II

A mesura que ens endinsàvem en la ciutat, aquesta semblava despertar-se.

Les portalades escopien humans mig sonàmbuls, condemnats a transitar les voreres. Els autobusos passaven farcits de badalls, amb els vidres entelats. Alguns cotxes semblaven accelerar per tal d’espavilar-se. Feia fred, vent. Hi havia cases amb llengües de roba als balcons, antenes despentinant-se en els terrats…

Jo no pintava res en aquell quadre. Em sentia com un simple espectador. Algú de pas. Havia escapat de la rutina —o millor dit: me n’havien fet fora, i estava totalment descol·locat.

Sempre havia tingut on anar. Destí, trajecte, horari. Una existència organitzada. Sense lloc per a la improvisació ni la novetat. Fins llavors.

Contemplava el paisatge en la distància, de l’espai i els sentits, procurant distreure’m, però una imatge em seguia des del pont. La meva ombra, el meu reflex, en voreres i aparadors. Incomplets. Faltava el maletí. Una part del meu cos m’havia estat arrabassada i enyorava aquell apèndix de mi. De la meva vida…

Caminant al meu costat, mirant-me de reüll com si pretengués llegir-me els pensaments, ella esperava. Que jo fes o digués alguna cosa. Però aviat va cansar-se’n.

—Per què?

Altre cop, la seva veu se m’avançava.

—Per què… què?

—Per què no m’has impedit que el llancés?

La pregunta em va fer entrebancar. O potser va ser el fet de seguir sense trobar-hi resposta. Tenia raó: no havia fet res per aturar-la.

—No ho sé… Pensava que no en series capaç.

—Per què? Tu no em coneixes. Com podies saber-ho?

—He cregut que… potser era broma.

—I per això reies?

Continuava sense saber-ho.

Per què he rigut…?

Només d’imaginar el que acabava de perdre en aquell pont, se’m feia un nus a la gola. Malgrat tot, d’una forma estranya, començava a sentir-me lleuger. Més del que mai ho havia estat. Les meves mans gesticulaven en l’aire. Buides. Sense cap pes que les mantingués ocupades. Eren lliures. Però només les mans. La resta de mi, encara es sentia culpable. Per això callava.

—De res, home…

—De res?

—Anaves a donar-me les gràcies, no?

—Per llençar les meves coses al riu? Doncs no sé què dir-te…

—Gràcies. Tu no ho haguessis pogut fer. N’estic segura.

—Ah, és clar! Tu sí sabies que jo no en seria capaç, oi?

—Es veia en els teus ulls: necessitaves que algú et donés un cop de mà per treure’t aquell mort de sobre.

—Quina bajanada! No saps la quantitat de documents importants que hi duia…

—Documents? De què?

—De la feina.

—Ah… I?

—Com que i?

—Quin problema hi ha? Ves i explica’ls què ha passat.

Vaig imaginar-me l’escena. L’oficina, el despatx del meu cap, i a mi mateix relatant com havia perdut… els balanços trimestrals, per exemple. “Mare de Déu! Com?”, diria ell. Doncs resulta que anava jo pel carrer, seguint a una desconeguda, i aquesta, de sobte, m’ha pres el maletí i l’ha llençat daltabaix d’un pont. Però el més curiós de tot, és que no he mogut ni un dit per aturar-la. Què li sembla?

Al director li donaria un embòlia…

De nou, m’agafava el riure.

Potser havia estat un encert que m’haguessin acomiadat. O potser la sort era que aquella noia m’acabava de treure, literalment, un pes del damunt. Era de bojos, sí. Sobretot jo: un jubilat prematur que fingia seguir anant a treballar. Quant de temps ho hagués pogut fer? Setmanes, mesos…? Per això duia el maletí aquell dia, el primer de la meva jubilació anticipada. I, poques hores després, ja havia fracassat…

—Estàs rient, un altre cop. Veus? Si t’importés de veritat, no m’hauries deixat fer-ho.

Vaig encongir-me d’espatlles mentre pensava en els papers de l’acomiadament i tot el que se n’anava, sense mi, riu avall.

—A més: si realment tinguessis una feina, ara mateix no estaries aquí, passejant tranquil·lament al meu costat, sinó treballant. Tinc o no tinc raó?

Suposo que encara no podia reconèixer-ho en veu alta, cap de les dues coses: ni la pèrdua de la feina, ni la manca d’importància que, darrerament, tenia per a mi. L’auto engany continuava imposant-se. Caldria temps i valor per a superar-lo.

Vam caminar una bona estona en silenci.

De tant en tant es girava a mirar-me i reia.

Rèiem.

Davant nostre, una enorme portalada de ferro s’alçava majestuosa. A la part de dalt, un escut encapçalava el nom, dins un barroc cartell de coloraines. Als costats, trenes de ferro penjaven rovellades de les pilastres. Coneixia bé aquella imatge… Era l’entrada al mercat.

Segons després d’aturar-nos, ella va sortir corrents pel passadís principal. La vaig veure allunyar-se de mi, donant saltirons alegrement; però jo no podia moure’m. Al meu voltant, desenes d’homes i dones arrossegaven caixes, col·locaven material, organitzaven els prestatges dels estands. Jo no interferia en res. Ningú em veia, com si no hi fos. I aquella sensació també era coneguda.

Quan anava a comprar, sempre em sentia de la mateixa manera: ignorat. Per això no suportava anar-hi sol. Uns em passaven al davant, altres s’oblidaven de donar-me la tanda o a vegades el botiguer, simplement no em feia cas. Per això hi anàvem junts amb la Sofia. Jo només duia el cistell o el carret; ella, la llista i a mi.

Davant d’una de les parades a mig muntar, hi havia una nena. Els seus pares estaven dins de la botiga, organitzant caixes en aquell espai reduït. Semblaven confiar que la seva filla dormia plàcidament dins del cotxet, però la menuda acabava de despertar-se. Es va fregar els ulls i va fer un intent de posar-se a bramar. A continuació, em va veure i, amb una enorme llàgrima suspesa en una galta, es va quedar mirant-me. Fixament.

—Ho veus?

La Sofia va agafar-me del braç per captar la meva atenció. Tenia els ulls vidriosos. A punt de plorar.

Havíem decidit esperar-nos. Jo encara no estava preparat per tenir fills. Però, d’un temps ençà, ella semblava impacientar-se. Tot eren senyals. Els nostres veïns, amics, coneguts, ja tenien canalla; arreu on anàvem hi havia dones lluint embaràs… o criatures. I això era el pitjor. Estava convençuda que la miraven, que es fixaven en ella per algun motiu. Potser per recordar-li el que no tenia… Nens de la mà dels seus pares, dins dels cotxets, l’observaven encuriosits. Sempre que anàvem al mercat, m’ho demostrava.

—És la tercera. I guaita: allà n’hi ha un altre. També m’està mirant…

—Dona, vols dir que no són imaginacions teves?

Des de sempre, s’havia cuidat dels seus germans, de les criatures dels altres. Hi tenia traça fent de mare. Mentrestant, el propi desig anava acumulant-se, durant anys. No només es tractava d’una qüestió biològica o social: ho necessitava de veritat. Aquella mancança estava ofegant la seva vida. La de tots dos. Però jo no ho entenia. Era fill únic. I a mi els nens no em miraven. Mai com a ella.

—Això és el que creus? Que m’ho invento…?

Deia que era un avís. Un pressentiment. Que potser, a l’hora de la veritat, no podríem tenir fills. I la simple idea l’enfonsava. Com aquell dia, al mercat, plorant mentre compràvem…

Finalment, vaig accedir-hi. No suportava veure-la d’aquella manera. I la mateixa nit vam començar a intentar-ho.

Al cap d’uns quants mesos, tot seguia igual. Malgrat l’agenda, les postures, i els llibres sobre l’embaràs. Cada setmana la Sofia es feia la prova. I cada vegada estava més trista. Vam visitar una pila de metges. És normal, deien; qüestió de temps. I era ben cert…

Per casualitat, vaig descobrir que havia deixat les pastilles un any enrere, sense ni tan sols consultar-m’ho. Llavors vaig entendre perquè patia, des de feia tant.

Aquella nit mateix, abans de fer l’amor, volia preguntar-li per què m’havia enganyat, però, en arribar a casa vaig trobar-la al menjador, a les fosques. No estava esperant-me dins el llit, amb el termòmetre; ni comptant dies en el calendari. Només plorava, asseguda al sofà.

Per primer cop en molt de temps, vam fer l’amor perquè sí. Simplement perquè ens necessitàvem. I sempre he pensat que aquella nit va ser la decisiva…

—Si és nena, es dirà Elisa.

—Em sembla molt bé.

—Sí, oi? Sabia que t’agradaria; per aquella cançó de Beethoven que t’agrada tant…

—I si és nen?

—Doncs… no hi havia pensat. Tu què prefereixes? Nen o nena?

La Sofia va inclinar el cap mentre esperava una resposta. Era un gest molt peculiar que feia a vegades. El seu coll, tan fràgil, arquejant-se. Els seus cabells rogencs, acompanyant el moviment, li emmarcaven el rostre. I jo apartava algun floc rebel, dels seus ulls, dels seus llavis. Era gairebé un ritual.

—El que et faci més feliç.

Després, ja podia besar-la.

Ella somreia sempre. I les pigues, el nas, les galtes, envermellien vergonyoses amb un t’estimo.

Per fi la veia feliç de nou. I amb l’embaràs, estava més atractiva encara. El tresor que creixia dins del seu ventre, la feia brillar com mai.

Seria una nena.

Havia de ser-ho.

De sobte, una mà va agafar la meva i, amb decisió, va començar a arrossegar-me. Era la noia, altre cop. Havia tornat i se m’enduia mercat endins. Però la mirada d’aquella nena dins el cotxet em seguia, com si no volgués deixar-me anar. Em vaig resistir a abandonar-la, durant uns moments. No ho havia entès encara… Finalment, va posar-se a plorar.

La mà de la desconeguda cremava i vaig deslliurar-me’n.

—Què passa? Creia que venies darrera meu…

—És que… Necessito un cafè.

L’estómac buit rondinava. Ni tan sols havia esmorzat. I aquella dosi de realisme, en dejú, costava de pair. Tornar al present. Quedar-m’hi. Això és el que necessitava…

Dret a la barra del bar, mentre sucava el croissant, vaig observar la noia. Al meu costat, donava voltes enfilada a un tamboret. Com en una atracció de fira. I em vaig adonar que no sabia el seu nom.

—Perdona, però… encara no sé com et dius.

—I quina falta et fa saber-ho?

—Doncs… per dirigir-me a tu.

—Estic aquí. Hola! Què més vols?

—Presentar-nos, formalment.

—Ah! Els formalismes… són una merda, saps?

—És una qüestió d’educació. És el que es fa normalment.

—Normal… ment?!

Va deixar anar una escandalosa rialla, partint la paraula.

—Jo podria ser una menor i tu… podries ser un vell verd, què sé jo! I mira com anem vestits! Tu, tens calés i jo estic necessitada… A part, m’estàs seguint des que ens hem trobat al metro i… no tinc gens clares les teves intencions. Així que no em parlis de formes i encara menys del que és o no normal, eh?

Vaig haver de reconèixer que, de nou, tenia raó. La gent que ens mirava devia estar-ho pensant: que no era filla meva. Doncs… què pretenia? Què preteníem tots dos? Aquella era una situació totalment ridícula. I així em feia sentir. Acabava de rebre el que havia demanat. Una bona ració de realisme. Crua i en sang viva.

—Suposo que… m’hauria de disculpar i deixar-te tranquil·la.

—No, no! Que estava fent broma! A més: t’he enganyat. Tinc més de divuit anys! Em perdones, oi? Sóc lliure de fer el que vulgui. Com tu. I creu-me: sé que no ets un pervertit. Els reconec a kilòmetres… Tu ets un home casat, més o menys feliç, una mica avorrit, amb dos criatures, un gran sentit de la responsabilitat… Ho estic encertant, oi?

Era fàcil descriure’m, però això no canviava les coses. Em sentia igual. I ja no només per aquell precís moment, sinó pels darrers dies, mesos, anys…

—T’he fet posar trist? Oh, no pateixis, jo t’animaré. Se’t veu a la cara que ets bona persona. Què pots haver fet de dolent? Ja ho veuràs: tot s’arreglarà, segur. El que no entenc és perquè estàs aquí, amb mi, avui… Va: acaba’t el cafè, que vull ensenyar-te una cosa.

De nou, m’havia agafat de la mà. Aquest cop, amb delicadesa, sense estrebades. I vaig resignar-me. No em sentia amb forces per tornar a casa, ni tampoc per prendre cap tipus de decisió. Sobre res.

—Fixa’t amb el que jo faig, d’acord?

Els seus gestos semblaven els d’una criatura el dia de Reis, desembolicant regals. No parava quieta, tocant coses de tot arreu. Corria d’una parada a una altra, girant-se cap a mi sovint, per mostrar-me alguna cosa. I jo imitava els seus passos barroerament; com qui segueix un ball que no coneix.

De sobte, se’m va acostar, tapant-me la cara amb la mà, però sense arribar a tocar-me.

—Para, que jugarem.

—Aquí al mig? Ara?

—Sí. Tanca els ulls.

—Com?

—Com?! Baixant les parpelles!

—Vull dir…

—Au, va, tanca’ls!

—Però… per què?

—Fes-me cas i calla!

No em va quedar altre remei. Algunes persones començaven a mirar-nos malament. Tancar els ulls era fàcil; suportar la el que venia després, ja no tant. Indefensió absoluta. Sentia que ella estava al meu voltant, tota l’estona, perquè no parava de parlar. A prop, lluny. Aixecant la veu, mormolant a cau d’orella… Però no sabia si amb això pretenia reconfortar-me.

—Sents aquest soroll? És la gent. Bla, bla, bla… N’hi ha de tot arreu, de totes les llengües. Merci, Thank you, Aufidersen,… O la la, quin xivarri! Et fa por, oi? Doncs a mi no. A mi m’agrada. Venir aquí em relaxa. A vegades em sento atrapada… com en una habitació, saps? Amb les portes i les finestres obertes, i gent que em parla per tot arreu, al mateix temps… I no puc entendre res! Quan estic atabalada, això m’ajuda… Escoltar altres veus em va bé. Perquè el cap et pot jugar males passades. I al final ja no saps a qui has de fer cas. Aquest és un lloc segur… aquí tot es barreja! Guiris, mestresses de casa, botiguers… Bla, bla, bla… Les sents?

No entenia què volia dir. La incomoditat en la foscor anava en augment, descol·locant-me.

—Puc obrir els ulls ja?

—No! Espera’t! Si encara no hem començat! Olora això. Què diries que és, eh?

Sentia veus.

—Una… pera?

—Exacte! I això altre? No ho diries mai…

Aquella noia, que jugava a les endevinalles, o bé em prenia el pèl o intentava dir-me que estava malalta.

—Mm… Bledes?

—Ex! Sí, molt bé! I ara?

Però com saber-ho del cert?

—Una… patata?

De totes formes, tampoc em deixava temps per reaccionar.

—Té.

—Què és?

—Tasta-ho i ho sabràs!

Va posar-me alguna cosa entre els llavis i, al mateix temps, també a la butxaca. Fruita robada. Petita, rodona. Sabia que aquell joc no podia portar res de bo.

Vaig començar a suar. No gosava mastegar-la, tot i tenir-la dins la boca. Vaig entreobrir els ulls, dissimuladament. Però un gest seu em va fer tancar-los de nou.

—Fas trampes! Així no s’hi val!

—D’acord, d’acord. Perdona. És que…

Sentia el batec del cor a les temples i l’escalfor de mil esguards observant-nos. Jutjant. Dits que em senyalaven. El pes de la culpabilitat pesava, dins la butxaca, a la consciència. No podia pensar amb nitidesa. Sentia altres veus enlloc de la pròpia. Com en l’habitació de la que ella havia parlat. I el meu cos, encarcarant-se per moments, es negava a respondre’m. “Un home de la seva edat… quina vergonya!”.

—Oh, no ho saps… Has perdut! Ara ja pots mirar. Va, obre els ulls! Mira’m!

Allí estava, al meu davant, la jove desconeguda. Amb les mans a vessar de cireres. Els llavis vermells. Somrient com una criatura.

—Veus? Era fàcil, no entenc com no ho has encertat! I estan tan bones…

Darrera seu, la gent, les mirades, i l’home de la botiga alçant el to de veu. Senyalant.

Llavors, tot va anar molt ràpid. Algú va insultar-nos, ella va encarar-s’hi, i, abans que pogués agafar-la, ja corria passadís enllà cap a la sortida. Vaig seguir-la, de forma automàtica. Instintivament. El cert és que no podia pas quedar-me, allí, quiet. Però el més curiós de tot, és que tampoc vaig córrer. Ni a la universitat havia pogut, enmig de les manifestacions, amb els grisos darrera…

Només un vegada vaig córrer de veritat, com si m’hi anés la vida.

Aquell estiu a la platja, enmig de la multitud. Ella va deixar-se anar de la mà, un moment, i jo no vaig adonar-me’n. Uns segons després, estava perseguint amb desfici els seus cabells rossos, el seu cos tan menut… En trobar-la, em va fer jurar que mai la deixaria sola. Mai. Però què no faria un pare per la seva filla?