen sota el llençol blanc que el cobreix sencer. Els genolls em fan figa, però camino cap a l’inspector. Amb els punys tancats, aferrant-me al maletí, la vista posada en la llitera… Però el meu cap ja ha fugit a un altre lloc, en l’espai i el temps.

—N’estàs segur?

L’Helena va obrir la porta del bany. Finalment, després de parlar-hi a través durant hores; d’haver-la escoltat plorant, en silenci, des de l’altra banda.

—De veritat que ho has fet per mi?

Què podia dir-li? Que veia en ella una desesperació com la que m’havia arrabassat la filla? La mateixa que m’estava fent perdre el seny, destruint el meu matrimoni i a la dona que estimava…?

—És clar! —vaig respondre—. No canviaria aquest dia que hem passat junts per res del món.

A contrallum, vestida només amb calces i samarreta, feia angúnia de tant prima que es veia. Els cabells li regalimaven pel cos confonent-se amb les llàgrimes.

Quasi no vaig tenir temps d’aixecar-me del terra, des d’on esperava pacientment que sortís del lavabo. D’una revolada, va llançar-se’m al coll, estrenyent-me amb tanta força que em feia mal.

—Jo tampoc! —repetia—. Jo tampoc!

Per uns segons vaig creure que havia d’apartar-la de mi. El temor a que mal interpretés les meves intencions m’empenyia i em frenava alhora. Calia marcar les distàncies, sí. Però quan? Quines? A on? No em vaig veure amb cor. I, enlloc d’això, els meus braços van rodejar-la també. Vaig amanyagar-li els cabells xops, sentint el seu cor bategant prop del meu, dient-me a mi mateix que havia aconseguit salvar-la. Que el més important era que fos viva… I per primera vegada en molt de temps, la imatge d’aquella nit al bany de casa, la nit que l’Eli va morir, era diferent: jo travessava el llindar de la porta i corria a abraçar-la.

Vam passar molta estona drets, enmig de l’habitació. Ella amb el cap repenjat en el meu pit, respirant fondo. Jo, acaronant-la. Era una sensació tan agradable, tan estranya… Com si ambdós haguéssim fet les paus amb el món, amb nosaltres mateixos. I les meves paraules brollaven des d’un racó inhòspit, dins meu, on tot estava en calma. Les mateixes paraules que li hauria dit a la meva filla si hagués tingut l’oportunitat.

—Ets massa jove i massa bonica per estar tan trista. Has d’aprendre a estimar-te. Tens dret a ser feliç. No et neguis l’oportunitat de ser-ho per por, ràbia o el que diguin els altres. Pensa en el futur, en tota la vida que tens per davant… Pensa en la gran dona que pots arribar a convertir-te si vols. Cuida’t. Aprèn a valorar-te. I, algun dia, quan menys t’ho esperis, trobaràs a algú que t’estimarà. Per com tu ets, tal com mereixes.

L’Helena em mirava als ulls fixament, sense allunyar-se gaire, encara aferrada al meu cos. No li va caldre suplicar-m’ho: era obvi que no em deixaria anar fàcilment, que necessitava que m’esperés fins a estar adormida. Per això, agafats de la mà, ella va estirar-se al llit mentre jo seia al terra, ben a la vora.

—Gràcies. —Va dir-me abans de tancar els ulls.

—De res. —Vaig respondre-li amb un somriure.

I en veu baixa, com dient-t’ho per si mateixa, va recitar una frase que jo també coneixia. Una frase que, amb el temps, ha tingut més sentit del que imaginava.

—Deixa anar allò que estimes; si al final torna, és que així havia de ser; sinó… és que no et pertanyia des del principi.

Després, disposat a veure-la conciliar el son, oblidant-me del meu cansament, vaig acotxar-la. Ben tapada perquè no passés fred…

—Quan vostè em digui, la destapo. —Insisteix l’inspector.

I jo, amb el cor en un puny i un nus a la gola, faig que sí amb el cap.

Uns minuts més tard, desfem els nostres passos pel passadís en direcció a la sortida. El pes del maletí m’arrossega pel carrers, sense saber molt bé on vaig, fins que hi arribo. A la fi del món. Allí on vaig conèixer l’Helena.

Des de l’altra banda del pont, observo la gent que hi desfila.

El trànsit. L’horitzó. El paisatge…

Sec al terra. Alguns em miren, de reüll. Altres passen de llarg. Ningú s’atura. De nou, em sento invisible en aquesta dimensió. Inspiro a fons, per primer cop des que he sortit de la comissaria. Escolto el soroll del metro, a poca distància, sortint del túnel; aturant-se a l’última parada. La ciutat frena en els semàfors abans de caure. No recordo si fa un any ja hi eren…

La desesperació viu en els racons més insospitats de les nostres vides, alimentant-se de la por, de la ignorància. La veus a casa, pel carrer, a la feina. Si la deixes, t’acompanya arreu on vas; com la teva ombra. Dia rere dia. I poc a poc, se’t va ficant a dins, sota la pell, a la sang; la respires, la bombeja el teu cor. La sents a l’aguait de cada oportunitat, consumint les esperances… Acluques els ulls per foragitar-la, t’aferres a l’auto engany, als falsos miracles, a la sort que canvia o… simplement, et deixes dur. Però no serveix de res. I no te n’adones fins que és massa tard. Quan ja no pots escapar i no tens enlloc on amagar-te; quan només et queda prendre les decisions més dràstiques, per totes aquelles que no vas saber prendre a temps abans. Canviar de feina, arriscar-se a estimar, atresorar el que tens, assumir les pèrdues…

Sovint busquem una perfecció utòpica que ens allunya de la felicitat. Però, en el seu nom, ens condemnen a nosaltres mateixos a vagar en el temps, com ànimes en pena, intentant canviar coses que ja no poden canviar-se. I si hagués fet? I si hagués dit? I si…? Sols l’ara i aquí ens pertany, junt amb l’esperança que ens portarà el futur si aprenem a acceptar-ho. Malgrat els buits o l’excés d’equipatge. Malgrat tot… cal saber tirar endavant.

La vida només pot viure’s en present, no en passat; i menys encara plusquamperfet.

Trigo una estona encara en aixecar-me del terra i travessar el pont. La frontera del record, en el seu punt exacte; però no dubto. Amb una mà a la barana, i l’altra aferrant el maletí, observo el riu als meus peus. Oblido el brogit dels cotxes, el murmuri dels que m’envolten. Sento la brisa a la cara. El so de l’aigua que flueix cap al mar, impertorbable… I agafant embranzida, llenço el maletí ben lluny. L’observo enfonsar-se, desaparèixer de nou. Fins que, sense voler, la mirada se’m desvia cap a una noia que, uns metres enllà, resta quieta. Immòbil. Amb la vista perduda en l’horitzó.

—Helena… —dic en veu baixa.

Ara, ella em mira també; però no es mou. Ni jo tampoc, a l’espera d’una senyal, un gest que respongui la meva pregunta.

—… ets tu?

Imagino que podria ser-ho. Canviada, diferent. Una persona nova. Com si, per fi, s’hagués tret del damunt la xacra de la malaltia, el desesper que li entelava el seny. Aquell sentiment en comú que, fa un any, durant vint-i-quatre hores, va fer coincidir les nostres vides, canviant-les per sempre…

Potser és per aquest motiu que no m’ha reconegut: ja no sóc el mateix home que llavors. Tantes coses han canviat, tant de pes m’he tret del damunt… I ella, que no jeu sota el llençol de la morgue, està més viva que mai. Aquí, o en qualsevol altre lloc. Què més dóna? Almenys ara sé que va decidir salvar-se. I això és el més important.

La desconeguda somriu.

I jo també, en veure-la allunyar-se.

Fi?