IV

Vam passejar.

Molta gent ha oblidat el que és això. Tothom camina per anar a algun lloc concret… i com a últim recurs. En general, es té massa pressa per arribar-hi i és millor agafar un taxi, bus o metro que agilitzi el tràngol de l’espera. Caminar és tan sols un mitjà, mai l’objectiu, però resulta sorprenent descobrir com es transforma el carrer si li dónes temps, si t’espolses el ritme frenètic i mecanitzat que se t’enganxa al cos. Aleshores es transforma en tot un espectacle, digne només de l’observador més pacient. La ciutat és sempre canviant; infern per uns, paradís per altres: tot depèn de si ets capaç de frenar enmig de la multitud, nedar contra corrent… O, fins i tot, aturar-te.

Vam menjar-nos les últimes pomes, en silenci. I quan de la meva ja només quedava el cor, abans que pogués llençar-lo en una paperera, ella va afanyar-se a impedir-m’ho amb una mirada de desaprovació, va mostrar-me què n’havia de fer. Uns metres enllà, en el petit quadrant de terra, on en el passat hi havia hagut un arbre, va fer un forat amb les seves pròpies mans i allí va dipositar-los, amb molt cura. El seu cor i el meu.

—Algun dia… —va començar, deixant la frase a mitges.

Aleshores, com una fulla sense voluntat pròpia, empesa per una ratxa de vent, va enclastar-se contra l’aparador d’una botiga. Els palmells de la mans ben oberts, en el vidre igual que ventoses, marcant les ditades a fons. Els ulls, la boca, de bat a bat, esperant que alguna força sobrenatural atragués els objectes de l’altra costat cap a ella, màgicament. Era com una nena que ha vist el seu joguet preferit rere el vidre, i no pot fer altra cosa que desitjar-lo amb totes les seves forces.

—Entrem? —va dir tot d’una.

I sense esperar resposta va enfilar cap a dins de la botiga a pas ferm. Llavors vaig adonar-me que, en realitat, la pregunta no me la feia a mi.

—Vigila, no embrutis res… espolsa’t la terra de les mans… Què fas?

Amb un fil de veu vaig seguir les seves corredisses per aquell laberint de roba estesa, on la noia jugava a fet i amagar. Sola. Ignorant-me. Em sentia com el pare d’un nen malcriat que duu un caramel i va empastifant tot el que troba en el camí.

—Frena, sis plau. Potser seria millor si…

—T’agrada? —va assaltar-me, amb un penjador a les mans i una enorme camisa blanca estesa al llarg del seu cos—. Què et sembla?

—Molt bonica.

Enmig d’un passadís, finalment, ens havíem retrobat. Jo esbufegant, ella accelerada. Les mans brutes grapejant la roba.

—Creus que em quedaria bé?

—Doncs… depèn.

—Depèn… de què? Vols dir que no fa per mi? Que és massa elegant per algú com jo?

—No, la qüestió és… amb què ho combinaries? Una camisa tan maca no és per portar amb qualsevol cosa.

—Què tal… amb una faldilla com aquella? —va respondre senyalant amb el braç ben estirat. Tot pell i ossos.

—Crec que… faries molt de goig.

—Mm, no ho sé. La veritat és que aquí tota la roba és molt pija.

—Són prejudicis això que sento?

—I si fos així? Que no tingui peles per pagar-m’ho, no vol dir que pugui tenir una opinió, no?

—Pots, i tant, tens tot el dret. Però llavors no sé perquè hem entrat si no t’agrada.

—Quan he dit jo que no m’agradi? He dit que és roba de pijos, però no està malament…

—Si tinguessis diners per comprar-te-la, ho faries?

—Pot ser.

—Doncs no ets tan diferent de les noies que ho porten…

—Sí: perquè jo no ho necessito. Per mi no té tanta importància el que algú porti posat, com qui és en realitat.

—Però ho voldries.

—Potser, per provar-ho… Si anés així de ben vestida la gent em miraria diferent. Amb uns altres ulls…

—O sigui que ho faries per veure la reacció dels altres?

—Seria divertit, com portar una disfressa.

—Però ja no series tu mateixa. —Vaig dir sense pensar—. Sinó una pija més…

Fent veure que no m’havia sentit, va quedar-se callada. Dubtava entre dos pantalons, fins que va penjar-se’n uns de negres al braç, abandonant els altres en un mostrador. Gairebé em vaig creure que havia donat per acabada la conversa; que era el moment de convèncer-la per sortir de la botiga… Però li faltava dir l’última paraula.

—Podria robar qualsevol d’aquestes coses, anar arreglada com aquelles bledes estirades de casa bona i ningú notaria la diferència. Però jo puc triar, saps? Elles no, perquè han crescut amb roba nova i neta dins l’armari, ben plegadeta i organitzada, amb les seves marques ben a la vista i orgulloses de portar una etiqueta on diu molt clar: sóc de casa bona. Els agrada que es noti que s’ho poden permetre, com si això les fes millors persones! Però jo sé que no és veritat, que no té res a veure una cosa amb l’altra. I jo marco la diferència. Jo puc escollir!

Parlava amb un to de veu ferm, com si hagués de convèncer a l’audiència. Però ningú la va sentir. Alguns curiosos van escampar la boira, mentre les dependentes de la botiga ens ignoraven, sumides en una conversa privada. I jo, tot i haver-la escoltat, no ho acabava d’entendre. Intentava encaixar aquelles paraules amb els missatges contradictoris dels seus gestos tímids, acariciant cada peça de roba que trobava del seu gust.

—És només un joc, entens? Carnestoltes pot ser qualsevol dia de l’any…

Totes aquelles contradiccions en les que queia, posaven de relleu la seva fragilitat… No em costava res fer-la contenta. Vaig assentir amb un somriure.

—Ara anirem a buscar alguna cosa per tu, eh? Aquest traje que portes és tan… ranci! Ni que anessis de dol! Et cal alguna cosa més alegre, que et ressalti el color dels ulls. El negre no t’afavoreix gens. Segueix-me, va!

I fins una bona estona després, ja cansada de remenar entre la roba d’home, no va reprendre de nou el fil de la conversa.

—Creus que a la vida es pot escollir?

—Suposo que sí.

—Posa’m un exemple.

—El color d’aquesta camisa: està disponible en blanc, en blau, en negre,…

—Molt original! Un altre que no tingui res a veure amb el lloc on som. Fes treballar el coco una mica, compta-cuartos, va…!

—Doncs… posar-te o no sucre al cafè?

—Uf, quanta profunditat! Però tu què ets: un robot? De veritat creus que això és la vida?

—Una part, sí. Són les petites eleccions del dia a dia les que marquen el camí.

Pensava que esclafiria a riure, però no ho va fer. Va limitar-se a llençar-me un jersei, que vaig endreçar de nou al seu lloc, de seguida, mentre ella s’allunyava mormolant.

—Ah… Com el rastre de molles de pa que Hansel i Gretel deixaven per poder sortir del bosc…

De tant en tant s’aturava, distreta, o venia a buscar-me, i em col·locava un penjador al damunt. Ara una camisa, ara uns pantalons. Ratlles, quadres, de tots els colors i les formes. Es quedava uns segons mirant-me, de dalt a baix, i després ho deixava tirat a qualsevol lloc, fent que no amb el cap i sospirant. Jo, darrera seu, anava endreçant el que podia, patint perquè les dependentes, fartes de xerrar, no ens cridessin l’atenció. Encara que, per sort o per desgràcia, seguien sense fer-nos el més mínim cas.

Quan finalment va trobar una camisa d’home que li va fer el pes, va somriure afegint-la a la col·lecció de peces que penjaven del seu braç. I, acte seguit, va enfilar de dret cap als emprovadors. Però alguna cosa la rondava, ja que va reprendre el diàleg just abans d’entrar-hi.

—Què consideres tu el més important? Quines són les decisions grans?

—Mm… Casar-se, tenir fills,… coses així.

—Ah! I això és una tria personal? O més aviat un pacte? Perquè fan falta dos per…

—Una mica de tot, suposo.

—Doncs no em serveix! Vull que em contestis si realment podries escollir una altra vida, ser diferent. Com saps quina oportunitat és la que pot canviar-ho tot? La que et senyala el camí correcte i no una falsa drecera?

—Les anteriors són les que van canviar-me la vida a mi. Per tu, jo no puc saber-ho… Ha de ser la que tu consideris definitiva, que sigui prou gran com per no poder evitar-la.

—I com sabré que ho és? —i va afegir en veu baixa—. Les molles són tan petites…

—Ho sabràs. —Vaig respondre—. Simplement ho sabràs.

—Puc ajudar-los?

De sobte, una veu estranya va interposar-se entre nosaltres, i ambdós ens vam quedar uns segons mirant-nos sense dir res. Potser imaginant un pa de quilo, enmig d’un camí, dins d’algun bosc…

—Puc ajudar-los en alguna cosa? —insistia la dependenta.

—Que no ho veus que no?! —va esclatar finalment la noia, forçada a abandonar el seu silenci. I després d’abocar-me el farcell al damunt, perquè li aguantés, va refugiar-se dins d’un emprovador—. Mira que són pesades, hòstia…! —remugava en veu alta, passant la cortina—. És que una no es pot mirar la roba tranquil·la, collons…!

I a mi, que estava al passadís, cara a cara amb la dependenta, no em va quedar altra que demanar-li perdó.

—Canalla… —va dir una veu dins del meu cap, amb to de compassiu. La d’una altra dependenta, en una altra botiga, temps enrere.

A la Sofia, des de ben menuda, li encantava vestir a la nostra filla com si fos una nina. Amb llacets, farbalans, vestidets i sabates de xarol, sempre lluents, impol·lutes. Es passava el dia pentinant-li els cabells, fent-li cuetes, trenes, recollits plens de gomes de colors i clips. Era una emotiva i contradictòria escena familiar, reconfortant i llastimosa alhora, perquè semblava haver-se convençut que aquell joc seria perpetu, que els anys no passarien per ella i la seva estimada joguina… Però era qüestió de temps que la nena es convertís en dona i s’afartés de ser un mer objecte decoratiu. L’eterna princeseta de conte. Era qüestió de temps que es fes gran i comencés la rivalitat entre elles: una lluita sense treva en la que jo no podia restar indiferent. I en la que sempre tenia les de perdre.

—Has vist què vol que li comprem? Uns texans que ensenyen mig cul!

—A l’institut tothom va així! Totes les meves amigues en porten…!

—I si elles salten per un barranc, els hi aniràs al darrera també? No pots prendre exemple de les noies que estudien i fan cas als seus pares, no…!

—Va, papa… digues alguna cosa, sis plau…

—Exacte! Vols fer el favor de dir-li alguna cosa a la teva filla?

Sempre era el mateix. Àrbitre o enemic, d’una o de les dos. Tant hi feia si era a casa, a la porta de l’escola, en una botiga… Cap volia fer les paus, les dues havien de vèncer. I jo feia el que podia per evitar cada baralla, provant de recordar-los els bons moments. Sobretot un en especial.

Una tarda, en plegar de la feina, la Sofia va demanar-me que l’acompanyés a una tenda a comprar-se roba. Que necessitava una peça especial per una gran ocasió. Una sorpresa, va dir-me. Recent sortit del despatx, en ple final de mes i amb les nòmines de tota l’empresa al cap, ja ni hi pensava… I quan la cortina d’aquell provador va obrir-se de cop i la vaig veure amb un vestit d’embarassada, farcida la panxa amb el seu jersei, una alegria descomunal va esborrar qualsevol altre pensament. Per fi, després de tant de temps, els dubtes i les pors, ho havíem aconseguit. Per fi seriem pares! I posseïts per aquell entusiasme, deixant la vergonya fora, vam amagar-nos dins l’emprovador. La Sofia estava pletòrica, radiant de felicitat. Era ben bé com si aquella nova vida que creixia dins seu, hagués completat la seva pròpia. La nostra. I gairebé vam fer l’amor entre aquelles quatre parets de tela, enmig de la botiga. Apassionadament, com al principi.

—Se n’ha anat?

—Què…? Qui?

—La plasta de la dependenta! Si ha fotut el camp, ja pots entrar.

Tot d’una, del provador, va sorgir un rostre que em mirava expectant. Però no era cap de les dones de la meva vida.

—Va, home! A què esperes? Passa dintre! —va afegir la noia, picant-me l’ullet.

Llavors, inspirant fondo, vaig espolsar-me l’emoció del record. I amb la mateixa celeritat que m’havia envaït, vaig sortir de la botiga. Corrents. Abandonant el farcell que duia a mig camí, de qualsevol manera.

—No tinguis por…! Que no mossego, eh!

No vaig mirar enrere.

—Però què fots? On vas…? Espera’m!

Ni tan sols els seus crits van aturar-me. L’aire de la botiga semblava viciat, dens, irrespirable. I necessitava imperiosament fugir d’aquell lloc en la meva memòria, del solc en el que estava atrapat. Em sentia com un disc fet malbé, que sempre fa la mateixa cantarella si no l’atures. Una vegada i una altra…

No va trigar gens a seguir-me i es va plantar al meu costat, enmig de la vorera. Ajudant-me a emprendre de nou el pas en una direcció incerta.

T’ho he dit que jo treballava al circ? T’ho he dit o no?

—Sí…

—Però no t’he explicat com hi vaig anar a parar, oi? Buenu, és una història molt llarga, així que t’ho resumeixo. El meu pare era mag, la meva mare equilibrista, i durant uns anys vam voltar el món sencer.

—Devia ser molt emocionant…

—Oh, no t’ho pots ni imaginar! Ella era especial… i estava tan preciosa amb aquells vestits de lluentons! Caminava com una ballarina, desafiant la força de la gravetat, com si no toqués mai de peus a terra. Tan quan arriscava la vida passejant-se per la corda com quan anava pel carrer. I el pare… ell representava l’espectacle més fantàstic que et puguis imaginar. Feia desaparèixer coses increïbles i després les treia de qualsevol altre lloc. Era impressionant. Tots l’admiraven. La meva mare també i per això se’n va enamorar. Ella sempre m’explicava que vaig arribar de seguida, fruit del seu amor, deia, perquè s’estimaven molt. I jo que em pensava que els nens venien de Paris! Però el pare, un dia em va dir la veritat. Saps com vaig néixer? Endevina. Per art de màgia!

Vaig somriure, lleugerament. Em va semblar una història bonica, entranyable. Però no podia evitar pensar quina part de tot allò corresponia a la realitat i quina a la seva invenció. No és que desconfiés del que deia, però l’èmfasi que posava en el relat anava més enllà d’una simple biografia. Al caminar, gesticulava exageradament remarcant cada paraula. Feia saltirons, girs, cabrioles. Era evident: necessitava que la cregués. I què em costava? Només em calia assentir i… deixar-la fer.

—A tu t’agraden els trucs de màgia? Genial! Doncs estigues atent.

Va plantar-se’m al davant per obligar a aturar-me; va clavar els seus ulls en els meus, i va guiar-me’n la mirada. Primer cap a una mà, després cap a l’altra; per sobre i per sota, demostrant que no hi havia res amagat. I, acte seguit, amb un àgil gest, va fer aparèixer un mocador vermell. Potser un trofeu de la botiga on havíem estat.

—Abracadabra!

No em va sorprendre excessivament, però vaig aplaudir. S’ho mereixia. És clar que no tant pel propi fet, com per l’entusiasme que hi posava. A més, se la veia orgullosa d’haver aconseguit arrencar-me una rialla. I era reconfortant fer-la feliç.

Abans de emprendre el pas, però, em va voler explicar com ho havia fet; hi va insistir tant que… hagués estat impossible convèncer-la que no calia desvetllar el misteri. Així doncs, a càmera lenta, va ensenyar-me com es col·locava el mocador dins la màniga, va repetir els gestos de les mans, i, descobrint la clau de l’espectacle, va mostrar-me els canells. El quid de la veritat. Llavors, vaig veure les cicatrius. I un dolor, com el d’un cop de puny al pit, va parar-me el cor en sec. No, no pot ser

Mentre, ella tibava d’un fil vermell que sobresortia del teixit i, així, lentament, anava traient el fulard.

Somreia, satisfeta de confessar-me el seu secret. Però quin, em preguntava jo…? Fins i tot va repetir el gest, esperant rebre un altre aplaudiment. Per què?, ressonava dins meu. Ja no podia apartar la vista d’aquelles cicatrius. Ni del mocador vermell que, com un raig de sang, s’escapolia per la màniga, acariciant la seva pell.

No vaig poder correspondre a la seva alegria despreocupada. I, simplement, vam continuar passejant. L’un vora l’altre, cadascú en el seu món.

Aquell va ser el darrer cop que la vaig veure riure.