VIII

Vam fer tot el trajecte fins a la platja sense dir-nos res. De punta a punta de la ciutat. Ni tan sols vaig queixar-me en agafar l’autobús, tot i la vergonya de no tenir bitllet. Per primer cop, al llarg de la jornada, havia estat jo qui guiava els nostres passos; qui decidia on anàvem. Era el meu moment. I volia sorprendre-la.

—T’agrada el mar? —vaig preguntar-li, palplantats enmig del passeig marítim—. T’agrada? —insistia jo, caminant pel marge.

Però ella no va respondre’m.

Acabàvem de seure’ns, feia uns minuts, i tots dos havíem quedat hipnotitzats amb la posta de sol. El cel en flames, apagant-se a l’horitzó. Aleshores, un allau de records va caure’m al damunt, igual que la penombra dels núvols que s’aproximaven. Per més que intentava quedar-me en blanc, buidar el meu cap, era impossible. No podia treure’m les cabòries fàcilment, com qui es s’espolsa la sorra dels peus. I la seva veu, inesperada, tampoc ho va aconseguir.

—M’agrada el so dels teus pensaments.

Vam mirar-nos als ulls un instant.

Em semblava el comentari més absurd i tendre alhora que havia sentit mai… Vaig optar per no dir res. Fins i tot va costar-me esbossar un somriure; com a ella acceptar-lo, i correspondre’m d’igual forma també. Després, va apartar la mirada i es va treure les sabates, per allunyar-se tot seguit, de puntetes, descalça entre la gent.

—En què penses?

Quan la Sofia m’ho preguntava, davant de l’Elisa, no sabia què dir.

—Coses… de la feina… ja saps.

La feina. Aquell era el meu amagatall preferit. I des de sempre, molt abans que la nostra filla es posés malalta; molt abans que sabéssim què li passava.

La feina. Obligació i entreteniment alhora. Així de senzill. Tenia mà pels comptes. Els números són fàcils: quadren o no quadren. Pressupostos, càlculs, balanços,… les xifres són exactes. Quadriculades, previsibles.

No et fallen. No menteixen.

—Arribes tard. —Remugava sovint la meva dona. I amb raó.

—És que…

El darrer any, quan l’Eli començava una frase amb un és que, ja sabíem de lluny que era una trampa. Que darrera l’excusa, la improvisació, hi havia una mentida. Una rere l’altra… Era trist, gairebé patètic. Com si, en el fons, no sabés mentir o volgués ser descoberta.

I jo feia exactament el mateix.

—És que m’han entretingut a l’oficina.

Me n’anava a la platja. Quan sortia de la feina, me n’anava a platja.

Al principi només de tant en tant. Perquè estava atabalat, nerviós, o simplement per reflexionar amb calma. Sovint, per no pensar en res. Passejava, seia a la sorra durant hores; contemplava la gent, el mar, l’horitzó. Allí no hi havia parets, límits ni portes. Aquell era un espai obert, infinit… serè. Allí podia imaginar-me lliure. En pau. Tot al contrari del despatx. I, sobretot, de casa.

—Ja marxes?

—Me n’he d’anar a treballar…

—Ah, genial…! —la Sofia serrava el llavis uns segons, arrufant el nas i les pigues, abans de disparar-me—. I què faig amb la teva filla si no vol esmorzar, eh? Què li faig? La lligo a la pota de la taula? Li poso amb un embut a la boca?

Va haver-hi un temps en què els remolins de pigues acompanyaven somriures i petons…

—Els trucaré per dir-los que arribo tard.

Un temps que ja ningú recordava. L’època en que esperàvem un filla dels dos. Seva, meva. Nostra. Sense altre desig a part de que nasqués sana.

—Bon dia. —Deia cada matí l’Elisa, amb un gruny, sabent el que li esperava.

—Bon dia. —Responíem nosaltres.

Però no ho era mai. Per cap dels tres.

Les primeres vegades no s’ho van prendre malament. Els meus superiors em tenien en gran estima i van donar-me un vot de confiança. Un temps. Qui no ha patit una malaltia en la família? És comprensible, és clar… almenys els primers cops. Però setmana rere setmana, dia sí i dia també, ja no tant. Malgrat tot, van seguir oferint-me el seu suport. Facilitats. Fer hores extres de nit, endur-me la paperassa el cap de setmana, reduir-me el sou… I jo, que accedia a tot, anava fent malabarismes en la corda fluixa, entre una responsabilitat i l’altra, procurant no fallar-ne cap.

Perquè creia que podia. Realment ho creia.

Un matí, que arribava tardíssim, vaig trobar-me un jove en el meu despatx. Un noi que amb prou feines si tenia la meitat d’anys que jo. El cabell perfecte, l’americana impol·luta, la barba recent afaitada. De sobte, vaig sentir-me brut. Indigne. El cabell ple de canes sense dissimular, la jaqueta tacada de cafè i una barba de tres, quatre o cinc dies… Però com podia pensar en afaitar-me, si el que més feia en el bany era vigilar que la meva filla no vomités?

Els meus superiors van dir-me que necessitava ajuda. Que era pel bé de tots. Per mi i per l’empresa. Una cosa temporal, fins que tot tornés al seu lloc. I durant algun temps m’ho vaig creure. Vaig ensenyar-li a aquell aprenent tot el que sabia i més. Vaig agrair-li que fes part de la meva feina, perquè així jo podia estar per la meva nena. Vaig confiar en ell, en els meus caps, en l’empresa… Vaig equivocar-me.

Mica en mica, el meu protagonisme va veure’s eclipsat pel nouvingut. Tot d’una, el vell comptable no semblava ser tan necessari ni útil. Em donaven permís per arribar més tard, fer jornada reduïda, sortir abans. I, mentre, aquell jove atractiu i simpàtic ocupava el meu lloc. Ja no havia d’endur-me dossiers ni carpetes a casa. Aquell aprenent se les sabia totes i era molt més ràpid que jo, malgrat no tenir l’experiència… El meu únic refugi s’ensorrava. Però què podia fer-hi? Doncs aguantar-me. Contra vent i marea. I va ser llavors que vaig començar a anar a la platja, a matar el temps sobrant. Perquè era massa covard per dimitir, tot i que ja no em volguessin; tot i saber-ho. Suposo que, en el fons, tenia l’esperança que s’hi repensarien, que recordarien la meva vàlua. Que tot tornaria al seu lloc…

Al final, després d’hipotecar més de mitja vida en aquella empresa, què em quedava? Diners. Paper mullat. Perquè el que havia perdut, el que era important de debò, no tenia preu.

Vaig tancar amb força els ulls, intentant esborrar les imatges que es dibuixaven en el meu cap. Igual que un gargot a la sorra. La culpa lluitava dins meu contra la responsabilitat i era una guerra que ningú podia vèncer. Mentre jo perdia la vista en la mar, mesos enrere, una part de la meva vida s’hi perdia també. En la mateixa aigua que semblava debatre’s per arribar als meus peus, com si volgués avisar-me d’alguna cosa. O engolir-me…

Llavors vaig recordar que no estava sol. No en aquell moment. I en la platja mig deserta, entre les ombres dels que l’abandonaven, vaig buscar-la al meu voltant. Però ja no hi era. Ni tampoc el sol. Havia anat més lluny, en la seva inèrcia de passar a l’altra banda del que és segur. A l’altra banda de la comoditat, del seny.

—Però què caram…

Un rastre de peces de roba indicava el camí. I, al final d’aquest, estava ella. Ella, i el mar.

—Què fas?!

—Banyar-me.

—Com se t’acut? Si estem en ple hivern!

—No m’hi he pogut resistir. És una sensació brutal! Vine, ja ho ve…

—Agafaràs una pulmonia!

—Oh, no siguis exagerat…! Si ja és casi primavera! Va, és molt fàcil. Primer mulla’t els peus una mica; després deixa que les onades t’esquitxin i quan te n’adonis ja tindràs l’aigua al coll!

—No, no penso entrar-hi. Surt, vinga!

—Que potser no saps nedar? O és que tens por? No està tan freda com sembla…

—M’és igual! Si us plau, vine i vesteix-te.

—No em dóna la gana!

—Fes el favor de…

Un llamp va caure entre el cel i el mar il·luminant el garbuix de núvols. Interrompent-me.

—Fes el fotut favor de sortir!

—És que potser estic obligada a obeir-te? Tu que t’has pensat…?! Que jo no sóc la teva nena, eh!

Ho sabia, sabia que no era l’Elisa; però una part de mi no podia evitar reconèixer-la en aquella noia. Buscar-la-hi. Malgrat fos només per consolar-me amb un record més viu que en la memòria. Malgrat fossin diferents l’una de l’altra…

L’amor és cec. Fins i tot el d’un pare per una filla.

—Sis plau t’ho demano: surt de l’aigua. Sis plau…

Com hores abans en el parc, hi havia de nou una línia que ens separava, igual que les llambordes separen la gespa del camí, marcant la diferència entre nosaltres. Sols que llavors aquella línia era ben clara: entre el sentit comú i la bogeria.

Em va mirar de fit a fit, després al cel i de nou a mi. Crec que somreia, desafiant-me. Les onades m’havien mullat les sabates, esquitxat els pantalons… El fred em calava els ossos, l’ànima. Tant, que sense voler, vaig aferrar-me amb dents i ungles al feix de la seva roba. Però no era pas per això que tremolava. Davant la mar, veia impotent aquell cos fràgil que n’esquinçava el perfil, debatent-se entre les ones per mantenir-se dret, orgullós. I la seva veu m’arribava igual que un reclam. Com el far que crida a casa als pescadors o els avisa del perill.

—Si vols que surti… —va dir— hauràs de venir tu a buscar-me!

Llavors, tot d’una, va deixar-se caure enrere. D’esquena, amb els braços oberts. Sense esperar una resposta; sense esperar-me. Igual que l’Eli… Era la tònica de la meva vida: ningú em donava el temps suficient per actuar. Mai. O potser és que jo era massa lent… sempre.

Em vaig llençar a l’aigua gairebé sense pensar-hi, abandonant el seu grapat de roba i submergint-me en qüestió de segons.

Amb les sabates posades.

La por m’empenyia a nedar amb mes força, contra la meva voluntat i la inèrcia de la marejada. Els peus eren de plom. Em faltava l’aire… Per sort, aviat vaig trobar-la. Però quan m’hi acostava, ella s’escapolia igual que un peix. Fugint del meu intent per salvar-la com si es tractés d’un joc. En alguns moments vaig sentir que podia enfonsar-me; i no només metafòricament: sinó que de veritat ho desitjava. Però llavors la veia i de nou recordava que tenia un motiu per no fer-ho. Que li era útil a algú, encara… I això va donar-me forces per continuar.

Quan a la fi vaig atrapar-la, es va resistir, maleint-me i forcejant per alliberar-se. L’aire ens fugia per la boca, dins de bombolles sense paraules. I al treure-la a la superfície, els seus peus se’m van clavar amb ràbia igual que dos arpons. També els seus punys, colpejant-me. No va ser fins al cap d’un moment que es va aturar, de sobte, després de mirar-me als ulls. En el canvi d’expressió del seu rostre vaig entendre que ho comprenia; sense conèixer-ne la raó, va saber que havia de deixar-se dur. I així va fer-ho, permetent-me abraçar-la.

Però estic convençut que no ho feia pas per ella, sinó per mi.

El contacte d’aquell cos fora de l’aigua, magre, xop, evocava imatges del passat aparentment inconnexes. Un estrany i dolorós collage. El primer estiu a la platja, quan l’Eli es va perdre entre la gent; les fotos que guardava en el seu àlbum, del dia que va descobrir el mar; les tardes que la recollia a classe de natació i saltava de l’aigua corrents per abraçar-me… El primer cop que va vomitar…

—És un tall de digestió. —Va dir el socorrista.

Més tard, ella reconeixia que no.

—He sentit unes noies als vestuaris que deien que si vomites no t’engreixes. I jo no vull engreixar-me…

Llavors no vaig comprendre-ho. La meva petita sirena es feia gran, i dins de l’aigua era feliç. Però a fora, només es veia gorda.

La seva mare va parlar-hi; li va explicar que ja no era una nena, que allò formava part del procés de convertir-se en dona; va fer-li entendre que créixer no era fàcil, que canviarien moltes coses del seu cos… La Sofia va treure-hi importància i amb el temps vam oblidar-nos de l’incident.

Almenys nosaltres.

Damunt la terra ferma, encara se’m feia difícil deixar-la anar. Tenia la impressió que podia llançar-se de nou al mar, escórrer-se’m, i que aquesta vegada potser no aconseguiria treure-la. Estava exhaust…

Vam estar així asseguts una eternitat damunt la sorra. Jo necessitava recuperar-me i ella, mig nua entre els meus braços, no parava de parlar. Jo contenint els calfreds; ella desbocada.

—Cap sensació és comparable a estar sota l’aigua. Aquella mena de pau, la llibertat del pes i les formes; el quasi silenci que t’envolta i que et protegeix de la realitat… M’hi quedaria durant hores. Però sempre acaba tornant aquell moment de dilema, quan el cos et recorda que no pertanys a aquest lloc. Arrugat, flonjo… És com un taüt, saps? Pot ser bonic, pot ser còmode; però qui vol dormir-hi a dins? Resulta angoixant, sí. Però no sabria dir-te què ho és més: si haver de sortir a respirar o…

—La certesa que suposa no fer-ho? —vaig interrompre-la.

—Exacte! He aguantat la respiració un munt, moltes vegades, i sempre acabo tornant. No sé perquè.

Malgrat procurava inspirar a fons, em faltava l’aire. Estava marejat. El cor bategava a embranzides. Tot jo em sentia com un peix fora de l’aigua, boquejant, agònic. “Per què?”, repetia ella. Per què?, em preguntava jo. Un i altre interrogant eren parts de la mateixa moneda: la cara i la creu. Viure o…

—La gent que es congela, diuen que mor somrient. I quan algú s’ofega? Què deu sentir?

Vaig deixar-la anar de cop, alçant-me tot seguit, amb el posat d’un titella al que tiben massa les cordes. Els genolls em feien figa, el cos em tremolava desbocat. I mantenir la fermesa, en el moviment, en la veu, era un esforç sobrehumà.

—Hauries de vestir-te. Es fa tard.

Sense rondinar, va recollir la seva roba; espolsant-ne la sorra, peça a peça, abans de ficar-se-la. No deixava de mirar-me mentre ho feia, realitzant cada gest amb gran parsimònia. Jo l’observava també, de reüll, amb la mirada perdent-se en l’horitzó. Repetint-me que no era la meva filla, ignorant les cicatrius del seu cos… Quan va haver de posar-se les mitges, primer una cama, després l’altra, va recolzar-se en mi. I fingint que queia per tal que l’agafés, va anar a parar de nou entre els meus braços. Acostant massa els seus ulls als meus.

—Vols saber què se sent quan t’ofegues?

No: no volia saber-ho.

Però llavors ella em va besar.

En aquells segons que va durar el petó, vaig sentir que m’arrabassava el poc oxigen que quedava en els meus pulmons. Com si tot jo m’enfonsés, a pes mort, en la profunditat més densa i obscura del mar… Un terrible calfred va sacsejar el meu cos de dalt a baix, aturant-me els batecs del cor.

Com descriure la sensació de ser engolit per un forat negre del que saps que no podràs escapar…?

Vaig apartar-la de mi bruscament. I, mentre tornava a la superfície, vaig inspirar ben fort, amb l’esperança de recuperar tot l’alè que havia perdut.

—Anem? —vaig dir en veu baixa.

Ella no va contestar. Sols va llençar-me una crua mirada de ressentiment.

Començava a ploure. Un altre llamps va esquinçar l’horitzó.

Mentre arrossegàvem els peus fora de la sorra, tornant a la part sòlida i asfaltada de la platja, encara es podia escoltar amb més força la remor del mar. Les onades, en l’intent de seguir els nostres passos, esborraven les petjades que havíem deixat enrere. I l’eco d’un pensament, insistia en turmentar-me a cada batec. No cal ofegar-se per morir: n’hi ha prou amb desitjar-ho.