V

Durant un lapse de temps indefinit, vaig estar donant voltes dins del meu cap. Igual que un tocadiscs sense vinil, impotent i assossegat, a l’espera d’alguna cançó. Una de nova, diferent…

En recordar la seva presència, vaig sentir que em mirava. Amb aquells ulls tan blaus i tan oberts. Era com si ella també esperés alguna cosa. Mentre provava de llegir-me els pensaments, arrossegant-me al fons d’una mar serena i tranquil·la… Però, aquella calma, només podia ser un miratge.

Llavors vaig preguntar-me quanta estona feia que em tibava de la jaqueta. I tots dos ens vam aturar.

Fins aquell moment, no m’havia parat a pensar-hi; d’alguna forma, creia que tot allò era un simple joc inofensiu. Una manera, com qualsevol altra, de fugir de la meva crisi. D’un mal dia que feia mesos que durava… Però, en aquell precís instant, vaig tenir la sensació d’arrossegar un pes mort. I vaig sentir-me cruel, egoista, en reconèixer dins meu un sentiment tan viu. Sabia que aquella noia, aferrada a mi per una màniga de la gavardina, m’estava enfonsant en un patiment conegut; i no em veia amb forces de sortir-me’n… de nou. Era l’instint de supervivència el que m’empenyia a allunyar-me’n? O potser és que no volia admetre que encara seguia en el fons d’un pou.

—He d’anar a fer un riu. —Va dir ella.

Acte seguit, havent-me alliberat, va entrar en un portal obert. Dins d’una sala d’exposicions gratuïta. El vigilant de l’entrada la va seguir de reüll i jo vaig quedar-se a la porta. Quiet. Sol.

Era el moment idoni per fugir; però vaig adonar-me que no era pas ella qui em retenia.

—Papa, sis plau, que ens poden veure… Què pensarà la gent, eh?

A mi se m’escapava el riure per sota el nas, però fingia la serietat de costum.

—Tens raó… seria terrible! Ens senyalaran pel carrer dient: mireu, mireu! Un pare una filla agafats de la mà!

I aleshores tots dos rèiem, a cor que vols. Ella enrojolant-se, igual que sa mare; jo satisfet d’haver-la fet envermellir. Estava tan bonica amb aquell color a les galtes… Després, sempre m’agafava de la màniga, una bona estona, dissimuladament. Sé que es moria de vergonya i que ho feia només per mi, però era la nostra manera de continuar sentint-nos propers, de no perdre aquella connexió que, a falta de cordó umbilical, ens havia unit des del seu naixement.

Durant tot l’embaràs, la Sofia i jo vam resistir-nos a saber del cert si era nen o nena. Vam escollir dos noms. Sigui el que sigui, ens estarà bé, repetíem. Vam comprar robeta i acceptar regals de totes les formes i colors. Tothom ens deia, serà això, serà allò… Però no els escoltàvem. Vivíem en una bombolla, en un món a part de la resta on, sense dir-nos res, sense cap altra senyal que no fos la pròpia intuïció, sabíem que seria una nena. Perquè ho havia de ser. La nostra nena…

L’Elisa va néixer poc després de l’explosió del Challenger; l’any de l’accident nuclear a Txernòbil. Tanmateix, cap desgràcia mundial podia fer ombra al nostre petit miracle. Als dos quilos vuit-cents grams de pura, sana i preciosa felicitat. Vam decidir batejar-la amb aquest nom per la composició de Beethoven que tant ens agradava. Tot i que, en secret, i durant molt de temps, la Sofia l’anomenava Elisabeth. Especialment quan la renyava o s’havia de posar seriosa; com si volgués mantenir les distàncies o dirigir-se a algú que no era ben bé la seva filla…

Els primers anys se’n feia càrrec ella, nit i dia. Expulsant-me, a vegades, de la que havia estat la nostra bombolla; però no m’importava. Una criatura necessita més a la seva mare. Almenys això creia. Per això vaig accedir a que deixés la feina per tenir-ne cura. Jo, amb molt d’orgull, m’encarregava que no els faltés de res, treballant de dilluns a dissabte, fent hores extres sempre que sorgia l’ocasió, per pagar totes les factures… Érem un equip. Una família. Per tot allò bo i de dolent que això implica. I encara havia de passar molt de temps abans que la nostra filla es convertís en una dona, amb personalitat i caràcter propis. I que haguéssim de deixar-la anar.

Des de l’entrada de la galeria es veien els lavabos. Una única porta, al fons de l’enorme sala, dividida per grans plafons. Ella encara no n’havia sortit i jo estava nerviós. Així que, amb una excusa per abandonar els records damunt la vorera, vaig afanyar-me a anar-hi jo també. A més, necessitava esbandir-me la cara. Sota un raig d’aigua ben freda.

En acabat, vaig tornar fora a esperar-la.

Cinc, deu minuts. Res. L’ànsia de ser lliure s’havia convertit en temor a la pèrdua; fos quina fos…

Una eternitat més i ni rastre. Per un segon se’m va acudir que potser se n’havia anat sense mi. Per què? Vaig preguntar-li al vigilant si havia vist sortir aquella noia que m’acompanyava. Ell va encongir-se d’espatlles. I jo, decidit, vaig entrar de nou a la galeria.

L’exposició era d’una fotògrafa anomenada Diane Arbus. No n’havia sentit a parlar mai, però en veure’n el retrat vaig pensar que semblava una dona trista. Al meu voltant, uns pocs curiosos observaven embadalits les seves instantànies en blanc i negre. Totes de personatges especials, totes amb una proximitat colpidora i honesta. Era un mostrari de sentiments, emocions emmarcades, més que no pas una exposició gràfica. Homes, dones, quitxalla… I, entre tots ells, amorrada a una de les més grans, per fi la vaig trobar. Immòbil, descolorida. Com treta d’una d’aquelles fotografies.

—Pensava que havies marxat… —vaig dir-li.

Ella va trigar a respondre. Semblava indiferent a la meva aparició. Estava tan absorta contemplant la foto, que vaig dubtar una estona abans de repetir la pregunta. El temps just perquè ella reaccionés, tot i que sols de paraula.

—Per què?

—No et trobava per enlloc.

—I a on vols que vagi…?

Vaig sospirar. I, potser per descobrir què la tenia tan captivada, vaig fixar-me en la imatge un moment per, a continuació, llegir el rètol. “Un gegant jueu a casa amb els seus pares”.

—Creus que l’estimen? —va dir en veu baixa, com si li fes por molestar als retratats. O que la sentissin.

—A qui?

—Al monstre. —Va afegir, senyalant discretament al protagonista de la foto.

Era un home de més de dos metres, grotesc i deforme, acompanyat dels seus pares: un matrimoni gran, d’edat, i menut, físicament. El contrast de l’estampa familiar era impactant. I, curiosament, no semblaven haver posat per a la fotografia; ni tan sols miraven a la càmera.

—Ells el van portar al món, però estan obligats a estimar-lo? Només perquè és sang de la seva sang? —em qüestionava, fixant la mirada en mi—. No se’ls veu gaire contents, oi?

—Sigui com sigui, un fill és sempre un fill…

—Amb això no respons la meva pregunta. Creus que es pot estimar algú així? —I va senyalar-lo de nou, amb menys discreció que abans.

—Suposo. —Dubtava jo, procurant no pensar perquè m’havia espantat en perdre-la de vista—. I tu, què en penses?

—Jo no crec en l’amor incondicional. M’agradaria pensar que sí, que fins i tot una persona com ell hi té dret, però… en realitat no ho sé. No sé si hi ha lloc en aquest món pels que som diferents…

—Som? —vaig repetir afegint l’interrogant.

Sense respondre’m, va caminar a poc a poc, gairebé de puntetes, cap al següent quadre. I, així, un rere l’altre, fins a examinar tots els retrats que s’exposaven en la sala. Analitzant cada detall per minúscul que fos. Semblava esperar descobrir alguna cosa en aquelles imatges… Jo la seguia, i ella em buscava, de tant en tant, per preguntar-me què veia. Retrats de famílies, actors, gent del circ, infants,… persones.

De sobte, em vaig trobar observant aquella exposició a través dels seus ulls. Intentant comprendre els perquès en la seva mirada, fixa llavors en la foto d’un grup de malalts mentals que jugaven en un prat.

—Què deuen pensar?

—Qui?

—Aquests bojos. —Mormolava—. Perquè són bojos… no?

—Doncs… no ho sé.

—Ells també pensen, oi?

—Sí, és clar.

—Però en què?

—En coses, igual que tu o que jo… suposo.

Un gest de desaprovació va correspondre al meu suposo. Com si sols acceptés les respostes concretes.

—Semblen feliços… Diries que ho son de veritat o és només perquè estan malalts?

—Perquè no han de ser-ho?

—Perquè estan malament?

—Això no vol dir res. Són persones: poden estar alegres uns dies, i tristos d’altres. No crec que siguin massa diferents de nosaltres.

—I de mi?

—De qualsevol.

—Però jo sóc diferent, —va allunyar-se remugant—. Jo no sóc com tu…

Cap al final del darrer passadís, hi havien dues fotografies enormes. La primera era d’un nadó adormit i la següent, una criatura plorant a llàgrima viva. Ambdues impressionaven, i de seguida van captar la seva atenció. Va apropar-s’hi lentament, observant-los, tombant el cap, ara a un costat ara a l’altre. Va apropar-s’hi tant, de fet, que una persona de la galeria va estar a punt de cridar-li l’atenció. De seguida vaig acostar-m’hi per fer-la recular uns centímetres. I em va sorprendre comprovar que, de cop, la seva expressió s’havia entristit. Més encara del que creia possible. Els llavis, les mans, el cos li tremolaven.

Van passar minuts fins que va parlar, amb una veu tan llastimosa com la seva mirada.

—Tots els bebès són tan bonics?

—Crec que sí.

—Sembla mentida que tan petits, tan… innocents, algun dia s’hagin de convertir en persones de veritat, en adults…

—Tenen tota la vida per davant.

—Sí, però… quina vida? I serà la que es mereixen?

Era difícil saber què volia dir amb allò; per no dir impossible. Parla d’ella mateixa, de la seva infància? Seguir-li els passos no era res comparat amb intentar desxifrar el què pensava. Tenia els ulls vidriosos, oberts de bat a bat, com un balcó on acaben de regar. Però sabia que no era el que venia de fora el que la trasbalsava, sinó el que duia a dins. Sota aquella màscara efímera, en blanc i negre.

—Tens fills?

—Una filla. —Vaig dir sense pensar.

—Estic segura que és molt afortunada de tenir-te com a pare.

—I tu… no tens germans?

—No. Jo sempre havia volgut un germanet petit. Però no va poder ser. El pare no va voler… i la mare no tenia temps per criatures.

—Però bé van tenir-te a tu.

—Quin remei!

—Tenir fills és un gest altruista que a vegades es tria sense voler, inconscientment.

Des que havíem entrar a la galeria, gairebé no m’havia mirat a la cara; no durant més d’un o dos segons; el just per extreure’m alguna resposta. Tampoc ara ho feia. Atreta pel nadó que dormia plàcidament, la seva mà va seguir el mateix camí que la vista. I, com si tingués por de despertar-lo, va acostar poc a poc el palmell obert, allargant els dits tremolosos cap a la galta de l’infant, atrapat en la fotografia.

—La vida… —va xiuxiuejar amb un fil de veu.

El guàrdia de seguretat es va apropar a nosaltres i, molt educadament, ens va demanar que no toquéssim els quadres. Pensava que ella s’hi enfrontaria, però no va fer-ho. Ni tan sols el va mirar. A corre-cuita, vaig agafar-la, allunyant-la del retrat, i vaig disculpar-me, en nom dels dos. I quan el vigilant va haver girat cua, em vaig adonar que ella mirava absorta la seva mà entre les meves com si desitgés veure-la fondre’s. Estava gelada.

—Jo no vaig escollir. No vaig ni poder-hi pensar… Suposo que ell no em va voler de mare. I què em quedava, llavors? Només la meva existència de merda, un altre cop. La que ni els meus pares volien…

Finalment, a l’aixecar la vista cap a mi, vaig poder veure que els seus ulls estaven plens de llàgrimes, i una onada de compassió va omplir els meus. Però no en va vessar ni una. Llavors va deslliurar-se, fent un pas enrere, quedant a mig metre de mi. Esperant sense mirar-me. Com si ja no li quedessin forces per a prendre la iniciativa.

—Anem? —vaig dir empassant-me el plor.

Tan sols després d’indicar-li la sortida, va començar a caminar al meu costat. Arrossegava els peus, com si portés una càrrega massa feixuga per a la seva edat.

Vaig intentar passar-li el braç per les espatlles, però ella va separar-se encara un altre pas de mi. No tenia cap intenció de deixar-se ajudar. Ni de ser consolada.

Uns carrers més tard, la seva veu va sortir de nou a la superfície d’aquell mar remogut. Per sobre de la remor del tràfic, els crits i el xivarri de la gent, esvaint les mentides.

—Mai he treballat al circ. Ni el meu pare feia màgia, ni la mare era equilibrista… Ell treballava a la construcció i ella, abans de posar-se malalta, de dona de fer feines. Fa anys que no en sé res. Quan jo me’n vaig anar, la mare ja feia temps que havia marxat. Estava allà, asseguda al sofà nit i dia, però era com si ja no hi fos. I el pare… no necessitava una filla. Vaig escapar-me de casa, amb el que cabia dins una motxilla.

Un calfred va fer-me estremir de dalt a baix en recordar les cicatrius que duia als canells.

—Ho sento… —vaig mormolar, sense saber per qui ho deia.

Aleshores, vam aturar-nos en un semàfor que estava en vermell. Ella, sense mirar-me, va allargar la mà i, amb un gest subtil, va aferrar-se a mi per la màniga de la gavardina. Altre cop. I de sobte, allò que abans havia sentit com un pes, es va convertir en un estrany i tènue consol. Per tots dos.

—M’ha agradat molt l’exposició. —Va reconèixer—. I a tu?

Jo vaig assentir, esforçant-me per somriure.

Mentre ens allunyàvem de la galeria, en la meva ment encara esgarrapava l’última inscripció que havia llegit. Sota l’autoretrat de l’artista hi posava: El 27 de juliol de 1971, Diane Arbus es treia la vida tallant-se les venes, després d’haver consumit una sobredosi de barbitúrics.